dimarts, 30 d’octubre de 2007

A la fi, els sous dels regidors

Estic en total desacord amb els que creuen que els actuals sous de l’alcalde i els regidors d’una ciutat com Manresa són excessius. Crec, fins i tot, que les excuses que ens van oferir en el seu moment eren del tot innecessàries. La comparativa amb el que cobren els representants polítics d’altres ciutats similars a la nostra, els consells de les dues associacions de municipis i el fet de subratllar el que cobren els alts funcionaris municipals són explicacions sobrants.

L’alcalde d’una ciutat com Manresa ha de cobrar un sou digne i consistent, els regidors de govern han de cobrar un sou d’acord amb la seva responsabilitat i els caps dels dos principals partits de l’oposició han de sentir-se integrants de l’engranatge polític salarial. També és cert que l’alcalde de Manresa ha de ser digne i consistent, els regidors de govern han d’assumir la responsabilitat i els caps dels dos principals partits de l’oposició han de mantenir una certa independència dels òrgans de govern per a poder fer oposició.

I a Manresa això no passa. A Manresa l’alcalde és un xitxarel•lo, indigne d’una ciutat com la nostra, impresentable i sobreprès en moltes ocasions que ni després de la festa més salvatge hauria pogut imaginar un salari com el que cobra ara. Els tinents d’alcalde fan de comparsa sorda de l’orquestra i entre els regidors de govern la tònica general és ombrívola, d’un gris suprem de cataractes. Cap d’ells ha cobrat, cobraria o cobrarà un sou similar a l’empresa privada, amb l’excepció d’un cas que pel temps que fa ja no és representatiu. Amb l’oposició ja ni hi entro. No tenim govern, ni alternativa.

Després de tot això cada grup fa entrar un càrrec de confiança amb un sou similar que en comptes de ser un autèntic professional que cobreixi la manca de criteri dels regidors és una persona de partit que s’ocupa de fer de funciregidor o de regifuncionari. Després de tot això ens diuen que abans eren quinze regidors al govern i ara en són tretze i han de redistribuir aquests dos salaris. No recordo jo mai que quan a la feina han fet fora algun company ens haguem repartit el sou entre els que quedàvem.

Però repeteixo, el problema no és el sou dels regidors, sinó els regidors mateixos. Molts d’ells estarien encara massa ben pagats ni que fossin mileuristes. Un regidor al govern de Manresa o de qualsevol ciutat mitjana ha de cobrar un 15 o un 20% més del que havia cotitzat en la seva activitat professional anterior per la dedicació absoluta, amb un mínim per a garantir-li estabilitat i un màxim que impossibiliti l’empoltroniment econòmic. Jo ho veig així de senzill, però segur que estic equivocat.

diumenge, 28 d’octubre de 2007

Govern manresà: Sou uns inútils!

De veritat que ja està bé! Tant difícil és aconseguir que els regidors i càrrecs de confiança de l’ajuntament de Manresa trobin fórmules de finançament o equilibri pressupostari que no siguin sempre inflar els impostos i les taxes fins a límits impossibles d’assumir!

Per l’any que ve ja hem de comptar amb increments de fins al 15% en la contribució i un nou impost sobre el clavegueram. Contribució, clavegueram, escombraries, obres, rètols, negocis, vehicles de tracció motriu, guals, aigües, a més de la brillantíssima col·laboració de la policia municipal i dels guardians de la zona blava i d’alguna cosa que em descuido segur. Després d’aquest reguitzell, si l’excel·lentissim s’encapritxa de fer unes obres urbanístiques d’esquenes a l’associació de veïns i sense cap consulta als afectats, paga també! Paga sense protestar! Paga sense fer escarafalls!

I jo em pregunto sense ser un economista si la superestructura municipal és necessària, si l’augment de membres de la policia local serveix per controlar més la petita delinqüència o per autoalimentar-ne la napoleònica xarxa burocràtica.

És necessari un ajuntament tant gruixut, amb tantes despeses innecessàries? No es pot fer un replantejament general en comptes d’anar prenent mesures sobre la marxa? Certament trobo molt encertada la mesura que han aprovat les associacions de veïns de no assistir a les trobades del PAM.

És escandalós que uns polítics tant ben pagats no puguin fer anar la imaginació més enllà de la creació d’impostos i la puja dels existents per cobrir els dèficits pressupostaris. Tot i que fins ara no havia entrat a valorar els sous de l’alcalde i els regidors del govern manresà, i que encara no valoraré, podeu entendre lo lleig que queda aquest augment desproporcionat d’impostos tres mesos després d’haver-vos augmentat un 20% els salaris?

Teniu vergonya? De veritat penseu que teniu vergonya? Heu parat mai atenció al significat de la paraula reciprocitat? Com pot ser que un ajuntament doni tan pocs serveis a un preu tan car? Ja està bé! Sou una colla d’inútils! Una colla d’inútils molt ben pagats!

Publicat a Regió7 l'1 de novembre de 2007

divendres, 26 d’octubre de 2007

Agafem el tren

És potser una sensació meva però sembla que en els darrers dos anys tots els problemes de Cercanías de RENFE ocorren a Catalunya. Ara toca des de la Generalitat assumir el control, les competències, i fer carburar la cosa. No hi hagut temps en el passat en que el servei era pèssim però sense ensurts diaris que hem hagut d’esperar anys i panys fins que des de Madrid no només no se’n surten sinó que, a més, se’ls desmunta l’ibertrén cada cop que esternuden.

Els primers esforços catalans aniran destinats a arreglar les línies, a reforçar els túnels i, el que és més important i alhora més difícil, a recuperar la confiança dels usuaris que aquests dies han d’estar emprenyats amb molta raó. Tot això, tot el temps i aquests diners aniran encaminats a recuperar aquell tren de Cercanías que en molts llocs oferia un servei amb temps per trajecte semblants a primers de segle (de segle XX, em refereixo).

Quan temps caldrà per a què puguem començar a somiar amb un tren fins a Berga o que el trajecte de Manresa a Barcelona es faci en 45 minuts. Quan temps caldrà per a què puguem anar a una funció nocturna de teatre a la capital catalana sense haver-nos de buscar la vida per tornar. Quan temps caldrà per a bastir una Catalunya en xarxa ferroviària.

S’ha d’agafar el tren sense enganyar ningú. Fent públic l’estat que es troben les línies i els números, és clar, però sense posar-los com excusa per endarrerir la transferència competencial. Fem l’auditoria externa, establim les condicions econòmiques amb Espanya i posem-nos a treballar abans no quedi rés per traspassar.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Pantomima amb la invitació a estrangers

La setmana passada em vaig apropar a cal Bercovitz, com faig dos cops l’any, per cursar la invitació a la meva sogra Luda i em van dirigir a la comissaria de davant l’ambulatori per a fer els tràmits. La llei ha canviat i des de setembre els notaris ja no s’ocupen de les invitacions a estrangers.

Ara cal que el que sol·licita la invitació tingui vivenda, contracte de treball i un saldo mig bancari suficient per a garantir una estància amb garanties de l’invitat. Alhora es demana tota la documentació que acrediti un cert grau de parentiu entre les dues parts. Abans es conformaven amb una declaració jurada. Per sort cobreixo totes aquestes exigències sense problemes, però em molesta que l’estat pugui arribar a pensar que així controla el flux d’immigració.

El termini d’entrega de la invitació passa de una setmana que és el que tardava el notari a un mes llarg que és el que em tardarà la policia. La meva sogra ha visitat Catalunya set vegades i sempre ha tornat a casa seva, entre d’altres coses, perquè a Rússia hi deixa marit i dues petites sabateries. Aquests antecedents no compten a l’hora de cursar la invitació: que no s’hagi quedat abans no vol dir que no es pugui quedar ara, diuen.

Quan tinguem la invitació l’haurem d’adreçar a Rússia per correu ordinari (un burofax no servei, necessita l’original) per a què Luda pugui anar a l’ambaixada espanyola de Moscou a tornar a passar un calvari fent cua des de les sis del matí (les sis del matí, a l’hivern, al carrer, a Rússia, ja us asseguro que no és agradable), per acabar sortint tard al migdia amb el visat en regle.

La meva sogra ve a Manresa cada estiu per les vacances i cada any per les festes de Nadal. Aquí té la filla i les netes. Jo em pregunto, si estiguéssim a l’atur i amb pocs diners al banc, no podríem cursar la invitació encara que ella disposes de suficient capacitat econòmica per l’estança? Si l’estiu que ve volem que l’Ània, la millor amiga de les meves filles a Rússia, vingui a passar quinze dies amb nosaltres, com ho farem si no té cap parentiu amb nosaltres?

Sé que aquesta entrada al bloc pot semblar egoista per com tracto des d’un punt de vista particular una problemàtica que és general, però tampoc pretenc posar aquest cas com a exemple de rés. El dia que tingui les idees clares sobre immigració i ganes de exposar-les, prometo que ho faré. Mentrestant pensar que la immigració extracomunitària entra a la Unió Europea a través de les invitacions, és com qui creu que pot fer-se milionari treballant.

Em sorprèn que els aparells de l’estat tinguin serveis d’informació i d’agitació a tants llocs i no vulguin veure per on entren de forma il·legal, però sobretot inhumana, moltes persones confiant en trobar un món millor. Sobre la manera com entren molts russos a Manresa, no seria molt difícil trobar les fonts; amb un servei d’informació a mitja jornada amb quinze dies estaria el tema resolt. I ho dic amb coneixement de causa. Però, és clar, fan falta ganes i interès.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Es consolida el PSC espanyol

La baixa de Pasqual Maragall com a militant del PSC és la culminació d’un procés que arranca de molt més lluny que de l’arribada de Montilla al número ú de la llista dels socialistes a les eleccions catalanes. El moviment paral·lel de la ideologia nacional dels polítics i els votants del PSC es dibuixa des dels mitjans setanta de manera gradual i preocupant.

Els socialistes de la Catalunya postfranquista, tant polítics com votants, es perfilen en dos grans grups complementaris. D’una banda els d’origen català que es defineixen d’esquerres, més per eliminació que per convenciment, i que volen pertànyer a un partit amb possibilitats de guanyar i en el que les seves ambicions no es puguin veure frenades per unes fronteres massa estretes. Per una altra part la gent d’origen espanyol que seguien acomplexades pel nacionalisme espanyol de Franco i que en moltes ocasions provenien d’una lluita sindical molt més activa que formada.

Malgrat que els independentistes i els nacionalistes catalans ens ha agradat sempre destacar l’espanyolisme del PSC el cert és que durant molts anys el PSC espanyol s’ha amagat en l’aparell del partit i en ocasions ni l’aparell ha tingut controlat. Poc a poc, però, i de forma ja absoluta ara, el perfil del seu potencial votant ha sortit del armari assumint tot allò que els seus pares només confiaven a la família: que són espanyols. A més, són espanyols de manera orgullosa i arrogant.

Pasqual Maragall, que per possibilitats econòmiques i perfil social hauria encaixat més en un partit com Convergència va treure el romanticisme familiar i va entrar al PSC. Ara, la traïció personal de Zapatero i Montilla l’han fet reaccionar amb virulència i no només s’ha donat de baixa del partit, sinó que ho ha fet amb publicitat i menyspreu, quan molta altra gent ha mort pagant quotes fins el final. Coneixent Maragall m’ensumo que aquesta encara no serà la darrera.

Publicat a Regió7 el 24 d'octubre de 2007

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Uriel, l'excusa necessària d'Esquerra

Aquest dissabte moltes de les esmenes que presenti Uriel a la Conferència Nacional d’Esquerra haurien de ser aprovades sense problemes. Si hi ha problemes, si molta gent hi vota en contra serà perquè l’aparell d’Esquerra, gelós de les formes, no ha sabut picar l’ullet a la militància, o la militància, entre estirabot i estirabot, s’ha distret mirant cap a una altra banda.

Després d’haver-me retrobat avui passats tants anys amb Uriel Bertran he comprovat que la plataforma Esquerra Independentista és l’excusa necessària d’Esquerra per a tornar a negociar l’actual pacte tripartit amb els socialistes. La maniobra es presenta de forma hàbil i oportuna. Només queda preguntar què va passar durant els dies en que es va tancar el segon pacte tripartit de manera tant precipitada. Qui va fallar. Sospito que després de la Conferència Nacional o a molt estirar després del proper Congrés es coneixerà.

Però tornant a la presentació que Uriel Bertran ha fet avui a Manresa de la plataforma Esquerra Independentista, només em queda dir que he quedat gratament sorprès de l’habilitat amb que Uriel ha mogut els arguments, de la seva facilitat expressiva i d’un fons d’armari ben documentat. Hi ha hagut moments que la seva proximitat còmplice m’ha recordat Puigcercós. És més, la tàctica de presentar una alternativa a la direcció d’Esquerra com a excusa per justificar una futura negociació de l’actual pacte tripartit em sembla tan brillant, com difícil de creure que s’hagi generat per combustió pròpia.

Avui, per bé, s’han confirmat les sospites que tenia des que Uriel va haver d’abandonar la cúpula del partit. Creieu-me quan escric que veient la millora significativa de l’expressivitat d’Uriel i coneixent algunes teranyines (perdó xarxes) internes del partit, el 2014 Uriel ja serà el número dos d’Esquerra. I no ho dic amb pena ja que per aquella època serà quan Esquerra obtingui uns resultats per optar a la presidència de la Generalitat.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Les tangents del cas Isanta

Fa quatre dies, com qui diu, el tribunal d’Estrasburg donava la raó a uns coneguts independentistes manresans davant la justícia espanyola per no haver admès a tràmit una denúncia d’aquests per tortures mentre estaven detinguts. Ara, altre cop, la justícia espanyola es nega a admetre a tràmit una denúncia contra la jutgessa del cas Isanta per haver obligat a un testimoni a canviar d’idioma en mig de la seva declaració.

Especialment punyent és aquest cas quan el testimoni és obligat a declarar en castellà per a respectar la llengua d’un dels acusats de matar una persona al crit de “¡a por los catalufos!”. Ni amb la pitjor voluntat d’humiliació cap a la identitat catalana s’hauria trobat un escenari macabrament més propici que aquest. Mata a un català per ser català i a sobre aconsegueix, amb el beneplàcit de la jutgessa, que els catalans de la sala canviïn d’idioma. És com el lladre que es nega a anar a judici si no li donen un feix de diners.

He de reconèixer que fins fa poc no havia pensat ni analitzat massa el cas Isanta. És clar que havia desenvolupat un sentiment d’impotència i fins i tot de venjança cap als botxins, però no havia esmerat ni un minut a analitzar totes les tangències que se’n desprenien. Potser perquè de primeres em semblava un assassinat comès per qui amb les vísceres de la ignorància aprofitava per sortir de cacera i, malauradament, s’han donat alguns casos similars darrerament. Subjectivament (i egoistament) la diferència és que en aquest cas la víctima tenia un perfil que, mica amunt mica avall, podria haver estat el meu.

Amb el temps la ràbia inicial se m’ha transformat en indignació racional. Tot i que és improbable que arribi a passar mai, em pregunto com haurien recollit la notícia molts mitjans de Madrid (i alguns de Barcelona) si els caçadors fossin independentistes catalans que haguessin matat un jove castellanoparlant al crit de “a pels espanyols!”. O si el resultat d’assassinat hagués derivat d’una acció de la kale borroka. O, per ser més exactes en la comparació, tot això hagués succeït a mans d’un grup de catalans en un poble a una hora i mitja de Madrid en una celebració típica d’aquelles terres.

En aquests supòsits ningú dubtaria a l’hora d’adjectivar l’assassinat com un acte de terrorisme. Perquè, al cap i a la fi, la mort d’Isanta va ser un assassinat polític, un acte de terrorisme, més cruel encara, perquè s’hi afegeixen els agreujants de linxament i humiliació. Seria convenient que l’entorn de la família Isanta es plantegés sol•licitar els ajuts pertinents per als familiars de víctimes del terrorisme. Si no, quedarà en el subconscient espanyol només com una bretolada amb un desenllaç fatal i s’obviarà la intencionalitat política.

Per no deixar passar la intencionalitat política de l'actitud de la jutgessa, tampoc hauríem d’oblidar Estrasburg. Si ja s'ha pensat en tot plegat, feu com si no hagués escrit rés.

Publicat a Regió7 el 7 de novembre de 2007

dissabte, 13 d’octubre de 2007

La innocència del vianant

Conscientment o inconscient tenim assumit que el vianant, el ciutadà no motoritzat, és innocent de tot allò que succeeix al seu voltant o, si és culpable, ens hem de conformar amb una simple reprimenda. Aquesta setmana un home de 60 anys ha agredit una treballadora del servei de neteja de Manresa quan li ha demanat que recollís la caca del seu gos. De fa anys que Manresa disposa dels mecanismes que preveuen multes pels casos dels excrements de gossos, però la policia local o els seus responsables polítics es centren només en aquells ciutadans usuaris de vehicle de tracció motriu.

Diàriament veiem gossos sense corretja, gossos sense morrió, gossos que defequen al carrer i ningú recull les caques, però també veiem gent que baixa les escombraries a les 12 del matí, que deixen les escombraries al costat del contenidor (quan encara s’hi acosten), gent que circula amb bicicleta sense complir les normes dels cotxes, ni dels transeünts, gent que tira brossa per terra, gent que trepitja zones amb gespa, que no respecta les zones comunes ni el mínim de silenci per les nits. Com a màxim ens conformem amb recriminar l’acció. En alguns casos avisem la policia local. Ells també es conformen amb recriminar l’acció (això quan es presenten).

No entenc perquè quan som conductors de cotxe o moto hem de respondre, en l’últim cas, fins amb la nostra vivenda i el nostre sou de les infraccions que cometem mentre els vianants, o quan som vianants, podem fer el que volem amb l’únic condicionant de la nostra pròpia vergonya.

Ja està bé de tolerar les actituds incíviques dels transeünts i perseguir el conductor fins a límits ridículs i l'extenuació. Crec que és més greu deixar una cagarada al mig de la vorera que endarrerir-se mitja hora en la zona blava. És més greu baixar l’escombraria a mig dia l’agost que aparcar cinc minuts en una zona de càrrega i descàrrega.

Ara que l’ajuntament de Manresa cobrarà 12 euros l’any pel manteniment del clavegueram seria el moment de deixar a banda l’infantilisme eco –progressista de pintar el vianant com a bo i el conductor sempre com a dolent per naturalesa irrenunciable. A vegades sembla que només votem com a transeünts i no com a conductors. Senyors de l’ajuntament apliquin la llei ja.

Publicat a Regió7 el 18 d'octubre de 2007

divendres, 12 d’octubre de 2007

Convergència capta, Unió escapa

De sempre l’actitud de Convergència és un termòmetre de l’estat d’ànim del país, de la nostra sensibilitat nacional, de la nostra paciència. Com si tingués un mecanisme infalible, polsa la realitat com cap altra força política. Potser en alguna ocasió ha fallat amb la intensitat exacte del nostre humor, però sempre s’ha mogut cap a on Catalunya es movia.

El pacte que li va fer perdre bous i esquelles i el govern de la Generalitat seria impensable ara mateix que salta de proclama en proclama com qui veu, més que el perfil general del català, el perfil general del català que vota.

Ara a Convergència toca fer d’independentista, de radical, organitzant xerrades de desgravi cap a Catalunya i clamant a la desobediència fiscal. Desenganyem-nos, cada cop hi ha més joves (i no tant joves) independentistes i mai havia existit tant votant socialista pròxim a alguna cosa semblant al catalanisme.

A Unió, en canvi, estan espantats. Els queda només fer-se l’UPN català. Arribar a un acord amb el PP perquè aquests no es presentin a Catalunya i Unió no es presenti a Espanya. O el que és el mateix, el PP donaria suport a Unió a les eleccions catalanes i Unió faria el mateix amb el PP a les espanyoles.

Cap dels dos fets suposa novetat. Uns, segons el vent que bufa. Els altres, cristianament coherents després de molts anys de jocs de cucanya. I Catalunya? Catalunya treballa i remuga, però poc belluga.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Crec en Déu imprevisible

No és una metàfora. Vull parlar de Déu i de com ha canviat la percepció que tinc d’Ell en pocs anys. Sé que aquestes primeres paraules, fins el respecte a l’hora de presentar-les, sorprendrà qui em coneix de fa temps però intentaré expressar-me de forma clara tot i que és possible que no m’expliqui bé. No faré servir un llenguatge docte ni ajustat a l’exactitud de la idea perquè no tinc l’habilitat ni el coneixement ni la facilitat d’ús dels elements metafísics que necessitaria per a fer-me entendre.

El vent, els moviments marítims o altres forces de la natura serien mesurables amb exactitud si comptéssim amb tots els elements variables que condicionen la direcció i la força dels seus corrents. De fet, si no transcendís la vida i externament tinguéssim una foto moguda de l’univers, es podria calcular exactament tota la seva trajectòria temporal, des de l’origen fins el final. Em baso en el fet que qualsevol accident natural ocorreria exactament de la mateixa forma si els elements i les circumstàncies fossin els mateixos. Comptant que en el nostre coneixement la vida és recent i massa poc important per incidir en tot plegat, els científics ja han formulat el big bang i tenen a punt, també, la destrucció total de la matèria.

En tot això la vida es mostra capriciosa i imprevisible. A priori sembla que el moviment d’un braç, la formació d’un pinyó, o el batec del cor d’una formiga siguin gestos, voluntaris o involuntaris, però que rés tinguin a veure amb una seqüència de accidents concatenats. Així, si baixem l’òptica de la nostra observació a nivell molecular podem explicar el moviment d’una molècula d’aigua com a conseqüència d’haver estat empesa per una altra o altres molècules d’aigua o d’altres elements, trobant un origen causal en el principi dels temps. Aparentment en el moviment d’un braç l’origen del moviment molecular és cerebral. És cert que aquesta instrucció neuronal ve després d’haver rebut uns impulsos sensibles externs, però també som nosaltres els que decidim moure un braç o moure una cama. O no.

Arribats a aquest punt, la consciència vital ens la podem plantejar com un moviment i pensar que o bé som nosaltres els que decidim amb la nostra voluntat sobre ella o bé és la consciència que fa i nosaltres vivim el seu recorregut natural. És l’antic plantejament de si vivim o si notem la vida, si decidim o som els espectadors de la decisió, o com el vent i les marees, si tot el que som, fins i tot els pensaments, es genera d’igual forma davant els mateixos impulsos o som, els éssers vius, uns elements antinaturals que podem respondre aleatòriament.

De fet, la vida la podem mesurar sempre a posteriori i encara que no coneguem tots els detalls menuts d’una existència no significa que no hagin quedat registrats en les seves conseqüències. La història també és accidental i concatenada. Sabem ara com va viure i morir tothom que ha estat anterior a nosaltres i també sabem que no es pot canviar, i que una vida que aparentment és tot un seguit de decisions es resumeix un cop finada en una seqüència molt concreta i molt acotada. D’aquí a cent anys passarà el mateix. La nostra vida serà i no podrà ser canviada. Només ens quedarà el secret dels nostres pensament que no es van traduir en acció, perquè no tindran conseqüència.

Davant la vida ens queden dues eleccions: o admetem l’origen màgic del nostre comportament o admetem que no som actors sinó espectadors de la nostra vida. Hores d’ara encara no sé amb quina opció quedar-me. Disculpeu-me la pallissa.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Estendre un vel sobre el cas del vel

No ho tinc clar. No sé que pensar sobre el cas de la nena de Girona i el seu vel. Hi he donat voltes i he trobat arguments per a defensar qualsevol de les dues postures que existeixen. En canvi no he trobat cap argument que justifiqui l’acció de la Generalitat.

Per una part, trobo que mentre es respectin mínimament les formes més elementals de convivència i simplificant tot l’enrenou a una peça de vestir de connotacions religioses, crec i confio en la llibertat individual de cadascú per triar vestimenta, accessoris i aplics que siguin del seu gust per creença, moda o afició. No és més que mostrar una samarreta de Metallica o unes mitgetes del Espanyol.

Si, per contra, interpretem l’islam com quelcom perillós, com una exhibició innecessària de símbols agressius, si creiem que el fons de la qüestió és la imposició per sobre de la voluntat de la nena, la postura de l’escola de prohibir les mostres ornamentals religioses, ètniques o culturals és la correcta. Hi ha massa punts que conflueixen en un mateix tema. La voluntat real d’una nena de vuit anys. La veritable definició de laïcitat. Les possibilitats d’integració, de convivència, d'una nena que porta vel amb els altres nens de l’escola. L’objectiu final de l’immobilisme paternal fent que la nena no vagi a escola sense vel, demostrant molt menys interès que la Generalitat per l’educació de la seva filla. Tot plegat en un tema que et poden titllar de racista o de tocasons depenent de la postura que adoptis o de l’habilitat que tinguis per expressar-te adequadament.

De totes maneres, la Generalitat ha fet pena desautoritzant la normativa interna de l’escola. Si existeix una denúncia de falta d’assistència d’un alumne a un centre, la Generalitat ha d’actuar com ho fa de forma habitual, utilitzant els mecanismes que disposa la llei i obligant els pares de l’alumne a fer anar el nen o nena a l’escola. Després ja discutirem el que calgui, però mentrestant l’alumna a classe, que és on ha de ser. Fer-ho com ho han fet és estendre un vel sobre el cas del vel.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Disculpeu-me la grolleria: PxC és merda

Com la majoria, en constatar els resultats obtinguts pel PxC durant les darreres eleccions municipals amb un notable creixement allà on ja hi eren i l’aparició en molts municipis entre els que hi havia Manresa, vaig tenir la temptació d’analitzar aquesta situació fent crítica del que es feia malament des dels partits i les entitats ciutadanes. Aquesta anàlisi, aquesta voluntat d’autocrítica sobtada era de naixement errònia. Ara amb la distància ho veig clar.

No em val pesar que antropològicament la xenofòbia, la pertinença al clan, la defensa del que sentim com a propi sigui definit com un sentiment natural d’autodefensa, ni em val que en democràcia qualsevol opció política sigui vàlida, ni molt menys em val pensar que, en un discurs més elaborat, administrativament hauríem de tenir la societat organitzada de manera que siguin els pobres d’aquí els que rebin els ajuts d’aquí o no sé quantes coses més que els he arribat a escoltar durant aquests mesos.

No em val que un partit centri tota la seva activitat a empènyer sentiments de rebuig o a recollir el resultat de prejudicis racials, culturals o ètnics. Em serveix que el debat de la immigració s’analitzi i s’analitzi ja sense discriminació, sense retòrica simplista, sense compassió i sense imposició. Deixant clares les regles del joc que mal que ens pesi ens afecten a tots i sense acomplexar-nos pel que els grans senyors del capital, blancs per a més senyes, estan provocant per aquestes terres del sud.

Quan els polítics i els electors de PxC destrien la gent pel seu lloc d’origen donant a uns el dret a la vida i als altres el dret a no existir, sense cap més valor que el color de la pell, per sobre d’actituds i pensaments, estan actuant com el pitjor dels animals, la majoria per ignorància i una petita part per maldat. Quan jo escric que el PxC és merda valoro una exposició, valoro un pensament, valoro una actitud, valoro una evidència. Tant em fa si són d’origen pobre o ric, si són de poble o de ciutat, si parlen una o altra llengua perquè el que en realitat separa la diversa gent és la seva forma de pensar. I la seva forma de pensar és una forma de pensar maliciosa, sense lloc a interpretacions, sense lloc a una mínima educació. Són merda.