La muntanya russa

A casa de Herrero cullerada bolivariana

2009-02-15T17:16:00.005+01:00

Personalment, considero Hugo Chávez un pesat de nassos. Un personatge exagerat, fanfarró i egocèntric. Això no treu que vegi bona part de la seva política de nacionalitzacions amb simpatia, comprensió i les consideri necessàries i justes per l’ample de la població veneçolana. Tot i el grau de complicitat que manifesto respecte de la seva política, vull creure, i per això ho manifesto, que també hauria fet aquest apunt si el president protagonista d’un episodi similar al conflicte Herrero hagués estat en un país neoliberal o conservador.

A banda que és de molt mala educació anar a casa dels altres a parlar-ne malament, el que més em sobta de les manifestacions de l’Europarlamentari del PP Luís Herrero es la seva nul·la capacitat d’autocrítica quan la ficada de pota és manifesta i de calaix. Luís Herrero no pot anar d’observador internacional d’un referèndum democràtic, encara que estigui convidat per l’oposició, i opinar gratuïtament i grollera a vint-i-quatre hores de que comenci. És com si els que alguna vegada hem fet d’observadors per a algun partit en uns comicis locals estiguéssim acusant els vocals de mesa abans de començar el recompte. És com si un àrbitre manifestés la seva sospita cap a un equip abans de començar el partit. És com si un membre d’un jurat estigués convençut de la culpabilitat de l’acusat abans de començar el judici i ho fes públic en roda de premsa.

Vaja, i ho sento, però ho veig i ho visc tant evident que la resta de consideracions sobre la justícia del comentari en ell mateix, sobre el perfil del polític espanyol, sobre la seva expulsió o sobre la política de Veneçuela em semblen accessòries. Em sembla que per exigir diplomàcia als demés, abans s’ha d’actuar amb diplomàcia.

Poder o voler anar a les eleccions

2009-02-10T13:02:00.005+01:00

Finalment, dues-centes mil persones no podran exercir el seu dret de sufragi a les properes eleccions autonòmiques basques. Qualsevol plataforma, partit o opció política basca que junt a la seva definició independentista, l’acompanyi l’etiqueta socialista i que qüestioni l’estructura administrativa espanyola té tots els números per a ser declarat il•legal. En aquest ja llarg període partitocràtic espanyol és la primera vegada que això passa en unes eleccions autonòmiques o, dit d’una altra manera, seminacionals. Ja n’he escrit altres vegades de la Llei de Partits coincidint amb comicis municipals i de la seva incompatibilitat amb el sentit comú, però han passat els anys i la seva aplicació agafa més força que mai i l’evidència de la seva il•legalitat no fa més que mostrar les mancances del sistema actual.

L’esquerra abertzale, doncs, volent presentar-se a les eleccions autonòmiques basques, no podrà. En la seva estratègia política no veuen inconvenient en que l’estructura institucional basca sigui rèmora d’imposicions espanyoles, ni creuen estar actuant deshonestament per voler aprofitar qualsevol plataforma social o política per a transmetre el seu missatge, ni tampoc els tira enrere veure que el seu territori està dividit en tres departaments entre Espanya i França. Ni pateixen per jerarquies, ni per no poder recollir l’esperit i la voluntat de la seva militància, ni per la por d’aburgesament dels seus diputats i dels càrrecs que siguin necessaris per a desenvolupar la seva tasca política. No tenen por tampoc de semblar llunyans a la gent ni de perdre el món de vista. L’esquerra abertzale té clar el seu objectiu i té clar el seu missatge, sap reconèixer les oportunitats d’on obtenir recursos, protagonisme i publicitat per la causa.

A casa nostra sempre ens hem mogut a partir de l’obediència política. La màxima dels nostres representants polítics ha estat el seny mal entès. Aquell seny que fa no qüestionar la base del sistema, que no només no es discuteix sinó que s’assumeix com a propi i s’aprofita com a menjadora dels interessos individuals i no pas de país (ni estructuralment ni política). A casa nostra, però, l’Esquerra Independentista encapçalada per la CUP, que abandera el trencament de totes aquestes males praxis no acaba de decidir-se a considerar la presentació d’una candidatura a les eleccions autonòmiques catalanes d’aquí a dos anys. Cert és que el debat intern i la darrera assemblea de les CUP no varen tancar cap porta a aquest efecte, però també es fa evident, fins per als més optimistes que no es pot iniciar aquesta aventura sense comptar amb un grau d’implicació unitari per part de la militància. És un projecte massa complex organitzativament i massa important ideològicament o tàcticament com per a decidir-lo per una majoria simple.

Cal però insistir en la necessitat d’una reflexió individual, madura i efectiva. S’ha de fugir de dogmes incendiaris i tenir clar que no serà funció de la CUP dirigir, presidir, pactar o trair ningú; que unes eleccions com aquestes són el que són, rés més. Que ni la CUP haurà de designar, endollar, pagar favors, ni necessàriament haurà de deslliurar-se de les decisions consensuades amb la militància ni s’haurà de jerarquitzar. Si la CUP no es presenta a les eleccions autonòmiques catalanes, als dos-cents mils bascos que no podran votar hi haurem de sumar unes quantes desenes de milers de catalans que tampoc podran fer-ho. Al País Basc perquè no els deixen, a Catalunya perquè no volen.

Pirelli, amor meu

2009-01-29T13:55:00.004+01:00

Els experts en el tema de lligar adverteixen que sempre, sempre, l’enamorament és mal negoci. No s’ho poden permetre. Van picant de flor en flor o fins i tot s’estableixen en una relació però mai obren el seu cor de bat a bat per evitar que en el futur un possible trencament sigui traumàtic. Es defensen dient que és un luxe enyorar-se o sentir nostàlgia; que la vida és massa curta com per perdre el temps en laments, plorades i records. És evident, però, que la intensitat no és la mateixa i que minimitzar el compromís i les sensacions en vistes a què pugui passar en el futur fa la vida més buida, més calculada, més previsible.

Superat l’alleujament i els vertígens inicials, una setmana després del meu darrer dia a Pirelli vaig sentir aquesta nostàlgia d’enamorat irreflexiu. El so sostingut de la maquinària, les calors i olors que arribaven de vulcanització, la caixa d’eines envellida, els porus de la pell engomats, la feina seriada i els sostres inabastables semblaven bons records en una síndrome d’Estocolm que encara a vegades em retorna en onades puntuals però intenses. El pes de les sabates de seguretat i el terra cicatritzat per les envestides dels carretons es fusionaven en aquesta memòria d’un sindicalisme obrer, d’aquells que mantenen les sinèrgies (només les sinèrgies) de primers de segle. Després venen els nombrosos i no sempre dignes records de les experiències amb els companys treballadors.

És per això que llegint la manera com s’han acomiadat els treballadors de la fàbrica de Manresa, molts d’ells coneguts i fins amics o còmplices en un moment o altre de la vida, no puc evitar sentir empatia pel que viuen en aquests moments i, encara que sigui tard, els encoratjo a adoptar la postura de l’amant no compromès. Aquell que tant li fa ser deixat per carta o en persona, aquell que no pateix pel mode ni per el fons, aquell que no es va comprometre i que, per tant, tampoc esperava.

Per sort, la majoria dels acomiadats de Pirelli s’esperaven l’acomiadament, no pas d’aquesta forma tant poc elegant però tampoc tant sorprenent coneixent els antecedents de la direcció de la factoria, per sort la majoria dels acomiadats són joves i amb altres capacitats per a desenvolupar feines vàries, per sort, també, hi haurà un temps per a planificar, cercar, triar i trobar què fer i per molt que ara la frustració i el desengany els faci ser implacables amb el judici de l’empresa, el temps els demostrarà que és el millor que els podia passar i que a Pirelli no se la deixa mai d’estimar. Perquè és Pirelli, amor meu, com aquells records nostàlgics de la mili.

Probablement tu, maleït humà, no existeixes

2009-01-22T23:44:00.003+01:00

Probablement tu, maleït humà, capaç d’agenollar el germà en ta supèrbia, capaç de matar nens, d’iniciar guerres per obscurs motius, de fer passar gana, fred i set pels teus interessos, capaç d’imposar la doctrina del més fort sense remordiment, capaç de viure en el abús i en la inclemència, de fer malbé el planeta pels beneficis a curt termini, probablement tu, maleït humà, que no veus més lluny que la propera hora, que ets incapaç de veure a Deu en la mateixa tinta amb la que pintes tes pancartes, incapaç de notar-lo en els teus gestos, en la teva veu, en el teu costum i en el teu amor i desamors, que el negues al carrer i en fas campanya i, alhora, sospires de ser com Ell, probablement tu, maleït humà dominat per la cobdícia, la comoditat, la fartanera i l’enveja, probablement tu, maleït humà, no existeixes.

I no ets més que un grapat d’àtoms determinats des de l’inici, i el teu sentit un artifici irreal, i el teu dolor un ram d’espines i el teu amor i desamors són vents de Mart que només acaronen pedres. Probablement tu, maleït humà, no existeixes. Pots deixar de preocupar-te i gaudir de la vida sense ser? Pots definir-te lliurepensador lligat a la matèria?

Probablement tu, maleït humà, no existeixes. I malgrat tot no dubtis mai que Deu et negui.

300iNO+

2009-01-15T02:09:00.005+01:00

Parlava avui amb un company intel·ligent, coherent, espanyol, molt observador i que procura sempre aportar una important dosi d'objectivitat a les seves anàlisis, sobre una hipotètica independència de Catalunya. Ho feia en un fòrum digital on hi participen activament uns quaranta individus amb certa freqüència. De fet, el debat que hi havia engegat no el tenia amb ell sinó amb altres membres de la llista de correus. Com sol passar hi havia opinions per tots els gustos i afirmacions i respostes i interpretacions i tòpics quan aquest company que havia estat callat fins aleshores m’escriu “Desengáñate Pere, si realmente los catalanes quisierais la independencia, ni vuestro gobierno, ni nuestro gobierno, ni la comunidad internacional lo podrían evitar. En otros estados o en la España de Franco estas cosas se reprimían y nadie decía nada, pero ahora ¿imaginas a España o a cualquier otro estado occidental sacando los tanques a la calle o negando la evidencia? Déjate de discutir en este foro, déjate de mirar hacia el sur y convence a los tuyos. Sólo os queda ser mayoría”.

El Facebook que dóna per a moltes coses m’ha inspirat a crear el 300iNO+ amb la clara intenció d’aglutinar, per sobre de sigles i colors, persones que decididament vulguin assolir la independència abans de cinc anys. Que vulguin deixar de commemorar aniversaris per a passar a celebrar-los. Persones que es puguin dirigir als regidors del seu municipi, siguin de la força que siguin, per aprovar una proposta d’independència alhora sense que depengui d’interessos particulars i partidistes. Persones que puguin fer força abans d’unes eleccions per a demanar al seu representant que mostri de forma expressa la seva voluntat independentista, sense divagacions, sense millores de l’autogovern, sense millor finançament, sense negociació. Portarem 300 anys amb diferentes tonades, però la mateixa lletra.

En 24 hores el grup ha aconseguit 260 adhesions. No hi pot faltar ningú. La descripció del grup diu així:

“Amb mala llet o amb bones paraules la resposta és sempre la mateixa: NO. No cal insistir més. Per esgotament i avorriment, marquem un termini, calendaritzem l'acció:

Durant 300 anys Catalunya haurà viscut subjugada, sotmesa, ignorada, menystinguda, prejutjada, il·lusionada a voltes, molt poques, desencisada, agitada, en guerra, en calma, en revolta i mobilitzada, però també apàtica, emprenyada i volta apàtica, amb monarquies absolutistes i amb monarquies engalanades, amb règims tirans, amb dictadures, amb democràcies partitocràtiques, amb períodes republicans, amb estires i afluixes, negociant, explicant-se, intentant fer-se entendre, fent proselitisme, acceptant autonomies i provant federacions i confederacions, amb propaganda en contra, rebent pals i mentides i abraçades de Judes, rebent promeses que s’incomplien i acusacions d’insolidaritat.

Durant gairebé 300 anys Catalunya ho haurà provat del dret i del revés, sempre amb constància i bona predisposició i no haurà aconseguit mai més que engrunes i males mirades. Per activa i per passiva, amb insults o amb bons gestos, portem molt de temps escoltant les mateixes paraules.

Arriba l’hora de tensar el discurs i dotar-nos de munició. Arriba l’hora de que la unitat popular passi al davant del joc polític i s’organitzi per assolir la independència abans de l’aniversari de la caiguda de Barcelona i Cardona a mans dels borbons. Ens ho devem i ho devem a tants i tantes que han deixat la pell per defensar la nostra identitat. Sinó no ho veurem mai. Si no hi posem data ens trobarem ancians esperant una bona nova que mai no arriba.

La voluntat és civil, aglutinadora i no excloent. No és contra ningú sinó a favor nostre. La data, 300 anys després.”

Us convido a participar-hi.

L'opció inconformista

2009-01-11T20:07:00.004+01:00

Avui he estat a Mataró, a l’Assemblea Extraordinària de les CUP i he de confessar que n’he sortit satisfet. Tant pel resultat com per la dinàmica orgànica i el funcionament d’aquest important acte democràtic. Tot i que en algunes ocasions havia coincidit amb representants i militants de l’Esquerra Independentista en comissions locals, amb diversa sort, aquesta és la primera vegada que tinc la sort de compartir un acte intern, sense veu ni vot, però essent còmplice de moviments, remors, preguntes amb més o menys bona intenció. Dic que surto content pel resultat perquè ha sortit escollida la ponència que no tanca portes a rés, la que no obliga a fer les coses precipitadament, ni la que tanca les portes fins vés a saber quan.

Dic que surto content perquè, malgrat tot, m’ha agradat molt l’exposició i defensa de la ponència més prudent i m’ha agradat molt com s’ha portat a terme el debat i els torns de votació posterior. Els arguments han estat ben construïts i ben rebatuts. És difícil desentendre’s de cap de les tres ponències sense agafar-ne algun punt i, malgrat tot, i malgrat que en més d’una ocasió he opinat per burxar i per a fer reaccionar, vull assenyalar un detall que ni el text de cap de les ponències ni les intervencions orals han tingut en compte.

Cada cop més catalans ens sentim inconformistes amb el sistema, amb el capitalisme, amb la manera de fer país i amb la classe política i el seu funcionament. Cada cop menys catalans anem a votar. Cada cop més catalans ens definim independentistes. Tots aquests catalans es mereixen una opció revolucionària, insubmisa i inconformista, una opció d’obediència horitzontal i nacional, que es presenti sense intenció de pactar, que despulli les vergonyes de qui, instal•lat en el poder, ha perdut de vista la lluita. Aquest poble inconformista pot exigir munició per a matar el bitxo gros. L’opció de presentar-se a les eleccions autonòmiques és de la militància de les CUP, però les conseqüències les rebran tots els catalans i catalanes inconformistes.

Tercer Congrés Catalanista

2009-01-09T12:06:00.005+01:00

Ahir dijous es va fer a Manresa (a l’Auditori de CaixaManresa de Plana de l’Om) la presentació del Tercer Congrés Catalanista que es durà a terme durant l’any per a presentar una sèrie de conclusions, al final de tot, sobre com encarar el futur del país i quines són les propostes de la societat civil. La idea és que tots plegats (vaja, tots els catalanistes) pensem allò que els polítics no pensen.

Val a dir que, malgrat l’opinió general, la convocatòria va ser un èxit. Entre trenta i quaranta persones van assistir a una convocatòria invisible, inexistent, no publicada, que va comptar amb la presentació d’una trentena de ponents entre vídeos i altell i que va fer les delícies de qui, com jo, li agrada treure punta a tota acció organitzativa. Valgui dir, abans de rés, que qui no organitza, qui no opina, qui no arrisca, difícilment s’equivoca i si ahir va quedar clara una cosa és que els organitzadors del Tercer Congrés Catalanista han muntat un programa extens d’accions i activitats, pretenen recollir moltes opinions i s’han arriscat a recuperar un congrés que data de finals del segle XIX sense canviar la vocació ni la nomenclatura. És tal la grandària del projecte que necessàriament els errors són més visibles, en alguns casos propis de qui li ve de nou dirigir una acció d’aquest abast. Errors puntuals en la convocatòria de Manresa, errors de contingut i presentació del projecte en general.

És imaginable pensar de que si la convocatòria hagués estat visible, l’auditori de la Plana de l’Om hagués quedat petit per a fer cabre la gent, però si no es cuida la comunicació més que per adreçar un correu intern als treballadors de CaixaManresa el que passa és el que va passar ahir: poca gent i gairebé tots o coneguts i familiars o treballadors de la caixa d’estalvis. Magne error de convocatòria que sorprèn en una organització formada majoritàriament per professionals de la comunicació.

Per una altra banda cal plantejar la idoneïtat del títol del congrés i la justícia de la seva expressió quan el que diuen buscar és l’expressió del poble (de la societat civil) de Catalunya. Sóc conscient que definir-se catalanista a finals del segle XIX o, fins i tot, hores d’ara, a la zona metropolitana de Barcelona, pot ser sinònim de radicalitat, de valentia i de temeritat, però al país, a la resta del país, vull dir, ser catalanista és poc menys que definir-se carrincló, conservador, descendent de la burgesia dels aranzels i dels tractes de favor; vaja que és una expressió superada, que majoritàriament no fa trempar i que, inconscientment, s’associa als sectors més reaccionaris, més immobilistes, de la dreta catalana. Si el que es busca és quòrum, malament es comença.

Si a això hi afegim que entre els prop de trenta rostres que ens van parlar del futur de Catalunya a través del projector només n’hi haguessin tres o quatre que no pentinaven canes, el resultat és de reforçament de la sensació d’estar immers en un documental sobre els orígens del catalanisme polític, en blanc i negre, vivint-lo en primera persona.

Per acabar-ho de reblar només va faltar la intervenció de Josep Puigbò esbroncant Manresa per la poca presència de gent a la sala (indignant de debò) i clamant contra l’associacionisme subvencionat, contra els polítics d’ofici, contra la societat civil patrocinada, amb tanta vehemència que es va fer difícil separar què era un clam contra aquestes injustícies i què era rancúnia personal per haver estat apartat del repartiment del pastís.

Disculpeu-me, però no compteu amb mi. Que us vagi bé. Els meus fronts són en una altra banda.

Intervencionisme moral

2008-11-11T00:15:00.002+01:00

Va existir el moment en que em vaig sentir profundament estrany quan vaig gosar discutir la implantació a les escoles de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Ara, si més no, davant de l’atropellament que significa regular per llei la comunicació als fills adoptats d’aquesta condició mentre són encara infants, sembla que els opinadors d’ofici, gairebé tots, tant els de dretes, com els de centre – dreta, tant els que s’acosten a la cinquantena com els que passen la seixantena d’anys, han qüestionat la idea des de l’inici.

Finalment resultarà que a occident els partits d’esquerres han perdut la seva vocació intervencionista en matèria econòmica però els ha agafat fort amb la tutela moral. Doncs no, jo no diré a les meves filles que són adoptades perquè ja ho saben de sempre, perquè és just per a elles que ho sàpiguen o així ho hem considerat nosaltres, i si no fos que no tinc ganes de perdre el temps i trobar-me al costat de quatre estruços ignorants vetaria l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania a les meves filles encara que fos signant que estan malaltes cada setmana quan coincidís amb aquesta classe.

L’escola i la infància són molt més serioses que aquestes lleis. L’escola no es pot ni s’ha de fer càrrec de l’educació dels nostres fills; la seva missió ha de ser transmetre’ls coneixements, mètode d’estudi, interès per les matèries. L’educació en valors deixeu-nos-la a nosaltres i si malauradament hi ha nuclis familiars que desatenen la transmissió de les normes bàsiques de convivència que es preparin aules de 17:00 a 18:00 per aquells alumnes que ho necessitin. Però que no es faci ensenyant matèria moral sinó ensenyant a pensar per a que l’alumne es formi per ell mateix. Si el govern espanyol no està a favor de l’educació religiosa a les escoles no entenc perquè ha d’inventar-se una religió laica.

I al cap i a la fi, el més greu de tot és que jo estic d’acord amb comunicar als fills que són adoptats quan encara són petits i estic d’acord, també, amb la majoria de continguts de l’Educació per a la Ciutadania. Però així no es fan les coses: a casa meva no s’hi fiquin.

Nacionalisme interessat

2008-11-03T22:33:00.005+01:00

Escrivia Tolstoi que totes les famílies afortunades s’assemblen, i que les desgraciades, ho són cadascuna a la seva manera. També a Catalunya hi ha qui sap que el discurs nacionalista és un camí òptim per a sensibilitzar les bases del país a l’hora de pressionar i treure rendiment d’una relació directe amb l’Estat sense cap més risc que el de caure lleugerament antipàtic a aquella població, mentre les famílies afortunades d’una i altra banda, que s’assemblen, riuen del rebombori que han generat. De fet el que pretenen les famílies afortunades catalanes no és gaire més del què tenien ara fa una centúria amb les polítiques proteccionistes i d’aranzels.

Imagino que en la meva opinió del 26 de setembre [en referància a: Contra el nacionalisme català] no em vaig fer entendre prou bé o que el punt de provocació que pretenia el meu escrit no el vaig saber vestir correctament vista la resposta posterior del Sr. Jaume Garcia i d’altres que sense aparèixer a Regió7 m’han arribat verbalment o per correu electrònic. Imagino, també, que la confusió té un origen semàntic i no pas de significat de fons. Perquè en cap cas qüestiono que Catalunya tingui unes balances fiscals negatives respecte d’Espanya, ni tampoc que des de gairebé tots els mitjans i partits d’obediència hispànica es mantingui una permanent ofensiva contra el nacionalisme i l’independentisme català. Oimés diré que tot i creure que les aportacions dels ciutadans a qualsevol Estat han d’estar regides per la renda i el repartiment calculat per la població, Catalunya tampoc troba l’equilibri fent els números de forma tant solidària o justa (depenent sigui més de dretes o d’esquerres qui observi).

Tot i aquestes dades, pretendre normalitzar el nacionalisme no independentista com una opció legítima en la defensa de les classes menys afortunades de Catalunya, o com diria Tolstoi, de les famílies més desgraciades, és enganyar el sentit comú abusant d’una demagògia interessada i que amaga un sentiment fortament reaccionari. El nacionalisme abraça les demandes de l’independentisme però eludeix la responsabilitat de ser, i ser sols, sense tuteles, sense places on vendre el producte. El discurs nacionalista català és el d’utilitzar l’independentisme com a amenaça quant a millores impositives es tracta, però sense arribar mai a enterbolir un mercat ample com l’espanyol. Es continua anant, amb les excepcions que es vulgui, a una política de finals del XIX on es pretén tenir un mercat propi ample, tant ample com tota Espanya i Llatinoamèrica, on la competència es consideri estrangera i a la vegada tenir un sistema impositiu propi, particular, que no es faci càrrec del territori que la sosté comercialment.

I és aquí on el sistema grinyola si és que pretenem aplicar una política progressista i de justícia social. Perquè els escenaris que se’ns presenten són només dos, cap més. O una Catalunya integrada a Espanya que aporti segons la renda dels catalans i rebi segons el número d’habitants que vivim a Catalunya, o una Catalunya independent que gestioni els seus propis recursos i els reparteixi segons les seves necessitats i que sigui solidària en la mesura que pugui ser-ho tant a través de la Unió Europea com dels acords que pugui arribar amb altres Estats.

Qualsevol altre camí intermedi és injust, busca el tracte de favor; és ultraconservador, en definitiva.

Sant Ignasi 2.0

2008-10-18T20:26:00.002+02:00

Conscient de que cada vegada em costa més escriure amb regularitat a La muntanya russa, enceto el bloc Sant Ignasi 2.0 amb la intenció de que les imatges facin poc necessàries les paraules. La càmera del mòbil i la voluntat de retratar al voltant de Sant Ignasi de Loiola, de la Plaça Sant Ignasi, dels voltants de Sant Ignasi i de la gent de Sant Ignasi. Espero que us agradi.

Superdotat jo?

2008-10-17T00:45:00.005+02:00

Farà tres mesos que pertanyo a Mensa tot i que sé de la seva existència des de que tenia 16 anys. Mensa és una organització mundial que agrupa a gent amb un alt quocient intel•lectual, o amb un quocient intel•lectual superior al 98% de la població, per a ser més exactes. Es fan trobades periòdiques de tota mena i existeixen un gruix de llistes de correu temàtiques i geogràfiques on poder compartir inquietuds, preguntes o, senzillament, escriure sense una finalitat concreta. Per a ser membre de Mensa s’ha de completar un test de vint minuts que fa una aproximació, en l’escala Cattell, a uns resultats que et situen en aquest 2% de la població que té un “nivell molt superior d’intel•ligència”, o sigui que és superdotada, com es coneix més popularment.

A banda d’aquest test d’accés, que és molt orientatiu i només calibra la lògica pura, existeixen altres tests més complets entre els que destaca el WAIS-III (III, per tercera revisió del WAIS original), que té una durada que es pot aproximar a les dues hores i mitja o tres hores, que es divideix en una part manipulativa i en una altra verbal i que té en compte factors com la velocitat, la percepció, la capacitat matemàtica o lingüística, la memòria. El WAIS-III s’ha de fer amb la tutela d’un psicòleg i valora per separat cada una de les variables i ofereix, també, un índex conjunt. El conegut CI en castellà o IQ en anglès (QI hauria de ser en català). Aquesta prova que no és vinculant respecte de la pertinença a Mensa la vaig realitzar fa quinze dies a ISEP Clínic amb uns resultats que concretaven més el percentatge anterior i em situaven amb un quocient superior a més del 99% de la població. Psicològicament, doncs, no només sóc un superdotat, sinó que ho sóc a un nivell mitjà–alt. Fet, aquest, que em pot anar molt bé per l’ego i per escriure al bloc, però per poca cosa més.

Aquesta entrada la faig perquè el proper dia 22 TV3 emetrà el programa “Sense embuts” dedicat als superdotats on hi participaran a títol individual companys de l’organització i que ha reobert (obert per a mi ja que sóc nou) un debat a les llistes de Mensa Catalunya sobre el tractament que els mitjans de comunicació donen a les persones superdotades. La llarga introducció anterior, a banda del seu punt exhibicionista, l’he fet per mostrar que fins ara, que tinc 36 anys, m’havia conegut a mi mateix com una persona normal i convivia amb els meus pensaments constants, sabedor que tenia habilitat pels reptes lògics, que tenia curiositat pel coneixement, que em situava ràpid en les situacions noves, com tantes altres persones, però que al cap i a la fi ni era un ésser extraordinari, ni era capaç d’aprendre un idioma en un mes, ni sabia fer multiplicacions més veloç que una calculadora, ni tenia experiències anecdòtiques que explicar al respecte d’això mateix. De fet, ara continuo pensant igual sobre la meva pretesa normalitat intel•lectual.

Però si tiro la vista enrere i recordo tots els programes que he vist a la televisió sobre el fenomen de les persones superdotades em costaria trobar-ne algun que en parlés sense sensacionalisme. Quan no es presenten com a exemplars de circ, es presenten com a frikis, quan no com a exemplars amb uns costums raríssims o directament com a persones que la seva gran capacitat degenera cap a patologies mentals. I si el programa és de nens i nenes superdotats, encara pitjor. És per això que encara que la prova WAIS-III digui que sóc superdotat, em resisteixo a assumir-ho. I el fet és que estic convençut que entre les persones amb qui més m’avinc del meu entorn hi ha més d’un superdotat, o si més no, serien superdotats reconeguts si passessin les proves pertinents.

Facebook: el joc dels miralls

2008-10-06T19:42:00.006+02:00

Fa relativament poc escrivia de la descoberta que havia fet del univers de les webs dinàmiques i participatives, que per moments conceptualment semblaven apèndixs del món blocaire. El Facebook era una eina amb un munt de funcions que entrava en el meu imaginari 2.0 gairebé de la mà de Twitter. En tots dos casos poc més vaig fer que navegar una estona, xafardejar, ullar, tocar i remenar, però l’entusiasme em va durar poc i després de deixar els meus perfils enllaçats a les actualitzacions de La muntanya russa només hi vaig tornar molt de tant en tant.

Hores d’ara no sé si en el seu moment no hi vaig parar l’atenció necessària o si s’hi han anat afegint aplicacions i utilitats noves però no existeix estona morta davant l’ordinador sense que entri al Facebook a fer una partideta de pòquer, a llegir que fa la gent, a pujar-hi quatre fotos, a buscar gent coneguda o a deu mil coses més. En poc temps el Facebook s’ha convertit en un estàndard. Això és una bona notícia però també té els seus riscos.

En el darrer sopar de Mensa a Casa Jaume ho comentava un comensal que segurament feia més temps que no pas jo que era assidu a l’eina: el Facebook fa públiques les amistats, els comentaris, les simpaties, els missatges, la vida privada, les relacions, les edats, els aniversaris,... i tots plegats ho hem assumit amb una naturalitat sorprenent o encara no ens hem adonat d’aquesta situació.

La perillositat rau en pensar que a Facebook ets invisible no només per amb qui interactues sinó amb la resta d’usuaris com si fos un xat qualsevol quan en realitat és més equiparable a les relacions convencionals amb l’agreujant de portar un cartell penjat al coll amb el currículum, amb l’històric, amb fotografies, edats i experiències. I com si l’invent no fos perillós per ell mateix, hi hem d’afegir molts usuaris que no són conscients del protocol d’actuació i actuen de manera irresponsable per desconeixença. Anant pel carrer et pots amagar un pet, al Facebook queda registrat, sonoritzat i amb una foto tèrmica per poc que et descuidis.

Una excel·lent eina si tots prenem consciència de ser en un joc de miralls.

Contra el nacionalisme català

2008-09-14T19:51:00.004+02:00

Passa amb el concepte nacionalisme que només pren una accepció positiva en aquells territoris on les reclamacions nacionals no són ateses pel tutor estatal o per la comunitat internacional. Així parlar a Catalunya de nacionalisme, o fer-ho al País Basc o a Escòcia o al Quebec referit als nacionalismes locals no té el mateix significat que fer-ho a Espanya, Regne Unit, Estats Units o a qualsevol de les estructures estatals fermament constituïdes. Bé és cert que si hem de buscar disculpa, els primers no són nacions de ple dret perquè els demés no els deixen i els segons, quan són nacionalistes, ho són per refermar la seva sobirania territorial, la seva influència internacional i el seu domini. Però tot i això, o potser per això, és necessari que tinguem cura de la definició que atribuïm a les nostres ànsies sobiranistes no assumint les definicions i actituds que beneficien qui no ens vol bé.

En el cas català, requerir de l’estat al que administrativament i, fins i tot, subconscient pertanyem un Estatut propi on la voluntat principal sigui la de recuperar en inversions i serveis la major part del impostos que paguem és injust per a la població espanyola (o per a la resta de la població espanyola, institucionalment parlant). No s’aguanta sota cap teoria política socialment justa, ni s’identifica amb un discurs progressista. No és el model basc l’exemple de solidaritat, d’esquerranisme, d’igualtat d’oportunitats on hem d’emmirallar-nos. Qualsevol territori sobirà ha de basar la recaptació en la riquesa i el repartiment en el número d’habitants. No és just, si pertanyem a Espanya (i encara hi pertanyem), que ens desentenguem de les seves zones menys afavorides. De la mateixa manera que si Catalunya fos independent no seria just deixar Lleida, l’interior de Tarragona i les terres de l’Ebre sense un repartiment de riquesa que les permetés avançar amb la resta del país.

D’altra banda la cançó nacionalista catalana que a l’inici abanderava Convergència, però que ara ja han assumit gairebé tots els partits catalans, incloent-hi sectors del PP i de la CUP, fa temps que sona a la tonada del pastilletes. La classe política catalana manté el perfil del suïcida que no vol morir. Del que es pren un pot de pastilles i corre a l’hospital per a que li facin un rentat d’estómac. Del que es dol de tenir mala vida i pretén que els altres li solucionin. Del que es queixa a Madrid amb la mateixa facilitat que hi va a buscar cops a l’espatlla i a negociar tractes de favor. Del que vol el mercat espanyol per a vendre, però no vol que Espanya l’escanyi. Del que prefereix ser el guapo de la colla, i que l’aplaudeixin, i que l’admirin, i que el lloïn, i que necessita de tota aquesta pantomima per a subsistir. Del que no pot ser, ni sap ser sol, autònom, independent. Del que vol ser espanyol per vendre i català per a no donar.

Jo no vull ser així. Jo no vull ser seguidor de la doctrina burgesa i benestant catalana que s’ha inventat un nacionalisme excloent disfressat d’una cadena de greuges que volen corregir sense prendre risc. Jo no vull adoptar el seu llenguatge. Jo no vull fer-me meu el seu discurs. Jo no vull potenciar la desigualtat a Espanya amb l’excusa de que territorialment som dels que més aportem. Jo no vull un Estatut ni retallat ni sencer que aprofundeixi en les desavinences, ni un concert econòmic que em faci ser espanyol d’esquenes a Espanya. Jo vull la independència i la voldria també si fóssim pobres i bruts i malalts. I no vull la independència per ser més ric ni perquè senti odi als espanyols. I no vull la independència per una qüestió territorial ni per gaudir d’una estructura estatal. La vull perquè no em sento espanyol i sí, en canvi, català. I ser català, sentir-se català, no és millor que ser o sentir-se espanyol.

Facebook: Grup Jo no sóc nacionalista català.

Freda independència

2008-08-27T16:02:00.003+02:00

Rússia reconeix la independència d’Abkhàsia i Ossètia del Sud per interès actiu i passiu (reforçar-se – debilitar) de la mateixa manera que molts estats occidentals varen legitimar un flux migratori extern reconeixent Kosovo i desatenent Sèrvia. En aquell moment ja vaig escriure a La muntanya russa la perillositat d’extrapolar el model social del petit territori servo – albanès a Catalunya. Rússia va bramar en aquell moment de la mateixa manera que bramen ara EUA i la Unió Europea.

En menys d’un any estem assistint als moviments tàctics que definiran la freda relació entre Rússia i occident i que consistiran en intents per a desmembrar els estats contraris com a forma de debilitament i de control geogràfic. L’estratègia no és nova, però en aquests moments es produeix en absència de conflicte armat o, si més no, amb conflictes molt localitzats i de molt curta durada provocats pels mateixos estats i mai per moviments bèl·lics reconeguts de resistència local (o el que els estats defineixen com a terrorisme).

És simptomàtic com fins i tot la cadena pública russa de televisió que transmetia la inauguració dels Jocs Olímpics de Pekín cada cop que citava la Barcelona olímpica (ho va fer vuit o deu vegades), s’hi referia com a la capital de Catalunya i ni una sola vegada la va relacionar amb Espanya (ni just quan va desfilar aquesta delegació). Aquest detall, trivial si es vol, té una certa importància per com fins ara la propaganda subliminal dels estats supranacionals (i Rússia ho és) tendien a repetir gestos de complicitat amb aquells altres estats que es trobaven en una situació similar. El reconeixement periodístic d’una nacionalitat (encara que sigui de forma accidental) el tenim a mà gràcies als mitjans de casa, però no és gens comú en els mitjans espanyols o francesos.

Cap dels dos bàndols, ni russos ni occidentals, fan aquests reconeixements d’independència per simple altruisme ni com a assumpció del dret humà col·lectiu a la lliure determinació, però tot i així, des de Catalunya no es gens superficial seguir a l’aguait de les novetats que es vagin produint i mantenir amb veu pròpia qualsevol contacte internacional per a poder tenir portes obertes que en el futur ens puguin servir, per molt llunyanes que ens puguin semblar ara.

Simplement Ossètia

2008-08-10T22:25:00.006+02:00

Ara farà quatre anys, tres dies després del trist desenllaç del segrest de l’escola de Beslan, dinava amb Larisa i Eldar, uns amics ossetins del nord que vivien a Sant Cugat del Vallès, i comentaven no entendre rés del què havia passat. D’una banda estaven commocionats per la magnitud de la tragèdia, ells són de la capital Vladikavkaz a 20 quilòmetres de distància i hi tenen amics, però de l’altra se’n feien creus de que els txetxens haguessin triat la república veïna per dur a terme l’acció quan els ossetins del nord reivindiquen també la secessió de Rússia i fins sentien certa simpatia, o millor dit, entenien els moviments armats com a resposta a la repressió de Moscou.

Ahir dissabte (dia 9) vaig tornar de Moscou després d’un viatge llampec de quatre dies que ha coincidit amb l’inici d’intent de genocidi per part de l’exèrcit georgià contra la població civil d’Ossètia del Sud i que ha desencadenat la resposta russa. Ossètia del Sud és una república independent de facto (curiosa coincidència amb l’últim escrit que vaig realitzar a Penedès digital abans de marxar). No fan servir la moneda georgiana, no rendeixen comptes davant Tbilisi, es van quedar amb els aparells militars georgians (que abans eren de la URSS) que hi havia en el seu territori en la proclamació d’independència, però la comunitat internacional no els ha volgut reconèixer la sobirania. De fet quan la població té les coses clares tant li fa això.

El conflicte estavella inicialment a conseqüència de la voluntat de Geòrgia d’entrar a l’OTAN que l’obliga a una certa estabilitat interna i a una gelosia màxima del seu exèrcit a l’hora de subjugar la població ossetina fins al punt de cometre assassinats que en poc temps hauríem de veure presentats al tribunal internacional. M’ha indignat veure quan he arribat el tractament de la informació que n’està fent TVE presentant l’atac rus poc més que com el desencadenant de l’inici de la guerra quan dimarts mateix (dia 5) veia a la televisió russa tancs georgians passant per sobre d’infants i vells o les forces d’aquest mateix estat inundant soterranis de les cases on s’havien refugiat famílies senceres esperant a que quedessin ofegats.

Cert és que l’exèrcit rus no és un prodigi de tacte ni que Rússia entra en el conflicte de manera gratuïta, bé podrien oferir la independència a Ossètia del Nord i no ho fan, però no és menys cert que l’entrada de l’exèrcit rus està més que justificada per la cruesa de la intervenció georgiana i perquè, oficialment, té un bon grapat de ciutadans russos vivint allà i que ha de protegir.

Evidentment a ningú escapa que Ossètia del Sud és territori de pas del gasoducte que comunica el mar Caspi amb el mar Negre i que tot el que sigui crear incertesa en un estat que vol situar bases americanes a una escopinada de la frontera russa els va bé, però malgrat aquest interès i traslladant la situació aquí ja voldria dels estats propers un mateix grau de compromís cap a Catalunya si la situació la tinguéssim a la vora. Tant difícil ha de ser que russos i georgians es posin d’acord a donar la independència a cadascuna de les parts d’Ossètia?

Els salaris municipals d'Iniciativa

2008-07-24T22:06:00.003+02:00

Voldria, i ho dic seriosament, poder fer una entrada a La muntanya russa parlant bé dels companys ecosocialistes d’Iniciativa. Ho voldria fer però els seus polítics fan d’aquesta voluntat una quimera. Vull deixar clar també que totes les crítiques que faig cap a ells ho són no pas per la seva teoria política, amb la que segurament hi estaria molt d’acord, sinó per la seva pràctica política.

La darrera és aprofitar els indicadors econòmics per a baixar els seus sous municipals i els dels seus càrrecs de confiança sense apreciar que amb aquest gest reconeixen que el que cobraven anteriorment era més del que mereixien. Aquest gest és una mostra simbòlica, però a l’hora potent, de donar a entendre que quan les coses van bé econòmicament ells poden cobrar un sou molt més alt del que els tocaria.

Ja posats a fer el gest, i com que amb el gest demostren que es van equivocar al principi de legislatura apujant els seus sous, jo els demanaria que a més de rebaixar-se el sou, retornin al municipi el diferencial que han cobrat de més durant aquest darrer any i mig.

Els exercicis de demagògia millor fer-los ben sonats.

Preguntes

2008-07-15T20:52:00.003+02:00

Abans del parèntesi escrivia evitant fer preguntes. Em semblava descuidat. Feia lleig qualsevol signe que no fos una lletra. Fins i tot els números intentava escriure’ls sense utilitzar xifres. La nova entrada ja evita discriminar grafismes per motius de no pertinença al grup sonor. Fins i tot n’abusa de la utilització.

Per a seguir la tònica trasllado tres preguntes retòriques que no pretenen ser discriminatòries:

- Perquè quan em desperto a les tres de la matinada alarmat pels crits que arriben del carrer, aquests mai són en català?

- Perquè quan en un semàfor passa un cotxe amb les finestres abaixades i el volum de la música al màxim mai porta una adhesiu del burro català o un CAT enganxat a la matrícula?

- Perquè quan circula una motocicleta amb el tub d’escapament rebentat emprenyant tot el barri les paraules que s’escolten no són en el meu idioma?

Atenció als filòsofs més observadors: No confonguem els subconjunts amb el conjunt, però ja és curiós que cap dels subconjunts faci intersecció amb cap element de fora del conjunt.

Tot un son

2008-07-12T00:29:00.003+02:00

Disculpeu-me la son. M’he quedat adormit com els millors blocaires polítics després d’unes eleccions. Però no buscaré justificacions. Ni explicaré que ha passat, ni crec que sigui d’interès especial. Senzillament ha estat com quan un s’ajeu al sofà després d’un bon àpat amb la intenció de trencar la son i es queda fregit fins el vespre. Entremig és clar que hi ha qui m’ha volgut despertar, ho he sentit de lluny. De molt lluny.

Finalment el tel de la vigília s’ha esquinçat veient que Adam s’ha llençat a l’arena blocaire. Ho ha fet, evidentment, des dels blocs de Vilaweb. Militància. També m’ha vingut al front, m’he llevat, amb la voluntat de no politiquejar, de no mercadejar ni utilitzar el meu país. Sóc català i no em calen conjures ni indignacions fal•laces. Que la balança fiscal? Que se la fotin al cul la balança fiscal. Que les seleccions catalanes? No em calen. Com tampoc em calen les espanyoles. Que se’ns aturen els trens, que ens tallen la llum, que ens colen la MAT com una via de pas cap al sud? Que si el dolar segueix baixant i el cru segueix pujant, que si baixen les vivendes i pugen les hipoteques? Que si Esquerra és un poema i la CUP no s’atreveix? Que si Convergència té la casa gran i jo m’he de conformar amb un pis en un barri sorollós on, a més, l’Ajuntament continua sense situar les pilones per evitar que els cotxes aparquin al mig de la plaça?

Que si als catalans i als manresans i als meus veïns tant els en fot? Doncs a mi també. I si els catalans no volem construir una Catalunya lliure, justa i social, jo sí que la vull fer. I la faré a la meva manera, com a mi m’agradi. Penso fer-me un país per a mi i els meus. Obviant indicacions, creuant prats quan toqui, anant per la vorera quan vagi bé. Perquè la sort no és ser català. La sort és poder ser el que un vol ser. I no em penso tornar a emprenyar. I no em penso tornar a ofendre. I no vull tornar a opinar del què diuen allà que som aquí, o hauríem de ser.

Disculpeu-me la son. Ja estic ben desvetllat.

Sobre la pervivència en el dolor (IV)

2008-06-03T00:18:00.007+02:00

I malgrat tot servem la vida com un tot
per sobre del patiment i l’alegria,
en un gest de penitència sorda,
emparats en un sentiment tant vital com la companyonia,
la responsabilitat cap a qui t’estima,
sense apreciar que aquesta absurda empatia desapareix
també en la fugida.
És doncs la covardia la que ens manté vius
i és la covardia la que vetlla per la nostra integritat.
Tal és estoic com epicuri
la mateixa cosa quan convenim que l’agitació terrenal és física.
La llegenda que em sobreviurà
sol•licita que deixeu de plorar per vosaltres i somrigueu per mi.

La Bagesfera vegeta, visca la Penedesfera

2008-05-29T20:19:00.005+02:00

Ja tinc reservats els propers 13 i 14 de juny per assistir a unes jornades, les de la Penedesfera, que prometen qualitat, compromís i diversitat per com, si més no sobre el paper, mostrar-se com a referent de les jornades locals i regionals que es van organitzant arreu del país. I dic això amb una certa agror a l’estómac, agror sens dubte egoista, per com la Penedesfera ha sabut treballar per a oferir actes del perfil 2.0 (o haurem de començar a parlar del 3.0?) combinats amb d’altres de promoció de la terra i de caire gastronòmic.

Es nota que els blocaires de la zona s’hi ha abocat i que han treballat amb temps, col·laborant, amb implicació i entusiasme i tot i que la majoria de la informació m’ha arribat a través de Daniel Garcia Peris és evident que la Penedesfera i les seves jornades no es poden entendre sinó és en una acció conjunta de la comunitat.

I és això, aquest compromís i aquesta implicació la que em provoquen l’agror que escrivia abans, aquesta enveja sana de veure com més d’una vintena d’empreses, organitzacions i institucions donen suport a les jornades i comparar-ho amb l’acció que es va dur a terme al Bages, potser de forma precipitada, que va derivar en un portal patrocinat, una promoció excel·lent pel que fa al grau d’implicació dels mitjans convencionals locals, però unes jornades que no van mobilitzar ja no el públic general, sinó més greu, van fer que blocaires que havien assistit a tertúlies radiofòniques a lluir la regidoria ni apareguessin en escena com a espectadors cap dels tres dies, d’altres que ja ni es van molestar a seguir-ho, per no parlar del grau d’implicació en l’organització que va derivar en que tant Joan com jo acabéssim esllomats, decebuts i sense ganes de fer gairebé rés més.

Creia honestament que malgrat l’activitat blocaire té molt d’onanisme i de tancament les jornades serien una magnífica oportunitat per a conèixer-nos i intercanviar experiències i coneixements. Però em vaig equivocar. Quan fa gairebé dos mesos de la darrera de les jornades puc dir que la Bagesfera vegeta. Que el portal funciona perquè s’actualitza automàticament. I que si hi ha noves incorporacions no són tant per pertànyer a una col·lectivitat sinó per a promocionar el bloc. A ningú se li pot exigir compromís ni sacrifici i és per això que aquests dos valors tenen la importància que tenen en la nostra societat. Des d’aquí vull felicitat els companys de la Penedesfera per un cartell d’actes que fa trempar i per la implicació que s’hi respira. Ens veiem a Gelida a mitjans de juny.

Plats trencats

2008-05-28T23:18:00.005+02:00

Si un dia entrés en un restaurant amb tres estrelles Michelin, o si només en tingués una, de que menys em preocuparia seria de quant nocius podrien ser els ingredients de la recepta que engoleixi. Creure per vici que allò natural és més bo per a l’organisme que els ingredients que contenen additius químics és alhora inexacte i sobretot perillós. Perillós per a la salut, perillós per a la salut pública.

Fins i tot molts aliments que es consumeixen frescs requereixen d’un estudi gairebé minuciós abans de cuinar-los o d’una bullida de seguretat o d’altres tractaments per a garantir la inexistència de paràsits o bacteris. Per això davant de qualsevol aliment que em trobi envasat, etiquetat i tancat al buit estic tranquil i si a més en la seva composició hi llegeixo algun que altre conservant, millor.

Santamaria ha advertit la costum dels altres cuiners tres estrelles d’afegir ingredients a les seves receptes que no són beneficiosos pel consumidor. I és cert que gastronòmicament parlant, o des del punt de vista de la nutrició, tot aquell element que no té com a objectiu la conservació del producte és innecessari, però en la cuina d’aquest nivell al sabor se li afegeix la textura, la composició i l’aroma. Anar a qualsevol d’aquests restaurants, inclòs el de Santamaria, esperant no emocionar-se és anar a perdre el temps i els diners.

Més por tindria d’haver-me de menjar una ració d’alguna de les tapes que es veuen en les vitrines d’algun bar que de sopar en un restaurant que té unes normes de salut pública rigoroses i uns controls sanitaris periòdics. Digueu-me confiat però prefereixo una mica de sabor de clor que un munt de larves de mosquit a l’estómac. Per cert, respecte a aquest tema llegeixo arreu articles sobre la cuina espanyola. I jo em pregunto, quina cuina espanyola?

Espanya guanyarà Eurovisió

2008-05-25T15:51:00.006+02:00

Després de temps de no fer-ho (potser la darrera vegada va ser amb Sergio Dalma) aquest any he seguit la part final de les intervencions musicals i la posterior votació del Festival d’Eurovisió. La paròdia de Chiquilicuatre afegit a que aquest any existien tres o quatre actuacions realment bones em van convèncer per a fer-ho. L’espectacularitat, no només musical, d'Ucraïna i, sobretot, d’Armènia, prometien una de les edicions més decents dels darrers anys.

I la intervenció del candidat espanyol, per a què no dir-ho, fent ironia d’un festival basat en l’encarcarament i la posta en escena hortera m’encuriosien a veure fins a quin punt podia arribar. Però al final queda clar que el sistema de votació popular a cada un dels estats participants que va substituir fa anys la votació del jurat "d’experts" fa que cada edició compti amb uns favorits que, a priori, ja tenen assegurat quedar entre els cinc primers.

A l’evidència que Rússia portava tres anys quedant entre els quatre primers, s’hi afegeixen el millor dels estats dels països dels Balcans, el millor dels Escandinaus i un quart estat amb interessos generals o situat geogràficament en un punt estratègic (Grècia aquest any, i Turquia o Israel anteriorment). És evident que els veïns compten i tots aquests participants (sobretot Rússia) es veuen afavorits per dependències econòmiques o per fluxos d’immigració. Quantitativament Espanya té pocs immigrants escampats per Europa com, per exemple, té Romania a Espanya (12 punts) o Lituània a Irlanda (12 punts també) i les fronteres de veïnatge són escasses (12 punts d’Andorra i 10 punts de Portugal).

Fins i tot amb el millor participant de les darreres edicions (ho crec seriosament) Espanya no ha pogut pujar més amunt del setzè lloc i es previsible que no millori en el futur si no hi ha variacions en el mapa polític europeu. I dic això perquè Sèrvia que és la guanyadora de l’edició anterior no s’havia menjat rés al festival com a Iugoslàvia quan no tenia els vots de Croàcia, Macedònia, Eslovènia, Bòsnia Hercegovina, Montenegro i, previsiblement en el futur, de Kosovo. Espanya pot prendre l’exemple Iugoslau, avançant-se a qualsevol conflicte bèl·lic i concedint la independència a Catalunya, al País Basc i a Galícia. D’aquesta manera en un futur no gaire llunyà podrien rememorar les nits de Massiel o Salomé amb els dotze punts que previsiblement els donarien els immigrants espanyols d’aquests tres nous estats d’Europa. Perquè pel que es veu sempre guanya la millor cançó del país (no de l'estat) que ha assumit, encara que hagi estat a la força, la diversitat en el veïnatge en comptes d'engolir-ho dins l'aparell estatal.

Moció de censura a Baltasar (o quan els ateus resen)

2008-05-24T14:44:00.006+02:00

Jo no reso mai. Reflexiono, potser, intentant aïllar-me uns moments i pel cas és el mateix. Altres vegades intento fer una purga interior mantenint la ment en blanc. No reso, no perquè no cregui, sinó que no ho faig perquè no crec que serveixi de rés, més que com a teràpia de tranquil·litat interior que ja aconsegueixo reflexionant o mantenint la ment en blanc. Però respecto, i molt, qui resa convençut de fer bé i fer-se bé.

Aquest darrers dies de pluja i avui que fins i tot ha pedregat una mica a Manresa he estat pensant en les paraules que va dir l’ateu Francesc Baltasar, que sorprenentment encara segueix de Conseller, en plena sequera, sobre que ell també resava demanant pluja. Després hi afegia un somriure de complicitat amb la causa impiadosa. L’he recordat perquè també aquest dimecres passat el vaig veure en el programa de CQC que ara s’emet a la Sexta fugint d’unes preguntes incòmodes de la reportera sense respondre ni bé ni malament i mantenint una actitud arrogant i frívola talment com si en comptes de ser un servidor del poble fos una folklòrica a qui pregunten pel seu darrer amant.

Trist i compungit vaig quedar com a català quan vaig veure l’ateu Francesc Baltasar, Conseller de la Generalitat, el mateix que dóna permís per omplir piscines i regar camps de golf quan cauen quatre gotes, el mateix que amaga el transvasament del Segre abans d’uns comicis, el mateix que té una filla a Presidència a qui pugen (o enfilen) el sou sense tocar-li la categoria i el mateix que cada vegada que obra la boca, la vessa; deia que trist i compungit vaig quedar veient-lo fugir de la reportera de CQC quan aquesta en el moment de la sequera li preguntava per una fuita d’aigua potable que fa anys que vessa milers de litres diaris a la claveguera de Badalona i que ningú repara.

Tothom té dret a ser com vulgui. Francesc Baltasar pot ser ateu i alhora pocasolta per a riure’s de qui resa, pot ser arrogant i mal educat i alhora no encertar mai el temps de les seves declaracions, pot ser estratega polític per amagar informació a la població abans d’uns comicis i alhora no tenir gens de vista a l’autoritzar omplir piscines, pot ser ecosocialista, i a més ho pot ser de debò, i alhora permetre que a la seva filla li pugin el sou institucional quan ja era una de les periodistes més ben pagades del país. L’ateu Francesc Baltasar pot permetre’s aconsellar als dirigents del seu partit de les terres de l’Ebre que es donin de baixa si no estan contents, però l’ateu Francesc Baltasar no pot fer callar els catalans a qui governa. Molt lluny en la memòria hauria de recórrer per a trobar un Conseller que hagués reunit tants mèrits per a exigir la seva destitució.

Molt poca estima a la seva terra i molt poca dignitat ha de tenir qui aguanta així amb tot el que ha caigut. Si resant perquè plogués ha aconseguit aquestes formidables pluges, serà millor que no resi per mantenir la poltrona, no sigui que encara ens el trobem de President de la Generalitat. Però potser és el que ens mereixeriem en un país que està més pendent de la moció de censura al president d'un club de futbol que de la incompetència d'un servidor públic.

Sobre la pervivència en el dolor (III)

2008-05-23T23:25:00.007+02:00

Brèvola en ses mans de roure, no es coneix morta però

[cluca els ulls

i foragita els sentiments. Cau com canyes de sucre en moles

[d’espellofar.

L’endemà l’acompanyen tots els dies i les nits que ha viscut i

[un seguit de gent

desconeguda. Les cases es descrosten, la caixa apareix entre les mans i
s’enfila a les espatlles. Veuen la boca fosca com l’engoleix.

Els jardins es transformen en catifes inanimades. Les portes metàl•liques
es solden per sempre més. És la darrera vida abans de recomençar.

Sobre la pervivència en el dolor (II)

2008-05-21T00:24:00.002+02:00

Sempre he estat molt escèptic a l’hora de valorar la intel·ligència emocional destriada de la intel·ligència convencional. Crec sincerament que l’expressió intel·ligència emocional està definida sobre un concepte d’intel·ligència equivocat o, en el pitjor dels casos si assumim la paraula, l’argument que defensa no pot ser tractat d’igual a igual respecte a la intel·ligència convencional sinó com un element o com una part. Segurament per això quan fa mesos un company de feina em parlava amb fascinació, i pràcticament a diari, de l’Ofici de Viure de Catalunya Ràdio l’escoltava amb educació però no parava massa atenció a un tema que sense conèixer, i per tant amb injustícia, considerava menor o, si més no, trivial ja que sense alliçonaments em veia capaç de ser bo, de ser positiu, de fer-me càrrec de les situacions alienes i de ser comprensiu amb qui considerava equivocat. Creia, i de fet ho continuo creient, que no hi ha més que la pròpia voluntat de ser i d’entendre i una bona dosi d’autoanàlisi.

Aquest enrenou de vides creuades ha provocat que de fa uns dies hagi conegut a través de correus electrònics i per La muntanya russa a Elisabet que és periodista i guionista de l’Ofici de Viure de Catalunya Ràdio. Elisabet vindrà a Manresa, al Petit Parcir, el proper 7 de juny a fer la presentació d’un llibre que una mare mai desitjaria escriure, si més no a priori. El llibre és “Criatures d’un altre planeta” (La Magrana /Dèria edicions) i tracta sobre la malaltia neurològica de la Síndrome de Rett que pateix la seva filla Gina que ara té cinc anys. Gina no parla, no camina, no entén. El llibre va ja per la quarta edició i és possible que en poc temps es tradueixi al castellà. Els drets d’autor van a parar a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona on hi ha una investigació encetada que avança molt lentament degut a la falta de finançament.

El meu company de feina sempre ha estat una meravellosa persona, fins i tot abans de descobrir el programa de ràdio i de devorar llibres sobre el tema, però ara a més s’ha creat la seva pròpia teogonia de butxaca i se’l veu sempre actiu i optimista. Potser sí que després de ser cristià i ateu (una cosa darrera l’altra) ara em toqui ser creient i creure de veritat que el patiment arranca la millor persona que hi ha en nosaltres.

Sobre la pervivència en el dolor (I)

2008-05-19T23:31:00.006+02:00

Llegint Agustí no puc més que admetre i assumir el sentit primer de la seva exposició sobre la vida i per extensió la de tot el cristianisme, més no sé si serveix de purificació aquest patiment, no sé si condueix a rés més que a gaudir del propi martiri com a prova de força. Vaig mirar de fit a fit el doctor i li digué: “no us cregueu déus allunyant el meu traspàs, més aviat ocupeu-vos de la meva boca i dels dolors persistents si em voleu ajudar, però no tracteu la mort com el pitjor dels mals ni la vida com el bé suprem, doncs anireu errats. No és terrible morir sinó la manera de morir, no és meravellós viure sinó la forma de viure”. I malgrat tot l’organisme està preparat a maldar per sobreviure arrossegant-se per atrapar un bri de salut que estiri trenta segons l’existència o que serveixi de pont fins un altre bri més llunyà; fins en la inconsciència.

El mal anomenat ateu Schopenhauer ullava aquesta maleïda voluntat de la matèria per persistir viva, per retornar de la mort fins i tot en un darrer intent per manifestar-se. Perquè l’existència més plena és més incòmode que la mort; perquè l’emoció, l’amor, la felicitat són menys completes que la no existència que no depèn d’unes sensacions alteradores. Arribats aquí però assetja el terrible dubte de si és possible la no existència, no tant des del punt de vista espiritual, que sens dubte no ho és de possible, sinó des del de l’existència material. Seria fatal ser un i ser tots alhora. Haver de viure eternament totes i cadascuna de les existències sí seria un patiment. Seríem Déu, Déu d’un dolor innecessari.

El PP que jo vull

2008-05-14T21:49:00.005+02:00

Tot i que pugui sorprendre qui em coneix, els Populars no són el partit que em genera més antipaties de tots els que estan representats en el nostre Parlament. Evidentment sí són, objectivament, els que tenen el discurs polític més llunyà al meu i seria difícil, per no dir impossible, que ens poséssim d’acord en temes rellevants, però no es pot negar que els conservadors (no pas lliberals) són els més coherents en el seu discurs sobretot quan conceptualitzen la seva Espanya i acostumen a ser molt sincers en l’externalització dels seus sentiments. Això per a un estudiant perenne de filosofia com jo (de 0, 1 o com a molt 2 assignatures per any) té la seva importància a l’hora de construir un diàleg basat en la construcció lògica perquè, errats sens dubte, estructuren el seu argumentari sense sorpreses, sense enganys, sense moderació, a partir d'un discurs ben organitzat.

A més per a un país com el nostre que necessita de motivació constant per a una mínima mobilització, que no pot construir una realitat en positiu sense ajut de contrari, que precisa de l’atropellament per a reaccionar mansament i que no s’entén sense la sensació de greuge, ni sense aquesta hipocondria perpetua; no tenir davant el simpatitzant, el militant i el dirigent Popular significaria la desaparició de les poques esperances emancipadores que a voltes demostrem. Si se’m permet el símil, seria com si el Barça competís a la Lliga espanyola de futbol sense tenir el Real Madrid com a rival. Imaginem sinó que Espanya fos un estat amable amb la diversitat, que a ningú molestés sentir altres llengües dins el seu territori, que fos just en el finançament i tolerant amb les diferències culturals. Que fomentés l’enteniment entre pobles i que fos realista amb la història. Si això passes seriem quatre els que quedaríem argumentant els beneficis de la sobirania i seriem quatre els que separaríem la simpatia al poble espanyol de la necessitat de ser independents.

Per això i davant els moviments que s’estan produint aquestes darreres setmanes tant a Barcelona com a Madrid a les entranyes del partit, jo prefereixo un PP sincer a un PP intel•ligent, prefereixo un PP visceral a un PP tàctic, prefereixo un PP cavernícola majoritari a Espanya (sinó, del resultat de les darreres eleccions espanyoles resteu els diputats de PSOE i PP a Catalunya i al País Basc) a un PP més modern i obert, prefereixo un PP conservador a un PP lliberal, bàsicament perquè tot i no votar-los podríem caure en l’acomodament després de creure una part d’aquest nou discurs inventat per Rajoy i amb tants pocs adeptes sincers entre la seva militància.

Paraules per aturar la psicosi

2008-05-10T12:56:00.003+02:00

El manual del bon empresari, o del gran empresari, indica que en una situació de crisi econòmica tots els discursos han d’anar dirigits a negar la màxima i atorgar-li la categoria de circumstancialitat per evitar que el pànic del petit emprenedor, el petit inversor i el petit consumidor propiciïn una aturada de la circulació monetària que empitjori la situació. I no els falta raó a Solbes, a Lara i a tot aquell que té interessos que el tremendisme pot perjudicar quan convenen que la crisi, igual que les baixades a borsa, depenen en més mesura de la importància que se’ls vulgui donar a nivell especulatiu que dels desencadenants reals que l’han iniciada.

L’estat d’ànim de la població pot fer que una petita onada es converteixi en un tsunami i tot i que és convenient que des de l’administració i des de l’élite econòmica s’intenti convèncer la ciutadania de que la crisi no és tant important com pot semblar, també s’ha de transmetre amb arguments propers, sense mitges mentides i explicant obertament com funciona el moviment macroeconòmic. Perquè si s’entesten a repetir sense arguments que no n’hi ha per tant, que en un any la situació estarà superada, que la crisi del 93 sí que va ser forta i la gent veiem el gasoil i l’arròs pels núvols, les immobiliàries tancant una darrera l’altra, els pisos amb cartells d’en venda com si fos un Sant Jordi d’ofertes i les obres parades o acabades però sense ocupar, creurem que ens enganyen, que el pitjor està per arribar i les inversions s’aturaran encara més i els estalvis es quedaran al banc i allà on compràvem tres llaunes de sardines en comprarem dos o cinc per no gastar més del compte o per por que d’un dia a un altra el preu augmenti.

És com quan jugues a futbol i et marquen un gol, que si abaixes els braços i no creus en la remuntada te’n poden clavar cinc més, però que anant tots a l’atac sense ordre ni concert i a la desesperada, també. Tant difícil és transmetre que la situació és preocupant però no ens queda més remei que seguir treballant i actuant sense pànics artificials?

Sant Ignasi, tard i malament

2008-05-08T00:51:00.008+02:00

Feia dies que no escrivia de la Plaça Sant Ignasi perquè volia donar un temps raonable a l’administració per a acabar d’enllestir la finalització de les obres que es van emprendre l’any passat i que tot i que Josep Lluís de l’Associació de Veïns de les Escodines m’ha anat dient que està previst de fer-ho no puc estar d’emprenyar-me per uns detalls, xics, que per això mateix és incomprensible que a hores d’ara no estiguin enllestits. En parlava el dos de desembre de l’any passat: s’ha donat accés als cotxes a una plaça per a vianants sense situar barreres naturals o arquitectòniques que evitin el poc civisme d’alguns conductors.

L’accés fins a arribar al carrer de Santa Llúcia és un aparcament particular on a peu de la Baixada dels Drets hi para tothom i a la cantonada de Caixa Manresa també. En les meves andanades contra l’intervencionisme de les forces d’esquerra he criticat moltes vegades les ànsies reguladores i sancionadores que apliquen sobre causes poc significants però ara m’adono que en algunes ocasions la mala educació d'alguns ciutadans justifiquen aquestes mesures correctores.

No puc entendre per molt que m’hi esforci com es pot deixar un cotxe enmig d’una plaça dissenyada clarament per als vianants, no puc entendre tampoc el benefici de fer malbé les plantes de les jardineres, però tampoc puc entendre què pensa l’Ajuntament quan encara no fa un mes ja va haver de tornar a cimentar les llambordes que saltaven d’una obra nova i encara menys puc admetre, perquè delata la seva concepció del model de ciutat que es vol per al futur, que una plaça que està dividida per una via de trànsit rodat hagi de suportar tres minuts de semàfor en vermell per als vianants que després han de córrer perquè els canvia de seguida. Vaja, en realitat, el que no m’entra en el cap és què hi fan aquells semàfors on hi hauria d’haver un pas elevat per a la gent que va a peu o, com a molt, dos passos de zebra sense semàfor on sempre hagués d’aturar-se el conductor.

La xenofòbia dels tolerants

2008-05-06T22:15:00.004+02:00

Ahir escrivia sobre si la immigració era un problema d’acord als resultats del baròmetre de el Periódico on s’assenyalava els simpatitzants de CiU i Esquerra com els més proclius a considerar-ho així. És evident que vaig escriure l’entrada sabent que provocaria reaccions contràries de qui llegeix qualsevol escrit com si fos un buscador automàtic dels serveis d’informació dels cossos de seguretat, d’aquells que quan en un mateix text hi conviuen les paraules immigració, problema i, per exemple, delinqüència, tot i que els arguments s’hagin treballat o s’hagin intentat mostrar sense complexos, de sobte els salta l’automàtic de la sospita de xenofòbia i l'ensenyen sense vergonya, presumint d’una educació de vocabulari que mai els faria situar aquestes tres paraules (o d’altres de similars) a menys de cinquanta mots de distància.

Ahir no va anar ben bé per aquí tot i que hi podria haver anat ja que el primer comentari va incidir en la parcialitat del meu criteri a l’hora de, segons ell, disculpar les preocupacions o problemes dels dos partits catalans quan en realitat no ho feia. És més, quan disseccionava el pollastre vaig admetre la possibilitat que aquest resultat fos realment producte de l’odi i de la irracionalitat i que si era així donava la raó als malvats que interessaven de relacionar nacionalisme (perifèric) amb xenofòbia. El comentari en qüestió em preguntava quin article hagués escrit si els més preocupats pel fet migratori haguessin estat els simpatitzant de Populars, Socialistes o ecoSocialistes i la resposta és tant fàcil com ràpida: donat aquest cas no hauria fet cap escrit parlant del tema, ni a favor ni en contra, perquè segurament no hi hagués prestat atenció.

Perquè a l’hora d’anar a fer un cafè al bar o a l’hora de compartir jornades de fàbrica amb votants i militants de Populars, Socialistes i alguna que altra rara avis d’IU la majoria de les reaccions sobre la immigració han estat negatives. Perquè a l’hora de fer una valoració objectiva sobre un fenomen com aquest la proximitat accentua les actituds maximalistes de qui diàriament ha d’anar adaptant els seus costums a la realitat quotidiana, però la distància, l’experiència de viure la immigració com un estudi teòric d’antropologia on el contacte esdevé experimental, on la supremacia de discriminar els judicis des de l’atalaia fa la relació llunyana amb l’immigrant, amb la única coincidència institucional, o pitjor encara, la proximitat forçada per qui pretén ser generós decidint el seu voluntariat per raó racial, esdevé un racisme igual que l’estàndard ja que en un cas jutja qui viu la relació diària i en l’altre cas el discrimina per no ser immigrant. Parlava d’Iniciativa? És estrany que ni en el bar ni en la fàbrica recordo haver-ne vist cap. Devien ser a l’ajuntament o a la gestoria sindical.

La immigració és un problema

2008-05-05T23:47:00.007+02:00

Aquest matí he quedat bocabadat llegint les dades del baròmetre de primavera de el Periòdico quan he comprovat que els simpatitzants dels dos partits que consideren que la immigració és el principal problema de Catalunya ho són de CiU i ERC. A banda que aquestes dades llegides amb mala intenció refermen l’opinió dels malvats que veuen en el nacionalisme (el perifèric) el cultiu d’un pensament racista i exclusiu, poden ser simptomàtiques o d’un atac de sinceritat dels sentiments més irracionals dels enquestats (en aquest cas es confirmaria la diagnosi dels malvats) o d’una resposta raonada, orientada en el matís i no excloent d’un sentiment humanitari o tolerant. Perquè en el discurs sobre la immigració s’ha fet un abús de la condescendència i s’ha fiscalitzat la paraula fins el punt que elaborar un discurs raonablement objectiu sobre el tema resulta gairebé un suidici en alguns cercles.

Creure que la immigració no es un problema és pretendre amagar el cap sota l’ala. Que la immigració sigui un problema pels oriünds (o pels que ja hi érem abans) no és assumir que els immigrants siguin bons ni dolents, ni positius o negatius, ni amables o antipàtics; és entendre que entre uns ciutadans que teníem uns rols culturals ben definits, una capacitat econòmica per anar tirant i unes costums i una llengua concreta, ara ens trobem amb índexs que en alguns casos superen el 30% de nous ciutadans que tenen una cultura totalment diferent a la nostra, una capacitat econòmica que justeja (amb el que això representa) i uns costums i llengua que no s’assemblen gens a la nostra. Si a això hi afegim que la gran majoria dels que es desplacen ho fan empesos per la necessitat ens trobem amb persones que estan lluny de la seva terra d’origen amb unes necessitats urgents que provoquen en el millor dels casos pisos pastera, explotació laboral i necessitat de cobertures socials.

Per això en una societat on un dels màxims valors era l’estat del benestar, o sigui la tranquil·litat i l’estabilitat, la seguretat i la capacitat econòmica (o d’endeutament), la immigració suposa un canvi, un trasbals, una alteració; un tornar a educar-nos en la diferència, i no en la diferència mínima que pot haver entre els que ens hem educat en el mateix poble, sinó en diferències de religió, en diferències de valors, en diferències d’educació, en diferències a l’hora de prioritzar què és important i què no. I a tots ens pot agradar anar a dinar a un xinès a sis euros el menú, o que vingui un romanès a reparar-nos el bany, o intentar aprendre alguna paraula en bereber o fins beure vodka amb un rus, però sociològicament qualsevol moviment migratori genera problemes, evidents per qui ha de migrar i evidents també per a qui rep la immigració. Negar això és tant com ser intolerant amb qui rep aquesta onada. Potser és políticament incorrecte associar els conceptes immigració i problema, però encara hauria de ser més incorrecte obviar la realitat per una falsa tolerància.

Llista de medis pública

2008-05-03T17:10:00.002+02:00

Com que alguna vegada ja m’han demanat permís per a aprofitar els botons que hi ha a La muntanya russa tant de medis (que he actualitzat fins a arribar-ne a setanta-un) com de Casals Catalans a l’exterior poso a la distància d’un correu electrònic l’arxiu amb l’HTML tant d’una com altra filera de botons de manera que a qui interessi afegir-ho al seu bloc o web només m’ha d’escriure un correu sol•licitant un arxiu o tots dos i ho enviaré tant aviat com pugui. D’aquesta manera estalviarem una feina que és tonteria de repetir si ja l’he realitzat jo i ajudarem a millorar l’accés als medis. L’enllaç a La muntanya russa ja serà cosa de cadascú (és broma).

La muntanya russa vers Mediaclic

2008-05-03T01:02:00.004+02:00

Dimecres amb Marc vàrem trobar-nos amb Diego Arcos que és el President del Casal Argentí de Barcelona [i II] per a parlar de diversos temes relacionats amb la comunicació, la publicitat i Internet. Com a deferència vers nosaltres ens trobàrem a la Cerveseria de la Universitat ja que veníem d’una reunió propera i després havíem d’anar també per allà a prop a tancar una jornada que va semblar una gimcana per Barcelona. Diego és un argentí intel•ligent, educat (de fet, gairebé tots els argentins i argentines que conec ho són) i amb una loquacitat moderada pel temps que porta a Catalunya. A més d’ocupar-se de la feinada de representació i gestió del Casal té temps per fer virtual aquesta comunitat tant real al nostre país a través dels dos portals i també ho procura amb tots i cadascun dels grups estrangers que conviuen a Catalunya a través de l’Immi.cat.

De les visites que ens van ocupar el dia em va sorprendre comprovar que fins en tres ocasions va sortir La muntanya russa a la conversa amb un coneixement molt anterior a la preparació de la visita. Vull dir que no va ser la típica curiositat d’última hora de quan hom vol fer un informe de la persona amb qui t’has d’entrevistar a partir d’una busca ràpida al Google. L’Immi.cat a més de comptar amb les comunitats estrangeres de Catalunya també compta amb un apartat dels Casals Catalans a l’exterior (a més de les interiors però que no són governades per la Generalitat de Catalunya) i quina va ser la meva sorpresa quan vaig comprovar que per a fer aquesta secció es van fixar en el reguitzell de botons que tinc a la dreta del bloc a baix de tot per afegir-los al portal.

Més d’hora amb Marc havíem presentat Mediaclic a Jordi Iparraguirre i a Irene Cabrera, Director General i de Comunicació respectivament de la Fundació puntCat i ens havíem trobat que a l’hora de mostrar els catàlegs Jordi va confessar haver-ne vist la pre–impressió unes setmanes abans quan l’havia presentat il•lusionat a La muntanya russa. Tot i que a Joan, que és qui porta la imatge a Mediaclic, no li va semblar gaire bé que pengés el catàleg perquè diu que talla el factor sorpresa (cas de Jordi de la Fundació puntCat) crec que també està bé que els lectors del bloc que potser mai visitaré professionalment puguin compartir la nostra il•lusió pels petits avanços.

La tercera visita que per prudència no puc avançar encara es va produir en gran part (no tota) pel coneixement que tenien de mi a través de La muntanya russa. És innegable que La muntanya russa i Mediaclic s’aniran enllaçant en el futur i tot i que inevitablement hauré de ser més curós en algunes entrades que una vegada escrites em semblen un pèl vanitoses (aquesta mateix), no rebaixaré el to quan escrigui de política o de qualsevol altra cosa. Perquè al cap i a la fi que personalment pensi d’una manera no m’incapacita per a ocupar-me de la meva feina amb professionalitat, i ocupant-me de la meva feina amb professionalitat puc tenir una opinió personal de les coses.

Per cert, Marc és qui porta les consultories d'imatge i comunicació i qui s'ocupa d'assessorar en els temes contractuals.

Es digui Carretero, es digui Carod

2008-04-30T23:54:00.005+02:00

Avui he pogut estar una estona navegant i seguint el moviment blocaire afí als diferents candidats a la presidència d’Esquerra he apreciat que el meu escrit de primers d’abril sobre Carretero va tenir cert ressò entre quins defensen el discurs i el fer del metge ceretà. És comprensible que no estiguin d’acord amb mi i és desitjable que em responguin però seriosament i amb coherència doncs els arguments amb arguments es rebaten. Escric això perquè Josep Sort es va aplicar la vena abans de tallar-se i conscient de la fragilitat ideològica del discurs de Carretero va defensar amb exemples erronis la falsedat de l’afirmació que Carretero és de dretes. Fantassin ha replicat el meu escrit sobre Carretero a Facebook i al mateix bloc de Josep en forma de comentari i m’ha citat en el seu de bloc, si bé és cert que el seu discurs no ha estat tant en contra sinó de demostració de l’opinió que la gent té del polític pirinenc.

El debat o el problema no és si tinc o no tinc raó, és que s’arribi a posar en dubte la procedència del meu plantejament i s’insinuïn interessos dels sectors oficials o fins i tot dels socialistes. I que aquest discurs es generalitzi a qualsevol crítica en aquest sentit com en les millors esquizofrènies d’Stalin que ja sé que era d’esquerres però en aquest cas els extrems es toquen. Continuo pensant el mateix: el discurs i l’actitud de Carretero o, dit d’una altra manera, prioritzar l’eix nacional fent-lo passar davant (o oblidant-se directament) de l’eix social és fer política de dretes, i no només de dretes, sinó de dretes irresponsable. D’aquella política de dretes que no és que tingui una política social injusta i poca sensibilitat en la forma, sinó d'aquella que no té política social ni complexos de forma.

I això ho escric així perquè és així com ho sento. De la mateixa manera que sento que Carod hauria de retirar-se a una plaça honorífica i que Puigcercós ha aprofitat una estructura controlada de l’aparell i que ha desitjat el desastre de les passades eleccions espanyoles per a poder fer el salt. Però encara crec que aquestes dues darreres afirmacions no haurien de ser necessàries per validar la primera. Que a Catalunya hi ha molta gent que pensa com Carretero i no és necessari amagar-se’n, però les coses s’han de dir pel seu nom. No m’he oblidat de nomenar Renyer que és potser l’opció més asserenada de totes i que a un mes vista gairebé apostaria que acabarà fent tàndem amb Puigcercós per possibilitar a aquest la petita empenta que sembla que ara necessita per assegurar-se el triomf.

Preocupacions estètiques

2008-04-29T23:49:00.002+02:00

Fa unes setmanes que el vespre m’arriba de repent, de forma sobtada. Tot i que el dia és més llarg la distància de nit a nit la noto curta, com una anestèsia, com un descosit tornat a sargir. És la feina, sens dubte, però lluny de tranquil·litzar-me el fet de gaudir-la m’ennuega arribar al vespre sense gaire cosa més a explicar que els tràfecs del dia. No és que ja no llegeixi diaris ni volti una estona per la xarxa buscant articles interessants que ho faig i m’hi vaig obligar des del principi per no notar el fet de treballar la major part del temps a casa, sinó que durant el dia no paro atenció a madurar i pair tot allò que he llegit al matí. Ni ho puc fer, ni m’ho puc permetre, ni se m’acudeix de pensar-hi perquè quan a les nou en punt m’assec davant l’ordinador i el telèfon sempre hi ha alguna cosa més urgent que no pas buscar-li la volta a una notícia. O hi ha trucades a fer o pressupostos a preparar o visites a organitzar i si no són hores lectives, vull dir quan és el migdia, queda passar rebuts, enllestir factures o crear nous llistats de trucades a realitzar a la tarda o a l’endemà. Quan no, sempre hi ha coses que parlar amb Joan o Marc o qualsevol de les altres persones que ens donen un cop de mà amb la feina.

Hi gaudeixo però quan arriba el vespre i vull escriure a La muntanya russa em trobo amb moltes notícies però poca opinió. Evidentment no és qüestió d’escriure notícies ja que no sóc periodista ni crec que sigui la funció d’un bloc, ni del bloc d’un periodista però tampoc vull escriure opinió sense tenir-la ben desenvolupada. Més d’una vegada tot i pensar-hi m’he hagut de fer endarrere d’algun comentari equivocat, només faltaria que escrigués sense prestar-hi gaire atenció. Sempre he pensat que mantinc el bloc per l’ànim de ser llegit i per la teràpia que em significa escriure fins quan no en tinc ganes. És per això que aquests darrers dies he anat emprenyat més preocupat per l’estètica dels meus escrits que pel contingut de fons ja que sóc conscient que no hi he destinat el temps de maduració necessari. Espero que m’ho sapigueu disculpar.

La passió turca de Camprubí

2008-04-28T23:15:00.003+02:00

Aquesta setmana passada va ser notícia a Manresa la carta que l’ambaixador turc a Espanya va dirigir a l’alcalde Camprubí en resposta a l’aprovació en el ple de gener d’una moció en favor de l’autodeterminació del poble kurd. Va ser el mateix ple on els Socialistes van votar a favor d’aquesta autodeterminació i tres punts de l’ordre del dia més tard en contra de l’autodeterminació de Catalunya amb l’argument que a casa nostra no hi havia guerra.

Doncs més tard que mai l’ambaixador turc ha fet la feina de situar l’alcalde allà on li tocaria ser; o sigui, en un punt de l’espectre on la coherència fos el valor esperat d’unes persones que se suposa intel•ligents. Perquè fugint del discurs ideològic de fons i de si en la seva resposta l’ambaixador té o no té raó (el que sembla clar és que no té gaire feina) va bé que la oficialitat turca s’agermani en l’argument de l’oficialitat espanyola i, encara que sigui per omissió, recordi a l’alcalde Camprubí i al seu grup municipal, inclòs el Dr. Irujo, que des del mateix punt de vista si als espanyols els fa mal la possible independència de Catalunya i la menyspreen i la menystenen, no tenen autoritat moral per a opinar sobre la independència de cap altre territori del món perquè per molt que se’n vulguin fer a la idea mai viuran els processos com els mateixos protagonistes del conflicte.

Amb la rèplica l’ambaixador situa les motivacions turques al mateix nivell que les espanyoles i amb un atenuant que per a tots dos estats és important: el PKK dóna resposta bèl•lica, a Catalunya ningú respon amb les armes. Això els ha passat als Socialistes per voler quedar moderns i alliberats quan són antiquats i acomplexats. Això els ha passat als Socialistes perquè creien que ningú en faria cas d’una moció entre tantes d’altres i que els ajudaria a visualitzar que ells també estan a favor de la llibertat dels pobles quan aquests pobles tenen raó en les seves reclamacions. Turquia ha arribat i els ha recordat que són espanyols. Que es caça abans a un mentider que a un coix. Ara només faltaria que l’ambaixador anuncies la seva visita a la capital del Bages perquè des d’alcaldia s’anunciés el dia manresà de Turquia.

Trivialitats dominicals

2008-04-27T23:02:00.004+02:00

Feia quatre anys llargs que no agafava febre i aquests dos dies des del divendres fins ara mateix he anat arrossegant unes dècimes que m’han cansat més que incomodar-me. De fet la sensació de calor interna fins quan noto el blanc dels ulls vermell la sento com a signe de vivacitat i d’un cert erotisme, però tot i sortir a passejar i fer les activitats normals m’he trobat cansat inclús per a pensar. És una llàstima ja que aquest cap de setmana va replè d’excuses per a escriure a La muntanya russa, des de la suposada contrarietat d’Esquerra amb l’aigua (la mateixa que va fer servir Convergència durant vint anys quan li interessava i que encara utilitza ara quan li convé), fins els pirates somalis (encara no he escrit mai d’Àfrica i a aquestes alçades potser ja toca, però ja us avanço que no seré políticament correcte), passant per la gresca que tenen els Populars tant a Catalunya com a Espanya (Nebrera i Aguirre són les Clinton de la vora).

Rebaixant el nivell per a rematar la febre vull compartir com m’he aficionat al te ara que treballo a casa, com dimecres vaig anar al Camp Nou amb la dona (feia quatre anys, com la febre) a veure com el millor Barça de la temporada no marcava (no parlar més de futbol al bloc és una decisió volguda), com comparteixo la feina de despatx amb Mashka que és la gata que ens van portar de Pavlovski Posad aquest cap d’any i com actua més com a gos que com a felí, com tot i ser festa he treballat, com tot i treballar he gaudit. Perquè tot i que són les grans decisions les que ens marquen la vida, són les trivialitats diàries les que ens la fan suportable. Aquest apunt curt d’avui és forçosament personal, insubstancial, quotidià. És l’apunt que es reflexa del meu esgotament febril.

Autofàgia capitalista

2008-04-25T21:54:00.003+02:00

Tinc un amic de pagès i amb calés que fa temps em va pronosticar que la fi del capitalisme arribaria per la seva pròpia incapacitat d’autocontrol, perquè és un sistema que no es pot regular i depèn massa de les sensacions de la població. O sigui que tant si la situació és de bonança com de crisi el que mana és la sensació del consumidor amb la compra abusiva d’arròs o amb inflacions inabastables per les pròpies autoritats. Aquest amic berguedà és foll però no tant com a ell li agradaria creure. Fa anys, després d’unes fortes crisis d’angoixa el psicòleg li va donar dos consells: ser egoista i dir el que li passes pel cap i tot i que les seves reaccions poden sorprendre a qui no el coneix el cert és que ell es veu feliç.

Així mateix em va dir fa temps que al meu bloc havia de parlar més d’economia, que tant era que no hi entengués gaire que la majoria no ho apreciaria. I tot i que realment em fa mandra pensar en macroeconomia crec sincerament que ha d’existir la manera científica de determinar quin és el camí que li falta al capitalisme i com i quan es produirà la seva saturació. Perquè si la base del capitalisme és valorar la moneda de canvi a partir de la llei de l’oferta i la demanda, o sigui de la creació fins i tot artificial de necessitats, o sigui de les sensacions de la població, per a mi des de la ignorància més volguda i des de la ganduleria de fer elucubracions lògiques les sensacions que rebo són aquestes que em diu l’amic de pagès i amb calés.

Perquè si apliquem a l’economia el refrany xinès de la influència que pot tenir el moviment de les ales d’una papallona que vola entendrem que aquest flux econòmic constant, imaginari i especulatiu es basa en un equilibri molt fràgil que mal que pesi els poderosos es pot trencar amb la histèria de la població. Vaja, com he dit abans no hi entenc gaire d’economia i potser sóc un il•lús de creure que els cervells econòmics mundials no ho tenen tot controlat.

Majoria d'edat

2008-04-25T00:07:00.003+02:00

Fer-se major d’edat als divuit anys no té sentit en un món com el nostre on gran part de la població de setze anys sap tant o tant poc com els que van néixer dos anys abans. Ja no es tracta només d’anar a votar o examinar-se de conduir que també, es tracta de la falsedat amb que els adults fiscalitzem aquesta franja de tres o quatre anys que precedeixen a la majoria d’edat. És l’alegria que senten alguns pares novells davant la notícia que els menors no es podran tatuar o fer pírcings sense el seu permís. Pares que en alguns casos no van tenir inconvenients per a ser els primers en endossar-li l’arracada al fill amb forma de nom saxó llatinitzat a l’estil Miami o Los Ángeles sud.

I no és pas que jo estigui a favor de que un xicot o xicota semblin una cartografia de l’Edat Mitja o una provocació pels aeroports sinó que em sorprèn que l’estat primer amb el tabac, després amb l’alcohol, més tard amb els bons modals i la tolerància i ara amb els tatuatges i els pírcings vulgui gestionar una adolescència que cada vegada es troba més abastida d’això que els governs volen regular. Perquè no són els organismes els que han de tenir les atribucions d’educar els vailets, som els pares i mares que bé sigui per una mala interpretació de la llibertat atribuïble a que vàrem créixer en els darrers anys del franquisme i ens vàrem creure que la disciplina era una llosa antiga, bé sigui que en els temps que corren ens obliguem en el treball i ocupem a la descendència menys temps i menys control del que tenien sobre nosaltres o els nostres pares els progenitors, bé sigui que som o hem estat en temps de bonança econòmica o si més no en el temps dels préstecs i les Vises i no hem volgut que als nostres fills els falti de rés, la qüestió és que en molts casos no ho hem fet bé (escric en primera persona perquè em refereixo a la generació dels 35 als 50) i les prohibicions governamentals no fan més que accelerar l’interès dels preadults.

Sigui quina sigui la solució no sembla que rebaixar la majoria d’edat als setze anys pugui fer empitjorar l’horitzó. I continuo parlant com un vell però els de la nostra generació fumàvem i bevíem amb setze anys (i abans) i no ens tatuàvem perquè no s’havia estès la moda i semblava un costum marginal, però també obríem la porta a la gent gran, dèiem si us plau i moltes gràcies i ens enfilàvem als arbres i somiàvem de fotre mà a les noietes. Perquè no és tan important que no puguin accedir a l’alcohol o al tabac, als tatuatges o als pírcings; seria meravellós que quan hi poguessin accedir ho fessin de forma intel•ligent i mesurada sigui amb catorze anys, sigui amb divuit.

Jo proposo Seat Perejil

2008-04-22T23:58:00.004+02:00

Només des de la més absoluta ignorància algú pot creure que ofèn excloent Catalunya d’Espanya en una festassa europea d’aquelles de xampany i conyac. Des de la més absoluta ignorància o, vist el to, des del punt de vista de qui amb la boca calenta i l’agulla de platí margina Catalunya amb una gracieta d’aquelles que s’empren amb mal gust per marcar la superioritat sobre el moro, la dona o el gai. Perquè a l’hora de triar el nom de la nova berlina Seat no serveixen els topònims catalans que a banda de tenir una pronunciació difícil en alguns casos, es podrien trobar amb un boicot d’aquí a uns mesos quan es sol•liciti tornar a posar l’Estatut a referèndum un cop li hagin passat el raspall des del Constitucional. És més adequat, però, esperar el torn de paraules d’un àpat opulent per a insinuar que si Catalunya vol ser independent per a millorar el finançament també haurà de ser independent a l’hora de perdre’s les coses bones, o sigui al seu entendre, engrandir la llista de noms hispànics dels models de Seat.

Com sempre hi ha qui a Catalunya s’ha emprenyat i com sempre des d’Espanya, encara que sigui per omissió, ningú ha encertat a sortir en defensa de la seva comunitat autònoma. Seria ideal el missatge i les reaccions, o la falta de reaccions, si no fos que el comentari es va fer amb la intenció d’ofendre i això fa evident fins a quin punt tenen els espanyols la consciència de ser invasors a Catalunya, de ser tota una altra cosa no catalana, de ser subjugadors, de fer bulling al llest de la classe.

I tot i que el nom del model de cotxe que millor rendiment els ha donat era d’una població de la Catalunya insular no cal que facin més esforços de concessió. Ni tampoc cal que honorin una terra i un municipi que sistemàticament han hagut d’adaptar els impostos a les seves necessitats amenaçats amb el xantatge de la deslocalització. Vist a la distància poca cosa hauria de tenir a veure Martorell amb Còrdova, Toledo o Lleó i tot i que ens repugni el mode fatxenda que va utilitzar el President del Consell d’Administració de Seat per referir-se al nostre país hauríem de quedar-nos amb el missatge de fons, que és el nostre, i proposar que la nova berlina es digui Seat Perejil en honor a la darrera conquesta bèl•lica espanyola.

Catalunya amb les calces brutes

2008-04-22T00:06:00.003+02:00

No és per tocar els nassos però creia que havíem quedat que la decisió sobre el transvasament, el mini – transvasament o la cessió d’aigües entre les conques del país per abastir de petroli transparent la zona metropolitana hauria de ser cosa nostra. Creia també que un dia seríem grans per a prendre decisions i assumir les conseqüències com creia que per a ser sobirans havíem de tallar les dependències de Madrid. És clar que segurament el desequilibri fiscal ens condiciona i no tenim la butxaca prou plena per a pagar-nos les infraestructures locals degut als diners que volen a Madrid i no tornen però potser un dia haurem de plantejar-nos créixer i convèncer-nos que qualsevol trencament és traumàtic al principi i que totes dues parts hi perdrem diners.

És per això que quan Castells i Mas i després Llansana clamen a Madrid per a que les obres que han de dur l’aigua de l’Ebre a Barcelona no es paguin amb diners previstos per a l’Estatut i les assumeixi l'estat com una obra extraordinària es veu que Catalunya encara no ha deixat de ser aquell adolescent que vol emancipar-se per sortir de festa però encara depèn dels pares per anar vestit i menjat. Pitjor encara, Catalunya és la senyora que es fa un fart de treballar, que té un marit que no li fa cas, que la fa anar mal vestida i que li administra els calés i que en comptes de fer el cop de porta i anar justa els primers dies abans de cobrar la següent mensualitat prefereix humiliar-se i demanar una mica més de diners per a canviar-se les calces.

Falta maduració en tots els aspectes. Falta créixer i creure que podem ser adults sense estar pendents de préstecs i cessions, almoines i regals. I aquesta mancança és general, és una mancança en l’actitud de tots i cadascun dels partits del Parlament i de tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país. Els que demanen a Madrid perquè actuen sota la síndrome de la dona subjugada i els que no demanen perquè creuen que ja anem bé amb les calces brutes.

Servei a les capçaleres

2008-04-21T15:15:00.004+02:00

Tot i que aquests primers dies de treball a Mediaclic ens estem trobant amb moltes visites més de caire informatiu que no pas d’interès comercial comencem a notar simptomatologies que són pròpies d’alguns clients i que no afecten ben bé qui vol fer publicitat sinó qui acull la publicitat. Aquesta darrera setmana hem visitat sis mitjans informatius digitals que volen estructurar la seva activitat comercial. Evidentment no toca fer públic de quins mitjans es tracta no perquè sigui un descrèdit intentar vertebrar l’amortització de la inversió inicial i cobrir les despeses estructurals, oi més quan es pretén professionalitzar el servei per oferir una millor informació a l’usuari, sinó per discreció professional, però algun d’ells és prou conegut en el medi convencional.

En aquests casos Mediaclic ofereix als mitjans l’elaboració d’estudis de comunicació, imatge i marca digitals en forma de consultories de diagnosi i evolució, el treball i seguiment tècnic sobre mateix de l’edició digital fomentant les eines de control i seguiment dels baners per a oferir garanties i llistats als anunciants i finalment canals de promoció paral•lels i alternatius a l’anunciant tipus per a fomentar l’ús de la capçalera digital i augmentar-ne les visites.

Tot plegat s’ha de fer amb molta imaginació i creativitat però també cal una gran dosi de sistematologia tècnica, financera i comercial. Dues persones són les que s’ocupen de les consultories a Mediaclic. Una per les que afecten a la part comercial i de la comunicació i l’altra per les d’imatge i marca.

Xirinacs filòsof

2008-04-20T02:10:00.003+02:00

Divendres vaig anar a recordar i vaig descobrir un Xirinacs socràtic en la seva desaparició, en les seves vacances volgudament transcendents; messiànic fins i tot, recollint el testimoni del Plató més secretament pitagòric. S’ha ser valent per conduir l’escena fins el final, o racional, no tant per la mort que conscientment representa el descans de tant de tràfec i que esdevé més la plenitud que la més gran de les satisfaccions en vida sinó per oblidar-se de ser, per oblidar allò que durant setanta-cinc anys t’ha fet i ara deixes, de saber que no veuràs allunyar-se l’amistat sinó que es trenca no pas pels que quedem sinó per tu que fa anys vas descobrir que no ser no produeix estímuls.

I que egoista en la teva generositat, tant en la que vas tenir en vida com en la que vas oferir al final, com de tots vas intentar treure el millor per a sentir-te bé. Fent devots, fent seguidors de la teva paraula i obra, fent d’ambaixador d’un Gandhi vell, estoic, resistent i global amb l’ànima compartida. Per això no has mort, per això te'n vas anar convençut de perviure en nosaltres.

Zapatero fa bo Montilla

2008-04-17T23:57:00.004+02:00

Aquest vespre ha estat testimoni de la subtilesa amb què el President Montilla ha respost Mònica Terribas aquelles preguntes on Zapatero era objecte d’opinió. Si més no en aparença el president català ha usat la territorialitat i, sense complexos, no ja les paraules país i nació sinó els seus conceptes per a diferenciar les competències d’un i altre i per a assenyalar que si bé és important ser president d’Espanya també ho és, i molt, ser-ho de Catalunya. No peco d’innocent. Ja sé que no hi ha ningú millor que Montilla per a situar-se en l’escenari adequat amb el discurs adequat. O sigui, aquesta mateixa desimboltura nacionalista no se l’hauria permès a Televisió Espanyola ni en les desconnexions territorials.

Tot i així cal destacar, cal saber llegir en la incomoditat amb què despatxa allò referent a la Moncloa, que malgrat potser mai es permetrà la llicència de criticar obertament Zapatero es nota que comença a estar cansat que se’l situï indefectiblement subjugat als seus designis, comença a ser conscient que la marca Catalunya li permet parlar amb el cap de l’executiu espanyol de tu a tu sense haver d’acatar l’obediència cega que li deu a dins del partit. Els més propers diuen que davant la dicotomia partit – país Montilla es decantaria per a la segona opció i jo n’estic convençut. No pas per un sentiment de nacionalisme naixent sinó pel dret a reivindicar-se autosuficient, deslligat de cap obediència, com si les caminades per palau l’haguessin convençut de ser part de la història independentment d'Espanya.

D’una història de Catalunya que mirat en perspectiva pot ser més important que ser-ho de la d’Espanya ja que, oi vés, a falta de victòries que celebrar idolatrem més els prohoms sobretot en la distància que no ho fan pas els espanyols. Aquí un republicà convençut vanagloria Guifré el Pilós amb la mateixa devoció que admira Ramallets o que presumirà d’aquí a uns anys (si no ho fa ara) de l’obra de Dalí. Aquí un nacionalista criticarà Montilla però no admetrà que des de fora gosin criticar el President. I això l’exministre ho comença a notar i sap que les mentides i traïcions de Zapatero ja no cap a Catalunya, sinó cap a la seva gestió de govern, poden tenir resposta, i més furiosa potser que la de qualsevol altre que pogués ser president, perquè en el seu cas la traïció és doble. Perquè són del mateix partit i perquè encara no li ha perdonat el pacte de Moncloa amb Mas.

És a la conclusió que es va arribar en el sopar de l’altre dia i tinc la certesa que encara que Catalunya no faci trempar Montilla segur que davant d’un conflicte d’interessos la utilitzaria per a marcar paquet. Hores d’ara ja sap que no és un President circumstancial, ara falta que tingui la valentia per a canalitzar tota aquesta indignació en el moment adequat, que coneixent-li el perfil no és una cosa tant senzilla.

En l'edat invisible

2008-04-16T22:19:00.006+02:00

Se n’ha parlat en més d’una ocasió i no per això deixa de ser veritat que la franja que va des dels trenta-cinc anys fins als cinquanta és per a l’home una època d’invisibilitat administrativa, un temps en que no es té dret a gairebé rés i en canvi un li suposa capacitat per a tot amb el ben entès que ha arribat a la maduresa social i professional i encara no està prou castigat per l’edat. Abans ha gaudit de les polítiques de suport a la joventut i després, si Déu vol, fruirà del suport administratiu a la gent gran. Entremig rés, el buit absolut, una suposada autosuficiència que el fa comandant de la nau sense precisar ajuda externa. I si a sobre l’individu és home ja pot oblidar-se definitivament de qualsevol política específica orientada al seu perfil.

Avui m’han confirmat que la previsió de l’Ajuntament de Manresa cara el futur de l’antiga fàbrica de l’Aranya és com bé m’indicaven els comentaris en un escrit anterior el d’acollir una espècie de viver d’empreses. Dic espècie perquè com no podria ser d’altra manera a aquest govern posseïdor dels pitjors complexos de l’esquerra quan pensa en el nucli antic de la ciutat els salta el relé dels serveis socials i lluny de limitar-se a oferir a l’emprenedor una eina per a potenciar la seva activitat pensen en una mena d’habitatges convertibles en despatxos amb una sèrie de serveis mancomunats, això sí, però que tant poden acollir qui necessiti un espai per a desenvolupar-se professionalment com aquell que mentre busca un pis de propietat precisa d’una vivenda temporal o, fins i tot, una barreja de tots dos perfils de manera que es tingui habitatge i despatx tot junt. Potser a la casa consistorial pensen que això de disposar a casa d’una habitació habilitada per a dur-hi l’activitat professional és un gran invent però imagino que si la idea de combinar viver d’empreses amb habitatges de lloguer no és més comuna al nostre país serà perquè es fa difícil d’imaginar que clients i proveïdors es puguin creuar a l’escala amb el veí en pijama que baixa la bossa d’escombraries. Només em pregunto si aquesta mena de 13 de Rue del Percebe s’hagués imaginat si l’edifici a adequar hagués estat a les Bases de Manresa o al Passeig.

Per acabar-ho de reblar, i per això el títol de l’apunt i el primer paràgraf, s’estudia que l’accés als serveis comuns i a la vivenda o al despatx sigui només per a joves de fins a trenta-cinc anys. Així s’aconsegueix dinamitzar la joventut, oferir una sortida a la absència de vivenda econòmica i de lloguer i fomentar l’auto ocupació davant la falta de treball i les condicions precàries. Doncs que voleu que us digui, si encara s’està estudiant els aconsellaria que s’establissin unes normes objectives i no excloents, que l’edat sigui mèrit, si volen, però que no sigui un criteri excloent, sinó ens trobarem que abans de donar treva als de mitjana edat (que malament sona en primera persona) per a donar suport a la joventut es poden trobar amb una xurreria al segon tercera.

Projeccció i xerrada sobre Xirinacs a Manresa

2008-04-15T22:32:00.008+02:00

El mateix dia que s’ha fet públic als mitjans de comunicació la censura que ha sofert l’escriptor Lluís Busquets per un article biogràfic sobre Lluís Maria Xirinacs encarregat pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya i que finalment no ha estat publicat a la seva revista, a Manresa els companys de la CUP enllestien els darrers detalls de l'acte de divendres que oferirà el passi del vídeo “De l’amnistia a la independència” i una posterior xerrada amb Núria Roig i Antoni Aceves de la Fundació Randa acompanyats del regidor Adam Majó.

No cal dir que tinc especial il·lusió per a saludar a Núria després de gairebé sis mesos de correspondència virtual i escoltar-los glosant la figura de l’amic i les múltiples anècdotes i experiències que segur que tenen sobre ell. A l’acte s’aprofitarà per informar la premsa sobre les darreres gestions polítiques que es volen dur a terme des de l’ajuntament i que implicaran directament la ciutadania fent-nos partícips de l’homenatge que la CUP proposarà per a Lluís Maria Xirinacs. La trobada es durà a terme a La Fadulla a dos quarts de nou del vespre i servirà de punt i seguit en la reivindicació pel seu reconeixement a la ciutat de Manresa. La pilota tornarà a quedar al sostre dels qui no van voler oferir-li el nom d’un carrer de la ciutat amb excuses de mal pagador.

Més etiquetes i fi de correus

2008-04-15T01:56:00.005+02:00

Alguns celebraran que a partir d’avui no enviaré més correus notificant les noves entrades al bloc. Sóc conscient que això farà baixar les visites ja que fa de recordatori però crec que en general hi ha prou eines per a seguir els moviments de La muntanya russa. Encara que no ho sembli destriar les adreces a qui enviar les novetats em porta estona i pot molestar a més d’un que per no fer un lleig no em retorna resposta per a que l’esborri. Crec, a més, que quan aquests apunts s’actualitzen a twitter, a facebook, als blocs ciutadans i al portal de la bagesfera, a més de tenir la possibilitat d’introduir l’adreça de correu electrònic a la boca del feedburner que hi ha a sota dels enllaços, existeixen prou canals per assabentar-se com perquè a sobre enviï correus de recordatori.

Paral•lelament a això afegiré dues o tres etiquetes transversals perquè en moltes ocasions m’he trobat que el ventall encara no cobria les meves urgències classificatòries. Per una part encetaré una etiqueta referent al Medi Ambient i una altra referida al Territori que inclourà temes referents a la vertebració i a les infraestructures bàsicament. Possiblement afegeixi també una etiqueta de seguiment als missatges de Mediaclic amb la intenció de compartir les il•lusions, les ànsies i les pors que pugui tenir. Finalment canviaré l’etiqueta categòrica de Blogosfera per 2.0 per a fer-hi cabre tots aquells apunts que facin referència també a les eines que existeixen a la xarxa per a socialitzar els nostres pensament.

RCAT al Conservatori

2008-04-14T00:14:00.006+02:00

M’havia apuntat a l’agenda anar aquest diumenge a mode d’observador a l’assemblea que Reagrupament.cat celebrava al Conservatori de Manresa però un dinar familiar que teníem a casa no ho ha fet possible. Tot i així estava indecís després de veure que a Facebook havien penjat la referència del meu apunt ‘Carretero a cara descoberta’ amb algun comentari a la contra i que algú podria interpretar la meva presència com d’intenció de reforçament dels meus arguments. Lluny d’això tenia la voluntat d’assistir-hi per a saludar excompanys de partit, tornar a veure Josep Lluís Gozalbo i convèncer-me de que estava equivocat. A l’acte hi han assistit unes cinc-centes persones i hores d’ara em sap greu no haver-hi anat perquè segurament hauria reconegut algun saludat virtual.

Carretero i Carandell han sortit elegits candidats per aquesta opció per unanimitat (era una candidatura única) i confirmen una opció que sembla ser la única diferent, per bé i per mal, de les quatre que fins ara es presenten al Congrés d’Esquerra. El domini que semblava tenir Puigcercós està quedant eclipsat per la candidatura de l’avellana (redireccionament del bloc de Benach a Esquerra al bloc del President del Parlament que no és elegant) i els resultats, si més no per a mi, estan més oberts que mai.

Darrera tothom en una espera intel·ligent queda Renyer de qui no puc dir rés més que no el conec ni personalment ni públicament més que pel seu bloc. Renyer és el candidat que menys soroll està fent i això és bona senyal. Si hi afegim que Uriel Bertran s’està movent mesuradament i que sembla que és possible que m’equivoqués, com a mínim a curt termini, a l’hora de valorar la relació que podria tenir amb el seu mentor estem davant d’una candidatura que potser no guanyarà, però no quedarà gaire lluny dels dos de davant. En general queda palès que la batalla d’Esquerra s’està vivint més que mai a la xarxa; Saül Gordillo ha fet una feina de seguiment dels moviments [destriar els apunts] de les quatre candidatures en la web 2.0 que cal tenir present si no es vol perdre el fil dels esdeveniments.

Corbacho i Chacón ministres en acció

2008-04-12T19:18:00.004+02:00

Trenta anys de paciència municipal metropolitana estan donant els primers rèdits a uns alcaldes, primer Montilla i ara Corbacho, més preparats en la política d’embalum que en la d’estil i preciosisme. Corbacho serà Ministre de Treball i Immigració del govern espanyol confirmant la preponderància de la línia PSOE en el socialisme català. Ja no deuen quedar gaires Icetes, ni Nadals, ni Tures en un socialisme català que cada vegada està més allunyat d’aquells orígens federals i s’abraça a l’opció de no ser sinó és amb el PSOE.

Chacón per part seva serà la que hauria de comandar l’exèrcit si Catalunya proclamés la seva independència i es farà càrrec de Defensa. Sort que tant a Treball com a Defensa hi deu haver tècnics altament qualificats perquè tot i que Celestino Corbacho encara pot quadrar en la cartera de Treball per la seva filiació sindicalista (encara que faltaria veure que en queda d’allò), no acabo de veure gaire clar com Carme Chacón es farà entendre parlant d’armes, munició, tancs i aviació. Tot i així a Chacón li hem de reconèixer la capacitat d'aconseguir que les seves imitacions de Polònia es quedin curtes al costat del seu zapaterisme real.

Llet, cafè i carxofes

2008-04-12T18:35:00.003+02:00

Fa encara menys de un any que la llet es va situar en els núvols. La pujada va ser instantània, d’un dia per un altre, no pas en un creixement sostingut i constant sinó per una enfilada sobtada. Una pujada superior a la del gasoil i que no sé si té el mateix origen en la pujada del dolar doncs com a observador macroeconòmic mai he tingut prou elements d’anàlisi, ni tampoc els he buscat. Tot i així les exigències dels ramaders pel preu del litre de llet que paga Pascual s’han tornat a escoltar i em recorda una anàlisi de La Vanguardia del passat febrer on assenyalava que els beneficis dels intermediaris suposaven més del noranta per cent del preu final del cafè que és el segon mercat legal més important del món només per darrera del petroli.

Mentrestant el preu de la carxofa està de baixada degut a la gran producció que s’ha portat a terme sobretot al Baix Llobregat i País Valencià. La carxofera és una planta resistent i agraïda i en temps de imprecisió meteorològica una garantia de supervivència a no ser que tothom pensi el mateix i es caigui en la superproducció. Encara que si anem a buscar la part positiva, l’aigua de cocció de la carxofa és excel•lent pel fetge i la seva ingesta freqüent ajuda a controlar els nivells de bilis.

Catàleg de Mediaclic

2008-04-12T17:25:00.008+02:00

Vaig comprometre’m a intentar no escriure de Mediaclic a les pàgines de La muntanya russa però aquesta darrera setmana he estat abduït per la novetat fins a anar una mica distret de les darreres notícies d’actualitat. I de fet, més que de Mediaclic, aquest és un apunt personal, una nota al marge de la meva activitat professional que visualitza la part més lúdica de la meva feina. És per això que dos dies abans que el tingui a les mans us vull fer partícips del catàleg que m’ha d’acompanyar a les visites. Ho faig perquè m’agrada molt i per presumir de Joan, el dissenyador que està al servei dels nostres clients. He tingut descuidat el bloc un parell de dies perquè hem estat embolicats en la configuració d’ordinadors, impressores, programes i demès. Em comprometo a que no tornarà a passar. Mentrestant us enganxo la coberta del catàleg a dalt i l’interior del catàleg a baix amb la possibilitat d’estendre’ls fent clic a sobre. Amb protecció, això sí.

Nadal en riu regirat

2008-04-11T00:26:00.005+02:00

Sabem que la contenció verbal de Joan Miquel Nadal, exalcalde de Tarragona, no és una de les seves virtuts principals però resar perquè no plogui en una situació com la que ens diuen que travessa el país tot i les pluges d’aquesta setmana és anar a pescar en riu regirat amb espardenyes de set betes. S’entén la intenció de collar el govern d’aquí i el gobierno d’allà tot esperant una resposta ferma i definitiva al problema cíclic de la sequera metropolitana o una revolta popular de gent assedegada però el to usat de sobretaula amb cigaló i el consell cap als alcaldes del Camp de Tarragona que no cedeixin aigua dels aqüífers fan la seva intervenció deshonesta i malvada.

I potser no sóc la persona més adequada per criticar les seves declaracions quan en aquest mateix bloc he fet servir els mateixos arguments de forçar una situació límit per agitar la població a l’hora d’encarar el dret a la sobirania de Catalunya, però mai he desitjat un escenari dramàtic per a justificar la mobilització. Pregar per a que no plogui i demanar que no s’ofereixi aigua seria equiparable a que també resessin els ecologistes que no volen el transvasament del Segre. Una cosa és que defensis la teva opció i una altra diferent és que defensant la teva opció preguis per a que als altres els vagin les coses pitjor.

És possible que les ganes de situar Montilla i Zapatero entre l’espasa i la paret fa que hi hagi qui busqui qualsevol tema d’actualitat per a borrar-los aquesta mena de felicitat de l’encantat. Segur, però, que tots plegats es dutxen a diari i es renten les dents després de cada àpat. Si algun dia l’aixeta no ragés veuríem Nadal i companyia carregant contra els responsables sense caure en recordar les seves pregàries anteriors.

No és un intercanvi...

2008-04-10T00:13:00.005+02:00

Passa que si no hagués mencionat La muntanya russa en un apunt segurament hagués tardat més temps a trobar aquesta persona que signa com a Siono i que escriu català com si parlés argentí a cau d’orella. Passa que si l’autora hagués fet amb aquest bloc la crítica incòmode que pretenia fer en general quan va encetar el seu per a mi seria molt més fàcil fer el que vull fer avui que no pas ara després de sentir (mai ho he dit, però parlo i sento quan escric i llegeixo) adulacions i veure com de la nit al dia passo de ser un desconegut a ocupar un espai a la seva dreta.

Avui pujaré el Siono a l’apartat d’individuals completant la desena. I ho faig avui perquè ella em va citar, sens dubte, però no perquè m’hi senti en deute ni perquè vulgui creure que hem de fer un intercanvi d’enllaços, sinó perquè si no m’hagués citat segurament no l’hagués conegut fins més endavant. Però com que sovint estic “un pel massa insistent amb controlar públicament el seu (per meu) bloc en quant a popularitat i visites”, doncs repassant les meves visites diàries vaig descobrir un origen desconegut que em va acompanyar fins a una renglera d’ampolles d’Absolut. Però que ningú dubti que més tard o més d’hora, per una trobada casual o per una busca desesperada, el Siono hauria acabat a la cartel·la dels fotografiats. Ha estat avui i millor avui que demà.

Siono és un bloc de crítica a blocs que és implacable quan creu que ho ha de ser i dolç quan una cosa li agrada, però que sempre és fresc, ofert i natural. Imaginar la seva autora és pensar en algú que riu mentre llegeix i gaudeix mentre escriu, que té una empatia desbordant per a situar-se en el moment en que el blocaire executa i viure amb ell les seves emocions, les seves indignacions i els seus raonaments. Siono més que blocs retrata blocaires i ho fa d’aquella manera d’aspre dolçor del suc de llimona amb sucre.

Des d’aquí li agraeixo la menció i el reconeixement perquè m’alimenta aquella vanitat sana de pensar que és millor ser ben llegit que molt llegit i perquè d’una altra manera hauria passat més temps fins a trobar-la i hauria d’haver estat més estona per llegir-me els seus tenaços escrits endarrerits.

Zapatero, una de freda i tres de microones

2008-04-08T23:50:00.005+02:00

Aquest matí Zapatero ha posat en alerta els partits catalans durant el discurs d’investidura en pronunciar la intenció de tirar endavant propostes intervencionistes de l’estat en competències de la Generalitat. Els marrameus han estat generalitzats a les files de CiU, Esquerra i Iniciativa acusant-lo de voler revertir el finançament en favor de l’estat, de voler recentralitzar la despesa social anant contra l’Estatut i els interessos catalans i de voler retallar competències catalanes a base de reformes de lleis estatals.

A la tarda però, responent els grups catalans ha fet de geni de la llàntia dient a tot sí, des de la publicació de les balances fiscals, als trens de rodalies passant pel subministrament hídric. Tres sís que creu gratuïts si opina que la Catalunya real és la que es va trobar regalada el passat nou de març després de passar-se els darrers dos anys i mig amb problemes infraestructurals de magnitud suprema. Tres sís que recorden el Zapatero feliç, aquell que canviava talant per somriures i que es pensa que podrà solucionar amb quatre números mal arrenglerats d’aquí a dos mesos, amb quatre ferros per apuntalar la maltractada línia ferroviària catalana i amb quatre vaixells portant aigua del desert d’Almeria.

Zapatero pensa que les eleccions catalanes li sortiran gratuïtes i que repetirà èxit involuntari equiparant els Populars a l’home del sac i espantant vells i joves amb la tàctica del bipartidisme que li ha funcionat a Catalunya aquestes darreres eleccions perquè els sobiranistes ens vàrem quedar a casa, però que en uns comicis de país no ens podem permetre. D’ara a les eleccions catalanes hem de tenir memòria precisa i no deixar-ne passar ni una. D’altra manera sí que poden començar a pensar que aquí és terra de babaus.

Neix Mediaclic, comunicació digital

2008-04-07T23:33:00.017+02:00

Avui al final ja m’he donat d’alta d’autònoms i es pot dir que Mediaclic queda constituïda com a central de medis digital amb la vista posada en el mercat català i en la premsa digital catalana. És clar que segons les demandes pot traspassar fronteres i també buscar suport publicitari allà on sense ser un mitjà digital es generi trànsit, però l’esperit de Mediaclic és utilitzar la metodologia comercial convencional per oferir una publicitat digital lligada a un contingut elaborat. Les enquestes afirmen que en el nostre país més d’un quinze per cent del consum d’informació política es fa a través de la xarxa, que la meitat de la població s’hi connecta freqüentment, que segons l’OJD els deu primers mitjans en català apleguen més d’un milió i mig d’usuaris únics al mes i que ja existeixen vint capçaleres auditades per aquest mateix òrgan.

A més, però no només, la xarxa ofereix un usuari professional, jove i amb un cert poder adquisitiu i la seva publicitat és dinàmica, mesurable i interactiva. De forma modesta, Mediaclic neix amb vocació de suport als mitjans digitals i amb la voluntat de popularitzar-los, fomentar-ne l’ús i fer possible l’obertura a clients que busquen formes imaginatives d’arribar a l’usuari final.

A banda d’actuar com a central de mitjans, Mediaclic oferirà serveis d’arrodoniment de campanyes multisuport, estudis de publicitat multicapçalera, complementació publicitària a través de la web, creació i disseny de campanyes publicitàries, adaptació de webs convencionals a webs comercials, posicionament de la web en els cercadors, elaboració de consultories publicitàries i d’imatge així com fórmules imaginatives de penetració a la xarxa.

Mediaclic es constitueix com un ventall de serveis digitals en xarxa, utilitzant els mètodes de proximitat convencionals per oferir un producte potent, modern i innovador. Com que La muntanya russa s’escapa una mica de tot això a partir d’ara canalitzaré la informació de Mediaclic per les seves vies. Permeteu-me però que avui no hagi volgut amagar la il·lusió i per aquesta vegada us n’hagi fet partícips.

Osona.com, 8 d'abril de 2008.
3cat24, 8 d'abril de 2008.
Naciódigital, 8 d'abril de 2008.
Diari de Mataró, 8 d'abril de 2008.
Directe.cat, 9 d'abril de 2008.
Comunicació21, 9 d'abril de 2008.
Ràdio Catalunya, 9 d'abril de 2008. (segona part)
El Singular digital, 10 d'abril de 2008

Sobirania voluntària

2008-04-07T00:27:00.002+02:00

Escoltava com un comensal en un sopar de no fa massa temps intentava mostrar que la independència de Catalunya era una qüestió de voluntat dels catalans, ja no de tots aquells que viuen a Catalunya, sinó de tots els que ens sentim catalans. Raonava que si la classe política forçava la radicalització dels seus discursos i tensava el panorama polític català ineludiblement tots els valors culturals de les dues bandes enfrontades anirien decaient pel seu cantó natural fins arribar a la llengua. Però s’havia de fer sense fissures, sense negociacions partidistes, amb sinceritat i honestedat i amb fortalesa enfront de l’adversari. Si la meitat de la població, o menys fins i tot, volgués la independència ningú ni rés l’aturaria. Perquè existeixen una colla d’elements que fan impossible la resposta. Un estat immers en la Unió Europea i en la OTAN no es pot permetre un conflicte intern i aquest és el punt de vista que no s’ha de perdre a l’hora de tensar les relacions fins a l’infinit. La idea és eliminar qualsevol matís intermedi forçant tothom a prendre part per una Catalunya castellana o una Catalunya catalana.

El comensal és una persona prou coneguda en el panorama digital i informatiu. Com que el sopar era de caire privat permeteu-me que em reservi el seu nom.

Carretero a cara descoberta

2008-04-05T22:43:00.006+02:00

He buscat a La Vanguardia digital el qüestionari als quatre candidats a la presidència d’Esquerra que avui he llegit en l’edició de paper per enllaçar-lo des del bloc però no l’he sabut trobar. En unes columnes paral·leles tant en disposició com en contingut Puigcercós, Benach, Carretero [entrevista a Reagrupament.cat] i Renyer han contestat unes deu o dotze preguntes idèntiques amb respostes idèntiques sinó fos perquè Carretero cada cop es mostra més proper als Boixos Nois i a Estat Català amb uns plantejaments i continguts que superen en molts aspectes la doctrina mateixa de Convergència.

Amb els seus antecedents personals, i tot i que al principi considerava positiva la seva aparició, no puc més que preocupar-me per un posicionament més pròxim al reaccionarisme catòlic que fins i tot a polítiques de centre o centre–dreta, per no dir d’esquerres. Un posicionament que ja mostra sense complexos i que aposta per un catalanisme racial, folklòric i de faixa i barretina. No és que entre la militància d’Esquerra estigui sòl, cal recordar aquella trucada al Món a RAC1 després de les municipals en que un militant d’Esquerra (i de Manresa) confessava amb cert orgull haver votat PxC, però cal veure com es fa encabir tota aquesta gent que no té una actitud d’esquerres en un partit que comença precisament per aquesta paraula.

Malgrat pugui compartir amb el líder de Reagrupament.cat el seu ideal de fomentar l’ensenyament en valors (caldria veure si són els mateixos), malgrat compartim l’amor pel nostre país, fins i tot malgrat que molts dogmes preconcebuts per certa esquerra ens siguin rebutjables (també caldria veure si són els mateixos) tot no s’hi val per a la independència de Catalunya. No val competir amb Convergència per un mercat de dretes, no val acceptar persones amb mentalitat feixista, encara que sigui feixisme català, no val picar l’ullet al discurs ètnic ni flirtejar amb la intolerància. Si més no, no val fer tot això des de dins d’una Esquerra que ja fa temps que va deixar de ser l’Esquerra dels trenta i ara ha d’encarar el futur de manera desenfadada, moderna i desinhibida, sense hipoteques ni necessitats personals.

I dic això després de confirmar que continua amb la idea d’agrupar tot el catalanisme a Esquerra, sigui de l’ideal que sigui, seguint amb el que ja va assenyalar l’any passat en la presentació de Reagrupament.cat al Via Fora de Manresa. Encara que llegint el quadre de La Vanguardia sorprèn veure que amb quatre candidats el ventall estigui tant mal cobert. Som a dos mesos del Congrés i pel bé del país espero poder llegir algun dia algun punt de programa interessant sinó la sequera serà llarga.

Jornada sobre Premsa Digital a Vic

2008-04-04T22:21:00.004+02:00

Avui al matí he assistit a la Jornada sobre Premsa Digital que el Grup Nació Digital ha organitzat a l’edifici El Sucre de Vic amb la presència de Lluís Foix com a principal conferenciant i una taula rodona moderada per Jordi Font, del GND, amb Saül Gordillo, de l’ACN, Núria Coma, telemàtica aplicada a l’educació i Carlos Scolari, de l’UVic. Tot i ser un matí laborable l’acte ha estat assumit pel públic com una jornada de treball i la seva presència ha estat notable.

Com no podia ser d’altra manera Lluís Foix ha fet una conferència molt interessant destacant sincerament la importància i la potència que tenen els mitjans digitals vers els convencionals, assumint que és una opció tant de futur com amb un present inqüestionable i ha mantingut animat el debat amb enunciats enigmàtics que ha deixat sense respondre durant molta estona. Em quedo quan ha volgut apostar a tall de provocació per eliminar la Facultat de Periodisme, quan ha prioritzat la llibertat que ofereix la informació de la xarxa per sobre de la seva veracitat, quan ha confessat que no llegeix els comentaris que li fan als seus escrits digitals per no haver-los de contestar i que més tard ha quedat desmentit quan ha mencionat un comentari curiós que li havien fet i quan ha confiat en la selecció natural perquè triomfi allò excel•lent que es presenta a la xarxa.

Entremig hi han hagut intervencions del públic molt insistents amb l’escombraria que segons ells hi ha a internet i les paranoies que s’hi aboquen en el típic debat cansí de voler parcel•lar la xarxa i extrapolar-hi els models de comportament humà convencional repetint-ne els errors. Les intervencions posteriors de Gordillo, Coma i Scolari han versat sobre les seves diferents àrees de treball però tot i així Foix ha continuat aclaparant les mirades, atencions i la majoria de preguntes que s’han centrat en els fronts que havia deixat oberts durant la seva conferència.

Ha estat un matí profitós i interessant que m’ha permès saludar coneguts reals i digitals i felicitar Saül per la seva recent paternitat i Miquel Macià per una molt bona jornada.

Enllaços de Feevy

2008-04-04T01:04:00.004+02:00

El dilluns explicava el meu descobriment de Feevy i afegia que l’havia configurat per oferir l’apartat d’opinatori polític bagenc que s’actualitzava automàticament amb les tres darreres entrades d’un grup de deu blocs que havia punxat. Fins i tot m’havia ofert a que si m’havia descuidat algú m'ho fes saber. La única condició era que el bloc anés signat per una persona real o un partit, o sigui que no fos anònim ni utilitzés pseudònim. Com que només se’n visualitzen tres alhora tot seguit ofereixo la llista dels deu blocs que he punxat fins ara per a què s’indexin automàticament.

Seguint el mateix ordre que m’ofereix Feevy són ‘De mica en mica’ de Jordi Masdeu, ‘Inquietuds’ d’Anna Pons, ‘De Suïssa estant’ de Ramon Boixet, ‘Penyagolosa’ de Josep Lluís Gozalbo, ‘GIS’ del Grup Independent de Súria, ‘el blog del Marañón’ d’Albert Marañón, ‘Ara li fan el mànec’ de Ramon Marquillas, ‘Ciudad e Innovación’ d’Alain Jorda, ‘Oriol Puig’ i ‘Blog de Jonatan Triviño’. Només apuntar que les actualitzacions no són sempre ràpides i que pot ser normal que entremig tardi alguna hora a actualitzar-se.

Primer trimestre de l'any

2008-04-04T00:22:00.006+02:00

A la conferència de la Bagesfera i en el sopar posterior Marc Vidal va apuntar amb innecessària modèstia que l’antiguitat del bloc és un valor molt a tenir en compte a l’hora de valorar les visites diàries ja que és més conegut entre els navegadors habituats i hi ha més paraules que entren en el joc de la indexació dels cercadors. És per això que a mida que passen els dies es pot apreciar que el número de visites provinents dels buscadors augmenta i de la gent que accedeix al bloc de manera directe també. Fa poc més de mig any des del passat onze de setembre i tot i que La muntanya russa és relativament jove aquestes dinàmiques que apuntava Marc Vidal ja es comencen a notar.

Totes les estadístiques que apuntaré estan extretes del Google analytics que tot i que dóna uns resultats significativament més baixos que els contadors convencionals m’ajuden a assegurar unes dades que no pequin per excés. Des de l’u de gener fins al trenta-u de març La muntanya russa ha rebut un total de 6.179 visites provinents de 2.425 usuaris únics que han generat un trànsit de 10.466 pàgines vistes. Fent la mitjana es desprèn que cada visita genera 1,69 pàgines vistes i que cada usuari ha visitat el bloc 2,55 vegades aquest trimestre. Les mitjanes diàries són 67,90 visites, 26,65 usuaris i 115,01 pàgines vistes. El dia que el bloc va rebre més visites va ser el quatre de març coincidint amb l’entrada ‘Les eleccions de la CUP’ amb 167 visites i el dia que en va rebre menys va ser el 23 de març en ple diumenge Sant després de la Vetlla Pasqual amb 17 visites.

De totes les visites rebudes un 36,51% van ser visites d’usuaris nous i la mitjana de temps de cada visita es va situar en 2:50 minuts. Els visitants van arribar de 34 països diferents essent Catalunya amb 5.498 visites, Espanya amb 335, Estats Units amb 52, Holanda amb 47 i Suïssa amb 41 les que van generar més trànsit. Els escrits que de manera independent es van visitar més durant aquest primer trimestre d’any són per aquest ordre ‘Una poca-soltada a la Catosfera’, ‘Catalunya no és Kosovo’, ‘L’inici de la fi de Carod-Rovira’, ‘Les eleccions de la CUP’ i ‘Xirinacs també a Sant Joan de Vilatorrada’.

Aquestes xifres ja són prou significatives per veure tendències, preferències i gustos i es d’agrair que un 63,49% de les visites siguin de repetidors ja que m’ajuda a visualitzar una certa fidelitat de qui entra a La muntanya russa. Ja m’he mirat prou el melic. No ho tornaré a fer fins el mes de juliol per traslladar-vos les dades del segon trimestre de l’any com si fos la declaració de l’IVA o l’IRPF.

Demagògia a Arrasate

2008-04-03T00:56:00.005+02:00

Qualsevol amb una mica de sentit comú i memòria pròxima no gosaria acusar el PNB de fer declaracions i polítiques que puguin resultar equívoques en la seva ferma convicció de condemna de qualsevol atemptat al País Basc. Ni en el cas d’Arrasate que ara es destapa com a font d’indignació forçada d’una colla de demagogs professionals i les seves ovelletes el PNB no va deixar passar un segon per condemnar l’assassinat d’Isaías Carrasco. Tot i que el detall del contingut de la reunió entre els partits amb representació a l’ajuntament per presentar una moció de censura contra ANB no ha transcendit és impossible de creure que el PNB hagi fugit de donar suport a una proposta sensata. Més fàcil és de creure que com sempre juntament amb la moció es pretenien fer passar bous i esquerres, renúncies i claudicacions.

I és així con es trivialitza el sacrifici de l’exregidor. Utilitzant la seva memòria per incloure consignes polítiques aprofitant el gruix d’una societat civil receptiva, uns mitjans tendenciosos i un escenari convuls s’adultera la seva mort i es fa un trist favor a la convivència. Vincular una mort dolguda a una declaració política és pervers i injust. Coneixent els seus antecedents, el PNB hagués votat a favor si la moció només busqués la substitució de l’equip de govern d’Arrasate per no haver condemnat el recent atemptat, de la mateixa manera que ja va votar favorablement a una altra moció de censura en el mateix municipi després de la mort de Miguel Ángel Blanco.

Sembla que a última hora el PNB s’ha desdit i insta ANB a condemnar l’atemptat sota amenaça de fer-los fora de l’ajuntament. Altre cop el soroll ha funcionat. Unes entrades enrere em feia ressò de l’anècdota que es va produir a l’ajuntament de Manresa quan tots els partits representats no van votar a favor d’alguna moció de condemna pels detalls i la lletra petita dels texts. L’exemple de Manresa lluny de ser curiós i prou era un avís del que pot passar quan s’oblida el tronc de la proposta i tothom vesteix les branques a la seva manera. Una condemna és una condemna, un desig que arribi la pau i un record als familiars i amics de la víctima; qualsevol cosa que s’hi vulgui afegir és sobrera i demagògica. A Manresa els mitjans haurien pogut informar ‘el PSC de Manresa s’absté en una moció de condemna per l’assassinat d’Isaías Carrasco’. Però ni Manresa és al País Basc ni el PSC és un partit nacionalista basc.

Melcior, Gaspar i Lluna Baltasar

2008-04-01T23:14:00.003+02:00

Ja és difícil admetre que els polítics en general nomenin familiars seus per a càrrecs de confiança com si la màxima de que ningú és imprescindible no valgués per aquests casos en que el nomenat competeix amb set milions de catalans més. No és decorós i molt menys comprensible que s’addueixi la qualitat professional del familiar com si fos la única persona del país, com si algú dubtés de la seva capacitat per portar a terme la feina, com si el familiar de qualsevol no pogués estar en aquest lloc de treball quan en realitat encara que objectivament fos la persona més adequada hauria de renunciar a ocupar un càrrec que es designa sense passar per cap dels dos accessos principals a la funció pública, o sigui, el democràtic per elecció i el meritocràtic per oposició.

Si a això hi afegim que Lluna Baltasar, la filla del Conseller, ja gaudia d’un càrrec de confiança i ara és notícia perquè amb això no en tenia prou i li han hagut de pujar el sou fins arribar a més de 60.000 euros l’any sense canviar de treball ens trobem amb una actuació pèrfida, més si valorem d’on ve, per com lluny d’amagar un nomenament dubtós el recompensa i l’exagera, en fa una aquarel·la i la penja al rebedor. Serà que no es prou sabut que la carrera de periodisme és una de les que dóna més professionals a Catalunya. Serà que en el gabinet del President no hi podia entrar ningú més amb un perfil semblant a ella.

Amb aquest cessament i nomenament recompensat el Govern de Catalunya, el seu President i sobretot Iniciativa demostren la seva sensibilitat i respecte a la democràcia, al poble, a la igualtat d’oportunitats i al repartiment de la riquesa. I amb el nou sou, Lluna Baltasar li afaita l’or a Melcior i li endossa la mirra. Als companys d’Iniciativa, entre el Segre i la filla del Segre no els quedarà ni el sud del Llobregat. Ja se’n cansen els porcs de dir que van nets, rebolcats en la merda!

La simple idea que a un càrrec públic li passi pel cap incloure un familiar seu en una butaca de categoria hauria de ser motiu de cessament i de vergonya encara que essent el departament de Presidència qui aguanta la nominació tot plegat quedarà en no rés. Suportar la pluja que encara és prima. Veient aquestes dependències laborals encara no entenc com Iniciativa es pot omplir la boca de valentia i clamar la seva llibertat de decisió. Serà per això que tenen la representació que tenen i baixant.

Marató administrativa

2008-03-31T23:42:00.004+02:00

Demà inicio ben d’hora de matí tota la tramitació per fer la metamorfosi de treballador del Règim General de la Seguretat Social a autònom passant entremig per aturat. Si no vaig errat en els propers dies hauré d’entregar papers en set punts diferents de l’administració i encara em quedaran tràmits per acomplir en el següent mes després de convertir-me en microempresari. Demà començaré amb dos passos a l’OTG, primer per apuntar-me a l’atur i després per sol•licitar la capitalització del quaranta per cent del total dels pagaments que tinc acumulats i el cobriment de les quotes de la Seguretat Social fins a completar el seixanta per cent restant. Abans d’això, és clar, he hagut de preparar una memòria, sol•licitar pressupostos o factures proforma de tota la inversió inicial, omplir formularis i rescatar llibres de família i documentació diversa.

Acabats els tràmits relacionats directament amb la percepció de l’atur hauré d’anar a hisenda a realitzar la declaració censal de l’activitat (model 036 o 037). Després hauré de passar-me per l’Ajuntament a complimentar els impresos de l’impost d’activitats econòmiques tant si he de pagar-los com si no. Un cop tingui el resguard de l’impost municipal hauré de tornar-hi a treure’m la llicència d’activitats. Fins a aquest moment encara no hauré iniciat l’activitat oficialment i hauré d’esperar a que m’arribin tots els papers per donar-me d’alta a la Seguretat Social com a treballador per compta pròpia i acabar amb la comunicació d’obertura al Departament de Treball de la Generalitat aportant libres de registre laboral, comptables i fiscals.

Un cop m’arribi l’import que havia sol•licitat per a la capitalització de l’atur i hagi fet les inversions declarades hauré de recollir totes les factures que demostrin aquestes despeses i adreçar-les a l’OTG per a que puguin comprovar-ne la veracitat. O sigui, sent generós en la previsió trigaré quinze dies a ser reconegut com a autònom i un mes i mig en rebre els diners que en principi haurien de ser per a les inversions necessàries d’inici d’activitat.

Si no tingués cap estalvi em pregunto que menjaríem a casa durant aquest mes i mig i com pagaríem la hipoteca i les despeses habituals. Si em decidís a seguir rigorosament els temps que em marca l’administració m’obligaria a estar de vacances més d’un mes contra la meva voluntat quan entregar la paperassa que em sol•liciten tot just m’ocupa alguna hora. Hauré de presentar documentació duplicada a administracions diferents i no podré aprofitar el temps per la lentitud burocràtica. Si això em passa per voler donar-me d’alta d’autònoms no vull ni imaginar els passos necessaris per constituir una societat una mica més complexa. Entenc que cada administració responsable ha de conèixer la meva existència però en l’època de la digitalització no crec que sigui molt difícil d’imaginar l’alta automàtica d’activitats via internet. Si després entre departaments i administracions han de duplicar i repartir documentació ja s’ho faran internament; mentrestant el ciutadà podrà estar treballant que, en definitiva, és el que pretén.

Enllaçant Feevy

2008-03-31T02:11:00.006+02:00

Feia dies que buscava la manera de tenir enllaçats els blocs polítics de la comarca sense que fossin les típiques etiquetes que utilitzo més avall pels blocs que m’agraden, els programes d’utilitat, els mitjans i els casals catalans. Volia que els darrers apunts s’actualitzessin de manera automàtica i que mostressin una breu introducció de les darreres novetats de la bagesfera política. És clar que tot plegat no havia d’ocupar massa espai ni ser desagradable a la vista.

Casualment navegant per Girona, per la blogosfera Convergent, pel bloc de Jordi Xuclà en concret, he descobert Feevy. Ja he dit moltes vegades que vaig descobrint poc a poc noves eines de la xarxa i tot i que imaginava que hi hauria alguna utilitat que cobrís la meva necessitat mai m’havia posat a buscar-la seriosament. Feevy permet enllaçar tants blocs com es vulgui i mostra les darreres actualitzacions que s’hi produeixen. Després tries quin número de les darreres actualitzacions vols mostrar i com en la majoria de programes d’aquest estil presenta un HTML que enganxes on vols que aparegui.

En el cas de La muntanya russa he triat blocs bagencs de caire polític sense distincions ideològiques sempre que anessin signats pel seu autor. Per ara n’he punxat una desena i es mostren les tres darreres actualitzacions. A mi m’anirà bé per tenir una referència ràpida del que s’escriu a nivell polític al Bages i espero que tots hi trobem la nostra utilitat, des dels enllaçats fins als lectors. Com no podia ser d’altra manera la meva referència principal ha estat la Bagesfera però si m’he descuidat algú prego que m’ho faci saber.

Transvasament o captació

2008-03-30T20:04:00.006+02:00

Si bé és cert que buscar similituds entre la proposta de transvasament de l’Ebre promulgada pels Populars amb el suport convergent i la proposta de transvasament del Segre que ens diuen que ara es veu obligat a efectuar el Govern de Catalunya amaga les grans diferències d’objectius que existeixen entre una obra napoleònica, permanent i per l’enriquiment privat amb una altra que ha de ser puntual fins la finalització de les dessaladores i obligada per la necessitat i un període de sequera, tampoc podem obviar que essent un mateix concepte es fa estrany cercar noves paraules pel que de fet és una mateixa cosa: el desviament del cabdal d’aigua d’una conca a una altra amb l’alteració de les característiques del riu aportador.

Aquesta semblança de procediment amenaça de provocar estralls a la direcció d’Iniciativa i segurament entre la militància dels altres dos partits de govern també existeixen dissidències encara que per ara no es facin tant evidents. Esquerra camina despistada amb els seus debats interns i els Socialistes catalans escolten com De La Vega els nega aquesta possibilitat en un gest, sigui dit de passada, incomprensible, hipòcrita i que actua de salvaguarda de la demagògia dels Populars.

Essent aigua enterament catalana, tant si realment és necessari el transvasament com si no, som només els catalans i el nostre Parlament com a representació els que hem de decidir si cal o na cal l’obra. Desconec si aquesta captació millorarà l’abastiment futur d’aigua de la zona metropolitana o si existeixen altres formes de cobrir la necessitat mentre s’acaben les dessaladores però en tot cas és Catalunya qui ha prendre la decisió. Només faltaria que l’acció en un riu com el Segre que és totalment nostre des del naixement fins que desemboca a l’Ebre s’hagués de decidir des de Madrid emparant-se en l’idoneïtat política del moment. Es faci o no es faci s’ha de decidir amb el convenciment propi de qui actua amb tots els elements a la mà.

I a l'endemà, el descans

2008-03-29T21:24:00.005+01:00

Si hem de ser autocrítics les Jornades de la Bagesfera no han tingut el ganxo general que esperàvem (que esperava). Tot i contant que a cadascun dels tres divendres i sumant la participació presencial amb la digital ens hem mogut entre els seixanta i setanta espectadors per jornada el cert és que el públic bagenc que a priori era a qui anaven dirigides les conferències no s’ha mobilitzat com hauríem volgut. També és cert que hem tingut poc temps per a respirar i donar-nos a conèixer i que tot i l’esforç de difusió que s’ha fet des dels mitjans locals no podem oblidar que ens vàrem reunir per primera vegada el passat onze de gener, o sigui, fa menys de tres mesos.

A la part positiva, però, queda l’experiència personal d’haver conegut i aprofundit en la relació amb persones que d’altra manera només coneixeríem a través de la pantalla de l’ordinador, d’haver-los escoltat, d’haver-ne après i d’haver departit en els sopars posteriors que hem fet després de cada una de les jornades. La complicitat que s’aconsegueix en aquests casos és d’aquelles que es recorda en els anys i que ens ajuda com a blocaires a situar-nos respecte la Catosfera i la informació digital catalana.

Ara arriba el descans després d’haver superat l’objectiu de fer-nos visibles en el món no digital i fer-nos coneguts en el món digital. Entremig queden xerrades que ens han ajudat a conèixer-nos entre els blocaires del Bages i descobrir persones com Saül Gordillo, Marc Vidal, Jordi Font o Mònica Sellarès. També hem descobert com les institucions del Bages i de la xarxa ens oferien suport des del primer moment. Ara queda que ens puguem reunir per a fer balanç i extraure tot el que de positiu ha suposat per a mantenir-ho en el futur i incidir per a fer millor allò que no ens ha sortit tant bé. Moltes gràcies a tots.

Metròpoli zombi

2008-03-28T12:46:00.003+01:00

Fa setmanes que circulant al voltant de la capital amb el límit de velocitat a vuitanta per hora em sobreprèn la sensació d’estar aturat amb el paisatge que es mou com en una pel·lícula antiga. Sembla que tots els vehicles avancem lligats en un enxarxat invisible ja que les nostres distàncies no es modifiquen ni per massa ni per massa poc. Tots a vuitanta avancem agermanats com en una desfilada de zombis, sense expressió, sense exaltació, sense vida, ben bé com en una fotografia facial del President. Circulant a vuitanta per hora es redueixen els accidents i la contaminació. No hi ha dubte. Si tots circuléssim a vint per hora encara n’hi hauria menys d’accidents i contaminació. I si prohibíssim els cotxes les xifres ja serien definitives. Encara que potser haurien de fer alguna inversió més en el transport públic.

Viver d'empreses al nucli antic

2008-03-27T23:48:00.004+01:00

Farà un mes des de la regidoria corresponent, Alain Jorda anunciava una notícia molt necessària per a Manresa com és la creació d’un viver d’empreses per a la ciutat. La notícia arribava amb l’afegitó que el viver es situaria a les instal·lacions del Palau Firal, emblemàtic edifici manresà que ha acollit fires, congressos, concerts, revetlles, salons de sexe (en català) i tot allò que ha requerit espai i no ha estat massa exigent amb els luxes, tot allò que ha fet més suportable la pena de tenir un edifici inútil pels segles dels segles.

El nou experiment per aprofitar l’espai que ocupa tan magne edifici serà el viver d’empreses i encara que triomfarà gràcies a la carència municipal que existeix d’un servei d’aquesta naturalesa ens hem de preguntar si serà pràctic per a qui vivint a Manresa ha de tenir el despatx a les afores per a desenvolupar, altre cop, l’activitat a Manresa i si a excepció del servei mateix per a qui s’hi instal·li la ciutat fruirà d’una o altra manera, directament o indirecta, del moviment i de l’activitat que es pot generar al seu voltant. Malauradament la resposta es que no.

S’entenen les ànsies per dinamitzar i aprofitar les prestacions del Palau Firal i de dotar-lo de contingut però no sembla de sentit comú desaprofitar les sinèrgies que es creen al voltant d’uns serveis d’aquesta mena pel simple fet de justificar l’existència adormida d’un gegant de ciment. Potser més endavant caldria fer un estudi de la ubicació i les capacitats d’aquest edifici i dotar-lo de les infraestructures necessàries per a que pogués ser proposat com a viver sectorial a escala nacional però situar-lo en el centre de l’activitat local de la microempresa sembla desproporcionat i poc pràctic.

Es fa fàcil pensar en un nucli antic acostumat per l’inconscient col·lectiu a assumir instal·lacions de tota mena sempre que depenguin de serveis socials. Ja sé que és lògic pensar que per proximitat és on toca que hi siguin però també és absurd creure que només el nucli antic és partícip dels serveis socials. Localitzant geogràficament les accions de les regidories s’aconsegueix maximitzar les sensacions alienes i accentuar les diferències. Fent accions per dinamitzar el comerç del nucli antic sense definir xarxa empresarial o localització laboral s’aconsegueixen resultats artificials amb data de caducitat, s’incentiva l’avui i es condiciona el demà a altres suports institucionals. Promocionant l’habitatge protegit i ajudant en les reformes sense crear activitat humana es consolida una ciutat dormitori dins la mateixa ciutat.

Cal un viver d’empreses urgent a Manresa però s’ha de situar on generi riquesa paral·lela, on provoqui la circulació de nou a una i de quatre a vuit, on es fomenti el trajecte a peu fins a la feina, on es doti de consistència l’estructura, sinó en quatre dies tornarem a veure comerços que fan fallida i pisos amb l’etern cartellet que anuncia la seva venda. Segur que en el pla d’intervenció del nucli antic existeix alguna parcel·la per definir o algun edifici pendent de reutilitzar.

Viatge astral de Puigcercós a Manresa

2008-03-27T00:02:00.006+01:00

Avui me les prometia dolces amb la visita de Puigcercós a Manresa esperant autocrítica personal, de partit i de país en un dia que començava amb monotemàtic al Periòdic i àmplia informació a tots els mitjans. Esquerra torna a ser notícia destacada (vull dir destacada de veritat, com en l’època del primer tripartit) gairebé des del diumenge de les eleccions i sembla que té visos de continuïtat, si més no intermitent, fins més enllà de juny. Curiosament el que d’inici semblava un perjudici cara la imatge del partit dia a dia canvia de aspecte positivant-ne el seu joc democràtic, que també tàctic i sovint demagògic, i la profunditat de militància que va apareixent.

Tot i així Puigcercós lluny d’abordar la situació del partit s’ha entretingut en un discurs de fa tres mesos valorant encara el procés de l’Estatut, la injustícia de les balances fiscals i la nova situació de Catalunya amb l’onada migratòria extracomunitària. He volgut esperar al final per comprovar si tota la conferència desembocava en el que realment interessava als assistents. Però no, la xerrada ha acabat de la mateixa manera que hagués acabat el 2006 o el 2004 amb un desenvolupament tronat, salvat a dures penes amb quatre anècdotes, i unes conclusions suades que no han aportat rés de nou al públic.

El mestre de la maniobra política (no ho critico, només ho constato) ha expressat la necessitat que els partits abandonin el tacticisme en clara menció a Convergència pel pacte de la Moncloa, ha alabat la societat civil catalana fins que ha reconegut el seu gran abast però el seu poc gruix, ha criticat el paper dels agents econòmics durant la negociació estatutària i ha incidit en la necessitat de fer-nos la immigració nostra. Del debat intern que viu Esquerra ni mitja paraula.

Després d’una hora de conferència ha semblat que estiguéssim veient i escoltant un holograma de Puigcercós. Talment com si l’original s’hagués quedat a Villarroel confabulant i a Manresa ens hagués arribat una imatge astral antiquada. Tot i que l’acte era obert al públic en general el debat intern d’Esquerra és obert gràcies en gran mesura als moviments tàctics del seu sector. Era com a mínim d’esperar alguna al·lusió al procés que està vivint el partit encara que fos per deferència als nombrosos periodistes locals presents.

Passo olímpicament

2008-03-26T00:19:00.004+01:00

Si no fos per la seva política conservadora Sarkozy és un tipus bandarra d’aquells que cauen bé quan es troben en programes de l’estil de Gran Hermano. Al menys a mi em passa amb personatges que es mouen de manera poca-solta però lliure tot i un entorn poc adequat. Només una persona insolentment irresponsable es pot permetre aparèixer davant els mitjans borratxo després d’entrevistar-se amb Putin, separar-se de la dona i casar-se amb una model al poc temps de ser elegit, anar a buscar a l’Àfrica predemocràtica un grup de francesos roba-canalla, menysprear un ciutadà que li nega la salutació, envoltar-se sense complexos de magnats i mafiosos i, alhora, reconèixer la sobirania de Kosovo i plantar-se davant Xina amb una amenaça de boicot als Jocs Olímpics si no atura la seva acció al Tibet.

Tristos hereus de Coubertin són aquests que violenten una encesa de torxa amb agressions i censures, que maltracten la lliure expressió del desacord, que participen sota la bandera de la pau i l’harmonia en uns Jocs Olímpics tacats de sang i repressió, que miren cap a l’Atlàntic quan els amfitrions apliquen la pena de mort indiscriminadament, quan aixafen una cultura sense vergonya, quan tenen la població subjugada. Tristos hereus de Coubertin són qui assisteixin com si rés a uns Jocs Olímpics prostituïts i oferts com a penyora al neocapitalisme global. Perquè tot i el bé que puguin suposar a l’obertura del gegant asiàtic el gest d’hipocresia que han de suportar és etern, pesant i negre.

Tot plegat em referma en el convenciment que malgrat els esports individuals la representació en uns Jocs Olímpics sota banderes estatals polititza de base un esdeveniment que pretén ser apolític i universal sense aconseguir-ho. Ja poc m’hi sentia identificat amb l’organització, menys encara en els esports d’equip, però des d’ara encara he perdut el poc esperit olímpic que em quedava. Veient que els estats que hi prendran part passen olímpicament dels problemes del Tibet, jo passaré olímpicament de Beijing 2008.

Tot i que Sarkozy ho haurà fet pel seu caràcter d’irrefrenable supèrbia i no pas per un sentiment propi de sensibilitat nacional i que previsiblement es quedarà sol en l’intent, la seva amenaça de boicot bé val un gest de complicitat i una mitja rialla d’aquelles que delaten un encert entre tanta bestiesa.

Monopolis terribles?

2008-03-25T22:28:00.004+01:00

Vull només fer un apunt que m’ha confirmat en el convenciment que qualsevol monopoli públic per poc ben portat que estigui hauria de ser millor que el lliure mercat. Preu del diesel ahir dilluns quan tornava de vacances: 1,149. Preu del diesel avui ja a Manresa: 1,169 a Petrocat; 1,189 a BP. Conceptualment està clar que un monopoli privat és pervers però tot i que ja han passat molts anys encara no he vist l’avantatge de privatitzar empreses públiques en nom del lliure mercat i la competència.

Volta al mitjó de Carod-Rovira

2008-03-25T16:03:00.007+01:00

Quan tothom (jo el primer) volia apuntar cap a la necessitat que Carod–Rovira quedés com a home de partit sense representació institucional i amb llibertat per a actuar i fer declaracions fora l’encotillament del càrrec representatiu, l’encara president del partit es desmarca del camí que li indicaven i volta el mitjó del revés i renuncia a ser reelegit aquest proper mes de juny. Tot i un punt de risc la maniobra és intel·ligent i torna la pilota a la teulada de Puigcercós que, ara sí, té el viatge a la presidència del partit més lliure que mai.

Dic que la maniobra de Carod és intel·ligent perquè ara és ell qui s’aparta del front on plauran les garrotades i fa temps per a presentar-se com a candidat a cap de llista de les properes eleccions catalanes. Ho ha anunciat més com una amenaça a qui vulgui escoltar que com un oferiment altruista: Queda a disposició del partit per encapçalar les llistes als propers comicis catalans. Ara tocarà veure Puigcercós discutir-se la cadira amb altres candidats de igual importància política però de molta menys importància mediàtica i encara superant l’envit té més a perdre que a guanyar.

Carod sap que l’elecció orgànica a Esquerra la tenia perduda davant la preeminència de Puigcercós en tots els àmbits territorials i sectorials del partit però l’elecció d’un candidat a la presidència de la Generalitat és tota una altra cosa i el sentiment, la por al buit i el seu posat institucional, junt al més que previsible desgast de Puigcercós juguen al seu favor. Temps dirà però el que hauria pogut ser un pacte de no agressió entre els dos pretendents a la presidència del partit s’ha convertit en una calculada moguda d’escacs. L’evolució de tot el procés es preveu atractiva per a l'observador. Ara li toca a Puigcercós.

Clausura de les Jornades amb els mitjans digitals

2008-03-25T12:14:00.003+01:00

Aquest divendres arribem al final de les Jornades de la Bagesfera amb una taula rodona sobre mitjans digitals que promet ser esclaridora quant al futur que espera a la xarxa com a subministradora de continguts informatius. Els mitjans convencionals en alguns casos encara amb certa lentitud estan adaptant les seves webs amb desconfiança cap a una superfície de comunicació que la viuen més com a competència que com a complement del seu suport habitual. Poc a poc això va canviant i comproven que la xarxa permet una flexibilitat i una rapidesa com cap altre suport ofereix.

Divendres a les vuit del vespre a l’Auditori de Caixa Manresa de la Plana de l’Om assistirem a un debat entre Antoni Aira de Singular Digital, Mònica Sellarès de Tribuna Catalana i Jordi Font de Nació Digital que ens permetrà situar-nos en el panorama actual del que són els mitjans únicament digitals, quins són els handicaps a superar, els avantatges i els inconvenients d’aquesta superfície com a plataforma comunicativa i el perquè d’una línia editorial tant marcada en el nínxol comunicatiu català.

La Jornada serà oberta a tothom i també podrà seguir-se des del portal bagesfera.cat. Esperem que aquesta darrera jornada pugui ser la més participativa ja que toca un tema més generalista que les dues anteriors.

Quatre dies a Sant Sebastià

2008-03-21T17:54:00.006+01:00

Aquest vespre sortim cap a San Sebastià en el que serà el primer viatge al País Basc de la meva dona i filles. No se m’acudeix cap destí millor tot i que les previsions meteorològiques són desfavorables i el clima del Cantàbric ens rebrà amb la cruesa dels seus vents. Encara que a primers d’any teníem il•lusió per anar a Viena el cost dels passatges per a tota la família més quan com deia ahir la meva activitat professional ha de donar un gir a la tornada, ens ha fet actuar amb prudència buscant un hotel econòmic vora Sant Sebastià i fent el trajecte en cotxe que consumeix igual per un que per cinc.

Em fa especial il•lusió un trajecte que recordo haver fet diverses vegades de solter i arribar i gaudir del barri antic de la capital guipuscoana, de la Contxa i d’Igeldo, de la seva gastronomia i de la seva bellesa estructural. Vull anar també a Irun i a Hondarríbia. Per encarar la tornada amb el cervell preparat deixo l’ordinador a casa amb la previsió que a partir de dimarts s’haurà de convertir en una extremitat més del meu cos. Aquest és l'apunt cent cinquanta, un bon número per arribar a Pasqua.

Setmana Santa de canvi

2008-03-20T22:26:00.001+01:00

Tot i que repassant la meva història curricular puc veure que el mes de setembre ha estat el més prolífic quant a canvis de feina, inici de projectes o fets destacables pretenc aquest any canviar la dinàmica i utilitzar aquests propers quatre dies per descansar amb la família i endreçar els darrers detalls d’un nou projecte engrescador que comença dimarts. Han calgut dos mesos per madurar la idea, trobar tota la seva potencialitat i les seves aplicacions i finalment desenvolupar un pla d’empresa i un càlcul de BAIT acumulat per a què sense perdre temps pugui donar d’alta l’activitat i començar a treballar. Tot i que a simple vista pot semblar arriscat deixar una feina assalariada per una aventura empresarial tinc un factor imprescindible que juga al meu favor: l’objectiu final de la nova activitat és ser plenament feliç.

Aquesta és la idea que em va assaltar a Girona el gener passat i és la que hores d’ara m’ha ajudat a fer el pas. Treballant amb elements de felicitat no puc més que acostar-me a la felicitat. Tot està bastit per a què divendres vinent hagi completat la constitució i pugui fer la presentació del projecte. Fins aleshores resta la feina feixuga de les administracions, les petites inversions i l’organització de la posta en marxa.

Flaixos d'una cuca de llum

2008-03-20T20:03:00.002+01:00

Des de 2006 que Tondo Rotondo escriu amb molta freqüència el seu bloc tarragoní. No recordo gaire bé com vaig arribar a ell o si va ser ell que va arribar a mi però va ser molt a l’inici de La muntanya russa. El seu estil desenfrenat, activista, coherent, multitemàtic i sobretot el seu compromís amb tot el moviment de la ciutat emmurallada em van atreure de seguida i ens vàrem intercanviar enllaços sens dubtar-ho. A part d’això és un volta blocs incansable i tant me’l trobo per aquí, com per allà, com per més enllà sempre amb una actitud total de blocaire 2.0 convençut, o sigui, d’aquells que consumeix i participa. Avui ha marxat de vacances però abans ens ha deixat una llista increïble de blocs per a qui no tingui la sort de sortir. El dia que m’organitzi el Bloglines n’ocuparà un lloc preferent.

Imagino un Pla màgic

2008-03-19T22:23:00.007+01:00

Imagino poder enfilar camí al Pla de Can Pegot sentint l’aire dels boscos propers com torna la màgia de qui va determinar la seva mort natural cansat d’esperar un poble adormit. Imagino un mantell verd amb vida renovada, un sostre invisible i lluent de primavera, el silenci clamorós de la cordialitat i l’harmonia. Imagino la complicitat ondulada d’un entorn que convergeix en el desig i que assalta valls i monts fins més enllà de les fronteres. Imagino un Pla que ja és i una Terra que vol ser i pot. I una gent que creu en llibertat.

Imagino un fil que parteix del Pla i s’enlaira al cel. Que fa de conductor de tots els bons pensaments i ens recorda que el més important és intangible. Com la nostra comunió que ens fa germans de tots però catalans.

Imagino poder-ho fer vora la X de Xirinacs. Per ajudar a fusionar natura, història i art; per ajudar a imaginar; per ajudar a construir el monobloc al Pla de Can Pegot on Xirinacs va decidir injectar el seu cos a la terra cal la suma de molts grans de sorra. [Xirinacs.cat]

El desnonament de La Verneda

2008-03-19T00:18:00.004+01:00

Es fa impossible saber que passava pel cap de la dona que ha causat l’explosió al seu habitatge de La Verneda però sense ànim de fer una lectura demagògica del cas i aprofundint en el recés econòmic que estem vivint i viurem, quan les famílies de classe mitjana estan fent mans i mànigues per pagar les despeses fixes i arriben amb moltes dificultats a final de mes tot i treballar jornades completes és que alguna cosa no funciona. Quan s’aplicarà per llei que la quota mensual del finançament no pot superar el 40% dels ingressos familiars i malgrat tot és impossible trobar una vivenda amb aquests requisits, quan les companyies d’agrupament de deutes i les que busquen finançament particular no paren de treballar és que la cosa es posa malament. I la cosa està malament des de la base per una concepció equivocada del capitalisme: els edificis s’aixequen sobre terrenys privats i sobrevalorats quan la parcel·lació hauria de ser comuna. La terra no s’hauria d’haver privatitzat mai.

Llei de partits a Manresa?

2008-03-18T11:59:00.004+01:00

En el ple que es va celebrar ahir a l’Ajuntament de Manresa tots i cadascun dels partits representats no van donar suport a una moció de condemna de l’atemptat d’ETA de la setmana abans de les eleccions. El fet es va donar quan en el mateix ple es van presentar dues mocions al voltant del mateix assumpte. Una la va presentar Iniciativa amb el suport de Socialistes i Populars i l’abstenció de la resta de grups i l’altra la van presentar conjuntament Convergents i Esquerra i va provocar l’abstenció dels altres representants polítics del ple. D’un text a l’altra variava un punt, una coma i alguna frase però en essència la idea troncal era la condemna de l’assassinat de l’exregidor socialista de fa deu dies.

Aquest fet que entra en el terreny de l’anècdota política i que ningú interpretarà com a tebiesa per part de cap formació respecte del terrorisme sinó com a mera disputa política i de desacord en la part teòricament més insubstancial de la moció hauria pogut estar dramàtic si s’hagués donat en un municipi basc i segur que algú ho hauria utilitzat per a desacreditar els partits amb sensibilitat nacional. Perquè el fet fonamental d’aquest joc d’aparences sobre les condemnes als atemptats és que tots els partits busquen la pau i això ho hauria de tenir tothom clar. La dificultat arriba quan junt a aquesta condemna s’hi volen fer passar renúncies i claudicacions. A Manresa tots els partits s’han abstingut en una moció de condemna del terrorisme. Què fem? Els apliquem la llei de partits i els fotem a tots plegats a la garjola?

Spam a La Tafanera

2008-03-17T23:19:00.007+01:00

Exceptuant dues ocasions anteriors quan feia poc temps que em movia per la xarxa participativa, no sabia ben bé la utilitat de moltes webs 2.0 i vaig provar com funcionava, dels darrers trenta apunts de La muntanya russa n’he pujat set a La Tafanera i sempre quan he cregut que podien aportar alguna cosa al debat general. La veritat és que repassant avui el meu perfil de tafaner m’he adonat que ja des del quart apunt que vaig enviar he rebut vots negatius per spam.

El darrer fins i tot ha generat un debat de comentaris al mateix espai sobre què és spam i sobre què no i és curiós de veure com s’ha anat enfilant la cosa arribant al punt que quatre vots negatius (que és una xifra considerable per comparació) conviuen amb catorze de positius (que també és considerable per comparació). Prenc nota sobretot dels vots negatius i em comprometo a no pujar rés més a La Tafanera però voldria deixar apuntades unes quantes coses al respecte.

Les primeres respecte a la naturalesa de La Tafanera i a la filosofia de la seva utilització. La Tafanera és una eina de promoció de notícies o escrits que interessen a algú i creu que poden interessar a més gent. Si jo escric un apunt al meu bloc ho faig perquè crec que és un tema interessant que pot interessar algú, sinó no ho escriuria. És lògic doncs que un cop escrit sigui el primer a enviar-ho a La Tafanera. Jo mateix sóc conscient de quins apunts són susceptibles de ser tafanejats i quins no. També puc estar equivocat i per això ja hi ha vots negatius que valoren les notícies com a intranscendents, com a sensacionalistes o com a errònies. El cert és que d’aquests set apunts enviats conscientment (sense ser de prova) he obtingut una mitjana d’onze vots que no crec que sigui la votació normal d’un apunt irrellevant.

Les segones per comentar que podria haver aprofitat que La Tafanera permet crear múltiples perfils o que em podria posar a enviar notícies sense cap mena de criteri per colar entremig apunts del meu bloc i baixar aquest percentatge que sembla que em delata. No ho vaig fer ni ho faré. Perquè no m’agrada, no en tinc necessitat, no crec que s’ho mereixin la majoria de tafaners i per respecte als gestors del promotor de notícies algun dels que conec personalment.

Entenc que un vot negatiu per spam s’ha d’aplicar quan algú envia tots i cadascun dels seus apunts i ho fa sense criteri ni contenció empès per la febre de les visites, però no poden ser utilitzats com a eines de repressió inflexible. Em pregunto quin grau d’intransigència han de tenir aquestes persones voltant pels carrers de les seves ciutats quan amb una eina d’utilitat pública com La Tafanera actuen amb tanta gelosia. Envio aquest apunt com a darrer i us deixo amb la vostra joguina.

[tafaneja-la]

Després del patriotisme

2008-03-16T21:42:00.003+01:00

Els darrers esdeveniments de lluita pel reconeixement dels drets nacionals en punts on han estat conculcats els culturals demostren que les estructures estatals heretades dels temps quan s’establiren les bases de l’absolutisme estan caducant. El canvi lligat a la diferenciació necessària en una era de globalització és d’una importància històrica comparable a la caiguda de l’imperi romà per com després d’acollir les estructures heretades de l’estat absolutista culmina la generalització del capitalisme deixant les fronteres no nacionals sense sentit.

Durant el segle XX la diferenciació monetària, els territoris que davant la capitalització havien reaccionat amb sistemes socialistes i la incomunicació global feien necessàries les garanties de proximitat, de protecció i de mercat propi que oferien els estats, que són hores d’ara l’únic que impedeix la diferenciació cultural que seria la pròpia de pertinença al grup, la única realment necessària amb els nous canvis.

Sedentàries o nòmades, en temps de globalització econòmica i de lliure circulació només l’agrupació cultural per individus de comú reconeixement és el camí de futur que ens resta seguir. Tot serà més natural del que pot semblar. Va començar amb la unificació alemanya i amb el desmembrament de la Unió Soviètica i gota a gota va continuant per altres territoris. En aquests temps l’estat supranacional ja no ofereix cap garantia a la cultura minoritària. Les fronteres s’han trencat a occident, les fronteres artificials dels estats històrics, i en cinquanta anys el món s’haurà organitzat al voltant de les identitats culturals paral·lelament a la implantació del capitalisme. Serà un traspàs molt més natural del que pugui semblar.

Carta oberta al Secretariat Nacional de la CUP

2008-03-15T22:56:00.005+01:00

Les darreres eleccions espanyoles han evidenciat el cansament i descontentament del poble català amb unes formacions més entregades a la maniobra política per mantenir els càrrecs i l’estructura que a prestar-se al servei del poble. Esquerra i Iniciativa es presenten només una setmana després de les eleccions a severs conflictes interns i desorientació a l’hora de prendre mesures externes tant a nivell de visualització de canvis d’estratègia com d’elaboració de polítiques independents. Per molt que durant aquests primers dies s’ha tractat la bipolarització entre els dos principals partits de l’estat per a justificar uns resultats escandalosament decebedors bona part de l’electorat que s’ha abstingut o ha votat en blanc o nul són antics votants independentistes avorrits de pactes, actituds meselles i submissió.

Els anys de feina municipal de la vostra formació fomentant els pilars bàsics de la democràcia, del reconeixement nacional i de la política d’esquerres afegit al cansament general de l’electorat catalanista fa que l’estudi en assemblea de la possibilitat de participar a les properes eleccions catalanes sigui a més de necessari, un exercici de responsabilitat cap al poble català. Hores d’ara la vostra opció esdevé l’única esperança de canvi real en el nostre país i això implica un exercici d’altruisme de part vostra com mai us ha demanat Catalunya.

És evident que suposarà un repte intern i un creixement accelerat de les vostres bases que haurà de ser revisat amb cura però em resisteixo a pensar que davant unes mostres tant clares i objectives de possibilitats de creixement i d’obtenció de bons resultats electorals podreu permetre que un percentatge significatiu de la ciutadania es pugui quedar sense representació en el Parlament del seu país.

Sóc conscient que tot plegat no és una decisió senzilla ni que la seva posta en marxa sigui un camí de roses però ara mateix existeixen eines que faciliten la socialització de la informació, compteu amb nombrosos intel•lectuals que us donarien suport i teniu la xarxa local més desenvolupada que mai. No és necessari guanyar les eleccions, es tracta d’obtenir representació parlamentària.

Malgrat que cal ser curosos amb els propers canvis que esdevindran a Iniciativa i sobretot a Esquerra sembla evident que la seva dependència governativa farà que canviïn els noms però no els vicis i que l’espai que puguin recuperar de credibilitat serà escàs. Tot i que fins ara la CUP ha estat un moviment municipalista, és aquest municipalisme i el vostre tarannà participatiu el què us fa diferent a qualsevol altra alternativa que es pugui crear i garanteix una mínima experiència institucional en l’entrada a la màxima cambra de representació catalana.

El fet que les entrades del bloc on he reflexionat sobre aquesta possibilitat han estat de les més comentades demostra fins a quin punt és una opció que cal debatre.

[tafaneja-la]

Publicat a Regió7 el 18 de març de 2008

L'equador de les Jornades

2008-03-15T01:34:00.004+01:00

Avui hem creuat l’equador de les Jornades de la Bagesfera amb la xerrada de Marc Vidal que sota el títol “Blocs, l’escenari d’una revolució” ens ha introduït a l’experiència sociològica que suposa i pot suposar més que el bloc totes les eines digitals participatives. Des de l’amenaça que suposa per a les estructures definides fins a l’apropament a una mena de democràcia semblant a l’anarquisme, passant per anècdotes i experiències de tota mena, Marc és un pou sense fons de continguts. És clar que s’han tocat temes econòmics i polítics, com no podria ser d’altra manera, però també informatius, antropològics, publicitaris i, fins i tot, de ciberactivisme.

Després de la Catosfera de Granollers era la segona vegada que coincidia amb Marc, però la primera que em donava l’oportunitat de dialogar-hi. Al sopar de Las Vegas de després en un grup reduït hem pogut gaudir d’una bateria inacabable de vivències, anècdotes, projectes i records. No es fa estrany doncs que Marc sigui el blocaire en català més visitat.

Intentaré penjar demà la seva conferència a la dreta. Mentrestant vull recordar que la propera jornada versarà sobre els mitjans digitals amb una taula rodona que hauria de ser d’interès de tothom qui vulgui saber com es mou el panorama informatiu actual i cap a on anirà la comunicació futura de Catalunya.

Jocs de cucanya a Esquerra

2008-03-14T00:21:00.005+01:00

En un pis particular entre la 1:00 i les 3:00 de la nit de diumenge a dilluns Xavier Vendrell, Anna Simó, Josep Vall i el propi Puigcercós acordaven tirar endavant tot allò que havien preparat durant tant de temps. No hi havia nocturnitat, la nit passava per allà accidentalment. No hi havia inquietud, el país bé pot esperar una altra revolució d’Esquerra i deu anys més. No hi havia interès particular, Catalunya renaixerà d’entre les cendres gràcies a aquest nou impuls. No hi havia maquiavelisme, el florentí hauria agafat notes.

A Manresa mentrestant Gés i Perramon segueixen xiulant la tonada del bipartidisme com a culpable de la castanya d’Esquerra. Només Montserrat Selga encerta a fer autocrítica. Això sí, la roda de premsa amb les conclusions locals es realitza just abans de una reunió de gairebé 30 militants del partit no fos que s’aprovés una declaració incòmode que transmetre a la ciutadania.

Regular la cervesa artesana

2008-03-13T23:29:00.005+01:00

Avui he visitat Nereo Garbin que és l’administrador de Ca l’Arenys per bastir una publicació gremial dels fabricants de cervesa artesana de Catalunya. Contant per sobre són deu productors que comencen a xocar amb la gelosia dels grans fabricants de cervesa pasteuritzada que aguditzen el seu màrqueting per no perdre la carta de cerveses de qualitat dels grans restaurants. Des de Moritz que es produeix a Aragó i es distribueix a Catalunya sota el lema de la fórmula artesanal fins a Damm que no s’està de fitxar Ferran Adrià per dotar de prestigi un producte totalment seriat. Amb la cervesa i amb els altres productes realment artesanals passarà el què va ocórrer amb els productes bio que quan es va regular el seu etiquetatge amb un ús adequat de la denominació el desprestigi ja s’havia consumat.

Adéu a Més Manresa

2008-03-13T22:55:00.003+01:00

Després de malviure ultimament els dimarts, dijous i divendres sota mínims de personal i infraestructures, el darrer dels diaris Més de TLBGrup s’acomiada aquesta setmana. Abans han cremat Terrassa, Sant Cugat, Sabadell, Cornellà i L’Hospitalet. Ara fina Manresa. Vist amb perspectiva l’autèntic drama de tot plegat no és ja el final de la història sinó un inici empresarial cimentat en l’ambició, les ànsies de poder i l’enveja en comptes de en la professionalitat, el rigor i el servei a la comunitat. I també la mirada insolent des del púlpit de qui tenint la vida ben arreglada juga a titelles amb uns treballadors que arriben amb dificultats a final de mes. Per bé dels quatre companys que encara queden a l’empresa desitjo de tot cor que el setmanari que han d’encetar amb pretensions més humils doni per a pagar els seus sous i gaire rés més.

El déjà vu induït d'Esquerra

2008-03-12T23:14:00.006+01:00

Tinc un amic a la feina que té la capacitat d’induir-se déjà vus. Ho va descobrir fa un temps quan anant a treballar tenia enormes dificultats per trobar aparcament i va apreciar que invocant una plaça d’aparcament concreta en un punt de la ciutat i pensant-hi durant el trajecte arribava a lloc i podia deixar el cotxe sense dificultat allà on ell havia pensat i sense pagar la costosa zona blava. Parlant-ne no podíem determinar si aquella era una visió prèvia del què es trobaria més tard o si la situació s’esdevenia a la inversa, o sigui, si el seu desig era tant fort que provocava que la plaça estigués lliure. Tot plegat vàrem negociar que allò semblava més un déja vu forçat que no tenia una direcció en la causa efecte sinó que es determinava en el moment que ell hi prestava atenció. No cal dir que aquesta virtut l’ha fet el millor comercial de la colla ja que abans de visitar el client ja ha induït el que més li convé que passi, tot i que a vegades és emprenyador quan ens trobem al matí i em respon les preguntes que jo volia pronunciar.

Amb més fatalitat Esquerra també viu el seu propi déjà vu induït en cicles molt més llargs però també molt més costosos. El procés violent que està vivint aquests dies no ens deixa de recordar les hores finals de Colom i Rahola. Ho relatava avui Pilar en la seva opinió de La Vanguardia tot i que criminalitzava exageradament Puigcercós com si descobrís ahir que la política és també un joc de maniobres, càlculs i interessos. Com si hagués llegit el Príncep de Maquiavel pensant que era el Petit Príncep de Saint-Exupéry. Com si no fos evident que l’estratègia del partit dins el partit (en paraules de Rahola) tingués dates, terminis i estratègies gairebé des de la dissolució de Terra Lliure i l’entrada massiva dins d’Esquerra. De totes maneres hores d’ara provoca tristor veure que d’aquells independentistes de pedra picada i de socialisme convençut que varen entrar en el seu moment i agafaran les regnes d’Esquerra aquest proper juny només els resta una característica típica de la seva època daurada: l’stalinisme premeditat i implacable amb què controlen el partit.

Però l’orgull, l’obcecació i les ganes de ser President de Carod-Rovira també tenen una part de culpa del què està passant. Després de la rebolcada de diumenge no es pot permetre triar la línia d’encotillada oficialitat de les seves darreres declaracions oi més quan l’electorat natural d’Esquerra l’ha castigat per tebiesa, ni després de gairebé deu anys pot pretendre continuar amb bona part de l’executiva veient-les venir i les territorials i les joventuts d’esquena. Des de fora es troba a faltar una mica més d’intel·ligència i flexibilitat de tots plegats. Alguna cosa semblant a quan Arzalluz va deixar pas a Ibarretxe i es va mantenir en segona línia com a contrapunt d’opinió als òrgans de govern. Posats a triar podien haver coordinat un déjà vu més agradable.

Èxit del BNE de Manresa

2008-03-11T23:57:00.008+01:00

Avui a la tarda hem portat a terme a les immillorables instal·lacions de la Cambra de Manresa de Cal Jorba el Business Networking Event [antecedent al bloc] organitzat conjuntament per la consultora Comercial PIME i la institució Cameral amb vint-i-dues empreses inscrites i 462 presentacions realitzades en poc més de dues hores. Les empreses majoritàriament del sector serveis i de mida petita o micro han tingut l’oportunitat d’anar-se presentant una a una de manera que al finalitzar les jornades cadascuna d’elles ha coincidit amb les vint-i-una restants.

La posta en escena, la presentació i la qualitat de la documentació han acompanyat un projecte innovador portat a terme de manera preciosista i precisa pels companys de feina que no han deixat melic per lligar ni somriure per oferir. Per a ser honest i exceptuant un parell de gestions amb els mitjans de comunicació la resta de la feina, la pesada, l’he vist passar a prop meu sense acompanyar-la i no volent desmerèixer ningú he de citar el treball i la tenacitat d’Àlex Golsa i Marc Vilanova que s’ha traduït en una matrícula d’honor i una felicitació general.

A falta encara de generalitzar l’ús de totes les eines d’internet però oferint un escalf que seria impensable en la relació digital el model del BNE és la millor manera d’establir relacions comercials i de col·laboració que he descobert en els anys que porto de comercial. La idea és simple i directa i consisteix en treure tot l’ornament d’una entrevista real i centrar l’atenció en destacar els punts forts de l’empresa en dos minuts i mig de rellotge. I això fer-ho tantes vegades com empreses tinguis davant.

La intenció d’aquesta experiència és fer-la itinerant per aquelles institucions que en tinguin interès. Per ara ja tenim molt avançades les gestions per oferir un nou BNE al Gironès. Només esperem que sigui aviat.

L'inici de la fi de Carod-Rovira

2008-03-10T23:38:00.008+01:00

Molt subtilment arribem al desenllaç de tot plegat. Puigcercós sabedor de la superioritat numèrica amb què compta respecte de Carod-Rovira avança el Congrés Nacional per a escurçar el temps i les possibilitats que ningú coordini una entrada massiva de nous militants que li faci perillar el domini entre la militància. A més s'assegura que les ferides no hagin cicatritzat. Aquest dilluns s’han donat dues notícies esperades, d’una part Esquerra Independentista amb Uriel Bertran al capdavant responsabilitza de la derrota electoral la cúpula del partit, assenyalant la fragilitat de la línia de pactes i demanant un canvi a Esquerra, tot seguit Puigcercós plega de Conseller, o el què és el mateix, s’aparta de primera línia de foc deixant Carod-Rovira a la picota i anuncia l’avenç congressual.

Sense ser-hi a dins ho escrivia el passat 17 d’octubre i me’n tornava a recordar a finals d’any. Hàbilment i a través de Xavier Vendrell, Puigcercós separava el dofí amb les vistes posades a mig termini per aquests comicis. A la Conferència Nacional no era previsible que les esmenes de Bertran prosperessin però sí que deixessin marcats els criteris de trencament. Fins i tot per un home temperamental com ell semblava estrany que durant tota la campanya no badés boca per a radicalitzar el discurs. És clar que mobilitzar l’electorat més radical, aquell que va fer arribar Esquerra als vuit diputats no era el seu objectiu, com tampoc ho era sortir de maneta amb Carod-Rovira i Ridao.

L’artificialitat dels resultats de 2004 li oferien una temptació immillorable per a què el fracàs i la vergonya deixessin Carod-Rovira tocat i enfonsat. No calia agafar protagonisme abans dels comicis. Amb una Esquerra Independentista ben organitzada i la fúria de la militància que encara no haurà minvat el mes de juny la derrota de Carod-Rovira està en safata i com a molt el deixaran acabar la legislatura com a Vicepresident. O potser ni això.

Estiguem atents aquests quatre mesos que el relleu està servit. Ja fa molt de temps que Puigcercós controla les Joventuts d’Esquerra i el territori i ara és una situació immillorable com perquè vulgui esperar més endavant. El què ho fa trist tot plegat és que Esquerra sigui incapaç de fer un relleu sense que sigui traumàtic.

[tafaneja-la]

El bipartidisme no ha perjucat Esquerra

2008-03-10T14:41:00.005+01:00

Les anàlisis cal fer-les fredament i amb totes les dades a la mà, per això sobta la unanimitat amb que a les primeres hores de fer-se públics els resultats de les eleccions és atribuïda la baixada d’Esquerra a la forta bipolarització de la campanya electoral. Aquesta anàlisi a part de poc meditada és falsa de base.

Esquerra partia de 2004 amb 8 diputats prestats per dues grans corrents d’opinió. La primera i més fluixa era la d’antics votants de CiU que pocs mesos després de signar-se el primer pacte tripartit veia com la força independentista cobrava quota de poder i a l’hora era criticada arreu d’Espanya. La segona i important era la de nous votants, tant els joves que ho feien per primera vegada com altres que fins llavors no havien considerat les espanyoles com unes eleccions pròpies, que es van mobilitzar a conseqüència de la forta persecució que es va dur a terme contra Esquerra en general i contra Carod –Rovira en particular. Passats quatre anys i confirmat per a uns que Esquerra era una còpia barata de CiU i que era millor votar l’original, i confirmat pels altres que Esquerra s’havia acomodat en la no reivindicació i en el conformisme i que era millor tornar a la tranquil·litat de l’abstenció ha passat el què havia de passar, o sigui, Esquerra ha obtingut uns resultats més semblants als de 2000 que als de fa quatre anys.

El bipartidisme ha afectat ICV i sobretot IU. Hauria pogut influir en el votant de CiU, molt més habituat a votar per l’interès directe, però a Esquerra no l’ha afectat gens. Vaja, gens ni mica. Si amb el bipartidisme i les ganes de fer fora el PP que hi havia a Catalunya a 2004 després d’un absolutisme voraç i un atemptat com el de l’11-M Esquerra va recollir 8 diputats, que no vinguin ara amb que els ha afectat el bipartidisme. És fals. Esquerra ha perdut pel flanc d’esquerres i pel flanc nacional. Per enlloc més.

Guanya Catalunya

2008-03-10T00:27:00.005+01:00

Que ningú tingui cap dubte a aquestes alçades que Catalunya ha guanyat les eleccions. És una victòria a mig termini, a dos anys i mig vista, rés és immediat aquí. Els resultats de CiU ens confirmen com l’extensió de la Ciutat dels Sants. Ara estem en un pas intermedi que ha de fer reflexionar qui toqui perquè una cosa és fer obeir una Conferència Nacional i una altra és aborrallonar tot un país. Només cal veure que entre blancs i nuls les xifres gairebé s’han duplicat i que en nombres absoluts Esquerra ha perdut 350.000 vots respecte de fa quatre anys. Madrid requereix molta motivació per a mobilitzar el votant independentista i les circumstàncies de fa quatre anys només ens poden servir per veure les possibilitats reals amb tot de cara.

No insistiré més: a Barcelona Esquerra ha perdut 250.000 vots independentistes. Algú n’ha de prendre nota. No es tracta ja de voluntat sinó de responsabilitat directe. S’ha d’encetar un camí de reflexió cara el 2010 que no té excusa ara per a l’aturador. No ens podem permetre tants vots independentistes a la paperera en les properes eleccions catalanes. Les tertúlies dels mitjans espanyols anaven plenes de “la gran derrota del nacionalismo radical”. Precisament per no ser radicals s’han endut la derrota.

He pogut signar pel dret de decidir just després que la Guàrdia Urbana de Manresa desmuntés la paradeta de la Plaça Sant Domènec. Així l’alcalde ha pogut venjar-se de la derrota del ple de fa dos mesos. Aquesta gelosia per fer complir el dictamen de la Junta Provincial de Barcelona només amaga rancúnia i por. Ha fet prevaldre una decisió externa a la voluntat del poble.

(*) Gràfica de Vilaweb

Votar no és imprescindible

2008-03-08T22:13:00.002+01:00

En un paisatge on la democràcia se’ns presenta com la panacea de tots els règims polítics cal recordar que no votar pot ser una postura tant o més activa que anar a votar sense entusiasme i que caldria veure els resultats dels comicis de demà si tinguéssim a la porta dels col·legis una màquina que no deixés passar qui volgués dipositar el vot en contra de, perquè ho ha fet sempre o perquè després anirà a fer el vermut. Més en un sistema que premia els partits per sobre de les persones i que contenta la població amb uns comicis periòdics en forma de bucle que l’únic que aconsegueixen és convèncer-nos que anem fent-nos vells i que les coses no canvien.

Quina democràcia aquesta que no ens permet ser, ni definir-nos, ni decidir, ni consensuar. Quina democràcia aquesta que motiva la imatgeria, el màrqueting, els gestos i les paraules mesurades, els colors adequats, els dogmes, els suports i que menysprea els arguments, la raó, el debat, el programa, el pensament. Quina democràcia aquesta que fomenta les fòbies, els odis, els temors, les pors, els diables del passat i el monstruós futur. Quina democràcia aquesta que normalitza la demagògia, la mentida, la hipocresia, la promesa trencada, la utilització.

En la democràcia de partits votar no és imprescindible però no perquè tots els polítics siguin iguals (una de les grans mentides dels abstencionistes) sinó perquè l’autèntica democràcia no corre perill. És més, en una autèntica democràcia qui correria perill seria la majoria de partits polítics.

Malgrat tot signarem pel dret de decidir

2008-03-07T23:39:00.005+01:00

Amb una resolució integrament escrita en espanyol arribant al ridícul de nombrar les plataformes convocants de la recollida de signatures pel dret de decidir amb el nom traduït [vegeu comunicat de resposta], la Junta Electoral Provincial de Barcelona [Central] ha respost la pregunta de diversos ajuntaments denegant l’autorització de situar meses per exercir aquest dret democràtic. Argumenten que tot i que les meses se situïn lluny dels col·legis electorals mobilitzen a una part de la població que es podria identificar amb el programa d’algun dels partits que es presenten aquest diumenge. I jo em pregunto si no és pas la participació la base d’una bona democràcia.

Malgrat tot arriben tard perquè ja hi ha més de 400 taules i 3.000 voluntaris confirmats a tot el territori nacional i no hi ha volta endarrere, però estic segur que les notícies del diumenge al migdia informaran de conflictes mal arreglats entre algun ajuntament gelós de les seves funcions i acomplexat pel dictamen i algun grup de voluntaris que voldran muntar la paradeta sí o sí. Atenció especial per a Igualada, Santa Coloma de Gramanet i Calders que han supeditat l’autorització a la resolució de la Junta Electoral Provincial de Barcelona.

Es demostra un cop més la mala idea i la prevaricació dels espanyolistes intolerants i antidemòcrates. No altera més el sentit del vot aprofitar les eleccions espanyoles per fer de passada les autonòmiques com fan algunes comunitats que no pas situar una recollida de signatures cent metres lluny de les urnes? Malgrat tot signarem pel dret a decidir encara que sigui anant a dintre d’un portal o esperant l’endemà.

[tafaneja-la]

Les ajudes municipals als immigrants

2008-03-07T00:33:00.005+01:00

D’ençà les darreres eleccions municipals i veient que PxC entrava al consistori que el govern de l’Ajuntament de Manresa ha engegat una sèrie de campanyes informatives dirigides a desmuntar tòpics sobre els ajuts que reben els immigrants dels serveis socials. Primer va ser la campanya que desmentia que l’administració local els comprava cotxets pels nens i ara arriba l’estadística freda però clara que demostra que en proporció els immigrants demanen menys ajuts que els autòctons als serveis socials. Aquesta informació mai està de més i es comprèn l’afany vist l’exemple de Vic però tot i així voldria fer algunes consideracions que crec necessàries.

La publicació d’aquesta estadística pot tranquil·litzar la població més sensible però s’assenta en un engany buscat des de la regidoria alhora que estableix unes bases per a la comparació extremadament perilloses. Escric que és un engany buscat perquè les dades de l’estudi es fan sobre el total de la població immigrada extracomunitària quan sabem que la majoria de la gent que es molesta per la immigració no ho fa pels serveis socials que reben els romanesos, els russos o fins i tot els xinesos, sinó pels ajuts que reben els africans. Si l’estudi s’hagués realitzat només amb les dades dels marroquins que tanta nosa fan als intolerants, els resultats haguessin estat molt diferents.

Per això mateix deia que la publicació d’aquesta estadística estableix unes bases comparatives molt perilloses ja que la població hem d’entendre que els serveis socials estan i es donen depenent de la necessitat econòmica i les possibilitats de cada família per sobre d’origen, condició o qualsevol altra arbitrarietat. I qui no entengui això que es manifesti reclamant més pressupost a l’administració pels serveis socials o que iniciï una campanya en contra de que els immigrants puguin ser beneficiaris de la caixa comuna o que es traslladi a Corea del Nord. El que no pot ser és que veient com estan els impostos a Manresa encara haguem de dedicar esforços humans (o sigui diners) a demostrar mamarratxades. Es fa una fotocòpia dels criteris d’ajuda i es reparteix entre els medis per a què ho facin públic. Qui no ho vulgui entendre tampoc ho farà ara ja que és més còmode i fàcil abocar les frustracions sobre el col·lectiu magribí. El que no es pot fer és distreure l’atenció amb jocs de mans i voler cobrir un desencís amb dades equívoques. El tema és aquest: els marroquins reben més ajuts dels serveis socials perquè demostren ser més pobres i perquè ho sol·liciten més. I punt.

Dit això no estaria de més que els agents socials s’estalviessin paternalismes innecessaris i que en alguns casos l’administració fos més curosa controlant el mercat laboral paral·lel que existeix sobretot en la construcció i en el sector primari. D’aquesta manera regularitzaríem moltes relacions laborals, penalitzaríem els mals empresaris i de passada ens estalviaríem veure de tant en tant algun receptor d’ajuda que oficialment no té ingressos però que misteriosament condueix un cotxàs. Potser així s’aconseguiria evitar l’increment de simpatitzants de PxC.

Publicat a Regió7 el 12 de març de 2008

En el top deu d'actualitat

2008-03-06T15:43:00.005+01:00

Quan falta menys d’una setmana per a què La muntanya russa celebri el mig any d’existència, la darrera actualització d’alianzo la situa en el número 6 de tots els blocs d’actualitat escrits en català. A més del número de visites aquesta classificació s’elabora tenint en compte la influència del bloc o dels apunts a la xarxa, els enllaços des de buscadors, els subscriptors i alguna que altra variable menor. Aquesta posició encara té més valor si considerem que el bloc és íntegre en català sense apunts en castellà, l’administra una sola persona i no té pàgines hostatjades. Em fa il·lusió i per això ho volia compartir amb tots vosaltres. Gràcies per visitar La muntanya russa de tant en tant.

Sobre la Llibreria Europa

2008-03-06T00:31:00.007+01:00

És notícia que Pedro Varela no anirà a la presó després que l’Audiència de Barcelona reduís la seva condemna a set mesos per justificació del genocidi nazi. Sense pretendre polemitzar trobo que la sentència és injustificable des de qualsevol punt de vista pels que som defensors de la llibertat d’expressió i de la maduresa de la societat (o sigui, de la no tutela institucional en qüestions de moral). Per aquesta regla de tres hauríem de condemnar judicialment qui justifica l’alzamiento nacional del 18 de juliol i qui ho commemora cada any, qui sosté que alguna cosa haurà fet davant de cada cas de violència de gènere, qui justifica la pena de mort per qualsevol eventualitat o els atemptats de l’11-M de Madrid.

Totes aquestes actituds poden merèixer el descrèdit o el linxament social, la marginació, el boicot, la manifestació o, fins i tot, el combat, però mai la instrumentalització de les eines judicials per part de l’estat. No es pot perseguir la mentida per molt perversa que sigui. No es pot normativitzar l’opinió, la falsedat, ni l’engany intel·lectual, menys encara quan el receptor del missatge té totes les eines al seu abast per contrastar la informació que li arriba. Més greu és encara que a Utah, per posar un exemple, els estudiants madurin sense conèixer la teoria de Darwin o que en molts països no existeixi més història que l’oficial o que a Espanya continuïn negant la implicació del seu rei en el cop d’estat del 23-F i que només coneguem la veritat per insinuacions poc concretes o per llibres signats amb pseudònim femení. Però que una afirmació o una publicació que atempti contra la veritat o que la justifiqui hagi de ser condemnada judicialment per un organisme oficial és més propi de la policia política i la censura que d’un estat de dret.

Una altra cosa seria que un supervivent de l’holocaust o un familiar seu fes d’acusació particular o que no tinguéssim tots plegats prou informació per a desacreditar l’individu però cap d’aquests dos casos es dona. Què fa trist tot plegat és que la llei que condemna Pedro Varela es basa en l’axioma de que la població som estúpids i podem quedar atrapats en els arguments d’aquest individu. Partint d’aquesta premissa es fa fàcil imaginar quin concepte tenen de tots nosaltres els polítics a tenor del contingut dels seus discursos de campanya electoral. La resposta als continguts de la Llibreria Europa ha de venir de la societat, si cal amb violència, però no pas de l’administració que ha de deixar de ser la garant de la veritat moral i absoluta quant a condemnes.

[tafaneja-la]

Injustes, il·lògiques i covardes, de debò!

2008-03-05T00:27:00.006+01:00

A aquestes alçades de bloc no descobriré la meva antipatia pel posat del militant tipus d’Iniciativa que no pas per la seva teòrica ideologia neomarxista de despatx. És l’actitud de repelente niño Vicente, de prepotència en el tracte pròxim, de mirada altiva, de defensa del dogma de partit, de poc esperit autocrític, d’autosuficiència injustificada de la majoria dels càrrecs i fins i tot de la militància d’Iniciativa la que em provoquen un sentiment de rebuig, ho he de reconèixer, gairebé incontrolable. Perquè les tesis sobre les que se sosté la seva doctrina són evidentment molt vàlides. Una teòrica política d’esquerres, social i ecològica coronada per un repartiment de la riquesa, unes polítiques igualitàries, la no discriminació i l’atenció als desfavorits la signaria qualsevol bona persona, però quan la seva acció recorda a les negociacions de qualsevol secció sindical de Comissions Obreres signant un acord de tancament d’empresa més que no pas als pilars pels que van lluitar i morir molts dels nostres avis és quan les orelles del llop es fan visibles.

De la mateixa manera que he escrit [2] [3] sobre els eslògans de CiU, PSC i ERC vull donar la volta al d’Iniciativa i per a fer-ho intentaré situar-me en el seu punt de vista. El menyspreu que mostren ja no sobre el ciutadà que no pensa com ells sinó sobretot per aquell que en la seva teòrica miopia vota una opció d’esquerres que no sigui la vàlida (o sigui la seva) demostra una actitud injusta que penalitza amb la supèrbia una mancança que si existís seria de caràcter, convicció o intel·ligència que és tant digne d’ajuda com qualsevol altre mancança. El tracte que li donen a la reivindicació nacional catalana davant qualsevol altre reivindicació nacional del món és totalment il·lògica, com il·lògic és que en un discurs laic s’evidenciïn tantes diferències de tracte entre l’església i la mesquita, com il·lògic és també que davant la defensa que fan de la llibertat d’expressió tallin el debat d’arrel quan es toquen paraules sagrades que fan saltar totes les alarmes. Si som lliures haurem de poder parlar de tot.

M’explicaven que en un sopar de finals d’any amb els mitjans de comunicació l’alcalde socialista de la segona ciutat catalana reconeixia tenir més confiança en els regidors d’Iniciativa que en els del seu propi partit. I ho deia socarronament: tenen molt més a perdre. La funció d’Iniciativa en el Govern de la Generalitat i en la majoria de municipis és la d’organitzar dies internacionals, comissions de seguiment i dotar el germà gran de discurs (que no ideologia) d’esquerres. Davant de qualsevol conflicte d’interessos amb els socialistes adopten la mateixa actitud covarda que els seus companys de Comissions Obreres quan negocien un conveni: diuen amén i sí senyor. Això sí, tot plegat molt de debò.

Les eleccions de la CUP

2008-03-03T23:18:00.006+01:00

Estic segur que ja hi ha a la Candidatura qui analitzarà els resultats de les properes eleccions de diumenge amb la vista posada en els bous i les esquelles que deixi Esquerra pel camí. Cal una feina seriosa i acurada en aquest sentit. No ha de ser tasca principal del partit incidir en l’abstenció, no cal cremar energies, perquè fins i tot qui voti pel mal menor amb la ràbia al pit i les dents serrades serà futur votant de la Candidatura. Es fa necessari començar a preparar des de totes les perspectives les eleccions catalanes amb el puny alçat i amb el cap sobri, amb les mateixes eines que els partits representats i amb molta més imaginació. En números absoluts els votants que perdi Esquerra aquest 9 de març a Barcelona respecte del 2004 són votants de la CUP el 2010. Si aquesta xifra s’acosta als 75.000 votants es poden contar de dos a tres diputats. En les altres tres circumscripcions es fa més difícil de valorar.

A dos anys i escaig vista no és una opció descabellada atenent als resultats d’aquest diumenge però calen més coses. S’ha de començar amb un candidat de llarg recorregut que tingui temps de fer-se visible durant aquest temps i que trenqui l’amateurisme romàntic de la Candidatura. Una persona capaç de mantenir-se ferma sent diplomàtica i conciliadora, amb les idees clares, que usi la demagògia de forma intel·ligent i moderada, que presenti propostes possibles i que no renunciï a la utopia, que fomenti l’ecologisme, la igualtat social, la tolerància i l’equilibri però que se separi de la imatge boy scout d’Iniciativa, que no sigui sobrada, que no miri per sobre l’espatlla, que no es cregui propietària de la veritat absoluta. Un candidat alliberat que recorri país seguint els actes locals de partit. Que presenti trobades, xerrades i conferenciants il·lustres allà on vagi a costa de la secció local. Que arribi a 2010 essent una presència familiar.

Paral·lelament al candidat s’ha d’establir corrent de xarxa amb opinadors locals que incideixin en els medis on hi hagi representació municipal o una forta tradició de concurrència electoral. Cal negociar als mitjans tradicionals de caire nacional una presència que no sigui marginal, però cal també que les intervencions no siguin anecdòtiques o sectàries. S’han d’avançar els esdeveniments prenent presència en els mitjans digitals ja que l’any 2010 seran de gran vàlua. S’ha de donar joc als blocs fugint del clam fàcil i de les visceres. S’ha de vertebrar el facebook, el twitter, el youtube i tantes eines com siguin possibles al voltant del candidat. Tot i les recances inicials que hi pugui haver, tot plegat s’ha de fer des d’un punt de vista professional amb una planificació mesurada. A Internet és l’únic lloc on la CUP pot enfrontar-se en igualtat de condicions a qualsevol altre partit amb representació política.

Planificació, estratègia i imatge només poden ser tractades des de l’alliberament de militants professionals. La CUP no és pot permetre anar sempre amb el lliri a la mà i menys ara quan Iniciativa es mostra com a frau nacional i Esquerra encara el canvi generacional des de la poltrona.

[tafaneja-la] [vota-la a Politi.cat]

Vasco Press tendenciosa

2008-03-01T23:24:00.006+01:00

Pot semblar una anècdota però no ho és. És molt comú en tota la informació que tracta conflictes entre extrema dreta i extrema esquerra. Unes vegades és amb tota la intenció del món i altres perquè el periodista es deixa portar per una inèrcia invisible. Capçalera d'una informació de Vasco Press: “La Ertzaintza ha detenido a dos personas por los incidentes registrados este mediodía en San Sebastián, donde radicales han cruzado contenedores y apedreado un autobús para tratar de reventar un acto electoral de la Falange Española.” Fixeu-vos qui són definits com a radicals i qui com un partit polític normal.

A un altre nivell em pregunto com pot ser que ANV i PCTB no puguin presentar-se a les eleccions espanyoles per vinculació amb ETA i la Falange Espanyola de las JONS pugui saludar com ho va fer Hitler, Mussolini i Franco sense que declarin el partit fora de la llei.

[tafaneja-la]

Després de l'estrena

2008-03-01T02:41:00.006+01:00

Escric aquest post amb la sensació agredolça d’haver moderat una conferència entretinguda i enriquidora on hem tingut l’oportunitat de gaudir de la coneixença política de la xarxa de Saül Gordillo i d’un sopar ple d’anècdotes i de bon humor, però amb el contrapunt que els internautes s’han perdut l’àudio de la primera part de la jornada per canvis d’última hora d’ustream.tv que, malgrat tot, hem pogut solucionar quan començaven les preguntes i això ha afavorit una participació des de la xarxa que ha estat notable, però sobretot el desconcert important l’he tingut amb la poca presència de públic no blocaire.

Durant una setmana que he aparegut en tots els mitjans de comunicació locals, tant de premsa com de ràdio i televisió no dec haver sabut transmetre el sentit que des de la Bagesfera li volíem donar a aquesta presentació. Escrivia fa un temps quan encara tot plegat era un projecte les diferències que veia entre el públic a qui havien anat dirigides les jornades de la Catosfera i el públic a qui preteníem oferir les pròpies de la Bagesfera. I segurament estava equivocat.

Desconec si entre els blocaires existeix molt autoconsum i la majoria dels que llegim altres blocs som els mateixos blocaires o el públic s’ha pensat que les jornades serien molt tècniques o durant aquestes dates d’eleccions la població va molt saturada de debats i mítings. En tot cas no defallim en l’esforç de donar-nos a conèixer i portar al Bages conferenciants i tertulians que a banda de pertànyer al món digital tenen qualitat contrastada fora de la xarxa.

El proper divendres 14 de març ens tornem a trobar a la Plana de l’Om o a la xarxa per a seguir Marc Vidal amb “Blocs i blogologia”. Aprofito l’avinentesa per dir que si no hi ha cap entrebanc el moderador d'aquesta segona jornada serà Oriol Mayordomo.