Correu a Pere Fontanals i Bosch en anglès en francès en espanyol

diumenge, 14 de setembre del 2008

Contra el nacionalisme català

Passa amb el concepte nacionalisme que només pren una accepció positiva en aquells territoris on les reclamacions nacionals no són ateses pel tutor estatal o per la comunitat internacional. Així parlar a Catalunya de nacionalisme, o fer-ho al País Basc o a Escòcia o al Quebec referit als nacionalismes locals no té el mateix significat que fer-ho a Espanya, Regne Unit, Estats Units o a qualsevol de les estructures estatals fermament constituïdes. Bé és cert que si hem de buscar disculpa, els primers no són nacions de ple dret perquè els demés no els deixen i els segons, quan són nacionalistes, ho són per refermar la seva sobirania territorial, la seva influència internacional i el seu domini. Però tot i això, o potser per això, és necessari que tinguem cura de la definició que atribuïm a les nostres ànsies sobiranistes no assumint les definicions i actituds que beneficien qui no ens vol bé.

En el cas català, requerir de l’estat al que administrativament i, fins i tot, subconscient pertanyem un Estatut propi on la voluntat principal sigui la de recuperar en inversions i serveis la major part del impostos que paguem és injust per a la població espanyola (o per a la resta de la població espanyola, institucionalment parlant). No s’aguanta sota cap teoria política socialment justa, ni s’identifica amb un discurs progressista. No és el model basc l’exemple de solidaritat, d’esquerranisme, d’igualtat d’oportunitats on hem d’emmirallar-nos. Qualsevol territori sobirà ha de basar la recaptació en la riquesa i el repartiment en el número d’habitants. No és just, si pertanyem a Espanya (i encara hi pertanyem), que ens desentenguem de les seves zones menys afavorides. De la mateixa manera que si Catalunya fos independent no seria just deixar Lleida, l’interior de Tarragona i les terres de l’Ebre sense un repartiment de riquesa que les permetés avançar amb la resta del país.

D’altra banda la cançó nacionalista catalana que a l’inici abanderava Convergència, però que ara ja han assumit gairebé tots els partits catalans, incloent-hi sectors del PP i de la CUP, fa temps que sona a la tonada del pastilletes. La classe política catalana manté el perfil del suïcida que no vol morir. Del que es pren un pot de pastilles i corre a l’hospital per a que li facin un rentat d’estómac. Del que es dol de tenir mala vida i pretén que els altres li solucionin. Del que es queixa a Madrid amb la mateixa facilitat que hi va a buscar cops a l’espatlla i a negociar tractes de favor. Del que vol el mercat espanyol per a vendre, però no vol que Espanya l’escanyi. Del que prefereix ser el guapo de la colla, i que l’aplaudeixin, i que l’admirin, i que el lloïn, i que necessita de tota aquesta pantomima per a subsistir. Del que no pot ser, ni sap ser sol, autònom, independent. Del que vol ser espanyol per vendre i català per a no donar.

Jo no vull ser així. Jo no vull ser seguidor de la doctrina burgesa i benestant catalana que s’ha inventat un nacionalisme excloent disfressat d’una cadena de greuges que volen corregir sense prendre risc. Jo no vull adoptar el seu llenguatge. Jo no vull fer-me meu el seu discurs. Jo no vull potenciar la desigualtat a Espanya amb l’excusa de que territorialment som dels que més aportem. Jo no vull un Estatut ni retallat ni sencer que aprofundeixi en les desavinences, ni un concert econòmic que em faci ser espanyol d’esquenes a Espanya. Jo vull la independència i la voldria també si fóssim pobres i bruts i malalts. I no vull la independència per ser més ric ni perquè senti odi als espanyols. I no vull la independència per una qüestió territorial ni per gaudir d’una estructura estatal. La vull perquè no em sento espanyol i sí, en canvi, català. I ser català, sentir-se català, no és millor que ser o sentir-se espanyol.

Facebook: Grup Jo no sóc nacionalista català.