A casa de Herrero cullerada bolivariana

Personalment, considero Hugo Chávez un pesat de nassos. Un personatge exagerat, fanfarró i egocèntric. Això no treu que vegi bona part de la seva política de nacionalitzacions amb simpatia, comprensió i les consideri necessàries i justes per l’ample de la població veneçolana. Tot i el grau de complicitat que manifesto respecte de la seva política, vull creure, i per això ho manifesto, que també hauria fet aquest apunt si el president protagonista d’un episodi similar al conflicte Herrero hagués estat en un país neoliberal o conservador.

A banda que és de molt mala educació anar a casa dels altres a parlar-ne malament, el que més em sobta de les manifestacions de l’Europarlamentari del PP Luís Herrero es la seva nul·la capacitat d’autocrítica quan la ficada de pota és manifesta i de calaix. Luís Herrero no pot anar d’observador internacional d’un referèndum democràtic, encara que estigui convidat per l’oposició, i opinar gratuïtament i grollera a vint-i-quatre hores de que comenci. És com si els que alguna vegada hem fet d’observadors per a algun partit en uns comicis locals estiguéssim acusant els vocals de mesa abans de començar el recompte. És com si un àrbitre manifestés la seva sospita cap a un equip abans de començar el partit. És com si un membre d’un jurat estigués convençut de la culpabilitat de l’acusat abans de començar el judici i ho fes públic en roda de premsa.

Vaja, i ho sento, però ho veig i ho visc tant evident que la resta de consideracions sobre la justícia del comentari en ell mateix, sobre el perfil del polític espanyol, sobre la seva expulsió o sobre la política de Veneçuela em semblen accessòries. Em sembla que per exigir diplomàcia als demés, abans s’ha d’actuar amb diplomàcia.

Probablement tu, maleït humà, no existeixes

Probablement tu, maleït humà, capaç d’agenollar el germà en ta supèrbia, capaç de matar nens, d’iniciar guerres per obscurs motius, de fer passar gana, fred i set pels teus interessos, capaç d’imposar la doctrina del més fort sense remordiment, capaç de viure en el abús i en la inclemència, de fer malbé el planeta pels beneficis a curt termini, probablement tu, maleït humà, que no veus més lluny que la propera hora, que ets incapaç de veure a Deu en la mateixa tinta amb la que pintes tes pancartes, incapaç de notar-lo en els teus gestos, en la teva veu, en el teu costum i en el teu amor i desamors, que el negues al carrer i en fas campanya i, alhora, sospires de ser com Ell, probablement tu, maleït humà dominat per la cobdícia, la comoditat, la fartanera i l’enveja, probablement tu, maleït humà, no existeixes.

I no ets més que un grapat d’àtoms determinats des de l’inici, i el teu sentit un artifici irreal, i el teu dolor un ram d’espines i el teu amor i desamors són vents de Mart que només acaronen pedres. Probablement tu, maleït humà, no existeixes. Pots deixar de preocupar-te i gaudir de la vida sense ser? Pots definir-te lliurepensador lligat a la matèria?

Probablement tu, maleït humà, no existeixes. I malgrat tot no dubtis mai que Deu et negui.

300iNO+

Parlava avui amb un company intel·ligent, coherent, espanyol, molt observador i que procura sempre aportar una important dosi d'objectivitat a les seves anàlisis, sobre una hipotètica independència de Catalunya. Ho feia en un fòrum digital on hi participen activament uns quaranta individus amb certa freqüència. De fet, el debat que hi havia engegat no el tenia amb ell sinó amb altres membres de la llista de correus. Com sol passar hi havia opinions per tots els gustos i afirmacions i respostes i interpretacions i tòpics quan aquest company que havia estat callat fins aleshores m’escriu “Desengáñate Pere, si realmente los catalanes quisierais la independencia, ni vuestro gobierno, ni nuestro gobierno, ni la comunidad internacional lo podrían evitar. En otros estados o en la España de Franco estas cosas se reprimían y nadie decía nada, pero ahora ¿imaginas a España o a cualquier otro estado occidental sacando los tanques a la calle o negando la evidencia? Déjate de discutir en este foro, déjate de mirar hacia el sur y convence a los tuyos. Sólo os queda ser mayoría”.

El Facebook que dóna per a moltes coses m’ha inspirat a crear el 300iNO+ amb la clara intenció d’aglutinar, per sobre de sigles i colors, persones que decididament vulguin assolir la independència abans de cinc anys. Que vulguin deixar de commemorar aniversaris per a passar a celebrar-los. Persones que es puguin dirigir als regidors del seu municipi, siguin de la força que siguin, per aprovar una proposta d’independència alhora sense que depengui d’interessos particulars i partidistes. Persones que puguin fer força abans d’unes eleccions per a demanar al seu representant que mostri de forma expressa la seva voluntat independentista, sense divagacions, sense millores de l’autogovern, sense millor finançament, sense negociació. Portarem 300 anys amb diferentes tonades, però la mateixa lletra.

En 24 hores el grup ha aconseguit 260 adhesions. No hi pot faltar ningú. La descripció del grup diu així:

“Amb mala llet o amb bones paraules la resposta és sempre la mateixa: NO. No cal insistir més. Per esgotament i avorriment, marquem un termini, calendaritzem l'acció:

Durant 300 anys Catalunya haurà viscut subjugada, sotmesa, ignorada, menystinguda, prejutjada, il·lusionada a voltes, molt poques, desencisada, agitada, en guerra, en calma, en revolta i mobilitzada, però també apàtica, emprenyada i volta apàtica, amb monarquies absolutistes i amb monarquies engalanades, amb règims tirans, amb dictadures, amb democràcies partitocràtiques, amb períodes republicans, amb estires i afluixes, negociant, explicant-se, intentant fer-se entendre, fent proselitisme, acceptant autonomies i provant federacions i confederacions, amb propaganda en contra, rebent pals i mentides i abraçades de Judes, rebent promeses que s’incomplien i acusacions d’insolidaritat.

Durant gairebé 300 anys Catalunya ho haurà provat del dret i del revés, sempre amb constància i bona predisposició i no haurà aconseguit mai més que engrunes i males mirades. Per activa i per passiva, amb insults o amb bons gestos, portem molt de temps escoltant les mateixes paraules.

Arriba l’hora de tensar el discurs i dotar-nos de munició. Arriba l’hora de que la unitat popular passi al davant del joc polític i s’organitzi per assolir la independència abans de l’aniversari de la caiguda de Barcelona i Cardona a mans dels borbons. Ens ho devem i ho devem a tants i tantes que han deixat la pell per defensar la nostra identitat. Sinó no ho veurem mai. Si no hi posem data ens trobarem ancians esperant una bona nova que mai no arriba.

La voluntat és civil, aglutinadora i no excloent. No és contra ningú sinó a favor nostre. La data, 300 anys després.”

Us convido a participar-hi.

Tercer Congrés Catalanista

Ahir dijous es va fer a Manresa (a l’Auditori de CaixaManresa de Plana de l’Om) la presentació del Tercer Congrés Catalanista que es durà a terme durant l’any per a presentar una sèrie de conclusions, al final de tot, sobre com encarar el futur del país i quines són les propostes de la societat civil. La idea és que tots plegats (vaja, tots els catalanistes) pensem allò que els polítics no pensen.

Val a dir que, malgrat l’opinió general, la convocatòria va ser un èxit. Entre trenta i quaranta persones van assistir a una convocatòria invisible, inexistent, no publicada, que va comptar amb la presentació d’una trentena de ponents entre vídeos i altell i que va fer les delícies de qui, com jo, li agrada treure punta a tota acció organitzativa. Valgui dir, abans de rés, que qui no organitza, qui no opina, qui no arrisca, difícilment s’equivoca i si ahir va quedar clara una cosa és que els organitzadors del Tercer Congrés Catalanista han muntat un programa extens d’accions i activitats, pretenen recollir moltes opinions i s’han arriscat a recuperar un congrés que data de finals del segle XIX sense canviar la vocació ni la nomenclatura. És tal la grandària del projecte que necessàriament els errors són més visibles, en alguns casos propis de qui li ve de nou dirigir una acció d’aquest abast. Errors puntuals en la convocatòria de Manresa, errors de contingut i presentació del projecte en general.

És imaginable pensar de que si la convocatòria hagués estat visible, l’auditori de la Plana de l’Om hagués quedat petit per a fer cabre la gent, però si no es cuida la comunicació més que per adreçar un correu intern als treballadors de CaixaManresa el que passa és el que va passar ahir: poca gent i gairebé tots o coneguts i familiars o treballadors de la caixa d’estalvis. Magne error de convocatòria que sorprèn en una organització formada majoritàriament per professionals de la comunicació.

Per una altra banda cal plantejar la idoneïtat del títol del congrés i la justícia de la seva expressió quan el que diuen buscar és l’expressió del poble (de la societat civil) de Catalunya. Sóc conscient que definir-se catalanista a finals del segle XIX o, fins i tot, hores d’ara, a la zona metropolitana de Barcelona, pot ser sinònim de radicalitat, de valentia i de temeritat, però al país, a la resta del país, vull dir, ser catalanista és poc menys que definir-se carrincló, conservador, descendent de la burgesia dels aranzels i dels tractes de favor; vaja que és una expressió superada, que majoritàriament no fa trempar i que, inconscientment, s’associa als sectors més reaccionaris, més immobilistes, de la dreta catalana. Si el que es busca és quòrum, malament es comença.

Si a això hi afegim que entre els prop de trenta rostres que ens van parlar del futur de Catalunya a través del projector només n’hi haguessin tres o quatre que no pentinaven canes, el resultat és de reforçament de la sensació d’estar immers en un documental sobre els orígens del catalanisme polític, en blanc i negre, vivint-lo en primera persona.

Per acabar-ho de reblar només va faltar la intervenció de Josep Puigbò esbroncant Manresa per la poca presència de gent a la sala (indignant de debò) i clamant contra l’associacionisme subvencionat, contra els polítics d’ofici, contra la societat civil patrocinada, amb tanta vehemència que es va fer difícil separar què era un clam contra aquestes injustícies i què era rancúnia personal per haver estat apartat del repartiment del pastís.

Disculpeu-me, però no compteu amb mi. Que us vagi bé. Els meus fronts són en una altra banda.

Superdotat jo?

Farà tres mesos que pertanyo a Mensa tot i que sé de la seva existència des de que tenia 16 anys. Mensa és una organització mundial que agrupa a gent amb un alt quocient intel•lectual, o amb un quocient intel•lectual superior al 98% de la població, per a ser més exactes. Es fan trobades periòdiques de tota mena i existeixen un gruix de llistes de correu temàtiques i geogràfiques on poder compartir inquietuds, preguntes o, senzillament, escriure sense una finalitat concreta. Per a ser membre de Mensa s’ha de completar un test de vint minuts que fa una aproximació, en l’escala Cattell, a uns resultats que et situen en aquest 2% de la població que té un “nivell molt superior d’intel•ligència”, o sigui que és superdotada, com es coneix més popularment.

A banda d’aquest test d’accés, que és molt orientatiu i només calibra la lògica pura, existeixen altres tests més complets entre els que destaca el WAIS-III (III, per tercera revisió del WAIS original), que té una durada que es pot aproximar a les dues hores i mitja o tres hores, que es divideix en una part manipulativa i en una altra verbal i que té en compte factors com la velocitat, la percepció, la capacitat matemàtica o lingüística, la memòria. El WAIS-III s’ha de fer amb la tutela d’un psicòleg i valora per separat cada una de les variables i ofereix, també, un índex conjunt. El conegut CI en castellà o IQ en anglès (QI hauria de ser en català). Aquesta prova que no és vinculant respecte de la pertinença a Mensa la vaig realitzar fa quinze dies a ISEP Clínic amb uns resultats que concretaven més el percentatge anterior i em situaven amb un quocient superior a més del 99% de la població. Psicològicament, doncs, no només sóc un superdotat, sinó que ho sóc a un nivell mitjà–alt. Fet, aquest, que em pot anar molt bé per l’ego i per escriure al bloc, però per poca cosa més.

Aquesta entrada la faig perquè el proper dia 22 TV3 emetrà el programa “Sense embuts” dedicat als superdotats on hi participaran a títol individual companys de l’organització i que ha reobert (obert per a mi ja que sóc nou) un debat a les llistes de Mensa Catalunya sobre el tractament que els mitjans de comunicació donen a les persones superdotades. La llarga introducció anterior, a banda del seu punt exhibicionista, l’he fet per mostrar que fins ara, que tinc 36 anys, m’havia conegut a mi mateix com una persona normal i convivia amb els meus pensaments constants, sabedor que tenia habilitat pels reptes lògics, que tenia curiositat pel coneixement, que em situava ràpid en les situacions noves, com tantes altres persones, però que al cap i a la fi ni era un ésser extraordinari, ni era capaç d’aprendre un idioma en un mes, ni sabia fer multiplicacions més veloç que una calculadora, ni tenia experiències anecdòtiques que explicar al respecte d’això mateix. De fet, ara continuo pensant igual sobre la meva pretesa normalitat intel•lectual.

Però si tiro la vista enrere i recordo tots els programes que he vist a la televisió sobre el fenomen de les persones superdotades em costaria trobar-ne algun que en parlés sense sensacionalisme. Quan no es presenten com a exemplars de circ, es presenten com a frikis, quan no com a exemplars amb uns costums raríssims o directament com a persones que la seva gran capacitat degenera cap a patologies mentals. I si el programa és de nens i nenes superdotats, encara pitjor. És per això que encara que la prova WAIS-III digui que sóc superdotat, em resisteixo a assumir-ho. I el fet és que estic convençut que entre les persones amb qui més m’avinc del meu entorn hi ha més d’un superdotat, o si més no, serien superdotats reconeguts si passessin les proves pertinents.

Facebook: el joc dels miralls

Fa relativament poc escrivia de la descoberta que havia fet del univers de les webs dinàmiques i participatives, que per moments conceptualment semblaven apèndixs del món blocaire. El Facebook era una eina amb un munt de funcions que entrava en el meu imaginari 2.0 gairebé de la mà de Twitter. En tots dos casos poc més vaig fer que navegar una estona, xafardejar, ullar, tocar i remenar, però l’entusiasme em va durar poc i després de deixar els meus perfils enllaçats a les actualitzacions de La muntanya russa només hi vaig tornar molt de tant en tant.

Hores d’ara no sé si en el seu moment no hi vaig parar l’atenció necessària o si s’hi han anat afegint aplicacions i utilitats noves però no existeix estona morta davant l’ordinador sense que entri al Facebook a fer una partideta de pòquer, a llegir que fa la gent, a pujar-hi quatre fotos, a buscar gent coneguda o a deu mil coses més. En poc temps el Facebook s’ha convertit en un estàndard. Això és una bona notícia però també té els seus riscos.

En el darrer sopar de Mensa a Casa Jaume ho comentava un comensal que segurament feia més temps que no pas jo que era assidu a l’eina: el Facebook fa públiques les amistats, els comentaris, les simpaties, els missatges, la vida privada, les relacions, les edats, els aniversaris,... i tots plegats ho hem assumit amb una naturalitat sorprenent o encara no ens hem adonat d’aquesta situació.

La perillositat rau en pensar que a Facebook ets invisible no només per amb qui interactues sinó amb la resta d’usuaris com si fos un xat qualsevol quan en realitat és més equiparable a les relacions convencionals amb l’agreujant de portar un cartell penjat al coll amb el currículum, amb l’històric, amb fotografies, edats i experiències. I com si l’invent no fos perillós per ell mateix, hi hem d’afegir molts usuaris que no són conscients del protocol d’actuació i actuen de manera irresponsable per desconeixença. Anant pel carrer et pots amagar un pet, al Facebook queda registrat, sonoritzat i amb una foto tèrmica per poc que et descuidis.

Una excel·lent eina si tots prenem consciència de ser en un joc de miralls.

Freda independència

Rússia reconeix la independència d’Abkhàsia i Ossètia del Sud per interès actiu i passiu (reforçar-se – debilitar) de la mateixa manera que molts estats occidentals varen legitimar un flux migratori extern reconeixent Kosovo i desatenent Sèrvia. En aquell moment ja vaig escriure a La muntanya russa la perillositat d’extrapolar el model social del petit territori servo – albanès a Catalunya. Rússia va bramar en aquell moment de la mateixa manera que bramen ara EUA i la Unió Europea.

En menys d’un any estem assistint als moviments tàctics que definiran la freda relació entre Rússia i occident i que consistiran en intents per a desmembrar els estats contraris com a forma de debilitament i de control geogràfic. L’estratègia no és nova, però en aquests moments es produeix en absència de conflicte armat o, si més no, amb conflictes molt localitzats i de molt curta durada provocats pels mateixos estats i mai per moviments bèl·lics reconeguts de resistència local (o el que els estats defineixen com a terrorisme).

És simptomàtic com fins i tot la cadena pública russa de televisió que transmetia la inauguració dels Jocs Olímpics de Pekín cada cop que citava la Barcelona olímpica (ho va fer vuit o deu vegades), s’hi referia com a la capital de Catalunya i ni una sola vegada la va relacionar amb Espanya (ni just quan va desfilar aquesta delegació). Aquest detall, trivial si es vol, té una certa importància per com fins ara la propaganda subliminal dels estats supranacionals (i Rússia ho és) tendien a repetir gestos de complicitat amb aquells altres estats que es trobaven en una situació similar. El reconeixement periodístic d’una nacionalitat (encara que sigui de forma accidental) el tenim a mà gràcies als mitjans de casa, però no és gens comú en els mitjans espanyols o francesos.

Cap dels dos bàndols, ni russos ni occidentals, fan aquests reconeixements d’independència per simple altruisme ni com a assumpció del dret humà col·lectiu a la lliure determinació, però tot i així, des de Catalunya no es gens superficial seguir a l’aguait de les novetats que es vagin produint i mantenir amb veu pròpia qualsevol contacte internacional per a poder tenir portes obertes que en el futur ens puguin servir, per molt llunyanes que ens puguin semblar ara.

Simplement Ossètia

Ara farà quatre anys, tres dies després del trist desenllaç del segrest de l’escola de Beslan, dinava amb Larisa i Eldar, uns amics ossetins del nord que vivien a Sant Cugat del Vallès, i comentaven no entendre rés del què havia passat. D’una banda estaven commocionats per la magnitud de la tragèdia, ells són de la capital Vladikavkaz a 20 quilòmetres de distància i hi tenen amics, però de l’altra se’n feien creus de que els txetxens haguessin triat la república veïna per dur a terme l’acció quan els ossetins del nord reivindiquen també la secessió de Rússia i fins sentien certa simpatia, o millor dit, entenien els moviments armats com a resposta a la repressió de Moscou.

Ahir dissabte (dia 9) vaig tornar de Moscou després d’un viatge llampec de quatre dies que ha coincidit amb l’inici d’intent de genocidi per part de l’exèrcit georgià contra la població civil d’Ossètia del Sud i que ha desencadenat la resposta russa. Ossètia del Sud és una república independent de facto (curiosa coincidència amb l’últim escrit que vaig realitzar a Penedès digital abans de marxar). No fan servir la moneda georgiana, no rendeixen comptes davant Tbilisi, es van quedar amb els aparells militars georgians (que abans eren de la URSS) que hi havia en el seu territori en la proclamació d’independència, però la comunitat internacional no els ha volgut reconèixer la sobirania. De fet quan la població té les coses clares tant li fa això.

El conflicte estavella inicialment a conseqüència de la voluntat de Geòrgia d’entrar a l’OTAN que l’obliga a una certa estabilitat interna i a una gelosia màxima del seu exèrcit a l’hora de subjugar la població ossetina fins al punt de cometre assassinats que en poc temps hauríem de veure presentats al tribunal internacional. M’ha indignat veure quan he arribat el tractament de la informació que n’està fent TVE presentant l’atac rus poc més que com el desencadenant de l’inici de la guerra quan dimarts mateix (dia 5) veia a la televisió russa tancs georgians passant per sobre d’infants i vells o les forces d’aquest mateix estat inundant soterranis de les cases on s’havien refugiat famílies senceres esperant a que quedessin ofegats.

Cert és que l’exèrcit rus no és un prodigi de tacte ni que Rússia entra en el conflicte de manera gratuïta, bé podrien oferir la independència a Ossètia del Nord i no ho fan, però no és menys cert que l’entrada de l’exèrcit rus està més que justificada per la cruesa de la intervenció georgiana i perquè, oficialment, té un bon grapat de ciutadans russos vivint allà i que ha de protegir.

Evidentment a ningú escapa que Ossètia del Sud és territori de pas del gasoducte que comunica el mar Caspi amb el mar Negre i que tot el que sigui crear incertesa en un estat que vol situar bases americanes a una escopinada de la frontera russa els va bé, però malgrat aquest interès i traslladant la situació aquí ja voldria dels estats propers un mateix grau de compromís cap a Catalunya si la situació la tinguéssim a la vora. Tant difícil ha de ser que russos i georgians es posin d’acord a donar la independència a cadascuna de les parts d’Ossètia?

La Bagesfera vegeta, visca la Penedesfera

Ja tinc reservats els propers 13 i 14 de juny per assistir a unes jornades, les de la Penedesfera, que prometen qualitat, compromís i diversitat per com, si més no sobre el paper, mostrar-se com a referent de les jornades locals i regionals que es van organitzant arreu del país. I dic això amb una certa agror a l’estómac, agror sens dubte egoista, per com la Penedesfera ha sabut treballar per a oferir actes del perfil 2.0 (o haurem de començar a parlar del 3.0?) combinats amb d’altres de promoció de la terra i de caire gastronòmic.

Es nota que els blocaires de la zona s’hi ha abocat i que han treballat amb temps, col·laborant, amb implicació i entusiasme i tot i que la majoria de la informació m’ha arribat a través de Daniel Garcia Peris és evident que la Penedesfera i les seves jornades no es poden entendre sinó és en una acció conjunta de la comunitat.

I és això, aquest compromís i aquesta implicació la que em provoquen l’agror que escrivia abans, aquesta enveja sana de veure com més d’una vintena d’empreses, organitzacions i institucions donen suport a les jornades i comparar-ho amb l’acció que es va dur a terme al Bages, potser de forma precipitada, que va derivar en un portal patrocinat, una promoció excel·lent pel que fa al grau d’implicació dels mitjans convencionals locals, però unes jornades que no van mobilitzar ja no el públic general, sinó més greu, van fer que blocaires que havien assistit a tertúlies radiofòniques a lluir la regidoria ni apareguessin en escena com a espectadors cap dels tres dies, d’altres que ja ni es van molestar a seguir-ho, per no parlar del grau d’implicació en l’organització que va derivar en que tant Joan com jo acabéssim esllomats, decebuts i sense ganes de fer gairebé rés més.

Creia honestament que malgrat l’activitat blocaire té molt d’onanisme i de tancament les jornades serien una magnífica oportunitat per a conèixer-nos i intercanviar experiències i coneixements. Però em vaig equivocar. Quan fa gairebé dos mesos de la darrera de les jornades puc dir que la Bagesfera vegeta. Que el portal funciona perquè s’actualitza automàticament. I que si hi ha noves incorporacions no són tant per pertànyer a una col·lectivitat sinó per a promocionar el bloc. A ningú se li pot exigir compromís ni sacrifici i és per això que aquests dos valors tenen la importància que tenen en la nostra societat. Des d’aquí vull felicitat els companys de la Penedesfera per un cartell d’actes que fa trempar i per la implicació que s’hi respira. Ens veiem a Gelida a mitjans de juny.

Plats trencats

Si un dia entrés en un restaurant amb tres estrelles Michelin, o si només en tingués una, de que menys em preocuparia seria de quant nocius podrien ser els ingredients de la recepta que engoleixi. Creure per vici que allò natural és més bo per a l’organisme que els ingredients que contenen additius químics és alhora inexacte i sobretot perillós. Perillós per a la salut, perillós per a la salut pública.

Fins i tot molts aliments que es consumeixen frescs requereixen d’un estudi gairebé minuciós abans de cuinar-los o d’una bullida de seguretat o d’altres tractaments per a garantir la inexistència de paràsits o bacteris. Per això davant de qualsevol aliment que em trobi envasat, etiquetat i tancat al buit estic tranquil i si a més en la seva composició hi llegeixo algun que altre conservant, millor.

Santamaria ha advertit la costum dels altres cuiners tres estrelles d’afegir ingredients a les seves receptes que no són beneficiosos pel consumidor. I és cert que gastronòmicament parlant, o des del punt de vista de la nutrició, tot aquell element que no té com a objectiu la conservació del producte és innecessari, però en la cuina d’aquest nivell al sabor se li afegeix la textura, la composició i l’aroma. Anar a qualsevol d’aquests restaurants, inclòs el de Santamaria, esperant no emocionar-se és anar a perdre el temps i els diners.

Més por tindria d’haver-me de menjar una ració d’alguna de les tapes que es veuen en les vitrines d’algun bar que de sopar en un restaurant que té unes normes de salut pública rigoroses i uns controls sanitaris periòdics. Digueu-me confiat però prefereixo una mica de sabor de clor que un munt de larves de mosquit a l’estómac. Per cert, respecte a aquest tema llegeixo arreu articles sobre la cuina espanyola. I jo em pregunto, quina cuina espanyola?

La immigració és un problema

Aquest matí he quedat bocabadat llegint les dades del baròmetre de primavera de el Periòdico quan he comprovat que els simpatitzants dels dos partits que consideren que la immigració és el principal problema de Catalunya ho són de CiU i ERC. A banda que aquestes dades llegides amb mala intenció refermen l’opinió dels malvats que veuen en el nacionalisme (el perifèric) el cultiu d’un pensament racista i exclusiu, poden ser simptomàtiques o d’un atac de sinceritat dels sentiments més irracionals dels enquestats (en aquest cas es confirmaria la diagnosi dels malvats) o d’una resposta raonada, orientada en el matís i no excloent d’un sentiment humanitari o tolerant. Perquè en el discurs sobre la immigració s’ha fet un abús de la condescendència i s’ha fiscalitzat la paraula fins el punt que elaborar un discurs raonablement objectiu sobre el tema resulta gairebé un suidici en alguns cercles.

Creure que la immigració no es un problema és pretendre amagar el cap sota l’ala. Que la immigració sigui un problema pels oriünds (o pels que ja hi érem abans) no és assumir que els immigrants siguin bons ni dolents, ni positius o negatius, ni amables o antipàtics; és entendre que entre uns ciutadans que teníem uns rols culturals ben definits, una capacitat econòmica per anar tirant i unes costums i una llengua concreta, ara ens trobem amb índexs que en alguns casos superen el 30% de nous ciutadans que tenen una cultura totalment diferent a la nostra, una capacitat econòmica que justeja (amb el que això representa) i uns costums i llengua que no s’assemblen gens a la nostra. Si a això hi afegim que la gran majoria dels que es desplacen ho fan empesos per la necessitat ens trobem amb persones que estan lluny de la seva terra d’origen amb unes necessitats urgents que provoquen en el millor dels casos pisos pastera, explotació laboral i necessitat de cobertures socials.

Per això en una societat on un dels màxims valors era l’estat del benestar, o sigui la tranquil·litat i l’estabilitat, la seguretat i la capacitat econòmica (o d’endeutament), la immigració suposa un canvi, un trasbals, una alteració; un tornar a educar-nos en la diferència, i no en la diferència mínima que pot haver entre els que ens hem educat en el mateix poble, sinó en diferències de religió, en diferències de valors, en diferències d’educació, en diferències a l’hora de prioritzar què és important i què no. I a tots ens pot agradar anar a dinar a un xinès a sis euros el menú, o que vingui un romanès a reparar-nos el bany, o intentar aprendre alguna paraula en bereber o fins beure vodka amb un rus, però sociològicament qualsevol moviment migratori genera problemes, evidents per qui ha de migrar i evidents també per a qui rep la immigració. Negar això és tant com ser intolerant amb qui rep aquesta onada. Potser és políticament incorrecte associar els conceptes immigració i problema, però encara hauria de ser més incorrecte obviar la realitat per una falsa tolerància.

Llista de medis pública

Com que alguna vegada ja m’han demanat permís per a aprofitar els botons que hi ha a La muntanya russa tant de medis (que he actualitzat fins a arribar-ne a setanta-un) com de Casals Catalans a l’exterior poso a la distància d’un correu electrònic l’arxiu amb l’HTML tant d’una com altra filera de botons de manera que a qui interessi afegir-ho al seu bloc o web només m’ha d’escriure un correu sol•licitant un arxiu o tots dos i ho enviaré tant aviat com pugui. D’aquesta manera estalviarem una feina que és tonteria de repetir si ja l’he realitzat jo i ajudarem a millorar l’accés als medis. L’enllaç a La muntanya russa ja serà cosa de cadascú (és broma).

La muntanya russa vers Mediaclic

Dimecres amb Marc vàrem trobar-nos amb Diego Arcos que és el President del Casal Argentí de Barcelona [i II] per a parlar de diversos temes relacionats amb la comunicació, la publicitat i Internet. Com a deferència vers nosaltres ens trobàrem a la Cerveseria de la Universitat ja que veníem d’una reunió propera i després havíem d’anar també per allà a prop a tancar una jornada que va semblar una gimcana per Barcelona. Diego és un argentí intel•ligent, educat (de fet, gairebé tots els argentins i argentines que conec ho són) i amb una loquacitat moderada pel temps que porta a Catalunya. A més d’ocupar-se de la feinada de representació i gestió del Casal té temps per fer virtual aquesta comunitat tant real al nostre país a través dels dos portals i també ho procura amb tots i cadascun dels grups estrangers que conviuen a Catalunya a través de l’Immi.cat.

De les visites que ens van ocupar el dia em va sorprendre comprovar que fins en tres ocasions va sortir La muntanya russa a la conversa amb un coneixement molt anterior a la preparació de la visita. Vull dir que no va ser la típica curiositat d’última hora de quan hom vol fer un informe de la persona amb qui t’has d’entrevistar a partir d’una busca ràpida al Google. L’Immi.cat a més de comptar amb les comunitats estrangeres de Catalunya també compta amb un apartat dels Casals Catalans a l’exterior (a més de les interiors però que no són governades per la Generalitat de Catalunya) i quina va ser la meva sorpresa quan vaig comprovar que per a fer aquesta secció es van fixar en el reguitzell de botons que tinc a la dreta del bloc a baix de tot per afegir-los al portal.

Més d’hora amb Marc havíem presentat Mediaclic a Jordi Iparraguirre i a Irene Cabrera, Director General i de Comunicació respectivament de la Fundació puntCat i ens havíem trobat que a l’hora de mostrar els catàlegs Jordi va confessar haver-ne vist la pre–impressió unes setmanes abans quan l’havia presentat il•lusionat a La muntanya russa. Tot i que a Joan, que és qui porta la imatge a Mediaclic, no li va semblar gaire bé que pengés el catàleg perquè diu que talla el factor sorpresa (cas de Jordi de la Fundació puntCat) crec que també està bé que els lectors del bloc que potser mai visitaré professionalment puguin compartir la nostra il•lusió pels petits avanços.

La tercera visita que per prudència no puc avançar encara es va produir en gran part (no tota) pel coneixement que tenien de mi a través de La muntanya russa. És innegable que La muntanya russa i Mediaclic s’aniran enllaçant en el futur i tot i que inevitablement hauré de ser més curós en algunes entrades que una vegada escrites em semblen un pèl vanitoses (aquesta mateix), no rebaixaré el to quan escrigui de política o de qualsevol altra cosa. Perquè al cap i a la fi que personalment pensi d’una manera no m’incapacita per a ocupar-me de la meva feina amb professionalitat, i ocupant-me de la meva feina amb professionalitat puc tenir una opinió personal de les coses.

Per cert, Marc és qui porta les consultories d'imatge i comunicació i qui s'ocupa d'assessorar en els temes contractuals.

Preocupacions estètiques

Fa unes setmanes que el vespre m’arriba de repent, de forma sobtada. Tot i que el dia és més llarg la distància de nit a nit la noto curta, com una anestèsia, com un descosit tornat a sargir. És la feina, sens dubte, però lluny de tranquil·litzar-me el fet de gaudir-la m’ennuega arribar al vespre sense gaire cosa més a explicar que els tràfecs del dia. No és que ja no llegeixi diaris ni volti una estona per la xarxa buscant articles interessants que ho faig i m’hi vaig obligar des del principi per no notar el fet de treballar la major part del temps a casa, sinó que durant el dia no paro atenció a madurar i pair tot allò que he llegit al matí. Ni ho puc fer, ni m’ho puc permetre, ni se m’acudeix de pensar-hi perquè quan a les nou en punt m’assec davant l’ordinador i el telèfon sempre hi ha alguna cosa més urgent que no pas buscar-li la volta a una notícia. O hi ha trucades a fer o pressupostos a preparar o visites a organitzar i si no són hores lectives, vull dir quan és el migdia, queda passar rebuts, enllestir factures o crear nous llistats de trucades a realitzar a la tarda o a l’endemà. Quan no, sempre hi ha coses que parlar amb Joan o Marc o qualsevol de les altres persones que ens donen un cop de mà amb la feina.

Hi gaudeixo però quan arriba el vespre i vull escriure a La muntanya russa em trobo amb moltes notícies però poca opinió. Evidentment no és qüestió d’escriure notícies ja que no sóc periodista ni crec que sigui la funció d’un bloc, ni del bloc d’un periodista però tampoc vull escriure opinió sense tenir-la ben desenvolupada. Més d’una vegada tot i pensar-hi m’he hagut de fer endarrere d’algun comentari equivocat, només faltaria que escrigués sense prestar-hi gaire atenció. Sempre he pensat que mantinc el bloc per l’ànim de ser llegit i per la teràpia que em significa escriure fins quan no en tinc ganes. És per això que aquests darrers dies he anat emprenyat més preocupat per l’estètica dels meus escrits que pel contingut de fons ja que sóc conscient que no hi he destinat el temps de maduració necessari. Espero que m’ho sapigueu disculpar.

Servei a les capçaleres

Tot i que aquests primers dies de treball a Mediaclic ens estem trobant amb moltes visites més de caire informatiu que no pas d’interès comercial comencem a notar simptomatologies que són pròpies d’alguns clients i que no afecten ben bé qui vol fer publicitat sinó qui acull la publicitat. Aquesta darrera setmana hem visitat sis mitjans informatius digitals que volen estructurar la seva activitat comercial. Evidentment no toca fer públic de quins mitjans es tracta no perquè sigui un descrèdit intentar vertebrar l’amortització de la inversió inicial i cobrir les despeses estructurals, oi més quan es pretén professionalitzar el servei per oferir una millor informació a l’usuari, sinó per discreció professional, però algun d’ells és prou conegut en el medi convencional.

En aquests casos Mediaclic ofereix als mitjans l’elaboració d’estudis de comunicació, imatge i marca digitals en forma de consultories de diagnosi i evolució, el treball i seguiment tècnic sobre mateix de l’edició digital fomentant les eines de control i seguiment dels baners per a oferir garanties i llistats als anunciants i finalment canals de promoció paral•lels i alternatius a l’anunciant tipus per a fomentar l’ús de la capçalera digital i augmentar-ne les visites.

Tot plegat s’ha de fer amb molta imaginació i creativitat però també cal una gran dosi de sistematologia tècnica, financera i comercial. Dues persones són les que s’ocupen de les consultories a Mediaclic. Una per les que afecten a la part comercial i de la comunicació i l’altra per les d’imatge i marca.

Més etiquetes i fi de correus

Alguns celebraran que a partir d’avui no enviaré més correus notificant les noves entrades al bloc. Sóc conscient que això farà baixar les visites ja que fa de recordatori però crec que en general hi ha prou eines per a seguir els moviments de La muntanya russa. Encara que no ho sembli destriar les adreces a qui enviar les novetats em porta estona i pot molestar a més d’un que per no fer un lleig no em retorna resposta per a que l’esborri. Crec, a més, que quan aquests apunts s’actualitzen a twitter, a facebook, als blocs ciutadans i al portal de la bagesfera, a més de tenir la possibilitat d’introduir l’adreça de correu electrònic a la boca del feedburner que hi ha a sota dels enllaços, existeixen prou canals per assabentar-se com perquè a sobre enviï correus de recordatori.

Paral•lelament a això afegiré dues o tres etiquetes transversals perquè en moltes ocasions m’he trobat que el ventall encara no cobria les meves urgències classificatòries. Per una part encetaré una etiqueta referent al Medi Ambient i una altra referida al Territori que inclourà temes referents a la vertebració i a les infraestructures bàsicament. Possiblement afegeixi també una etiqueta de seguiment als missatges de Mediaclic amb la intenció de compartir les il•lusions, les ànsies i les pors que pugui tenir. Finalment canviaré l’etiqueta categòrica de Blogosfera per 2.0 per a fer-hi cabre tots aquells apunts que facin referència també a les eines que existeixen a la xarxa per a socialitzar els nostres pensament.

Catàleg de Mediaclic

Vaig comprometre’m a intentar no escriure de Mediaclic a les pàgines de La muntanya russa però aquesta darrera setmana he estat abduït per la novetat fins a anar una mica distret de les darreres notícies d’actualitat. I de fet, més que de Mediaclic, aquest és un apunt personal, una nota al marge de la meva activitat professional que visualitza la part més lúdica de la meva feina. És per això que dos dies abans que el tingui a les mans us vull fer partícips del catàleg que m’ha d’acompanyar a les visites. Ho faig perquè m’agrada molt i per presumir de Joan, el dissenyador que està al servei dels nostres clients. He tingut descuidat el bloc un parell de dies perquè hem estat embolicats en la configuració d’ordinadors, impressores, programes i demès. Em comprometo a que no tornarà a passar. Mentrestant us enganxo la coberta del catàleg a dalt i l’interior del catàleg a baix amb la possibilitat d’estendre’ls fent clic a sobre. Amb protecció, això sí.

Neix Mediaclic, comunicació digital

Avui al final ja m’he donat d’alta d’autònoms i es pot dir que Mediaclic queda constituïda com a central de medis digital amb la vista posada en el mercat català i en la premsa digital catalana. És clar que segons les demandes pot traspassar fronteres i també buscar suport publicitari allà on sense ser un mitjà digital es generi trànsit, però l’esperit de Mediaclic és utilitzar la metodologia comercial convencional per oferir una publicitat digital lligada a un contingut elaborat. Les enquestes afirmen que en el nostre país més d’un quinze per cent del consum d’informació política es fa a través de la xarxa, que la meitat de la població s’hi connecta freqüentment, que segons l’OJD els deu primers mitjans en català apleguen més d’un milió i mig d’usuaris únics al mes i que ja existeixen vint capçaleres auditades per aquest mateix òrgan.

A més, però no només, la xarxa ofereix un usuari professional, jove i amb un cert poder adquisitiu i la seva publicitat és dinàmica, mesurable i interactiva. De forma modesta, Mediaclic neix amb vocació de suport als mitjans digitals i amb la voluntat de popularitzar-los, fomentar-ne l’ús i fer possible l’obertura a clients que busquen formes imaginatives d’arribar a l’usuari final.

A banda d’actuar com a central de mitjans, Mediaclic oferirà serveis d’arrodoniment de campanyes multisuport, estudis de publicitat multicapçalera, complementació publicitària a través de la web, creació i disseny de campanyes publicitàries, adaptació de webs convencionals a webs comercials, posicionament de la web en els cercadors, elaboració de consultories publicitàries i d’imatge així com fórmules imaginatives de penetració a la xarxa.

Mediaclic es constitueix com un ventall de serveis digitals en xarxa, utilitzant els mètodes de proximitat convencionals per oferir un producte potent, modern i innovador. Com que La muntanya russa s’escapa una mica de tot això a partir d’ara canalitzaré la informació de Mediaclic per les seves vies. Permeteu-me però que avui no hagi volgut amagar la il·lusió i per aquesta vegada us n’hagi fet partícips.

Osona.com, 8 d'abril de 2008.
3cat24, 8 d'abril de 2008.
Naciódigital, 8 d'abril de 2008.
Diari de Mataró, 8 d'abril de 2008.
Directe.cat, 9 d'abril de 2008.
Comunicació21, 9 d'abril de 2008.
Ràdio Catalunya, 9 d'abril de 2008. (segona part)
El Singular digital, 10 d'abril de 2008

Jornada sobre Premsa Digital a Vic

Avui al matí he assistit a la Jornada sobre Premsa Digital que el Grup Nació Digital ha organitzat a l’edifici El Sucre de Vic amb la presència de Lluís Foix com a principal conferenciant i una taula rodona moderada per Jordi Font, del GND, amb Saül Gordillo, de l’ACN, Núria Coma, telemàtica aplicada a l’educació i Carlos Scolari, de l’UVic. Tot i ser un matí laborable l’acte ha estat assumit pel públic com una jornada de treball i la seva presència ha estat notable.

Com no podia ser d’altra manera Lluís Foix ha fet una conferència molt interessant destacant sincerament la importància i la potència que tenen els mitjans digitals vers els convencionals, assumint que és una opció tant de futur com amb un present inqüestionable i ha mantingut animat el debat amb enunciats enigmàtics que ha deixat sense respondre durant molta estona. Em quedo quan ha volgut apostar a tall de provocació per eliminar la Facultat de Periodisme, quan ha prioritzat la llibertat que ofereix la informació de la xarxa per sobre de la seva veracitat, quan ha confessat que no llegeix els comentaris que li fan als seus escrits digitals per no haver-los de contestar i que més tard ha quedat desmentit quan ha mencionat un comentari curiós que li havien fet i quan ha confiat en la selecció natural perquè triomfi allò excel•lent que es presenta a la xarxa.

Entremig hi han hagut intervencions del públic molt insistents amb l’escombraria que segons ells hi ha a internet i les paranoies que s’hi aboquen en el típic debat cansí de voler parcel•lar la xarxa i extrapolar-hi els models de comportament humà convencional repetint-ne els errors. Les intervencions posteriors de Gordillo, Coma i Scolari han versat sobre les seves diferents àrees de treball però tot i així Foix ha continuat aclaparant les mirades, atencions i la majoria de preguntes que s’han centrat en els fronts que havia deixat oberts durant la seva conferència.

Ha estat un matí profitós i interessant que m’ha permès saludar coneguts reals i digitals i felicitar Saül per la seva recent paternitat i Miquel Macià per una molt bona jornada.

Demagògia a Arrasate

Qualsevol amb una mica de sentit comú i memòria pròxima no gosaria acusar el PNB de fer declaracions i polítiques que puguin resultar equívoques en la seva ferma convicció de condemna de qualsevol atemptat al País Basc. Ni en el cas d’Arrasate que ara es destapa com a font d’indignació forçada d’una colla de demagogs professionals i les seves ovelletes el PNB no va deixar passar un segon per condemnar l’assassinat d’Isaías Carrasco. Tot i que el detall del contingut de la reunió entre els partits amb representació a l’ajuntament per presentar una moció de censura contra ANB no ha transcendit és impossible de creure que el PNB hagi fugit de donar suport a una proposta sensata. Més fàcil és de creure que com sempre juntament amb la moció es pretenien fer passar bous i esquerres, renúncies i claudicacions.

I és així con es trivialitza el sacrifici de l’exregidor. Utilitzant la seva memòria per incloure consignes polítiques aprofitant el gruix d’una societat civil receptiva, uns mitjans tendenciosos i un escenari convuls s’adultera la seva mort i es fa un trist favor a la convivència. Vincular una mort dolguda a una declaració política és pervers i injust. Coneixent els seus antecedents, el PNB hagués votat a favor si la moció només busqués la substitució de l’equip de govern d’Arrasate per no haver condemnat el recent atemptat, de la mateixa manera que ja va votar favorablement a una altra moció de censura en el mateix municipi després de la mort de Miguel Ángel Blanco.

Sembla que a última hora el PNB s’ha desdit i insta ANB a condemnar l’atemptat sota amenaça de fer-los fora de l’ajuntament. Altre cop el soroll ha funcionat. Unes entrades enrere em feia ressò de l’anècdota que es va produir a l’ajuntament de Manresa quan tots els partits representats no van votar a favor d’alguna moció de condemna pels detalls i la lletra petita dels texts. L’exemple de Manresa lluny de ser curiós i prou era un avís del que pot passar quan s’oblida el tronc de la proposta i tothom vesteix les branques a la seva manera. Una condemna és una condemna, un desig que arribi la pau i un record als familiars i amics de la víctima; qualsevol cosa que s’hi vulgui afegir és sobrera i demagògica. A Manresa els mitjans haurien pogut informar ‘el PSC de Manresa s’absté en una moció de condemna per l’assassinat d’Isaías Carrasco’. Però ni Manresa és al País Basc ni el PSC és un partit nacionalista basc.