Zapatero fa bo Montilla

Aquest vespre ha estat testimoni de la subtilesa amb què el President Montilla ha respost Mònica Terribas aquelles preguntes on Zapatero era objecte d’opinió. Si més no en aparença el president català ha usat la territorialitat i, sense complexos, no ja les paraules país i nació sinó els seus conceptes per a diferenciar les competències d’un i altre i per a assenyalar que si bé és important ser president d’Espanya també ho és, i molt, ser-ho de Catalunya. No peco d’innocent. Ja sé que no hi ha ningú millor que Montilla per a situar-se en l’escenari adequat amb el discurs adequat. O sigui, aquesta mateixa desimboltura nacionalista no se l’hauria permès a Televisió Espanyola ni en les desconnexions territorials.

Tot i així cal destacar, cal saber llegir en la incomoditat amb què despatxa allò referent a la Moncloa, que malgrat potser mai es permetrà la llicència de criticar obertament Zapatero es nota que comença a estar cansat que se’l situï indefectiblement subjugat als seus designis, comença a ser conscient que la marca Catalunya li permet parlar amb el cap de l’executiu espanyol de tu a tu sense haver d’acatar l’obediència cega que li deu a dins del partit. Els més propers diuen que davant la dicotomia partit – país Montilla es decantaria per a la segona opció i jo n’estic convençut. No pas per un sentiment de nacionalisme naixent sinó pel dret a reivindicar-se autosuficient, deslligat de cap obediència, com si les caminades per palau l’haguessin convençut de ser part de la història independentment d'Espanya.

D’una història de Catalunya que mirat en perspectiva pot ser més important que ser-ho de la d’Espanya ja que, oi vés, a falta de victòries que celebrar idolatrem més els prohoms sobretot en la distància que no ho fan pas els espanyols. Aquí un republicà convençut vanagloria Guifré el Pilós amb la mateixa devoció que admira Ramallets o que presumirà d’aquí a uns anys (si no ho fa ara) de l’obra de Dalí. Aquí un nacionalista criticarà Montilla però no admetrà que des de fora gosin criticar el President. I això l’exministre ho comença a notar i sap que les mentides i traïcions de Zapatero ja no cap a Catalunya, sinó cap a la seva gestió de govern, poden tenir resposta, i més furiosa potser que la de qualsevol altre que pogués ser president, perquè en el seu cas la traïció és doble. Perquè són del mateix partit i perquè encara no li ha perdonat el pacte de Moncloa amb Mas.

És a la conclusió que es va arribar en el sopar de l’altre dia i tinc la certesa que encara que Catalunya no faci trempar Montilla segur que davant d’un conflicte d’interessos la utilitzaria per a marcar paquet. Hores d’ara ja sap que no és un President circumstancial, ara falta que tingui la valentia per a canalitzar tota aquesta indignació en el moment adequat, que coneixent-li el perfil no és una cosa tant senzilla.

Zapatero, una de freda i tres de microones

Aquest matí Zapatero ha posat en alerta els partits catalans durant el discurs d’investidura en pronunciar la intenció de tirar endavant propostes intervencionistes de l’estat en competències de la Generalitat. Els marrameus han estat generalitzats a les files de CiU, Esquerra i Iniciativa acusant-lo de voler revertir el finançament en favor de l’estat, de voler recentralitzar la despesa social anant contra l’Estatut i els interessos catalans i de voler retallar competències catalanes a base de reformes de lleis estatals.

A la tarda però, responent els grups catalans ha fet de geni de la llàntia dient a tot sí, des de la publicació de les balances fiscals, als trens de rodalies passant pel subministrament hídric. Tres sís que creu gratuïts si opina que la Catalunya real és la que es va trobar regalada el passat nou de març després de passar-se els darrers dos anys i mig amb problemes infraestructurals de magnitud suprema. Tres sís que recorden el Zapatero feliç, aquell que canviava talant per somriures i que es pensa que podrà solucionar amb quatre números mal arrenglerats d’aquí a dos mesos, amb quatre ferros per apuntalar la maltractada línia ferroviària catalana i amb quatre vaixells portant aigua del desert d’Almeria.

Zapatero pensa que les eleccions catalanes li sortiran gratuïtes i que repetirà èxit involuntari equiparant els Populars a l’home del sac i espantant vells i joves amb la tàctica del bipartidisme que li ha funcionat a Catalunya aquestes darreres eleccions perquè els sobiranistes ens vàrem quedar a casa, però que en uns comicis de país no ens podem permetre. D’ara a les eleccions catalanes hem de tenir memòria precisa i no deixar-ne passar ni una. D’altra manera sí que poden començar a pensar que aquí és terra de babaus.

No era ràdio, era TV

Només a mi em pot passar de presentar-me a una tertúlia de ràdio i acabar en una taula rodona de televisió. Apuntava que aquest dimarts havia d’anar a Ràdio Manresa com a tertulià representant a Via Lliure i he acabat en el programa De què parlem del canal Taronja de televisió però, afortunadament, el tema era el mateix: les infraestructures viàries a la Catalunya Central. L’equívoc és degut a que tots dos mitjans pertanyen al grup de comunicació Taelus i comparteixen edifici. Tot i així l’experiència ha estat molt enriquidora compartint debat amb el President de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Manresa, Manel Rosell, el President del Consell Comarcal del Bages, Cristòfol Gimeno i el President del Montepio de Conductors, Joan Bertran, a més de la conductora del programa, Pilar Goñi. M’han fet arribar l'espot de la promoció tot esperant poder adjuntar el programa sencer quan hagin acabat les reposicions.

Prioritat ferroviària

Aquest dimarts torno a anar a la ràdio però aquesta vegada com a representant de Via Lliure al Bages. Pilar Goñi conduirà una tertúlia sobre el present i futur del tren a la nostra comarca. És un tema recorrent on les decisions polítiques van gairebé tant lentes com els combois de la línia Manresa – Lleida. He escrit abastament en aquest bloc sobre el tren (enllaços al final del text) i encara cada cop que ho faig de nou em sulfuren els arguments que té a favor i que semblen no importar ningú. Ahir diumenge em vaig retrobar amb Adam Majó per recuperar les reivindicacions perpètues i adaptar-les als moviments dels darrers anys. Gairebé no hem tocat ni una coma del text amb què vàrem començar les accions de Via Lliure al Bages i el què hem tocat ha estat per afegir-ho.

Seguim reclamant més freqüència i major franja horària per la línia fins a Barcelona. Més freqüència per millorar la flexibilitat dels usuaris. Major franja horària perquè és inconcebible que el darrer tren de RENFE surti a dos quarts d’onze del vespre i el darrer de FGC surti una hora més tard però només fins a Martorell per passar a un minibus si has d’entrar al Bages. Reclamem l’acondiciament de les estacions de la comarca i un manteniment mínim i si l’administració general no se’n pot fer càrrec que cedeixi els edificis i els terrenys als ajuntaments. No pot ser la deixadesa de les instal·lacions de Sant Vicenç i Castellbell per no parlar dels baixadors camí a Lleida amb estacions tapiades, pintades i fins i tot cremades. Tot i la integració tarifària amb els busos comarcals és incomprensible la descoordinació existent. S’han de buscar fórmules per a evitar que l’usuari de la comarca tingui temps de fer turisme a Manresa. Lligant franja horària i coordinació de combois s’aconseguiria que els usuaris de trens regionals i estatals que arriben passades les deu del vespre no quedessin penjats a Barcelona. El servei de Nit Bus que fa anys que funciona fins a Terrassa ha d’arribar a Manresa. Són dos busos, un a la una i l’altre a les tres, i cobreixen les hores quan no hi ha servei ferroviari.

El tren lleuger que ha d’entrar en funcionament el 2011 entre Súria i Sallent i que després ha d’enllaçar amb Sant Joan de Vilatorrada s’ha de marcar de prop i l’eix transversal ferroviari que per ara és un brindis al sol del Parlament perquè no te pressupost, ni dates, ni traçat s’ha de seguir com a la principal aposta infraestructural de Catalunya dels propers anys. Fins que no arribi aquest eix transversal la línia Manresa – Lleida no pot sobreviure amb inversions com l’anunciada que cobreix només temes de seguretat.

Tot i que des de Via Lliure tant al Berguedà com al Bages s’han presentat aquestes reivindicacions deslligant-les de les inversions al traçat viari, és cert que quan es fan carreteres no es fan vies i en els darrers anys la comarca ja ha rebut moltes millores a la xarxa de carreteres. El dimarts a Ràdio Manresa potser es parlarà de traspàs de competències i dels darrers entrebancs degut a l’arribada de l’AVE. De la promesa d’invertir 5.000 milions a la comunitat de Madrid o dels 12.000 milions amb trampa que ofereixen a Catalunya. Això serà política i jo hi diré la meva però al final quedarà el què és important. S’ha de prioritzar. Ara toca el tren.

De Via Lliure a Berguedà Actual fent comarca, 8 de gener de 2008.
Il·lusió ferroviària, 10 de novembre de 2007.
Agafem el tren, 26 d'octubre de 2007.

De Via Lliure a Berguedà Actual fent comarca

Fa uns anys, coneixedor del meu interès per vertebrar una Catalunya ferroviària, Josep Huguet em va posar en contacte amb Via Lliure. El col·lectiu Via Lliure és una associació que va néixer al Berguedà amb la finalitat de promoure i sensibilitzar sobre els avantatges del transport per ferrocarril quant a sostenibilitat, capacitat i utilitat. L’entitat encabia gent de diversos interessos ferroviaris des de l’aficionat a les maquetes, el col·leccionista d’accessoris o l’usuari de tren, tots plegats amb l’interès comú de potenciar aquest servei i intentar convèncer els polítics de la utilitat d’ampliar la xarxa catalana.

Tot i que el moviment va començar amb demandes de cobertura pel Berguedà els caps visibles de l’entitat tenien molt clara la seva visió transversal i no excloent, i concebien les seves reclamacions exportables a tot el país. D’aquesta manera, durant un temps, els organitzadors de Via Lliure del Berguedà i els que ens afegírem del Bages estiguérem treballant en aquesta línia també a la nostra comarca amb les mires posades a millorar un servei pèssim cap a Barcelona i tercermundista cap a Lleida. Paral·lelament organitzàvem un cop l’any coincidint amb la fira trens fins a Santpedor amb èxits rotunds de participació. Voldria dir que l’ànima de l’entitat berguedana la formaven professionals de diversos àmbits molt ben valorats en els seus camps amb un amor immens a la seva terra i una actitud encomiable. Ho reforço perquè estem massa mal acostumats a que una persona quan triomfa en el seu ofici fora de casa sovint oblida els seus orígens. Recordo haver-nos reunit amb Felip Puig i Enric Ticó quan eren el Conseller i Director General del departament responsable i fins i tot haver participat en el programa el Medi Ambient de TVC.

Casualment la setmana passada vaig coincidir amb un d’aquests berguedans compromesos del Via Lliure i tinguérem l’oportunitat d’asseure i parlar una mica de tot i de tots. Sembla que el projecte d’eix transversal ferroviari i l’estudi del metro del Bages entre Súria i Sallent han produït que Via Lliure estigui en fase d’observança però ells, majoritàriament els del món periodístic, no han perdut els ànims de continuar millorant la vida de la comarca i fa ja més d’un any que van crear el Berguedà Actual. Mentre m’ho explicava, i tenint en compte la meva experiència recent, xalava veient la il·lusió que tenia en el projecte i com lluny d’haver creat aquest mitjà de comunicació com a eina per enriquir-se gaudia comprovant com setmana darrera setmana repartien més de quinze mil exemplars en una comarca de poc més de quaranta mil persones.

Aquesta aposta per la terra i aquest compromís per l’acció bé valen tota la sort del món. Són l'exemple de la gent que necessita aquest país.

Què fas dissabte?

Barcelona serà la de les grans ocasions. Aquest dissabte lluirà per un dret que hauria de ser intrínsec al col·lectiu, irrenunciable pilar de la democràcia. El dret a decidir és el dret a determinar-se, el dret a la autodeterminació, que no és rés més que la possibilitat de definir-nos. De reconèixer què som i ens reconeguin com el què som. Una cosa tant senzilla hauria de ser fàcil d’entendre. El dret a decidir és indissoluble a existir i per tant no és atorgable; es té per la mera raó de ser. L’autodeterminació és indiscutible, innegociable.

Dissabte serà la crisi de les infraestructures la que ens mourà a manifestar-nos a Barcelona. Altres vegades ens hem mobilitzat per altres causes. I totes elles parteixen d’una base de llibertats coartades des de fora (i des de dins), incompreses a més pels mateixos segrestadors que s’estranyen de que ens queixem pel nostre captiveri quan sovint ens ofereixen pa amb xocolata, pagat amb els nostres diners, i fins i tot quan ens posem tossuts, un rajolí de mistela després de dir-nos egoistes.

El problema de tot plegat no és diu Álvarez, ni Rodríguez. Ni tan sols Espanya. Catalunya serà lliure quan tots plegats ens ho creiem. Llavors ni des de Madrid ni des d’enlloc ens podran aturar. Aquest dissabte de manera familiar però reivindicativa Catalunya ha de dir que ja n’hi ha prou. Que n’estem fins els nassos de ser cornuts i pagar el beure. L’autèntic dret a decidir el guanyarem nosaltres mateixos, dissabte a dissabte fins el moment que no calin més dissabtes.

Aquest primer de desembre tots ens hem de fer sentir. Tots hem de ser una sola veu. Demà passat ja debatrem entre nosaltres.

Il•lusió ferroviària

Hores d’ara els nostres polítics ens han fet creure que el tren de proximitat és un transport obsolet que s’ha de suportar en l’estructura governamental per mantenir les comunicacions entre les ciutats mitjanes del nostre país i la gran capital. Ens conformem amb uns serveis mínims, unes línies històriques i uns combois que, això sí, milloren inútilment ja que no poden ni acostar-se a una quarta part de la seva velocitat punta per uns traçats inadequats.

No escriuré sobre els problemes actuals del servei de rodalies però és paradoxal que siguin conseqüència directe de l’arribada del tren d’alta velocitat a Barcelona. Cal veure quants usuaris utilitzen a diari els trens de proximitat i quans utilitzaran l’alta velocitat per anar a la capital del regne.

En poc temps ens trobarem que la Generalitat gestionarà dues línies paral·leles amb diferent amplada de via que en moltes ocasions van al mateix destí. Si la gestió d’aquest servei es converteix en un malson per al nostre govern dependrà molt de si la persona que es posa al capdavant està per omplir l’expedient o té il·lusió en el projecte.

A Rússia on hi vaig anualment per motius familiars la majoria de gent no té carnet de conduir ni ganes ni necessitat d’aconseguir-lo. És una despesa innecessària per qui disposa d’un servei públic de transport que malgrat el capitalisme salvatge actual garanteix trens i autobusos a qualsevol racó del territori i a qualsevol hora del dia o de la nit. És cert que l’orografia russa occidental és menys accidentada que la catalana, el nombre d’usuaris més gran i la possibilitat d’adquirir un vehicle privat més baixa, però aquests serveis són així tant a la superpoblada capital com a mig Sibèria o als monts del sud. Causa admiració comprovar que pots arribar allà on et proposis sense fer servir mai cap cotxe. Admiració per no dir enveja.

Si després de molt temps podem aconseguir gestionar tots els serveis ferroviaris catalans caldrà que no ens quedem amb el simple manteniment de les línies actuals i planifiquem la Catalunya ferroviària del segle XXI. És per això que em proposo aconsellar un joc d’ordinador de gran èxit en el passat que ens ajudi a desfermar la passió pels trens i el transport comunitari. Per sobre de la pura simulació, el joc permet fer creure que definir noves línies no és només possible sinó també aconsellable. Transport Tycoon és abandonware i, per tant, gratuït. Posteriorment han aparegut diferents versions del Railroad Tycoon i del Sid Meier's Railroads. Deixo aquí l’enllaç per a qui li pugui interessar.

És el primer cop que a La muntanya russa he donat consells sobre a què jugar però crec, sincerament, que el desenvolupament ferroviari de Catalunya depèn en gran mesura del què hauria de ser la base de la bona política: la il·lusió.

Agafem el tren

És potser una sensació meva però sembla que en els darrers dos anys tots els problemes de Cercanías de RENFE ocorren a Catalunya. Ara toca des de la Generalitat assumir el control, les competències, i fer carburar la cosa. No hi hagut temps en el passat en que el servei era pèssim però sense ensurts diaris que hem hagut d’esperar anys i panys fins que des de Madrid no només no se’n surten sinó que, a més, se’ls desmunta l’ibertrén cada cop que esternuden.

Els primers esforços catalans aniran destinats a arreglar les línies, a reforçar els túnels i, el que és més important i alhora més difícil, a recuperar la confiança dels usuaris que aquests dies han d’estar emprenyats amb molta raó. Tot això, tot el temps i aquests diners aniran encaminats a recuperar aquell tren de Cercanías que en molts llocs oferia un servei amb temps per trajecte semblants a primers de segle (de segle XX, em refereixo).

Quan temps caldrà per a què puguem començar a somiar amb un tren fins a Berga o que el trajecte de Manresa a Barcelona es faci en 45 minuts. Quan temps caldrà per a què puguem anar a una funció nocturna de teatre a la capital catalana sense haver-nos de buscar la vida per tornar. Quan temps caldrà per a bastir una Catalunya en xarxa ferroviària.

S’ha d’agafar el tren sense enganyar ningú. Fent públic l’estat que es troben les línies i els números, és clar, però sense posar-los com excusa per endarrerir la transferència competencial. Fem l’auditoria externa, establim les condicions econòmiques amb Espanya i posem-nos a treballar abans no quedi rés per traspassar.