dimarts, 10 de febrer de 2009

Poder o voler anar a les eleccions

Finalment, dues-centes mil persones no podran exercir el seu dret de sufragi a les properes eleccions autonòmiques basques. Qualsevol plataforma, partit o opció política basca que junt a la seva definició independentista, l’acompanyi l’etiqueta socialista i que qüestioni l’estructura administrativa espanyola té tots els números per a ser declarat il•legal. En aquest ja llarg període partitocràtic espanyol és la primera vegada que això passa en unes eleccions autonòmiques o, dit d’una altra manera, seminacionals. Ja n’he escrit altres vegades de la Llei de Partits coincidint amb comicis municipals i de la seva incompatibilitat amb el sentit comú, però han passat els anys i la seva aplicació agafa més força que mai i l’evidència de la seva il•legalitat no fa més que mostrar les mancances del sistema actual.

L’esquerra abertzale, doncs, volent presentar-se a les eleccions autonòmiques basques, no podrà. En la seva estratègia política no veuen inconvenient en que l’estructura institucional basca sigui rèmora d’imposicions espanyoles, ni creuen estar actuant deshonestament per voler aprofitar qualsevol plataforma social o política per a transmetre el seu missatge, ni tampoc els tira enrere veure que el seu territori està dividit en tres departaments entre Espanya i França. Ni pateixen per jerarquies, ni per no poder recollir l’esperit i la voluntat de la seva militància, ni per la por d’aburgesament dels seus diputats i dels càrrecs que siguin necessaris per a desenvolupar la seva tasca política. No tenen por tampoc de semblar llunyans a la gent ni de perdre el món de vista. L’esquerra abertzale té clar el seu objectiu i té clar el seu missatge, sap reconèixer les oportunitats d’on obtenir recursos, protagonisme i publicitat per la causa.

A casa nostra sempre ens hem mogut a partir de l’obediència política. La màxima dels nostres representants polítics ha estat el seny mal entès. Aquell seny que fa no qüestionar la base del sistema, que no només no es discuteix sinó que s’assumeix com a propi i s’aprofita com a menjadora dels interessos individuals i no pas de país (ni estructuralment ni política). A casa nostra, però, l’Esquerra Independentista encapçalada per la CUP, que abandera el trencament de totes aquestes males praxis no acaba de decidir-se a considerar la presentació d’una candidatura a les eleccions autonòmiques catalanes d’aquí a dos anys. Cert és que el debat intern i la darrera assemblea de les CUP no varen tancar cap porta a aquest efecte, però també es fa evident, fins per als més optimistes que no es pot iniciar aquesta aventura sense comptar amb un grau d’implicació unitari per part de la militància. És un projecte massa complex organitzativament i massa important ideològicament o tàcticament com per a decidir-lo per una majoria simple.

Cal però insistir en la necessitat d’una reflexió individual, madura i efectiva. S’ha de fugir de dogmes incendiaris i tenir clar que no serà funció de la CUP dirigir, presidir, pactar o trair ningú; que unes eleccions com aquestes són el que són, rés més. Que ni la CUP haurà de designar, endollar, pagar favors, ni necessàriament haurà de deslliurar-se de les decisions consensuades amb la militància ni s’haurà de jerarquitzar. Si la CUP no es presenta a les eleccions autonòmiques catalanes, als dos-cents mils bascos que no podran votar hi haurem de sumar unes quantes desenes de milers de catalans que tampoc podran fer-ho. Al País Basc perquè no els deixen, a Catalunya perquè no volen.

1 comentari:

Mercè ha dit...

Ja ho diu, l'Euskal Matematika: 4+3=1