dijous, 29 de gener de 2009

Pirelli, amor meu

Els experts en el tema de lligar adverteixen que sempre, sempre, l’enamorament és mal negoci. No s’ho poden permetre. Van picant de flor en flor o fins i tot s’estableixen en una relació però mai obren el seu cor de bat a bat per evitar que en el futur un possible trencament sigui traumàtic. Es defensen dient que és un luxe enyorar-se o sentir nostàlgia; que la vida és massa curta com per perdre el temps en laments, plorades i records. És evident, però, que la intensitat no és la mateixa i que minimitzar el compromís i les sensacions en vistes a què pugui passar en el futur fa la vida més buida, més calculada, més previsible.

Superat l’alleujament i els vertígens inicials, una setmana després del meu darrer dia a Pirelli vaig sentir aquesta nostàlgia d’enamorat irreflexiu. El so sostingut de la maquinària, les calors i olors que arribaven de vulcanització, la caixa d’eines envellida, els porus de la pell engomats, la feina seriada i els sostres inabastables semblaven bons records en una síndrome d’Estocolm que encara a vegades em retorna en onades puntuals però intenses. El pes de les sabates de seguretat i el terra cicatritzat per les envestides dels carretons es fusionaven en aquesta memòria d’un sindicalisme obrer, d’aquells que mantenen les sinèrgies (només les sinèrgies) de primers de segle. Després venen els nombrosos i no sempre dignes records de les experiències amb els companys treballadors.

És per això que llegint la manera com s’han acomiadat els treballadors de la fàbrica de Manresa, molts d’ells coneguts i fins amics o còmplices en un moment o altre de la vida, no puc evitar sentir empatia pel que viuen en aquests moments i, encara que sigui tard, els encoratjo a adoptar la postura de l’amant no compromès. Aquell que tant li fa ser deixat per carta o en persona, aquell que no pateix pel mode ni per el fons, aquell que no es va comprometre i que, per tant, tampoc esperava.

Per sort, la majoria dels acomiadats de Pirelli s’esperaven l’acomiadament, no pas d’aquesta forma tant poc elegant però tampoc tant sorprenent coneixent els antecedents de la direcció de la factoria, per sort la majoria dels acomiadats són joves i amb altres capacitats per a desenvolupar feines vàries, per sort, també, hi haurà un temps per a planificar, cercar, triar i trobar què fer i per molt que ara la frustració i el desengany els faci ser implacables amb el judici de l’empresa, el temps els demostrarà que és el millor que els podia passar i que a Pirelli no se la deixa mai d’estimar. Perquè és Pirelli, amor meu, com aquells records nostàlgics de la mili.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

L'actuació de la direcció de Pirelli abans d'ahir només és la punta de llança de la veritable cara del capitalisme / neoliberalisme i la seva concepció de les persones (mal anomenades "Recursos" Humans).

Joanet del cabàs ha dit...

Pere, aviat passaré un text sobre Dolors Alleu.

Anònim ha dit...

Molt bé l'article!