Correu a Pere Fontanals i Bosch en anglès en francès en espanyol

divendres, 30 de novembre del 2007

La mala educació del president dels Més Manresa, Terrassa, Sabadell, Sant Cugat, L’Hospitalet i Cornellà

Qui pugui pensar que estic content amb el que avui ha passat a Comunicació Efectiva Metropolitana que s’ho tregui del cap. Sento una enorme buidor pels companys que avui a la tarda han estat acomiadats del diari i pels companys que hauran d’anar a treballar aquests propers dies plegant una mà sobre l’altra i esperant. Sento també una forta indignació per com s’ha dut tot plegat. Pel fons, però sobretot per la forma. Qui sigui observador veurà que en pocs dies desapareixerà un enllaç del bloc (*) “Periodística”.

Avui a la tarda TLBGrup ha quedat en quadre. Tres periodistes, dos comercials i un dissenyador. La resta s’ha despatxat. I s’ha despatxat de mala manera. En el cas dels comercials no reconeixent els deutes en concepte de comissions i dietes (un servidor n’és un dels afectats). En tots els casos demostrant poca traça en el tracte cap a qui fa més de mig any que treballa fastiguejat per gerent i propietari, sense cobrar a l’hora i amb una manca de paraula esglaiant.

En un comentari de l’altre escrit del bloc que dedico a Més Manresa he apuntat que avui al matí Lluís Basiana m’ha amenaçat pel contingut dels meus escrits i ara entenc que avui no deu haver estat un dia senzill per ell. Me n’alegro. Una persona que és capaç de creure’s Déu per denigrar, humiliar i provocar de manera meticulosa els seus treballadors amb comentaris sexistes, masclistes i homòfobs es mereix que de tant en tant es trobi un Andreu Castelló que li passi la mà per la cara. Un noi de trenta anyets, jove i tendre, amb cara d’angelet que en un vist i no vist li ha fotut l’empresa enlaire i li ha rebaixat les ínfules socials fins a deixar-les a ras de terra.

Una gent com aquesta no es mereix uns professionals que fins el darrer moment han volgut creure en el projecte i l’han defensat enfrontant-se a l’evidència. Sap greu, sap molt greu pel projecte, però aquests dos individus no es valien aquests dies de maleir-me en públic i en privat, però sempre amb la veu baixa. No s’ho valia perquè jo en cap moment he pretès perjudicar els meus excompanys de feina. El que avui ha passat i el que passarà els propers dies dignifica el periodisme, el retorna a l’esfera professional d’on mai hauria hagut de baixar quan Basiana va arribar a intentar dictar titulars als periodistes per benefici particular (*).

Entretinguts com estem, hem de procurar no oblidar que si s’ha arribat a aquest punt és per l’habilitat gestora d’Andreu Castelló. Existeixen uns deutes als treballadors que s’han de cobrar. I existeixen mecanismes per arribar a cobrar o, si més no, per a que quedi constància de l’existència d’aquesta injustícia. Si es vol vendre el negoci que el valorin en la seva justa mesura: cada euro que en treguin serà un euro que haurem deixat de recuperar. En el meu cas és poc més de 300 euros, però entenc que m'he de posar a la cua.

(*) He editat el text a instàncies de qui sap escriure millor que jo i m’ha indicat dues frases que podien donar lloc a equívocs.

La primera afirmava “m’entesto a dir periodística” on aquest “m’entesto” l’introduïa per indicar que podria haver fet servir “periodisme” o “periòdics” (totes dues paraules més habituals) per referir-me al grup d’enllaços als mitjans de comunicació. Mai se m’acudiria utilitzar “m’entesto” posant en dubte la qualitat periodística dels treballadors dels mitjans amb els que enllaço.

Amb el segon asterisc he editat un text mal redactat i equivocat. Deia que Basiana dictava titulars i no és cert. Tampoc és correcte el tractament de norma que li donava a un fet, el d’intentar dictar un titular, que només va ocórrer una vegada i que, a més, no va aconseguir. Informant d’això només volia assenyalar la poca debilitat que sentia el president per la base professional de l’empresa que regentava.

dimecres, 28 de novembre del 2007

Què fas dissabte?

Barcelona serà la de les grans ocasions. Aquest dissabte lluirà per un dret que hauria de ser intrínsec al col·lectiu, irrenunciable pilar de la democràcia. El dret a decidir és el dret a determinar-se, el dret a la autodeterminació, que no és rés més que la possibilitat de definir-nos. De reconèixer què som i ens reconeguin com el què som. Una cosa tant senzilla hauria de ser fàcil d’entendre. El dret a decidir és indissoluble a existir i per tant no és atorgable; es té per la mera raó de ser. L’autodeterminació és indiscutible, innegociable.

Dissabte serà la crisi de les infraestructures la que ens mourà a manifestar-nos a Barcelona. Altres vegades ens hem mobilitzat per altres causes. I totes elles parteixen d’una base de llibertats coartades des de fora (i des de dins), incompreses a més pels mateixos segrestadors que s’estranyen de que ens queixem pel nostre captiveri quan sovint ens ofereixen pa amb xocolata, pagat amb els nostres diners, i fins i tot quan ens posem tossuts, un rajolí de mistela després de dir-nos egoistes.

El problema de tot plegat no és diu Álvarez, ni Rodríguez. Ni tan sols Espanya. Catalunya serà lliure quan tots plegats ens ho creiem. Llavors ni des de Madrid ni des d’enlloc ens podran aturar. Aquest dissabte de manera familiar però reivindicativa Catalunya ha de dir que ja n’hi ha prou. Que n’estem fins els nassos de ser cornuts i pagar el beure. L’autèntic dret a decidir el guanyarem nosaltres mateixos, dissabte a dissabte fins el moment que no calin més dissabtes.

Aquest primer de desembre tots ens hem de fer sentir. Tots hem de ser una sola veu. Demà passat ja debatrem entre nosaltres.

diumenge, 25 de novembre del 2007

Els desastres de Més Manresa

Quan s’apropen els dos anys i mig de la sortida en l’escena manresana del diari gratuït Més Manresa, sembla que tot apunta a un final traumàtic o a una venda a la baixa de les capçaleres que Comunicació Efectiva Metropolitana ha anat fent seves en aquest temps. Qui hagi seguit l’evolució d’aquest mitjà comprovarà com n’és de sorprenent aquesta caiguda, més quan en els darrers mesos el nombre de capçaleres que controlava s’havia ampliat de Manresa, Terrassa i Sant Cugat a Cornellà, L’Hospitalet i Sabadell. Però tot ha estat un bluf, una fugida endavant, no sé si dels propietaris de l’empresa o del seu gerent, acomiadat la setmana passada.

Pinten bastos i no pas perquè la idea d’un diari gratuït en ciutats mitjanes no tingui futur, que en té, sinó perquè la gestió ha estat nefasta i el control des de l’accionariat ha destacat per la seva absència. Sobta que un gerent jove i preparat a ESADE com Andreu Castelló s’hagi complicat la vida per vés a saber què, en una gestió pèssima com demostra el fet que només entre Manresa i Terrassa es facturessin mensualment al voltant de 80.000 euros i no hi hagués mes que no cobréssim més d’hora del dia quinze posterior. Sobta que un grup que ven publicitat molt per sobre de les seves possibilitats i capacitats es trobi dia rere dia rebent visites d’empreses a les que se’ls deu diners.

Sobta encara més que Lluís Basiana que és un home experimentat en el món de l’empresa hagi tardat tant de temps en detectar les irregularitats o negligències que ocorrien a TLB Grup, si no fos per la seva prepotència insultant que el feien creure invencible. I és ara quan encetem aquesta setmana que ens trobem a Més Sant Cugat, Més Sabadell, Més Cornellà i Més L’Hospitalet que només sortiran en edició digital i Més Manresa i Més Terrassa que trauran al carrer edicions de 4.000 exemplars.

Com sempre han pagat els treballadors, en la seva gran majoria autèntics professionals emmerdats en una xarxa d’interessos personals i comercials, amb acomiadaments sense previ avís (els darrers, tretze excompanys la setmana passada), amb baixes per desmotivació i amb autèntics calvaris pels qui mantenen el lloc de treball. En el darrer mig any a Més Manresa han passat tres directors de redacció, Canal Català de TV ha passat a ser Styl TV, de més de 100.000 exemplars diaris entre totes les edicions s’ha passat a llençar-ne menys de 10.000 i l’únic que funciona amb certa correcció perquè encara manté un cert grau d’entusiasme amateur és la ràdio.

Tot plegat, i més coses que encara em callo per decència, és una llàstima. És una llàstima per com s’ha enfonsat un projecte que tenia la potència per haver agafat un espai important a Manresa i a totes les ciutats mitjanes catalanes. Potser només amb una mica d’honestedat les coses hagueren estat diferents.

dissabte, 24 de novembre del 2007

La super-raó com a vèrtex superior de la política

Antropològicament es natural sentir un cert desassossec davant el diferent, ho sigui per cultura, costums, condició, tendències o llengua. Aquesta intranquil·litat no és pas condemnable sempre que per sobre d’ella prevalgui la raó; l’eina o característica humana per excel·lència que classifica i modera aquestes sensacions més naturals, més irreflexives. És la raó la que permet sobreviure uns i altres a pesar de nosaltres mateixos.

Però la raó no ho és tot. Mentre la natura ens tiba cap als sentiments més primaris, la raó ens empeny cap a un ideal artificiós i l’equilibri entre totes dues forces ens fa ser humans. I és aquí on l’esquerra generalment exagera l’artifici fins a convertir-nos en automatismes dogmàtics de la raó i es perd l’honradesa humana. M’explicaré. El fet que la raó ens equilibri el desassossec inicial que sentim davant el diferent i que la majoria haguem desenvolupat mecanismes inconscients d’adaptació a aquesta sensació natural, no treu que la diferència existeix i que la negació d’aquesta diferència no fa més que acréixer els mecanismes d’autodefensa antropològics dels que compten menys amb la seva raó.

D’aquesta manera, humanament, l’home és diferent a la dona, el negre és diferent al blanc, l’heterosexual és diferent a l’homosexual i una persona criada sota la fe musulmana és diferent a una que ha crescut en un ambient budista o cristià. Ni millors uns ni pitjors els altres, diferents per més que, evidentment, tots siguem iguals quant a drets i deures. Assenyalar aquesta diferència ja pot fins a arribar a significar un discurs perillós segons qui llegeixi. És la desnaturalització humana o bé la seva artificialitat provocada per un cop de volta de clau de més del desenvolupament racional: s’ha sobredimensionat la importància de la raó fins a perdre la noció del que és natural.

Històricament la dreta és primària, amb respostes més imbuïdes per les visceres, per la part més natural del caràcter. És per això que a diferència de l’esquerra que compta amb uns arguments morals desenvolupats per la raó pròpia, la dreta necessita de l’església com a element moral extern que li ofereixi equilibri. L’artificialitat racional de l’esquerra per contra, requereix d’una dèria quasi científica per l’ecologisme. Però no com a part intrínseca de la seva actitud política, sinó com la dreta amb l’església, utilitzant l’ecologisme com a element extern d’equilibri d’un discurs massa artificial. No en va, generalment, uns són tan rurals i els altres tant asfàltics.

Aquestes dues postures però, no es troben en un mateix nivell de desenvolupament intel·lectual i fins i tot es podria marcar una pauta. Un primer esgraó ens situaria en un plantejament natural de l’existència amb una actitud i unes respostes quasi animals: un capitalisme neoliberal on sobreviu el més fort, la norma de l’ull per ull, el feixisme davant el diferent, el control de l’acció,... El segon esglaó de desenvolupament polític intel·lectual provoca la necessitat de marcar distàncies amb el primer esglaó fugint de qualsevol reminiscència natural: proteccionisme econòmic i social, la dilapidació de la diversitat, el control del pensament,...

Per sobre de tots dos, més a prop del segon que del primer, hauríem de fer el gest honest de desenvolupar una super-raó que moderi els excessos artificials del discurs d’esquerres i que es posicioni com a vèrtex superior, en una nova gràfica bidimensional política. Que reconeixent la justícia natural, controli la necessitat humana d’allunyar-se’n artificiosament i situï el discurs polític en l’òrbita de la raó sense desmerèixer els impulsos que ens arriben pels sentits. Sinó, l’aparició de períodes totalitaris serà cíclic per sempre més com a resposta natural a la negació artificial de l’evidència.

dijous, 22 de novembre del 2007

Manresa, escolta

El proper divendres Esquerra Manresa organitza una conferència sobre el lent procés, o l’encallament, del retorn dels papers de Salamanca. Aquesta conferència ha de ser la primera d’una sèrie, o d’un programa continu, de xerrades mensuals o bimestrals dedicades a temes d’actualitat amb el rerefons nacional. Ho celebro i és important que paral·lelament a l’acció de govern el partit actuï per ell sol mobilitzant la ciutadania i oferint punts de vista diferents.

L’entorn convergent també es mou darrerament amb sopars, col·loquis i intervencions de llicenciats amb una tonalitat de vindicació catalana. Deu ser que encara que sigui amb la boca petita tothom vol treure pit abans de les eleccions espanyoles. Benvingut sigui en tots dos casos.

Ara toca que aquesta tasca organitzativa tingui continuïtat i no sigui un brindis al Sol i que la gent no ens mostrem mandrosos a l’hora de sortir al vespre per assistir a aquestes trobades. L’interès hi és ja que els programes de debat i de l’estil d’entrevista de proximitat sobre temes d’actualitat que fan per televisió són seguits per una quota d’espectadors molt respectable.

Cal, però, que aquests partits i altres formacions polítiques i socials no s’encantin amb els ponents de sempre, que busquin l’oportunitat de trobar gent nova que doni una nova visió o una altra perspectiva a temes que d’altra manera es podríem fàcilment dogmatitzar. És bo que els ponents fugin de l’òrbita política dels organitzadors i que tinguin capacitat de sorprendre amb les seves reflexions. Tots ho agrairem.

Publicat a Poliblocs el 23 de novembre de 2007

dimecres, 21 de novembre del 2007

Roura i Stern, la llengua i Madrid

A no ser que sigui per assenyalar les pròpies incoherències del seu sistema, no entenc la dèria que tenim els catalans de fer servir el nostre idioma en les intervencions públiques que fem a Madrid. Roura i Stern han seguit aquesta línia en la seva declaració durant el judici per la crema de fotos del seu rei (i la seva reina). Tot plegat ha servit per a que el judici es demorés una micona i sorgissin anècdotes periodístiques i excuses per a la indignació dels que menys han madurat aquest tema.

Declararia Roura a París en català si sabés francès o Stern a Nova York si sabés anglès. Declararien tots dos en català si el judici es portés a terme a Costa Rica. Partint de la base que cadascú ha de manifestar la seva catalanitat com bonament vulgui o pugui, és hora ja de bastir un discurs de sentit comú amb Espanya. No pas de submissió, sinó de equitat del concepte d’Espanya en correspondència amb la figura de qualsevol altra país que no sigui Catalunya.

Declarant en català a Madrid, i això serveix pel judici d’ahir però també per les intervencions dels diputats d’ERC (bàsicament) al congrés i al senat espanyol, els regalem l’opció de que puguin pensar que han d’entendre el català perquè és un idioma de l’estat.

Precisament el fet de declarar en castellà seria una manera de dir que la nostra llengua no és la seva llengua i que nosaltres, que som més espavilats, les parlem totes dues sense problemes. Perquè el judici és a Madrid. Madrid és Espanya. I a Espanya es parla l’espanyol. El dia que es faci un judici a Catalunya i ens obliguin a declarar en espanyol serà hora de fer-nos entendre més enllà del llenguatge (Recordo haver escrit alguna cosa sobre el cas Isanta).

És hora que algú amb criteri i sentit comú defineixi una línia que no confongui submissió amb coherència. Presentar-se a les eleccions espanyoles o exigir que ens respectin la toponímia catalana són altres mostres de dubte entre el que es vol ser i el que no es deixa de ser. No diem nosaltres Terol? Doncs deixem que ells diguin Lérida encara que ens soni lleig.

Rebaixa de fins a 2.730 euros per ser estudiants. Em sembla que jo necessitaria quatre o cinc carnets de biblioteca.

dilluns, 19 de novembre del 2007

Anglada al Ple de Manresa

Com si es volgués fer reviure “La mala hora” de Gabriel García Márquez, avui, al ple de l’ajuntament de Manresa s’ha debatut sobre pasquins. Uns pasquins que ha editat Plataforma per Catalunya recollint tots els rumors que circulen per bars i tasques de la ciutat sobre els beneficis que l’ajuntament atorga als estrangers, sobretot si són morenos. Al contrari que a la novel·la del magnífic escriptor colombià on la majoria de rumors dels pasquins eren certs, a Manresa tots els rumors recollits són falsos. Discutir o dubtar d’això demostra poca capacitat intel·lectual o una gran dosi de demagògia racista.

Trobo desconcertant que un ajuntament com el de Manresa perdi el temps en foteses com aquesta. Jo no he llegit el pasquí en qüestió però si certament menteix sobre polítiques municipals en matèria d’immigració, el que ha d’aprovar l’ajuntament no és una reprovació, sinó una denúncia per foment de l’odi xenòfob contra aquesta formació feixista.

En el ple era present Anglada i una colla de il·luminats prou coneguts a Manresa. En Pere (no recordo el cognom) que sempre parla malament dels magrebins menys quan cobra i va de compres a la Baixada dels Drets, en Pere és un vell conegut del nostre alcalde Camprubí ja que durant un temps va ser el seu cunyat; en Mas (d’aquest no recordo el nom) militant durant molts anys de la UGT de Pirelli, que fins i tot va arribar a ser membre del comitè i un tercer que no conec, però que amb la cara de boxejador de la Barceloneta que fa, tampoc tinc ganes de saber qui és. Junt a Anglada hi havia també el guardaespatlles que li quedava molt bé amb el conjunt Passeig de Gràcia que vestia i una companya que també venia des d’Osona (m’estalvio qualsevol valoració que pugui ser interpretada com a masclista).

Enmig d’un punt infinit sobre el traçat de l’eix transversal ferroviari pel sud de Manresa i cansats d’aguantar a banda i banda de la sala les grans dosis d’oportunisme personal que sempre possibiliten els debats que afecten els barris, una trentena de joves ha interromput la segona ronda d’intervencions per a fer notar el seu disgust amb la presència d’Anglada i tropa a la platea de l’ajuntament. Davant un primer simulacre de sorpresa per part dels assistents i després d’haver estat una estona increpant el líder dels racistes, els joves han abandonat el ple de forma pacífica i ordenada. Vives ha reprès la paraula que se li havia tallat sense aprofitar l’oportunitat de callar sobre l’assumpte.

Per sorpresa meva, els que han quedat a la sala, fins els més propers ideològicament, han opinat que aquesta interrupció no ha estat afortunada. Jo, honestament crec, que no ens podem permetre evidenciar que davant la presència provocadora de feixistes, Manresa calla. Ja callem massa generalment.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Antifeixistes contra cabrons

Aquests dies de bellugadissa feixista molts mitjans de comunicació estan tractant el tema de manera equívoca, maliciosa i interessada equiparant aquests grups d’animals desembocats amb gent que combat intel·lectualment i per l’acció aquesta lacra assassina.

En la dicotomia feixista antifeixista no caben entremitjos, no val a dir que tots dos són iguals, no és cert que la batalla sigui entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra, no és lícit quedar-ne al marge, perquè tenir un dubte a l’hora de sentir fàstic pels feixistes és ser feixista. Ningú no es planteja estar o no a favor d’un violador o un torturador o un assassí. S’hi està en contra per definició. Qualsevol altre plantejament, fins el dubte, seria definidor, com l’anunci d’Antonio Banderas: “Condemnes el feixisme?... Els que encara no han contestat ja han definit la seva postura. Per tots els altres Visceroy.”

Per això l’especulació sobre xoc per iguals és perillosa perquè fa perdre la qüestió de fons. Uns es defineixen feixistes, esvàstica en mà, abanderant la intolerància, la xenofòbia, el masclisme i l’homofòbia. Justifiquen l’holocaust i la discriminació racial, la febre totalitària. Els altres ho combaten. I per molt que sembli que aquesta defensa de la llibertat es fa usant mesures dràstiques, bàrbares i incíviques, si no hi fossin ells els feixistes tindrien via lliure per actuar fent-se seu el carrer i la vida d’aquests que ara miren i opinen en la distància.

Com a últim punt vull fer una reflexió cara a l’administració: Com pot ser que Batasuna tingui l’existència, la reunió i la manifestació negades amb l’argument que defensen ETA i els feixistes rebin el vist-i-plau de l’administració per fer una manifestació quan el seu llibre de taula és el Mein Kamf.

divendres, 16 de novembre del 2007

Balanç del bloc

Fa dies que volia fer una mica de balanç de les estadístiques de La muntanya russa però he volgut esperar a tenir un mes d’anàlisi amb Google Analytics que el vaig habilitar el passat 17 d’octubre. Potser són dades que no us interessen; en aquest cas us demano disculpes. Però trobo interessant fer partícip qui vulgui dels objectius futurs i els anàlisis passats. És per això que mostraré les dades més rellevants i us explicaré les accions que tinc previstes pel futur.

En el darrer mes, La muntanya russa ha rebut 626 visites que suposen 1.054 pàgines vistes. El comptador que apareix baix de tot del bloc mostra les pàgines vistes des de l’11 de setembre que és quan el vaig iniciar. Així cada visita dóna com a resultat 1,68 pàgines vistes que és una dada prou interessant tenint en compte que des de la pàgina principal es pot visualitzar tot el bloc. És normal doncs que el percentatge de visites que no es mouen de la pàgina principal puja al 72,36% i que el promig de temps sigui de poc més de 3 minuts per visita. El número de visites per dia es situa en 20,19.

Pel que fa al perfil dels visitants és que aquestes 626 visites de l’últim mes han estat fetes per 305 usuaris diferents de 25 estats diferents, des d’Austràlia fins al Canadà. Els visitants que retornen al bloc signifiquen el 88,17% del temps total, el 72,84% dels visitants provenen d’enllaços d’altres web i el 19,81% de motors de busca com Google o Yahoo.

Manresa.blocsciutadans, manres.blogspot, catablocs.cat, manresacalidoscopi, catapings.cat, bitacoles.net i poliblocs.cat, per aquest ordre són les pàgines que han produït més visites.

En el futur vull obrir aquests comptadors a tot aquell que vulgui consultar-los, però necessito saber com bloquejar les opcions interactives que podrien modificar el bloc mateix. També vull arribar a les mil adreces de distribució (en aquests moments en són gairebé dues-centes) i modificar l’esquema general per fer-lo més còmode a la lectura sense que es perdin tants espai de pantalla.

Com a punt final establiré un domini propi però no vull que em signifiqui cap cost econòmic, de manera que buscaré introduir una publicitat adequada que pagui uns seixanta euros l’any directament al servidor del domini. El contracte o l’acord al que s’arribi quedarà penjat al mateix bloc al servei de qui el vulgui consultar. No vull que ningú pensi que vull obtenir més benefici econòmic que el propi que es derivi de la mateixa gestió del bloc.

dijous, 15 de novembre del 2007

Emprenedors: Catalunya és la marca

Sobta que en un temps que és comú veure botigues de productes ecològics, dietètics, de comerç just, i el creixement accelerat que estan experimentant els comerços gourmet, Catalunya com a marca quedi diluïda a accions puntuals, inconnexes en aparença. Buscant per internet és fàcil trobar intents més o menys amateurs d’agrupament de productes, principalment dels sectors d’alimentació i, potser, de drogueria sota la bandera catalana, però cal vertebrar una proposta des de dins de l’empresariat amb la cobertura logística que calgui de l’administració.

No és fer país, o no és necessariament fer país. Ha de ser una proposta, un projecte que engresqui l’emprenedor català per ser una possibilitat econòmicament viable, atractiva per al inversor. Tenim mostres de suport gairebé incondicional del públic per unes marques que han significat un salt en la independència del mercat català i la llengua catalana. Per no descuidar-me’n cap vull pensar en tres exemples diferents que els uneix un projecte de fer país a partir del producte. Recordo haver descobert amb certa sorpresa en el seu moment la catalanització de l’etiquetatge d’Hacendado, que és la marca blanca de Mercadona. Dic amb sorpresa perquè malgrat que Mercadona té el seu origen al País Valencià, dóna cobertura total a la part de drogueria a la marca Bosque Verde de la que és important accionista Ángel Acebes.

Després Llet Nostra va saber aprofitar l’empenta provocada per la crisi del preu granja de llet i el posterior conflicte Pascual per despuntar amb una estructura petita però amb les idees clares. Com a tercera vull nombrar una empresa bagenca com és Conserves Ferrer que envasant salses i conserves catalanes i fins de fora ha aconseguit ser present arreu.

És cert que és injust parlar d’aquestes tres marques quan segur que me’n descuido moltes altres, però les tinc personalment presents i són tres exemples significatius, no només pel catalanisme amb què s’ha dotat la imatge sinó per una qualitat del producte, unes condicions cooperativa –laborals o una tasca imaginativa específiques que les fan referents del què ha de ser una denominació d’origen Catalunya.

El públic hi és. Fa falta el compromís de l’administració i l’empresariat. Si existeixen uns requisits per determinar denominacions d’origen vinícoles, s’ha de crear un cartipàs per definir quines són les exigències per poder formar part de la marca Catalunya. Evidentment l’elaboració i l’origen de les matèries principals, però també un procés artesà o un procés més mecanitzat però amb alt valor afegit en l’elaboració, les condicions laborals dels treballadors, la innovació, la visualització i, és clar, la preservació de tota normativa superior, per posar uns exemples.

Aquest procés s’ha de dur sense complexes, sabent que la marca ven, que no és patriotisme infantil, que parlem de negoci, que tractem de calés. Hores d’ara no he vist enlloc un CATràpid amb botifarra i seques en comptes de burguer i patates fregides, amb brou en comptes de cola, amb vi i ratafia i postres de músic, com tampoc he vist un comerç gourmet de productes catalans. Amb la iniciativa empresarial que sempre ha existit a Catalunya, em sorprèn que una marca tant potent encara estigui per estrenar-se.

diumenge, 11 de novembre del 2007

Un rei mal educat

Que Hugo Chávez es carregós ho sap tothom. Que es una mica bananero, també. El que no sabíem tanta gent és que després de tants esforços esmerçats i tants diners gastats en una educació refinada d’acord a la seva categoria nobiliària, el rei d’Espanya fos un bocamoll a l’alçada de pensionista de sol i sombra a la vora de la barra. Fins la seva cara transmetia una vermellor sospitosa. A Xile, ja se sap, el vi és molt bò i a la Vall d'Elqui es destil·la un pisco excel·lent.

El “¿Por qué no te callas?” arriba després de mesos de disbauxa i disbarats a l’entorn monàrquic espanyol. La darrera visita al Marroc, a Ceuta i Melilla, a més de fer emprenyar el seu nebot alauita ha fet aflorar altres detalls que han passat més de resquitllada com el fet que els nens tinguessin festa a les escoles. Com quan Franco anava de visita i es volia garantir la presència de devots al carrer.

Per la ràdio episcopal l’inefable Federico Jiménez Losantos fa temps que belluga ombres sobre la imatge de Juan Carlos demanant de forma insistent la seva abdicació en favor del seu fill. Talment, tot plegat com un retorn al passat quan Juan Carlos príncep li va fer el llit al seu pare en la successió, parèntesi inclòs, d’Alfonso XIII.

A tot això hi hem d’afegir que Catalunya no vol rei. No vol rei i menys borbó. I a sobre el cremen. Són molts mesos de tensió, d’aguantar com la seva imatge intocable s’ha anat fent mundana, de veure que els seus pròxims parlen i comenten i venen anècdotes que no són tant campechanas. Són temps de dir estirabots, de donar plantades per resposta, d’aguantar les dolences en secret i de sentir crítiques des de dins i des de fora dels seus cercles.

El rei d’Espanya està malalt i a aquest pas li fallarà el cor. No pas de treballar, sinó de veure que la seva monarquia és tant fràgil després d’haver menjat tants gripaus i traït fins al seu pare i haver matat el seu germà en aquest tortuós camí fins al reialme.

Publicat a Més Manresa el 15 de novembre de 2007

dissabte, 10 de novembre del 2007

Il•lusió ferroviària

Hores d’ara els nostres polítics ens han fet creure que el tren de proximitat és un transport obsolet que s’ha de suportar en l’estructura governamental per mantenir les comunicacions entre les ciutats mitjanes del nostre país i la gran capital. Ens conformem amb uns serveis mínims, unes línies històriques i uns combois que, això sí, milloren inútilment ja que no poden ni acostar-se a una quarta part de la seva velocitat punta per uns traçats inadequats.

No escriuré sobre els problemes actuals del servei de rodalies però és paradoxal que siguin conseqüència directe de l’arribada del tren d’alta velocitat a Barcelona. Cal veure quants usuaris utilitzen a diari els trens de proximitat i quans utilitzaran l’alta velocitat per anar a la capital del regne.

En poc temps ens trobarem que la Generalitat gestionarà dues línies paral·leles amb diferent amplada de via que en moltes ocasions van al mateix destí. Si la gestió d’aquest servei es converteix en un malson per al nostre govern dependrà molt de si la persona que es posa al capdavant està per omplir l’expedient o té il·lusió en el projecte.

A Rússia on hi vaig anualment per motius familiars la majoria de gent no té carnet de conduir ni ganes ni necessitat d’aconseguir-lo. És una despesa innecessària per qui disposa d’un servei públic de transport que malgrat el capitalisme salvatge actual garanteix trens i autobusos a qualsevol racó del territori i a qualsevol hora del dia o de la nit. És cert que l’orografia russa occidental és menys accidentada que la catalana, el nombre d’usuaris més gran i la possibilitat d’adquirir un vehicle privat més baixa, però aquests serveis són així tant a la superpoblada capital com a mig Sibèria o als monts del sud. Causa admiració comprovar que pots arribar allà on et proposis sense fer servir mai cap cotxe. Admiració per no dir enveja.

Si després de molt temps podem aconseguir gestionar tots els serveis ferroviaris catalans caldrà que no ens quedem amb el simple manteniment de les línies actuals i planifiquem la Catalunya ferroviària del segle XXI. És per això que em proposo aconsellar un joc d’ordinador de gran èxit en el passat que ens ajudi a desfermar la passió pels trens i el transport comunitari. Per sobre de la pura simulació, el joc permet fer creure que definir noves línies no és només possible sinó també aconsellable. Transport Tycoon és abandonware i, per tant, gratuït. Posteriorment han aparegut diferents versions del Railroad Tycoon i del Sid Meier's Railroads. Deixo aquí l’enllaç per a qui li pugui interessar.

És el primer cop que a La muntanya russa he donat consells sobre a què jugar però crec, sincerament, que el desenvolupament ferroviari de Catalunya depèn en gran mesura del què hauria de ser la base de la bona política: la il·lusió.

dijous, 8 de novembre del 2007

El fals progressisme

Em faig gran i és potser per això que mantenint una doctrina política d’esquerres hi ha certs detalls, certes postures i certes actuacions que, sense treure’m el son, em molesten per incoherents, burocràtiques i simplistes. Ara mateix sembla que hi ha rebombori per l’aparició d’un nen amb un termòmetre a la boca anunciant un festival de cine gai i lèsbic. Deixant a part el nen que és l’objecte de la polèmica jo pregunto que passaria si demà s’organitzés un festival de teatre heterosexual, si es consensués que les llistes electorals han de ser alhora paritàries amb els rossos i els pèl-rojos i s’aprovés una ordenança municipal per a què els oriünds d’una ciutat no paguessin els impostos d’obertura d’un negoci.

Partint de la base que es pot formar una associació privada sota qualsevol criteri (només faltaria) em qüestiono sobre si és convenient que això passi en alguns casos. Dit d’una altra manera crec que la discriminació positiva pot arribar a ser igual de dolenta que la discriminació negativa o, si més no, més perversa ja que discrimina al ciutadà desfavorit que no pertany a cap dels perfils descrits, accentua estereotips i genera frustracions irracionals.

Una altra de les normes progressistes que llegeixo sovint i que em provoca angúnia és la de crear comissions. Aquesta és una tradició gairebé religiosa dels companys d’Iniciativa. S’enfonsa una casa, s’inunda un carrer, s’han fet unes declaracions fora de to, s’han descobert unes irregularitats; els amics d’Iniciativa obvien qualsevol mesura executiva i demanen que es formi una comissió per parlar de l’arquitectura actual, del canvi climàtic, de la continència verbal o de l’ètica política. Això d’actuar no deu ser cosa seva. Ells són els perdonavides, els comunistes de disseny, els okupes guais del haixix, els eterns teòrics, els policies de la conversa; són els que dicten les normes del que és políticament correcte de dir. Els seus màxims dirigents són una parella que cobra més de deu mil euros al mes, que són coneguts als restaurants més cars de Barcelona, que gosen parlar de sinistralitat laboral, de condicions infrahumanes dels treballadors i quan els seus companys sindicalistes arriben a un conveni col·lectiu signen acords sota mà a cara descoberta i amb copets a l’espatlla.

Disculpeu-me però cada dia llegeixo declaracions ideològiques que em fan concloure que si la dreta no guanya més eleccions és per demèrit seu, no pas perquè els progressistes ho facin bé. Suposo que és que em faig gran i amb la família ja formada estic menys per collonades, perquè em vull resistir a pensar que l’edat em fa ser més fatxa.

diumenge, 4 de novembre del 2007

Equatoriana o no

Avui segurament seré políticament incorrecte en tot l’escrit, però em pregunto si l’agressor del tren hagués actuat de la mateixa manera si en comptes de ser una noia equatoriana de poc més de metre cinquanta la que era a prop seu, hagués estat un home del Congo de metre vuitanta. No vull pas amb aquesta apreciació significar que no hi havia causa racial en l’agressió, però voldria assenyalar fins a quin punt aquesta no és sinó una excusa afegida per vehicular un excés d’agressivitat.

Sé que em fico en un terreny pantanós i que sempre és més convenient, tant per classificar la notícia com per agreujar la condemna, assenyalar motius racistes en una agressió d’aquest tipus, però ningú pot arribar a pensar que un individu com aquest es comportaria relaxadament dins d’un món format únicament per homes, que fossin blancs i heterosexuals. La condemna, l’agreujant de tot aquest tipus d’agressions ha de venir condicionada per la debilitat de la víctima que és en realitat el que desperta aquesta suposada valentia de l’agressor. I certament els motius racials determinen una part d’aquesta debilitat de la víctima, però no són els únics. No m’agradaria pensar que a l’agressor d’aquesta noia equatoriana li pugui caure una pena més forta en aquest cas que si hagués abusat d’un noi baixet i lleig de Torredembarra, per posar un exemple.

D’un temps ençà sembla que les noves tecnologies estan popularitzant el fet de gravar d’una manera o altra les pallisses a les escoles. Generalment, al més pur estil cap rapat, és un grup de joves que n’apallissen un altre aparentment més fluix que ells. Difícilment recordo en aquests casos una agressió per motius racials o sense ser per motius racials, una agressió a un estranger. Els joves que graven amb els seus mòbils aquestes conductes ho tenen clar i són encara més viscerals i poc reflexius: no necessiten una excusa per apallissar algú, més que la de la debilitat, per un motiu o altre, de la víctima.

En general, els joves i no tant joves que utilitzen la violència gratuïta actuen en manada com les hienes quan volen tombar una presa forta, perquè en solitari només s’encaren a aquell o aquella que veuen amb alguna debilitat, sigui equatoriana o de Torredembarra, per posar un exemple. L’agreujant ha de ser abusar d’algú més feble, sigui estranger o no.

Publicat a Regió7 el 15 de novembre de 2007