dissabte, 24 de novembre de 2007

La super-raó com a vèrtex superior de la política

Antropològicament es natural sentir un cert desassossec davant el diferent, ho sigui per cultura, costums, condició, tendències o llengua. Aquesta intranquil·litat no és pas condemnable sempre que per sobre d’ella prevalgui la raó; l’eina o característica humana per excel·lència que classifica i modera aquestes sensacions més naturals, més irreflexives. És la raó la que permet sobreviure uns i altres a pesar de nosaltres mateixos.

Però la raó no ho és tot. Mentre la natura ens tiba cap als sentiments més primaris, la raó ens empeny cap a un ideal artificiós i l’equilibri entre totes dues forces ens fa ser humans. I és aquí on l’esquerra generalment exagera l’artifici fins a convertir-nos en automatismes dogmàtics de la raó i es perd l’honradesa humana. M’explicaré. El fet que la raó ens equilibri el desassossec inicial que sentim davant el diferent i que la majoria haguem desenvolupat mecanismes inconscients d’adaptació a aquesta sensació natural, no treu que la diferència existeix i que la negació d’aquesta diferència no fa més que acréixer els mecanismes d’autodefensa antropològics dels que compten menys amb la seva raó.

D’aquesta manera, humanament, l’home és diferent a la dona, el negre és diferent al blanc, l’heterosexual és diferent a l’homosexual i una persona criada sota la fe musulmana és diferent a una que ha crescut en un ambient budista o cristià. Ni millors uns ni pitjors els altres, diferents per més que, evidentment, tots siguem iguals quant a drets i deures. Assenyalar aquesta diferència ja pot fins a arribar a significar un discurs perillós segons qui llegeixi. És la desnaturalització humana o bé la seva artificialitat provocada per un cop de volta de clau de més del desenvolupament racional: s’ha sobredimensionat la importància de la raó fins a perdre la noció del que és natural.

Històricament la dreta és primària, amb respostes més imbuïdes per les visceres, per la part més natural del caràcter. És per això que a diferència de l’esquerra que compta amb uns arguments morals desenvolupats per la raó pròpia, la dreta necessita de l’església com a element moral extern que li ofereixi equilibri. L’artificialitat racional de l’esquerra per contra, requereix d’una dèria quasi científica per l’ecologisme. Però no com a part intrínseca de la seva actitud política, sinó com la dreta amb l’església, utilitzant l’ecologisme com a element extern d’equilibri d’un discurs massa artificial. No en va, generalment, uns són tan rurals i els altres tant asfàltics.

Aquestes dues postures però, no es troben en un mateix nivell de desenvolupament intel·lectual i fins i tot es podria marcar una pauta. Un primer esgraó ens situaria en un plantejament natural de l’existència amb una actitud i unes respostes quasi animals: un capitalisme neoliberal on sobreviu el més fort, la norma de l’ull per ull, el feixisme davant el diferent, el control de l’acció,... El segon esglaó de desenvolupament polític intel·lectual provoca la necessitat de marcar distàncies amb el primer esglaó fugint de qualsevol reminiscència natural: proteccionisme econòmic i social, la dilapidació de la diversitat, el control del pensament,...

Per sobre de tots dos, més a prop del segon que del primer, hauríem de fer el gest honest de desenvolupar una super-raó que moderi els excessos artificials del discurs d’esquerres i que es posicioni com a vèrtex superior, en una nova gràfica bidimensional política. Que reconeixent la justícia natural, controli la necessitat humana d’allunyar-se’n artificiosament i situï el discurs polític en l’òrbita de la raó sense desmerèixer els impulsos que ens arriben pels sentits. Sinó, l’aparició de períodes totalitaris serà cíclic per sempre més com a resposta natural a la negació artificial de l’evidència.