dijous, 8 de novembre de 2007

El fals progressisme

Em faig gran i és potser per això que mantenint una doctrina política d’esquerres hi ha certs detalls, certes postures i certes actuacions que, sense treure’m el son, em molesten per incoherents, burocràtiques i simplistes. Ara mateix sembla que hi ha rebombori per l’aparició d’un nen amb un termòmetre a la boca anunciant un festival de cine gai i lèsbic. Deixant a part el nen que és l’objecte de la polèmica jo pregunto que passaria si demà s’organitzés un festival de teatre heterosexual, si es consensués que les llistes electorals han de ser alhora paritàries amb els rossos i els pèl-rojos i s’aprovés una ordenança municipal per a què els oriünds d’una ciutat no paguessin els impostos d’obertura d’un negoci.

Partint de la base que es pot formar una associació privada sota qualsevol criteri (només faltaria) em qüestiono sobre si és convenient que això passi en alguns casos. Dit d’una altra manera crec que la discriminació positiva pot arribar a ser igual de dolenta que la discriminació negativa o, si més no, més perversa ja que discrimina al ciutadà desfavorit que no pertany a cap dels perfils descrits, accentua estereotips i genera frustracions irracionals.

Una altra de les normes progressistes que llegeixo sovint i que em provoca angúnia és la de crear comissions. Aquesta és una tradició gairebé religiosa dels companys d’Iniciativa. S’enfonsa una casa, s’inunda un carrer, s’han fet unes declaracions fora de to, s’han descobert unes irregularitats; els amics d’Iniciativa obvien qualsevol mesura executiva i demanen que es formi una comissió per parlar de l’arquitectura actual, del canvi climàtic, de la continència verbal o de l’ètica política. Això d’actuar no deu ser cosa seva. Ells són els perdonavides, els comunistes de disseny, els okupes guais del haixix, els eterns teòrics, els policies de la conversa; són els que dicten les normes del que és políticament correcte de dir. Els seus màxims dirigents són una parella que cobra més de deu mil euros al mes, que són coneguts als restaurants més cars de Barcelona, que gosen parlar de sinistralitat laboral, de condicions infrahumanes dels treballadors i quan els seus companys sindicalistes arriben a un conveni col·lectiu signen acords sota mà a cara descoberta i amb copets a l’espatlla.

Disculpeu-me però cada dia llegeixo declaracions ideològiques que em fan concloure que si la dreta no guanya més eleccions és per demèrit seu, no pas perquè els progressistes ho facin bé. Suposo que és que em faig gran i amb la família ja formada estic menys per collonades, perquè em vull resistir a pensar que l’edat em fa ser més fatxa.

3 comentaris:

Joan Gil ha dit...

La discriminació positiva pel tema de la igualtat de gènere, també es put dur pel mal camí.

Les coses no canvien tan ràpides i si estàs d'acord amb el xoc de les llistes paritaries (tot i que no solucionin el problema real), tampoc hauries de criticar la opinió d'ICV al respecte d'això.

Pere Fontanals i Bosch ha dit...

Joan, la meva crítica a les llistes paritàries és a tot el sistema polític en general, no pas a ICV, ja que les llistes paritàries són llei. D'iniciativa em molesten altres coses com les que he descrit en la meva entrada i la posició tèbia en el tema nacional. Llibertat pel Sahara, referendums pel Tíbet i en el tema català, a la que poden, s'amaguen sota la taula.

Sobre les llistes paritàries existeix una realitat incontestable: Si contem els militants de tots els partits polítics catalans, el percentatge de dones militants malauradament just arriba al 20%. Jo he militat molts anys a Esquerra i t'asseguro que aquesta baixa militància femenina no obeeix a cap discriminació. Jo, honestament, no crec ni que sigui just, ni que sigui aconsellable que el 20% de militants condicionin el 50% de la llista.

L'aprovació d'aquesta llei no és cosa d'ICV, és cosa de tot l'arc parlamentari.

joangil ha dit...

Home, en part tens raó. Però potser no n'hi ha gaires perquè tampoc hi ha expectatives de pujar dins del partit. No sé, caldria fer estudis.

Aprofito per dir el que crec que és la opinió de la majoria de la gent d'Esquerra Verda: el Federalisme. Són federalistes com ho són els maragallistes. I per tant, estan també relacionats amb el federalisme europeu. En cap cas, els alts càrrecs són independentistes. Hi ha Esquerra i País de EUiA i altres joves d'Iniciativa (JEV) que possiblement son més nacionalistes que d'altres, i són alguns d'ells, independentistes. Però és que aquest partits que volen abarcar tants votants (els "catch all"), tenen molta pluralitat de vot (molta diversitat de votants). És el problema d'ERC: que prioritzem l'independència/sobirania o les polítiques socials? En el cas d'ICV: que prioritzem les polítiques socials/verdes, les feministes/de classe treballadora o les nacionals?