Pirelli, amor meu

Els experts en el tema de lligar adverteixen que sempre, sempre, l’enamorament és mal negoci. No s’ho poden permetre. Van picant de flor en flor o fins i tot s’estableixen en una relació però mai obren el seu cor de bat a bat per evitar que en el futur un possible trencament sigui traumàtic. Es defensen dient que és un luxe enyorar-se o sentir nostàlgia; que la vida és massa curta com per perdre el temps en laments, plorades i records. És evident, però, que la intensitat no és la mateixa i que minimitzar el compromís i les sensacions en vistes a què pugui passar en el futur fa la vida més buida, més calculada, més previsible.

Superat l’alleujament i els vertígens inicials, una setmana després del meu darrer dia a Pirelli vaig sentir aquesta nostàlgia d’enamorat irreflexiu. El so sostingut de la maquinària, les calors i olors que arribaven de vulcanització, la caixa d’eines envellida, els porus de la pell engomats, la feina seriada i els sostres inabastables semblaven bons records en una síndrome d’Estocolm que encara a vegades em retorna en onades puntuals però intenses. El pes de les sabates de seguretat i el terra cicatritzat per les envestides dels carretons es fusionaven en aquesta memòria d’un sindicalisme obrer, d’aquells que mantenen les sinèrgies (només les sinèrgies) de primers de segle. Després venen els nombrosos i no sempre dignes records de les experiències amb els companys treballadors.

És per això que llegint la manera com s’han acomiadat els treballadors de la fàbrica de Manresa, molts d’ells coneguts i fins amics o còmplices en un moment o altre de la vida, no puc evitar sentir empatia pel que viuen en aquests moments i, encara que sigui tard, els encoratjo a adoptar la postura de l’amant no compromès. Aquell que tant li fa ser deixat per carta o en persona, aquell que no pateix pel mode ni per el fons, aquell que no es va comprometre i que, per tant, tampoc esperava.

Per sort, la majoria dels acomiadats de Pirelli s’esperaven l’acomiadament, no pas d’aquesta forma tant poc elegant però tampoc tant sorprenent coneixent els antecedents de la direcció de la factoria, per sort la majoria dels acomiadats són joves i amb altres capacitats per a desenvolupar feines vàries, per sort, també, hi haurà un temps per a planificar, cercar, triar i trobar què fer i per molt que ara la frustració i el desengany els faci ser implacables amb el judici de l’empresa, el temps els demostrarà que és el millor que els podia passar i que a Pirelli no se la deixa mai d’estimar. Perquè és Pirelli, amor meu, com aquells records nostàlgics de la mili.

Nacionalisme interessat

Escrivia Tolstoi que totes les famílies afortunades s’assemblen, i que les desgraciades, ho són cadascuna a la seva manera. També a Catalunya hi ha qui sap que el discurs nacionalista és un camí òptim per a sensibilitzar les bases del país a l’hora de pressionar i treure rendiment d’una relació directe amb l’Estat sense cap més risc que el de caure lleugerament antipàtic a aquella població, mentre les famílies afortunades d’una i altra banda, que s’assemblen, riuen del rebombori que han generat. De fet el que pretenen les famílies afortunades catalanes no és gaire més del què tenien ara fa una centúria amb les polítiques proteccionistes i d’aranzels.

Imagino que en la meva opinió del 26 de setembre [en referància a: Contra el nacionalisme català] no em vaig fer entendre prou bé o que el punt de provocació que pretenia el meu escrit no el vaig saber vestir correctament vista la resposta posterior del Sr. Jaume Garcia i d’altres que sense aparèixer a Regió7 m’han arribat verbalment o per correu electrònic. Imagino, també, que la confusió té un origen semàntic i no pas de significat de fons. Perquè en cap cas qüestiono que Catalunya tingui unes balances fiscals negatives respecte d’Espanya, ni tampoc que des de gairebé tots els mitjans i partits d’obediència hispànica es mantingui una permanent ofensiva contra el nacionalisme i l’independentisme català. Oimés diré que tot i creure que les aportacions dels ciutadans a qualsevol Estat han d’estar regides per la renda i el repartiment calculat per la població, Catalunya tampoc troba l’equilibri fent els números de forma tant solidària o justa (depenent sigui més de dretes o d’esquerres qui observi).

Tot i aquestes dades, pretendre normalitzar el nacionalisme no independentista com una opció legítima en la defensa de les classes menys afortunades de Catalunya, o com diria Tolstoi, de les famílies més desgraciades, és enganyar el sentit comú abusant d’una demagògia interessada i que amaga un sentiment fortament reaccionari. El nacionalisme abraça les demandes de l’independentisme però eludeix la responsabilitat de ser, i ser sols, sense tuteles, sense places on vendre el producte. El discurs nacionalista català és el d’utilitzar l’independentisme com a amenaça quant a millores impositives es tracta, però sense arribar mai a enterbolir un mercat ample com l’espanyol. Es continua anant, amb les excepcions que es vulgui, a una política de finals del XIX on es pretén tenir un mercat propi ample, tant ample com tota Espanya i Llatinoamèrica, on la competència es consideri estrangera i a la vegada tenir un sistema impositiu propi, particular, que no es faci càrrec del territori que la sosté comercialment.

I és aquí on el sistema grinyola si és que pretenem aplicar una política progressista i de justícia social. Perquè els escenaris que se’ns presenten són només dos, cap més. O una Catalunya integrada a Espanya que aporti segons la renda dels catalans i rebi segons el número d’habitants que vivim a Catalunya, o una Catalunya independent que gestioni els seus propis recursos i els reparteixi segons les seves necessitats i que sigui solidària en la mesura que pugui ser-ho tant a través de la Unió Europea com dels acords que pugui arribar amb altres Estats.

Qualsevol altre camí intermedi és injust, busca el tracte de favor; és ultraconservador, en definitiva.

Plats trencats

Si un dia entrés en un restaurant amb tres estrelles Michelin, o si només en tingués una, de que menys em preocuparia seria de quant nocius podrien ser els ingredients de la recepta que engoleixi. Creure per vici que allò natural és més bo per a l’organisme que els ingredients que contenen additius químics és alhora inexacte i sobretot perillós. Perillós per a la salut, perillós per a la salut pública.

Fins i tot molts aliments que es consumeixen frescs requereixen d’un estudi gairebé minuciós abans de cuinar-los o d’una bullida de seguretat o d’altres tractaments per a garantir la inexistència de paràsits o bacteris. Per això davant de qualsevol aliment que em trobi envasat, etiquetat i tancat al buit estic tranquil i si a més en la seva composició hi llegeixo algun que altre conservant, millor.

Santamaria ha advertit la costum dels altres cuiners tres estrelles d’afegir ingredients a les seves receptes que no són beneficiosos pel consumidor. I és cert que gastronòmicament parlant, o des del punt de vista de la nutrició, tot aquell element que no té com a objectiu la conservació del producte és innecessari, però en la cuina d’aquest nivell al sabor se li afegeix la textura, la composició i l’aroma. Anar a qualsevol d’aquests restaurants, inclòs el de Santamaria, esperant no emocionar-se és anar a perdre el temps i els diners.

Més por tindria d’haver-me de menjar una ració d’alguna de les tapes que es veuen en les vitrines d’algun bar que de sopar en un restaurant que té unes normes de salut pública rigoroses i uns controls sanitaris periòdics. Digueu-me confiat però prefereixo una mica de sabor de clor que un munt de larves de mosquit a l’estómac. Per cert, respecte a aquest tema llegeixo arreu articles sobre la cuina espanyola. I jo em pregunto, quina cuina espanyola?

Paraules per aturar la psicosi

El manual del bon empresari, o del gran empresari, indica que en una situació de crisi econòmica tots els discursos han d’anar dirigits a negar la màxima i atorgar-li la categoria de circumstancialitat per evitar que el pànic del petit emprenedor, el petit inversor i el petit consumidor propiciïn una aturada de la circulació monetària que empitjori la situació. I no els falta raó a Solbes, a Lara i a tot aquell que té interessos que el tremendisme pot perjudicar quan convenen que la crisi, igual que les baixades a borsa, depenen en més mesura de la importància que se’ls vulgui donar a nivell especulatiu que dels desencadenants reals que l’han iniciada.

L’estat d’ànim de la població pot fer que una petita onada es converteixi en un tsunami i tot i que és convenient que des de l’administració i des de l’élite econòmica s’intenti convèncer la ciutadania de que la crisi no és tant important com pot semblar, també s’ha de transmetre amb arguments propers, sense mitges mentides i explicant obertament com funciona el moviment macroeconòmic. Perquè si s’entesten a repetir sense arguments que no n’hi ha per tant, que en un any la situació estarà superada, que la crisi del 93 sí que va ser forta i la gent veiem el gasoil i l’arròs pels núvols, les immobiliàries tancant una darrera l’altra, els pisos amb cartells d’en venda com si fos un Sant Jordi d’ofertes i les obres parades o acabades però sense ocupar, creurem que ens enganyen, que el pitjor està per arribar i les inversions s’aturaran encara més i els estalvis es quedaran al banc i allà on compràvem tres llaunes de sardines en comprarem dos o cinc per no gastar més del compte o per por que d’un dia a un altra el preu augmenti.

És com quan jugues a futbol i et marquen un gol, que si abaixes els braços i no creus en la remuntada te’n poden clavar cinc més, però que anant tots a l’atac sense ordre ni concert i a la desesperada, també. Tant difícil és transmetre que la situació és preocupant però no ens queda més remei que seguir treballant i actuant sense pànics artificials?

Autofàgia capitalista

Tinc un amic de pagès i amb calés que fa temps em va pronosticar que la fi del capitalisme arribaria per la seva pròpia incapacitat d’autocontrol, perquè és un sistema que no es pot regular i depèn massa de les sensacions de la població. O sigui que tant si la situació és de bonança com de crisi el que mana és la sensació del consumidor amb la compra abusiva d’arròs o amb inflacions inabastables per les pròpies autoritats. Aquest amic berguedà és foll però no tant com a ell li agradaria creure. Fa anys, després d’unes fortes crisis d’angoixa el psicòleg li va donar dos consells: ser egoista i dir el que li passes pel cap i tot i que les seves reaccions poden sorprendre a qui no el coneix el cert és que ell es veu feliç.

Així mateix em va dir fa temps que al meu bloc havia de parlar més d’economia, que tant era que no hi entengués gaire que la majoria no ho apreciaria. I tot i que realment em fa mandra pensar en macroeconomia crec sincerament que ha d’existir la manera científica de determinar quin és el camí que li falta al capitalisme i com i quan es produirà la seva saturació. Perquè si la base del capitalisme és valorar la moneda de canvi a partir de la llei de l’oferta i la demanda, o sigui de la creació fins i tot artificial de necessitats, o sigui de les sensacions de la població, per a mi des de la ignorància més volguda i des de la ganduleria de fer elucubracions lògiques les sensacions que rebo són aquestes que em diu l’amic de pagès i amb calés.

Perquè si apliquem a l’economia el refrany xinès de la influència que pot tenir el moviment de les ales d’una papallona que vola entendrem que aquest flux econòmic constant, imaginari i especulatiu es basa en un equilibri molt fràgil que mal que pesi els poderosos es pot trencar amb la histèria de la població. Vaja, com he dit abans no hi entenc gaire d’economia i potser sóc un il•lús de creure que els cervells econòmics mundials no ho tenen tot controlat.

Jo proposo Seat Perejil

Només des de la més absoluta ignorància algú pot creure que ofèn excloent Catalunya d’Espanya en una festassa europea d’aquelles de xampany i conyac. Des de la més absoluta ignorància o, vist el to, des del punt de vista de qui amb la boca calenta i l’agulla de platí margina Catalunya amb una gracieta d’aquelles que s’empren amb mal gust per marcar la superioritat sobre el moro, la dona o el gai. Perquè a l’hora de triar el nom de la nova berlina Seat no serveixen els topònims catalans que a banda de tenir una pronunciació difícil en alguns casos, es podrien trobar amb un boicot d’aquí a uns mesos quan es sol•liciti tornar a posar l’Estatut a referèndum un cop li hagin passat el raspall des del Constitucional. És més adequat, però, esperar el torn de paraules d’un àpat opulent per a insinuar que si Catalunya vol ser independent per a millorar el finançament també haurà de ser independent a l’hora de perdre’s les coses bones, o sigui al seu entendre, engrandir la llista de noms hispànics dels models de Seat.

Com sempre hi ha qui a Catalunya s’ha emprenyat i com sempre des d’Espanya, encara que sigui per omissió, ningú ha encertat a sortir en defensa de la seva comunitat autònoma. Seria ideal el missatge i les reaccions, o la falta de reaccions, si no fos que el comentari es va fer amb la intenció d’ofendre i això fa evident fins a quin punt tenen els espanyols la consciència de ser invasors a Catalunya, de ser tota una altra cosa no catalana, de ser subjugadors, de fer bulling al llest de la classe.

I tot i que el nom del model de cotxe que millor rendiment els ha donat era d’una població de la Catalunya insular no cal que facin més esforços de concessió. Ni tampoc cal que honorin una terra i un municipi que sistemàticament han hagut d’adaptar els impostos a les seves necessitats amenaçats amb el xantatge de la deslocalització. Vist a la distància poca cosa hauria de tenir a veure Martorell amb Còrdova, Toledo o Lleó i tot i que ens repugni el mode fatxenda que va utilitzar el President del Consell d’Administració de Seat per referir-se al nostre país hauríem de quedar-nos amb el missatge de fons, que és el nostre, i proposar que la nova berlina es digui Seat Perejil en honor a la darrera conquesta bèl•lica espanyola.

Servei a les capçaleres

Tot i que aquests primers dies de treball a Mediaclic ens estem trobant amb moltes visites més de caire informatiu que no pas d’interès comercial comencem a notar simptomatologies que són pròpies d’alguns clients i que no afecten ben bé qui vol fer publicitat sinó qui acull la publicitat. Aquesta darrera setmana hem visitat sis mitjans informatius digitals que volen estructurar la seva activitat comercial. Evidentment no toca fer públic de quins mitjans es tracta no perquè sigui un descrèdit intentar vertebrar l’amortització de la inversió inicial i cobrir les despeses estructurals, oi més quan es pretén professionalitzar el servei per oferir una millor informació a l’usuari, sinó per discreció professional, però algun d’ells és prou conegut en el medi convencional.

En aquests casos Mediaclic ofereix als mitjans l’elaboració d’estudis de comunicació, imatge i marca digitals en forma de consultories de diagnosi i evolució, el treball i seguiment tècnic sobre mateix de l’edició digital fomentant les eines de control i seguiment dels baners per a oferir garanties i llistats als anunciants i finalment canals de promoció paral•lels i alternatius a l’anunciant tipus per a fomentar l’ús de la capçalera digital i augmentar-ne les visites.

Tot plegat s’ha de fer amb molta imaginació i creativitat però també cal una gran dosi de sistematologia tècnica, financera i comercial. Dues persones són les que s’ocupen de les consultories a Mediaclic. Una per les que afecten a la part comercial i de la comunicació i l’altra per les d’imatge i marca.

En l'edat invisible

Se n’ha parlat en més d’una ocasió i no per això deixa de ser veritat que la franja que va des dels trenta-cinc anys fins als cinquanta és per a l’home una època d’invisibilitat administrativa, un temps en que no es té dret a gairebé rés i en canvi un li suposa capacitat per a tot amb el ben entès que ha arribat a la maduresa social i professional i encara no està prou castigat per l’edat. Abans ha gaudit de les polítiques de suport a la joventut i després, si Déu vol, fruirà del suport administratiu a la gent gran. Entremig rés, el buit absolut, una suposada autosuficiència que el fa comandant de la nau sense precisar ajuda externa. I si a sobre l’individu és home ja pot oblidar-se definitivament de qualsevol política específica orientada al seu perfil.

Avui m’han confirmat que la previsió de l’Ajuntament de Manresa cara el futur de l’antiga fàbrica de l’Aranya és com bé m’indicaven els comentaris en un escrit anterior el d’acollir una espècie de viver d’empreses. Dic espècie perquè com no podria ser d’altra manera a aquest govern posseïdor dels pitjors complexos de l’esquerra quan pensa en el nucli antic de la ciutat els salta el relé dels serveis socials i lluny de limitar-se a oferir a l’emprenedor una eina per a potenciar la seva activitat pensen en una mena d’habitatges convertibles en despatxos amb una sèrie de serveis mancomunats, això sí, però que tant poden acollir qui necessiti un espai per a desenvolupar-se professionalment com aquell que mentre busca un pis de propietat precisa d’una vivenda temporal o, fins i tot, una barreja de tots dos perfils de manera que es tingui habitatge i despatx tot junt. Potser a la casa consistorial pensen que això de disposar a casa d’una habitació habilitada per a dur-hi l’activitat professional és un gran invent però imagino que si la idea de combinar viver d’empreses amb habitatges de lloguer no és més comuna al nostre país serà perquè es fa difícil d’imaginar que clients i proveïdors es puguin creuar a l’escala amb el veí en pijama que baixa la bossa d’escombraries. Només em pregunto si aquesta mena de 13 de Rue del Percebe s’hagués imaginat si l’edifici a adequar hagués estat a les Bases de Manresa o al Passeig.

Per acabar-ho de reblar, i per això el títol de l’apunt i el primer paràgraf, s’estudia que l’accés als serveis comuns i a la vivenda o al despatx sigui només per a joves de fins a trenta-cinc anys. Així s’aconsegueix dinamitzar la joventut, oferir una sortida a la absència de vivenda econòmica i de lloguer i fomentar l’auto ocupació davant la falta de treball i les condicions precàries. Doncs que voleu que us digui, si encara s’està estudiant els aconsellaria que s’establissin unes normes objectives i no excloents, que l’edat sigui mèrit, si volen, però que no sigui un criteri excloent, sinó ens trobarem que abans de donar treva als de mitjana edat (que malament sona en primera persona) per a donar suport a la joventut es poden trobar amb una xurreria al segon tercera.

Catàleg de Mediaclic

Vaig comprometre’m a intentar no escriure de Mediaclic a les pàgines de La muntanya russa però aquesta darrera setmana he estat abduït per la novetat fins a anar una mica distret de les darreres notícies d’actualitat. I de fet, més que de Mediaclic, aquest és un apunt personal, una nota al marge de la meva activitat professional que visualitza la part més lúdica de la meva feina. És per això que dos dies abans que el tingui a les mans us vull fer partícips del catàleg que m’ha d’acompanyar a les visites. Ho faig perquè m’agrada molt i per presumir de Joan, el dissenyador que està al servei dels nostres clients. He tingut descuidat el bloc un parell de dies perquè hem estat embolicats en la configuració d’ordinadors, impressores, programes i demès. Em comprometo a que no tornarà a passar. Mentrestant us enganxo la coberta del catàleg a dalt i l’interior del catàleg a baix amb la possibilitat d’estendre’ls fent clic a sobre. Amb protecció, això sí.

Neix Mediaclic, comunicació digital

Avui al final ja m’he donat d’alta d’autònoms i es pot dir que Mediaclic queda constituïda com a central de medis digital amb la vista posada en el mercat català i en la premsa digital catalana. És clar que segons les demandes pot traspassar fronteres i també buscar suport publicitari allà on sense ser un mitjà digital es generi trànsit, però l’esperit de Mediaclic és utilitzar la metodologia comercial convencional per oferir una publicitat digital lligada a un contingut elaborat. Les enquestes afirmen que en el nostre país més d’un quinze per cent del consum d’informació política es fa a través de la xarxa, que la meitat de la població s’hi connecta freqüentment, que segons l’OJD els deu primers mitjans en català apleguen més d’un milió i mig d’usuaris únics al mes i que ja existeixen vint capçaleres auditades per aquest mateix òrgan.

A més, però no només, la xarxa ofereix un usuari professional, jove i amb un cert poder adquisitiu i la seva publicitat és dinàmica, mesurable i interactiva. De forma modesta, Mediaclic neix amb vocació de suport als mitjans digitals i amb la voluntat de popularitzar-los, fomentar-ne l’ús i fer possible l’obertura a clients que busquen formes imaginatives d’arribar a l’usuari final.

A banda d’actuar com a central de mitjans, Mediaclic oferirà serveis d’arrodoniment de campanyes multisuport, estudis de publicitat multicapçalera, complementació publicitària a través de la web, creació i disseny de campanyes publicitàries, adaptació de webs convencionals a webs comercials, posicionament de la web en els cercadors, elaboració de consultories publicitàries i d’imatge així com fórmules imaginatives de penetració a la xarxa.

Mediaclic es constitueix com un ventall de serveis digitals en xarxa, utilitzant els mètodes de proximitat convencionals per oferir un producte potent, modern i innovador. Com que La muntanya russa s’escapa una mica de tot això a partir d’ara canalitzaré la informació de Mediaclic per les seves vies. Permeteu-me però que avui no hagi volgut amagar la il·lusió i per aquesta vegada us n’hagi fet partícips.

Osona.com, 8 d'abril de 2008.
3cat24, 8 d'abril de 2008.
Naciódigital, 8 d'abril de 2008.
Diari de Mataró, 8 d'abril de 2008.
Directe.cat, 9 d'abril de 2008.
Comunicació21, 9 d'abril de 2008.
Ràdio Catalunya, 9 d'abril de 2008. (segona part)
El Singular digital, 10 d'abril de 2008

Marató administrativa

Demà inicio ben d’hora de matí tota la tramitació per fer la metamorfosi de treballador del Règim General de la Seguretat Social a autònom passant entremig per aturat. Si no vaig errat en els propers dies hauré d’entregar papers en set punts diferents de l’administració i encara em quedaran tràmits per acomplir en el següent mes després de convertir-me en microempresari. Demà començaré amb dos passos a l’OTG, primer per apuntar-me a l’atur i després per sol•licitar la capitalització del quaranta per cent del total dels pagaments que tinc acumulats i el cobriment de les quotes de la Seguretat Social fins a completar el seixanta per cent restant. Abans d’això, és clar, he hagut de preparar una memòria, sol•licitar pressupostos o factures proforma de tota la inversió inicial, omplir formularis i rescatar llibres de família i documentació diversa.

Acabats els tràmits relacionats directament amb la percepció de l’atur hauré d’anar a hisenda a realitzar la declaració censal de l’activitat (model 036 o 037). Després hauré de passar-me per l’Ajuntament a complimentar els impresos de l’impost d’activitats econòmiques tant si he de pagar-los com si no. Un cop tingui el resguard de l’impost municipal hauré de tornar-hi a treure’m la llicència d’activitats. Fins a aquest moment encara no hauré iniciat l’activitat oficialment i hauré d’esperar a que m’arribin tots els papers per donar-me d’alta a la Seguretat Social com a treballador per compta pròpia i acabar amb la comunicació d’obertura al Departament de Treball de la Generalitat aportant libres de registre laboral, comptables i fiscals.

Un cop m’arribi l’import que havia sol•licitat per a la capitalització de l’atur i hagi fet les inversions declarades hauré de recollir totes les factures que demostrin aquestes despeses i adreçar-les a l’OTG per a que puguin comprovar-ne la veracitat. O sigui, sent generós en la previsió trigaré quinze dies a ser reconegut com a autònom i un mes i mig en rebre els diners que en principi haurien de ser per a les inversions necessàries d’inici d’activitat.

Si no tingués cap estalvi em pregunto que menjaríem a casa durant aquest mes i mig i com pagaríem la hipoteca i les despeses habituals. Si em decidís a seguir rigorosament els temps que em marca l’administració m’obligaria a estar de vacances més d’un mes contra la meva voluntat quan entregar la paperassa que em sol•liciten tot just m’ocupa alguna hora. Hauré de presentar documentació duplicada a administracions diferents i no podré aprofitar el temps per la lentitud burocràtica. Si això em passa per voler donar-me d’alta d’autònoms no vull ni imaginar els passos necessaris per constituir una societat una mica més complexa. Entenc que cada administració responsable ha de conèixer la meva existència però en l’època de la digitalització no crec que sigui molt difícil d’imaginar l’alta automàtica d’activitats via internet. Si després entre departaments i administracions han de duplicar i repartir documentació ja s’ho faran internament; mentrestant el ciutadà podrà estar treballant que, en definitiva, és el que pretén.

Viver d'empreses al nucli antic

Farà un mes des de la regidoria corresponent, Alain Jorda anunciava una notícia molt necessària per a Manresa com és la creació d’un viver d’empreses per a la ciutat. La notícia arribava amb l’afegitó que el viver es situaria a les instal·lacions del Palau Firal, emblemàtic edifici manresà que ha acollit fires, congressos, concerts, revetlles, salons de sexe (en català) i tot allò que ha requerit espai i no ha estat massa exigent amb els luxes, tot allò que ha fet més suportable la pena de tenir un edifici inútil pels segles dels segles.

El nou experiment per aprofitar l’espai que ocupa tan magne edifici serà el viver d’empreses i encara que triomfarà gràcies a la carència municipal que existeix d’un servei d’aquesta naturalesa ens hem de preguntar si serà pràctic per a qui vivint a Manresa ha de tenir el despatx a les afores per a desenvolupar, altre cop, l’activitat a Manresa i si a excepció del servei mateix per a qui s’hi instal·li la ciutat fruirà d’una o altra manera, directament o indirecta, del moviment i de l’activitat que es pot generar al seu voltant. Malauradament la resposta es que no.

S’entenen les ànsies per dinamitzar i aprofitar les prestacions del Palau Firal i de dotar-lo de contingut però no sembla de sentit comú desaprofitar les sinèrgies que es creen al voltant d’uns serveis d’aquesta mena pel simple fet de justificar l’existència adormida d’un gegant de ciment. Potser més endavant caldria fer un estudi de la ubicació i les capacitats d’aquest edifici i dotar-lo de les infraestructures necessàries per a que pogués ser proposat com a viver sectorial a escala nacional però situar-lo en el centre de l’activitat local de la microempresa sembla desproporcionat i poc pràctic.

Es fa fàcil pensar en un nucli antic acostumat per l’inconscient col·lectiu a assumir instal·lacions de tota mena sempre que depenguin de serveis socials. Ja sé que és lògic pensar que per proximitat és on toca que hi siguin però també és absurd creure que només el nucli antic és partícip dels serveis socials. Localitzant geogràficament les accions de les regidories s’aconsegueix maximitzar les sensacions alienes i accentuar les diferències. Fent accions per dinamitzar el comerç del nucli antic sense definir xarxa empresarial o localització laboral s’aconsegueixen resultats artificials amb data de caducitat, s’incentiva l’avui i es condiciona el demà a altres suports institucionals. Promocionant l’habitatge protegit i ajudant en les reformes sense crear activitat humana es consolida una ciutat dormitori dins la mateixa ciutat.

Cal un viver d’empreses urgent a Manresa però s’ha de situar on generi riquesa paral·lela, on provoqui la circulació de nou a una i de quatre a vuit, on es fomenti el trajecte a peu fins a la feina, on es doti de consistència l’estructura, sinó en quatre dies tornarem a veure comerços que fan fallida i pisos amb l’etern cartellet que anuncia la seva venda. Segur que en el pla d’intervenció del nucli antic existeix alguna parcel·la per definir o algun edifici pendent de reutilitzar.

Viatge astral de Puigcercós a Manresa

Avui me les prometia dolces amb la visita de Puigcercós a Manresa esperant autocrítica personal, de partit i de país en un dia que començava amb monotemàtic al Periòdic i àmplia informació a tots els mitjans. Esquerra torna a ser notícia destacada (vull dir destacada de veritat, com en l’època del primer tripartit) gairebé des del diumenge de les eleccions i sembla que té visos de continuïtat, si més no intermitent, fins més enllà de juny. Curiosament el que d’inici semblava un perjudici cara la imatge del partit dia a dia canvia de aspecte positivant-ne el seu joc democràtic, que també tàctic i sovint demagògic, i la profunditat de militància que va apareixent.

Tot i així Puigcercós lluny d’abordar la situació del partit s’ha entretingut en un discurs de fa tres mesos valorant encara el procés de l’Estatut, la injustícia de les balances fiscals i la nova situació de Catalunya amb l’onada migratòria extracomunitària. He volgut esperar al final per comprovar si tota la conferència desembocava en el que realment interessava als assistents. Però no, la xerrada ha acabat de la mateixa manera que hagués acabat el 2006 o el 2004 amb un desenvolupament tronat, salvat a dures penes amb quatre anècdotes, i unes conclusions suades que no han aportat rés de nou al públic.

El mestre de la maniobra política (no ho critico, només ho constato) ha expressat la necessitat que els partits abandonin el tacticisme en clara menció a Convergència pel pacte de la Moncloa, ha alabat la societat civil catalana fins que ha reconegut el seu gran abast però el seu poc gruix, ha criticat el paper dels agents econòmics durant la negociació estatutària i ha incidit en la necessitat de fer-nos la immigració nostra. Del debat intern que viu Esquerra ni mitja paraula.

Després d’una hora de conferència ha semblat que estiguéssim veient i escoltant un holograma de Puigcercós. Talment com si l’original s’hagués quedat a Villarroel confabulant i a Manresa ens hagués arribat una imatge astral antiquada. Tot i que l’acte era obert al públic en general el debat intern d’Esquerra és obert gràcies en gran mesura als moviments tàctics del seu sector. Era com a mínim d’esperar alguna al·lusió al procés que està vivint el partit encara que fos per deferència als nombrosos periodistes locals presents.

Monopolis terribles?

Vull només fer un apunt que m’ha confirmat en el convenciment que qualsevol monopoli públic per poc ben portat que estigui hauria de ser millor que el lliure mercat. Preu del diesel ahir dilluns quan tornava de vacances: 1,149. Preu del diesel avui ja a Manresa: 1,169 a Petrocat; 1,189 a BP. Conceptualment està clar que un monopoli privat és pervers però tot i que ja han passat molts anys encara no he vist l’avantatge de privatitzar empreses públiques en nom del lliure mercat i la competència.

Setmana Santa de canvi

Tot i que repassant la meva història curricular puc veure que el mes de setembre ha estat el més prolífic quant a canvis de feina, inici de projectes o fets destacables pretenc aquest any canviar la dinàmica i utilitzar aquests propers quatre dies per descansar amb la família i endreçar els darrers detalls d’un nou projecte engrescador que comença dimarts. Han calgut dos mesos per madurar la idea, trobar tota la seva potencialitat i les seves aplicacions i finalment desenvolupar un pla d’empresa i un càlcul de BAIT acumulat per a què sense perdre temps pugui donar d’alta l’activitat i començar a treballar. Tot i que a simple vista pot semblar arriscat deixar una feina assalariada per una aventura empresarial tinc un factor imprescindible que juga al meu favor: l’objectiu final de la nova activitat és ser plenament feliç.

Aquesta és la idea que em va assaltar a Girona el gener passat i és la que hores d’ara m’ha ajudat a fer el pas. Treballant amb elements de felicitat no puc més que acostar-me a la felicitat. Tot està bastit per a què divendres vinent hagi completat la constitució i pugui fer la presentació del projecte. Fins aleshores resta la feina feixuga de les administracions, les petites inversions i l’organització de la posta en marxa.

El desnonament de La Verneda

Es fa impossible saber que passava pel cap de la dona que ha causat l’explosió al seu habitatge de La Verneda però sense ànim de fer una lectura demagògica del cas i aprofundint en el recés econòmic que estem vivint i viurem, quan les famílies de classe mitjana estan fent mans i mànigues per pagar les despeses fixes i arriben amb moltes dificultats a final de mes tot i treballar jornades completes és que alguna cosa no funciona. Quan s’aplicarà per llei que la quota mensual del finançament no pot superar el 40% dels ingressos familiars i malgrat tot és impossible trobar una vivenda amb aquests requisits, quan les companyies d’agrupament de deutes i les que busquen finançament particular no paren de treballar és que la cosa es posa malament. I la cosa està malament des de la base per una concepció equivocada del capitalisme: els edificis s’aixequen sobre terrenys privats i sobrevalorats quan la parcel·lació hauria de ser comuna. La terra no s’hauria d’haver privatitzat mai.

L'equador de les Jornades

Avui hem creuat l’equador de les Jornades de la Bagesfera amb la xerrada de Marc Vidal que sota el títol “Blocs, l’escenari d’una revolució” ens ha introduït a l’experiència sociològica que suposa i pot suposar més que el bloc totes les eines digitals participatives. Des de l’amenaça que suposa per a les estructures definides fins a l’apropament a una mena de democràcia semblant a l’anarquisme, passant per anècdotes i experiències de tota mena, Marc és un pou sense fons de continguts. És clar que s’han tocat temes econòmics i polítics, com no podria ser d’altra manera, però també informatius, antropològics, publicitaris i, fins i tot, de ciberactivisme.

Després de la Catosfera de Granollers era la segona vegada que coincidia amb Marc, però la primera que em donava l’oportunitat de dialogar-hi. Al sopar de Las Vegas de després en un grup reduït hem pogut gaudir d’una bateria inacabable de vivències, anècdotes, projectes i records. No es fa estrany doncs que Marc sigui el blocaire en català més visitat.

Intentaré penjar demà la seva conferència a la dreta. Mentrestant vull recordar que la propera jornada versarà sobre els mitjans digitals amb una taula rodona que hauria de ser d’interès de tothom qui vulgui saber com es mou el panorama informatiu actual i cap a on anirà la comunicació futura de Catalunya.

Regular la cervesa artesana

Avui he visitat Nereo Garbin que és l’administrador de Ca l’Arenys per bastir una publicació gremial dels fabricants de cervesa artesana de Catalunya. Contant per sobre són deu productors que comencen a xocar amb la gelosia dels grans fabricants de cervesa pasteuritzada que aguditzen el seu màrqueting per no perdre la carta de cerveses de qualitat dels grans restaurants. Des de Moritz que es produeix a Aragó i es distribueix a Catalunya sota el lema de la fórmula artesanal fins a Damm que no s’està de fitxar Ferran Adrià per dotar de prestigi un producte totalment seriat. Amb la cervesa i amb els altres productes realment artesanals passarà el què va ocórrer amb els productes bio que quan es va regular el seu etiquetatge amb un ús adequat de la denominació el desprestigi ja s’havia consumat.

Èxit del BNE de Manresa

Avui a la tarda hem portat a terme a les immillorables instal·lacions de la Cambra de Manresa de Cal Jorba el Business Networking Event [antecedent al bloc] organitzat conjuntament per la consultora Comercial PIME i la institució Cameral amb vint-i-dues empreses inscrites i 462 presentacions realitzades en poc més de dues hores. Les empreses majoritàriament del sector serveis i de mida petita o micro han tingut l’oportunitat d’anar-se presentant una a una de manera que al finalitzar les jornades cadascuna d’elles ha coincidit amb les vint-i-una restants.

La posta en escena, la presentació i la qualitat de la documentació han acompanyat un projecte innovador portat a terme de manera preciosista i precisa pels companys de feina que no han deixat melic per lligar ni somriure per oferir. Per a ser honest i exceptuant un parell de gestions amb els mitjans de comunicació la resta de la feina, la pesada, l’he vist passar a prop meu sense acompanyar-la i no volent desmerèixer ningú he de citar el treball i la tenacitat d’Àlex Golsa i Marc Vilanova que s’ha traduït en una matrícula d’honor i una felicitació general.

A falta encara de generalitzar l’ús de totes les eines d’internet però oferint un escalf que seria impensable en la relació digital el model del BNE és la millor manera d’establir relacions comercials i de col·laboració que he descobert en els anys que porto de comercial. La idea és simple i directa i consisteix en treure tot l’ornament d’una entrevista real i centrar l’atenció en destacar els punts forts de l’empresa en dos minuts i mig de rellotge. I això fer-ho tantes vegades com empreses tinguis davant.

La intenció d’aquesta experiència és fer-la itinerant per aquelles institucions que en tinguin interès. Per ara ja tenim molt avançades les gestions per oferir un nou BNE al Gironès. Només esperem que sigui aviat.

Business Networking Event a Manresa

La consultora Comercial Pime juntament amb Cambra de Manresa organitzem el proper 11 de març la primera trobada instantània d’empreses Business Networking Event (BNE) del Bages amb la intenció d’agrupar una vintena de micros i petites empreses en reunions exprés de presentació per tal de fomentar els intercanvis comercials i crear sinèrgies comunes.

La dinàmica consisteix en fer el màxim de contactes i presentacions en el temps establert per l’acte. Així s’aniran realitzant reunions de dues en dues empreses de cinc minuts cadascuna fins que tots s’hagin presentat a tots i d’aquesta manera s’aconsegueixen dinou contactes en tot just dues hores. L’invent no és nou; com en la majoria d’aquests casos parteix dels Estats Units i serveix tant per a esdeveniments sectorials, com geogràfics, com per volum d’empresa.

A Manresa es pretén que les vint empreses siguin de serveis i d’una mida d’entre cinc i vint-i-cinc treballadors per facilitar la coincidència d’interessos tant a l’hora d’establir negoci com a l’hora de trobar àrees de col·laboració. És una fantàstica oportunitat per a les empreses petites de crear xarxa amb serveis d’interès i en molts casos complementaris.

La notícia ja ha aparegut als mitjans de comunicació i és important apuntar-s’hi com abans millor. Des de l’organització hem limitat el nombre d’empreses a vint per a què el format sigui àgil i no es faci pesat. De totes maneres si hi haguessin moltes sol·licituds s’estudiaria la possibilitat de fer-ne una segona edició. Tal com es presenta el panorama econòmic proper no ens podem permetre deixar passar oportunitats.