Poder o voler anar a les eleccions

Finalment, dues-centes mil persones no podran exercir el seu dret de sufragi a les properes eleccions autonòmiques basques. Qualsevol plataforma, partit o opció política basca que junt a la seva definició independentista, l’acompanyi l’etiqueta socialista i que qüestioni l’estructura administrativa espanyola té tots els números per a ser declarat il•legal. En aquest ja llarg període partitocràtic espanyol és la primera vegada que això passa en unes eleccions autonòmiques o, dit d’una altra manera, seminacionals. Ja n’he escrit altres vegades de la Llei de Partits coincidint amb comicis municipals i de la seva incompatibilitat amb el sentit comú, però han passat els anys i la seva aplicació agafa més força que mai i l’evidència de la seva il•legalitat no fa més que mostrar les mancances del sistema actual.

L’esquerra abertzale, doncs, volent presentar-se a les eleccions autonòmiques basques, no podrà. En la seva estratègia política no veuen inconvenient en que l’estructura institucional basca sigui rèmora d’imposicions espanyoles, ni creuen estar actuant deshonestament per voler aprofitar qualsevol plataforma social o política per a transmetre el seu missatge, ni tampoc els tira enrere veure que el seu territori està dividit en tres departaments entre Espanya i França. Ni pateixen per jerarquies, ni per no poder recollir l’esperit i la voluntat de la seva militància, ni per la por d’aburgesament dels seus diputats i dels càrrecs que siguin necessaris per a desenvolupar la seva tasca política. No tenen por tampoc de semblar llunyans a la gent ni de perdre el món de vista. L’esquerra abertzale té clar el seu objectiu i té clar el seu missatge, sap reconèixer les oportunitats d’on obtenir recursos, protagonisme i publicitat per la causa.

A casa nostra sempre ens hem mogut a partir de l’obediència política. La màxima dels nostres representants polítics ha estat el seny mal entès. Aquell seny que fa no qüestionar la base del sistema, que no només no es discuteix sinó que s’assumeix com a propi i s’aprofita com a menjadora dels interessos individuals i no pas de país (ni estructuralment ni política). A casa nostra, però, l’Esquerra Independentista encapçalada per la CUP, que abandera el trencament de totes aquestes males praxis no acaba de decidir-se a considerar la presentació d’una candidatura a les eleccions autonòmiques catalanes d’aquí a dos anys. Cert és que el debat intern i la darrera assemblea de les CUP no varen tancar cap porta a aquest efecte, però també es fa evident, fins per als més optimistes que no es pot iniciar aquesta aventura sense comptar amb un grau d’implicació unitari per part de la militància. És un projecte massa complex organitzativament i massa important ideològicament o tàcticament com per a decidir-lo per una majoria simple.

Cal però insistir en la necessitat d’una reflexió individual, madura i efectiva. S’ha de fugir de dogmes incendiaris i tenir clar que no serà funció de la CUP dirigir, presidir, pactar o trair ningú; que unes eleccions com aquestes són el que són, rés més. Que ni la CUP haurà de designar, endollar, pagar favors, ni necessàriament haurà de deslliurar-se de les decisions consensuades amb la militància ni s’haurà de jerarquitzar. Si la CUP no es presenta a les eleccions autonòmiques catalanes, als dos-cents mils bascos que no podran votar hi haurem de sumar unes quantes desenes de milers de catalans que tampoc podran fer-ho. Al País Basc perquè no els deixen, a Catalunya perquè no volen.

Demagògia a Arrasate

Qualsevol amb una mica de sentit comú i memòria pròxima no gosaria acusar el PNB de fer declaracions i polítiques que puguin resultar equívoques en la seva ferma convicció de condemna de qualsevol atemptat al País Basc. Ni en el cas d’Arrasate que ara es destapa com a font d’indignació forçada d’una colla de demagogs professionals i les seves ovelletes el PNB no va deixar passar un segon per condemnar l’assassinat d’Isaías Carrasco. Tot i que el detall del contingut de la reunió entre els partits amb representació a l’ajuntament per presentar una moció de censura contra ANB no ha transcendit és impossible de creure que el PNB hagi fugit de donar suport a una proposta sensata. Més fàcil és de creure que com sempre juntament amb la moció es pretenien fer passar bous i esquerres, renúncies i claudicacions.

I és així con es trivialitza el sacrifici de l’exregidor. Utilitzant la seva memòria per incloure consignes polítiques aprofitant el gruix d’una societat civil receptiva, uns mitjans tendenciosos i un escenari convuls s’adultera la seva mort i es fa un trist favor a la convivència. Vincular una mort dolguda a una declaració política és pervers i injust. Coneixent els seus antecedents, el PNB hagués votat a favor si la moció només busqués la substitució de l’equip de govern d’Arrasate per no haver condemnat el recent atemptat, de la mateixa manera que ja va votar favorablement a una altra moció de censura en el mateix municipi després de la mort de Miguel Ángel Blanco.

Sembla que a última hora el PNB s’ha desdit i insta ANB a condemnar l’atemptat sota amenaça de fer-los fora de l’ajuntament. Altre cop el soroll ha funcionat. Unes entrades enrere em feia ressò de l’anècdota que es va produir a l’ajuntament de Manresa quan tots els partits representats no van votar a favor d’alguna moció de condemna pels detalls i la lletra petita dels texts. L’exemple de Manresa lluny de ser curiós i prou era un avís del que pot passar quan s’oblida el tronc de la proposta i tothom vesteix les branques a la seva manera. Una condemna és una condemna, un desig que arribi la pau i un record als familiars i amics de la víctima; qualsevol cosa que s’hi vulgui afegir és sobrera i demagògica. A Manresa els mitjans haurien pogut informar ‘el PSC de Manresa s’absté en una moció de condemna per l’assassinat d’Isaías Carrasco’. Però ni Manresa és al País Basc ni el PSC és un partit nacionalista basc.

Llei de partits a Manresa?

En el ple que es va celebrar ahir a l’Ajuntament de Manresa tots i cadascun dels partits representats no van donar suport a una moció de condemna de l’atemptat d’ETA de la setmana abans de les eleccions. El fet es va donar quan en el mateix ple es van presentar dues mocions al voltant del mateix assumpte. Una la va presentar Iniciativa amb el suport de Socialistes i Populars i l’abstenció de la resta de grups i l’altra la van presentar conjuntament Convergents i Esquerra i va provocar l’abstenció dels altres representants polítics del ple. D’un text a l’altra variava un punt, una coma i alguna frase però en essència la idea troncal era la condemna de l’assassinat de l’exregidor socialista de fa deu dies.

Aquest fet que entra en el terreny de l’anècdota política i que ningú interpretarà com a tebiesa per part de cap formació respecte del terrorisme sinó com a mera disputa política i de desacord en la part teòricament més insubstancial de la moció hauria pogut estar dramàtic si s’hagués donat en un municipi basc i segur que algú ho hauria utilitzat per a desacreditar els partits amb sensibilitat nacional. Perquè el fet fonamental d’aquest joc d’aparences sobre les condemnes als atemptats és que tots els partits busquen la pau i això ho hauria de tenir tothom clar. La dificultat arriba quan junt a aquesta condemna s’hi volen fer passar renúncies i claudicacions. A Manresa tots els partits s’han abstingut en una moció de condemna del terrorisme. Què fem? Els apliquem la llei de partits i els fotem a tots plegats a la garjola?

Vasco Press tendenciosa

Pot semblar una anècdota però no ho és. És molt comú en tota la informació que tracta conflictes entre extrema dreta i extrema esquerra. Unes vegades és amb tota la intenció del món i altres perquè el periodista es deixa portar per una inèrcia invisible. Capçalera d'una informació de Vasco Press: “La Ertzaintza ha detenido a dos personas por los incidentes registrados este mediodía en San Sebastián, donde radicales han cruzado contenedores y apedreado un autobús para tratar de reventar un acto electoral de la Falange Española.” Fixeu-vos qui són definits com a radicals i qui com un partit polític normal.

A un altre nivell em pregunto com pot ser que ANV i PCTB no puguin presentar-se a les eleccions espanyoles per vinculació amb ETA i la Falange Espanyola de las JONS pugui saludar com ho va fer Hitler, Mussolini i Franco sense que declarin el partit fora de la llei.

[tafaneja-la]

L'església ens indica el camí

No entenc l’esquinçament de vestidures d’algunes persones davant el comunicat d’orientació del vot de la Conferència Episcopal Espanyola. Al PSOE ja han tret el cava de la nevera i no deixaran d’allargar el conflicte tot el què puguin. Només faltaria! Que si no poden usar el terrorisme, que si ens mostrem sorpresos davant del Vaticà, que també hi ha cristians en les seves files i estan molt disgustats... Quin regal per a un partit que encara vol semblar d’esquerres tenir la icona del reaccionarisme més recalcitrant bramant en contra. Els amos de la COPE saltant-se locutors i ironies per atacar directament els punts guia del programa socialista quan aquests s’han passat tota la legislatura burxant en la moral cristiana per desgastar.

Que no pateixi ningú per la separació entre església i estat doncs aquesta no ha existit mai més enllà de les formes. La separació és impossible quan l’església representa ser la vetlladora de la moral i els partits polítics es funden en ideologies. I altra cosa no però els socialistes se n’han fet un fart aquests quatre anys de legislar contra els preceptes de la moral cristiana i, el què encara és més greu, contra els privilegis econòmics de l’església.

L’església per la seva part no fa més que comunicar la seva doctrina. No al divorci, no a l’avortament, no a l’eutanàsia i no als matrimonis i les adopcions entre homosexuals. Alguna novetat al respecte? Sí, no a la negociació amb terroristes. Tampoc calia que ho fessin explícit per a què tots tinguéssim d’antuvi les nostres sospites al respecte. De fet la pedra angular del cristianisme és la sobrevaloració de la vida. Que no l’haguessin sobrevalorat en èpoques de Hitler, Franco o Pinochet no treu que ara ho puguin fer. De tot plegat els que sortim més perjudicats som els cristians de peu, aquells que ens pensavem que Crist era pau, amor, comprensió i solidaritat.

No és exagerat parlar de tortures

Sóc dels que acostumo a asserenar el pensament davant de qualsevol denúncia de tortures. Prefereixo no caure en el mateix error que els torturadors d’avançar-me a l’evidència diagnosticant, jutjant i fent pagar condemna, tot d’una, davant d’un fet que no tinc segur. El cas dels dos joves de Lesaka, Portu i Sarasola, detinguts ahir a Mondragón després de que la guàrdia civil els instés a ensenyar el contingut de les motxilles i que ha derivat en l’ingrés hospitalari de Portu a la unitat de medicació intensiva més de dotze hores després del seu arrest fa que la prudència que mantinc davant les acusacions de tortura es dilueixi en un mar de sospites més que fundades.

Les explicacions de Rubalcaba dient que les lesions es van produir durant la picabaralla de la detenció no s’aguanten per enlloc. Primer perquè la fractura d’una costella, vessament pleural i un “important neumotòrax” provocarien dolor toràcic i no permetrien al lesionat desplaçar-se amb normalitat com van fer fins a casa seva acompanyant la guàrdia civil a registrar-la, anar després a les dependències policials a passar un interrogatori per acabar finalment a l’hospital amb aquestes lesions i unes altres a la cara com queda reflectit al part mèdic.

Segon perquè els conciutadans dels detinguts no van veure cap lesió a Portu mentre feien el registre de casa seva a Lesaka. La lesió costal difícilment l’hauria pogut dissimular però l’hematoma a l’ull que també reflecteix l’acta mèdica hauria estat del tot evident per qualsevol que el mirés a la cara. Tercer perquè no va ser fins després de l’interrogatori i no pas quan van registrar les motxilles com assenyala la versió oficial que la guàrdia civil no es va desplaçar fins la frontera francesa buscant un amagatall d’ETA quan ja era de nit. La versió oficial indica que el plànol va ser trobat a les motxilles dels detinguts; els detinguts van ser arrestats a les 13:00 hores i no va ser fins a la tarda nit que no van ser interrogats després de passar per Lesaka.

Algú podria pensar que com són terroristes i l’únic que busquen és fer quedar malament els cossos de seguretat, realment les lesions es podrien haver produït durant la detenció i Portu les hauria ocultat expressament i a pesar del dolor durant tot el dia per després culpar els guàrdies civils de tortures. I els testimonis de Lesaka que asseguraven davant les càmeres de televisió haver vist Portu en bon estat podria ser que mentissin amb la mateixa intenció. De fet, ja posats, podríem assegurar que ja se sap que la gent dels pobles petits del País Basc i Navarra són molt propers a l’esquerra abertzale. Segons aquesta hipòtesi la guàrdia civil no hauria anat a buscar el “zulo” el migdia quan va trobar el plànol a les motxilles perquè no ho considerava prioritari.

Doncs jo no m’ho crec. No sé si més o menys o igual que les que es denuncien però la pràctica policial al món utilitza tortures i Espanya no és pas dels estats on se’n produeixin menys.

Publicat a Poliblocs el 8 de gener de 2008
Publicat a Regió7 l'11 de gener de 2008

Jutgem la Llei de partits

Per un moment fem l’esforç d’aplicar la lògica de l’estat espanyol. Juguem amb les seves normes, amb les seves regles encara que sigui per demostrar la injustícia dels seus arguments. Segons la Llei de partits, Batasuna és una organització terrorista que dóna cobertura política i econòmica a ETA. Ser una organització terrorista significa que els seus militants han de ser condemnats per formar part de la infraestructura d’ETA i que el partit deixa de ser legal. Paral·lelament es desmunta i es condemnen els integrants de totes aquelles organitzacions independentistes basques que es creu que tenen alguna vinculació amb ETA. Donem aquesta primera fase de la aplicació de la Llei de partits per finalitzada.

Arriben eleccions i es presenten primer EHAK (o PCTB en català) i després EAE (ANB). Durant la precampanya i la campanya s’ha d’escoltar que aquestes organitzacions (primer per una i després per l’altra) són Batasuna. De fet la seva visió ideològica i política es sosté en uns principis similars a la de l’organització il·legal. I molts dels que es presenten a les seves llisten són simpatitzants de l’esquerra abertzale. Precisament aquí és on la llei guinyola de base, de formulació, on la aplicació de la Llei de partits no garanteix unes regles de joc coherents, un escenari de llibertats i democràcia on prevalgui la presumpció d’innocència.

Amb la il·legalització de Batasuna es condemnen totes aquelles persones que estan vinculades d’una o altre manera amb el seu entorn. Aquestes persones no es poden presentar com a candidats bé perquè compleixen condemna, bé perquè se’ls ha retirat el dret de sufragi passiu. A partir d’aquí és on jo em perdo i no entenc el criteri que es segueix per concloure que EHAK o EAE són el mateix que Batasuna. Si les persones que es presenten a les seves llistes formen part o han tingut alguna relació amb Batasuna se les hauria d’aplicar la llei, si no, si no existeixen arguments suficients per condemnar-les ningú pot coartar la seva llibertat d’agrupar-se en una formació política, ni per aquest motiu no permetre que aquesta formació participi en uns comicis. En dret una persona ha de ser culpable o innocent. No pots ser innocent depenent del que vulguis fer demà passat. De fet el cas és el mateix que les reunions que mantingué Otegui amb diversos representants polítics. Pel mateix criteri Otegui no pot ni anar a sopar a casa dels pares sense que se’ls jutgi. El dret no s’hauria de poder subjectivar (si més no, en la mesura que fos possible).

I encara que hom podria arribar a pensar que l’entorn de tots tres partits és el mateix i el voten les mateixes persones aquests arguments són totalment circumstancials i no es basen en cap fet objectivable que demostri delicte. Si el Tribunal Europeu dels Drets Humans treballa sense ingerències polítiques interessades ha d’admetre les denúncies d’EAE contra la sentència del Tribunal Constitucional que anul·lava 133 candidatures del partit en les darreres eleccions municipals i foral, i sentenciar a favor seu. Un partit polític és un instrument i no pot ser il·legal a menys que ho siguin les persones que l’integren. Per ara ni fent servir els arguments del Tribunal Constitucional es pot demostrar la vinculació d’aquests partits amb el terrorisme.

Vénen eleccions, arriben il·legalitzacions

De sempre he cregut que per sobre de consideracions ètiques o morals el grau d’evolució científica i tecnològica de la humanitat és admirable. Des de la primera espurna d’electricitat fins a la conquesta espacial o la microelectrònica o la medicina o la farmàcia o, mal que ens pesi, els programes atòmics qualsevol cosa sembla possible de cara al futur encara que en moltes ocasions l’agenda ve marcada més per un calendari comercial sostenible (i per tant, beneficiós per les empreses) que no pas pel ritme real d’innovació.

Aquest alt nivell evolutiu que s’ha aconseguit a nivell tecnològic no ha tingut equivalent en les branques humanístiques. És una afirmació arriscada ja que en la història han existit importants sociòlegs, politòlegs, antropòlegs, filòsofs socials, però en les matèries que més s’ha avançat són aquelles en que major dependència científica existeix, o sigui, l’economia, la política econòmica, bàsicament el capitalisme que, malgrat tot, no té el grau d’evolució que pot tenir el càlcul de la ruta d’una sonda espacial que ha de passar per tots els planetes del nostre sistema solar prenent fotografies i mostres de les seves òrbites abans de perdre’s més enllà de Plutó.

Dintre del cos legislatiu espanyol existeix la Llei de Partits (té un altre nom que em fa vergonya d’escriure) que és un clar exemple de la falta d’evolució de la cultura humanista, si més no de la que afecta a la llei espanyola. Fora que com amb qualsevol llei un pot estar-hi a favor o en contra, el problema d’aquesta llei ja és de formulació i m’ha tornat a ser present quan Zapatero ha anunciat que l’aplicarà contra ANV i PCTV. Citava al principi l’admiració científica perquè la recordava de quan de petit considerava que la gent adulta no es deixava portar pels impulsos que moltes vegades jo sentia com a nen.

Però m’equivocava. En una democràcia que ens volen mostrar com a assentada ens fan passar una llei amb el beneplàcit de les dues majors forces polítiques espanyoles i amb el suport incondicional de la majoria del poble que depèn d’una decisió arbitrària d’un jutge o un govern a l’hora de valorar el silenci d’una formació política. I deia que no és qüestió d’estar-hi a favor o en contra, sinó de que no és justa. En qualsevol judici, tant si és civil com penal, el silenci és silenci, no és ni sí, ni no, és silenci. No entenc en base a quina llei divina algú pot extreure d’un silenci el suport a un grup terrorista. Perquè malgrat que hom pugui pensar que potser ANV i PCTV són formacions polítiques properes a ETA, la justícia no depèn de sospites o rumors sinó de fets. Si hi ha fets hi ha causa. Si no hi ha fets, i un silenci no és un fet, no hi ha causa. Al cap i a la fi la Llei de Partits només se sustenta en un possible silenci davant d’un atemptat, perquè si les connexions amb ETA són de mena econòmica o instrumental no és aquesta llei la que s’aplica. No vull ja entrar a valorar la seva efectivitat que com queda demostrat dia a dia és nul·la.

Arribats aquí, però, no existeix cap partit polític que gosi aixecar la veu davant d’aquesta injustícia no fos que aprofitant l’embolic quedessin com a amics dels terroristes davant l’opinió pública.

Les tangents del cas Isanta

Fa quatre dies, com qui diu, el tribunal d’Estrasburg donava la raó a uns coneguts independentistes manresans davant la justícia espanyola per no haver admès a tràmit una denúncia d’aquests per tortures mentre estaven detinguts. Ara, altre cop, la justícia espanyola es nega a admetre a tràmit una denúncia contra la jutgessa del cas Isanta per haver obligat a un testimoni a canviar d’idioma en mig de la seva declaració.

Especialment punyent és aquest cas quan el testimoni és obligat a declarar en castellà per a respectar la llengua d’un dels acusats de matar una persona al crit de “¡a por los catalufos!”. Ni amb la pitjor voluntat d’humiliació cap a la identitat catalana s’hauria trobat un escenari macabrament més propici que aquest. Mata a un català per ser català i a sobre aconsegueix, amb el beneplàcit de la jutgessa, que els catalans de la sala canviïn d’idioma. És com el lladre que es nega a anar a judici si no li donen un feix de diners.

He de reconèixer que fins fa poc no havia pensat ni analitzat massa el cas Isanta. És clar que havia desenvolupat un sentiment d’impotència i fins i tot de venjança cap als botxins, però no havia esmerat ni un minut a analitzar totes les tangències que se’n desprenien. Potser perquè de primeres em semblava un assassinat comès per qui amb les vísceres de la ignorància aprofitava per sortir de cacera i, malauradament, s’han donat alguns casos similars darrerament. Subjectivament (i egoistament) la diferència és que en aquest cas la víctima tenia un perfil que, mica amunt mica avall, podria haver estat el meu.

Amb el temps la ràbia inicial se m’ha transformat en indignació racional. Tot i que és improbable que arribi a passar mai, em pregunto com haurien recollit la notícia molts mitjans de Madrid (i alguns de Barcelona) si els caçadors fossin independentistes catalans que haguessin matat un jove castellanoparlant al crit de “a pels espanyols!”. O si el resultat d’assassinat hagués derivat d’una acció de la kale borroka. O, per ser més exactes en la comparació, tot això hagués succeït a mans d’un grup de catalans en un poble a una hora i mitja de Madrid en una celebració típica d’aquelles terres.

En aquests supòsits ningú dubtaria a l’hora d’adjectivar l’assassinat com un acte de terrorisme. Perquè, al cap i a la fi, la mort d’Isanta va ser un assassinat polític, un acte de terrorisme, més cruel encara, perquè s’hi afegeixen els agreujants de linxament i humiliació. Seria convenient que l’entorn de la família Isanta es plantegés sol•licitar els ajuts pertinents per als familiars de víctimes del terrorisme. Si no, quedarà en el subconscient espanyol només com una bretolada amb un desenllaç fatal i s’obviarà la intencionalitat política.

Per no deixar passar la intencionalitat política de l'actitud de la jutgessa, tampoc hauríem d’oblidar Estrasburg. Si ja s'ha pensat en tot plegat, feu com si no hagués escrit rés.

Publicat a Regió7 el 7 de novembre de 2007