dilluns, 15 d’octubre de 2007

Les tangents del cas Isanta

Fa quatre dies, com qui diu, el tribunal d’Estrasburg donava la raó a uns coneguts independentistes manresans davant la justícia espanyola per no haver admès a tràmit una denúncia d’aquests per tortures mentre estaven detinguts. Ara, altre cop, la justícia espanyola es nega a admetre a tràmit una denúncia contra la jutgessa del cas Isanta per haver obligat a un testimoni a canviar d’idioma en mig de la seva declaració.

Especialment punyent és aquest cas quan el testimoni és obligat a declarar en castellà per a respectar la llengua d’un dels acusats de matar una persona al crit de “¡a por los catalufos!”. Ni amb la pitjor voluntat d’humiliació cap a la identitat catalana s’hauria trobat un escenari macabrament més propici que aquest. Mata a un català per ser català i a sobre aconsegueix, amb el beneplàcit de la jutgessa, que els catalans de la sala canviïn d’idioma. És com el lladre que es nega a anar a judici si no li donen un feix de diners.

He de reconèixer que fins fa poc no havia pensat ni analitzat massa el cas Isanta. És clar que havia desenvolupat un sentiment d’impotència i fins i tot de venjança cap als botxins, però no havia esmerat ni un minut a analitzar totes les tangències que se’n desprenien. Potser perquè de primeres em semblava un assassinat comès per qui amb les vísceres de la ignorància aprofitava per sortir de cacera i, malauradament, s’han donat alguns casos similars darrerament. Subjectivament (i egoistament) la diferència és que en aquest cas la víctima tenia un perfil que, mica amunt mica avall, podria haver estat el meu.

Amb el temps la ràbia inicial se m’ha transformat en indignació racional. Tot i que és improbable que arribi a passar mai, em pregunto com haurien recollit la notícia molts mitjans de Madrid (i alguns de Barcelona) si els caçadors fossin independentistes catalans que haguessin matat un jove castellanoparlant al crit de “a pels espanyols!”. O si el resultat d’assassinat hagués derivat d’una acció de la kale borroka. O, per ser més exactes en la comparació, tot això hagués succeït a mans d’un grup de catalans en un poble a una hora i mitja de Madrid en una celebració típica d’aquelles terres.

En aquests supòsits ningú dubtaria a l’hora d’adjectivar l’assassinat com un acte de terrorisme. Perquè, al cap i a la fi, la mort d’Isanta va ser un assassinat polític, un acte de terrorisme, més cruel encara, perquè s’hi afegeixen els agreujants de linxament i humiliació. Seria convenient que l’entorn de la família Isanta es plantegés sol•licitar els ajuts pertinents per als familiars de víctimes del terrorisme. Si no, quedarà en el subconscient espanyol només com una bretolada amb un desenllaç fatal i s’obviarà la intencionalitat política.

Per no deixar passar la intencionalitat política de l'actitud de la jutgessa, tampoc hauríem d’oblidar Estrasburg. Si ja s'ha pensat en tot plegat, feu com si no hagués escrit rés.

Publicat a Regió7 el 7 de novembre de 2007

1 comentari:

Calidoscopi ha dit...

La brunete mediàtica d'Espanya és fastigosament parcial i interessada. Només cal veure el soroll que han fet aquests dies per haver acomiadat de Catalunya Ràdio l'escriptora Peri Rossi per no donar-li la gana de parlar en català quan fa 30 anys que viu a Catalunya. A sobre l'han readmesa al programa del sociata Joan Barril. En canvi amb la prohibició de parlar català al judici del cas Isanta no han dit ni piu. Quina barra!!!