Es consolida el PSC espanyol

La baixa de Pasqual Maragall com a militant del PSC és la culminació d’un procés que arranca de molt més lluny que de l’arribada de Montilla al número ú de la llista dels socialistes a les eleccions catalanes. El moviment paral·lel de la ideologia nacional dels polítics i els votants del PSC es dibuixa des dels mitjans setanta de manera gradual i preocupant.

Els socialistes de la Catalunya postfranquista, tant polítics com votants, es perfilen en dos grans grups complementaris. D’una banda els d’origen català que es defineixen d’esquerres, més per eliminació que per convenciment, i que volen pertànyer a un partit amb possibilitats de guanyar i en el que les seves ambicions no es puguin veure frenades per unes fronteres massa estretes. Per una altra part la gent d’origen espanyol que seguien acomplexades pel nacionalisme espanyol de Franco i que en moltes ocasions provenien d’una lluita sindical molt més activa que formada.

Malgrat que els independentistes i els nacionalistes catalans ens ha agradat sempre destacar l’espanyolisme del PSC el cert és que durant molts anys el PSC espanyol s’ha amagat en l’aparell del partit i en ocasions ni l’aparell ha tingut controlat. Poc a poc, però, i de forma ja absoluta ara, el perfil del seu potencial votant ha sortit del armari assumint tot allò que els seus pares només confiaven a la família: que són espanyols. A més, són espanyols de manera orgullosa i arrogant.

Pasqual Maragall, que per possibilitats econòmiques i perfil social hauria encaixat més en un partit com Convergència va treure el romanticisme familiar i va entrar al PSC. Ara, la traïció personal de Zapatero i Montilla l’han fet reaccionar amb virulència i no només s’ha donat de baixa del partit, sinó que ho ha fet amb publicitat i menyspreu, quan molta altra gent ha mort pagant quotes fins el final. Coneixent Maragall m’ensumo que aquesta encara no serà la darrera.

Publicat a Regió7 el 24 d'octubre de 2007