Carta oberta al Secretariat Nacional de la CUP

Les darreres eleccions espanyoles han evidenciat el cansament i descontentament del poble català amb unes formacions més entregades a la maniobra política per mantenir els càrrecs i l’estructura que a prestar-se al servei del poble. Esquerra i Iniciativa es presenten només una setmana després de les eleccions a severs conflictes interns i desorientació a l’hora de prendre mesures externes tant a nivell de visualització de canvis d’estratègia com d’elaboració de polítiques independents. Per molt que durant aquests primers dies s’ha tractat la bipolarització entre els dos principals partits de l’estat per a justificar uns resultats escandalosament decebedors bona part de l’electorat que s’ha abstingut o ha votat en blanc o nul són antics votants independentistes avorrits de pactes, actituds meselles i submissió.

Els anys de feina municipal de la vostra formació fomentant els pilars bàsics de la democràcia, del reconeixement nacional i de la política d’esquerres afegit al cansament general de l’electorat catalanista fa que l’estudi en assemblea de la possibilitat de participar a les properes eleccions catalanes sigui a més de necessari, un exercici de responsabilitat cap al poble català. Hores d’ara la vostra opció esdevé l’única esperança de canvi real en el nostre país i això implica un exercici d’altruisme de part vostra com mai us ha demanat Catalunya.

És evident que suposarà un repte intern i un creixement accelerat de les vostres bases que haurà de ser revisat amb cura però em resisteixo a pensar que davant unes mostres tant clares i objectives de possibilitats de creixement i d’obtenció de bons resultats electorals podreu permetre que un percentatge significatiu de la ciutadania es pugui quedar sense representació en el Parlament del seu país.

Sóc conscient que tot plegat no és una decisió senzilla ni que la seva posta en marxa sigui un camí de roses però ara mateix existeixen eines que faciliten la socialització de la informació, compteu amb nombrosos intel•lectuals que us donarien suport i teniu la xarxa local més desenvolupada que mai. No és necessari guanyar les eleccions, es tracta d’obtenir representació parlamentària.

Malgrat que cal ser curosos amb els propers canvis que esdevindran a Iniciativa i sobretot a Esquerra sembla evident que la seva dependència governativa farà que canviïn els noms però no els vicis i que l’espai que puguin recuperar de credibilitat serà escàs. Tot i que fins ara la CUP ha estat un moviment municipalista, és aquest municipalisme i el vostre tarannà participatiu el què us fa diferent a qualsevol altra alternativa que es pugui crear i garanteix una mínima experiència institucional en l’entrada a la màxima cambra de representació catalana.

El fet que les entrades del bloc on he reflexionat sobre aquesta possibilitat han estat de les més comentades demostra fins a quin punt és una opció que cal debatre.

[tafaneja-la]

Publicat a Regió7 el 18 de març de 2008

Jocs de cucanya a Esquerra

En un pis particular entre la 1:00 i les 3:00 de la nit de diumenge a dilluns Xavier Vendrell, Anna Simó, Josep Vall i el propi Puigcercós acordaven tirar endavant tot allò que havien preparat durant tant de temps. No hi havia nocturnitat, la nit passava per allà accidentalment. No hi havia inquietud, el país bé pot esperar una altra revolució d’Esquerra i deu anys més. No hi havia interès particular, Catalunya renaixerà d’entre les cendres gràcies a aquest nou impuls. No hi havia maquiavelisme, el florentí hauria agafat notes.

A Manresa mentrestant Gés i Perramon segueixen xiulant la tonada del bipartidisme com a culpable de la castanya d’Esquerra. Només Montserrat Selga encerta a fer autocrítica. Això sí, la roda de premsa amb les conclusions locals es realitza just abans de una reunió de gairebé 30 militants del partit no fos que s’aprovés una declaració incòmode que transmetre a la ciutadania.

El bipartidisme no ha perjucat Esquerra

Les anàlisis cal fer-les fredament i amb totes les dades a la mà, per això sobta la unanimitat amb que a les primeres hores de fer-se públics els resultats de les eleccions és atribuïda la baixada d’Esquerra a la forta bipolarització de la campanya electoral. Aquesta anàlisi a part de poc meditada és falsa de base.

Esquerra partia de 2004 amb 8 diputats prestats per dues grans corrents d’opinió. La primera i més fluixa era la d’antics votants de CiU que pocs mesos després de signar-se el primer pacte tripartit veia com la força independentista cobrava quota de poder i a l’hora era criticada arreu d’Espanya. La segona i important era la de nous votants, tant els joves que ho feien per primera vegada com altres que fins llavors no havien considerat les espanyoles com unes eleccions pròpies, que es van mobilitzar a conseqüència de la forta persecució que es va dur a terme contra Esquerra en general i contra Carod –Rovira en particular. Passats quatre anys i confirmat per a uns que Esquerra era una còpia barata de CiU i que era millor votar l’original, i confirmat pels altres que Esquerra s’havia acomodat en la no reivindicació i en el conformisme i que era millor tornar a la tranquil·litat de l’abstenció ha passat el què havia de passar, o sigui, Esquerra ha obtingut uns resultats més semblants als de 2000 que als de fa quatre anys.

El bipartidisme ha afectat ICV i sobretot IU. Hauria pogut influir en el votant de CiU, molt més habituat a votar per l’interès directe, però a Esquerra no l’ha afectat gens. Vaja, gens ni mica. Si amb el bipartidisme i les ganes de fer fora el PP que hi havia a Catalunya a 2004 després d’un absolutisme voraç i un atemptat com el de l’11-M Esquerra va recollir 8 diputats, que no vinguin ara amb que els ha afectat el bipartidisme. És fals. Esquerra ha perdut pel flanc d’esquerres i pel flanc nacional. Per enlloc més.

Guanya Catalunya

Que ningú tingui cap dubte a aquestes alçades que Catalunya ha guanyat les eleccions. És una victòria a mig termini, a dos anys i mig vista, rés és immediat aquí. Els resultats de CiU ens confirmen com l’extensió de la Ciutat dels Sants. Ara estem en un pas intermedi que ha de fer reflexionar qui toqui perquè una cosa és fer obeir una Conferència Nacional i una altra és aborrallonar tot un país. Només cal veure que entre blancs i nuls les xifres gairebé s’han duplicat i que en nombres absoluts Esquerra ha perdut 350.000 vots respecte de fa quatre anys. Madrid requereix molta motivació per a mobilitzar el votant independentista i les circumstàncies de fa quatre anys només ens poden servir per veure les possibilitats reals amb tot de cara.

No insistiré més: a Barcelona Esquerra ha perdut 250.000 vots independentistes. Algú n’ha de prendre nota. No es tracta ja de voluntat sinó de responsabilitat directe. S’ha d’encetar un camí de reflexió cara el 2010 que no té excusa ara per a l’aturador. No ens podem permetre tants vots independentistes a la paperera en les properes eleccions catalanes. Les tertúlies dels mitjans espanyols anaven plenes de “la gran derrota del nacionalismo radical”. Precisament per no ser radicals s’han endut la derrota.

He pogut signar pel dret de decidir just després que la Guàrdia Urbana de Manresa desmuntés la paradeta de la Plaça Sant Domènec. Així l’alcalde ha pogut venjar-se de la derrota del ple de fa dos mesos. Aquesta gelosia per fer complir el dictamen de la Junta Provincial de Barcelona només amaga rancúnia i por. Ha fet prevaldre una decisió externa a la voluntat del poble.

(*) Gràfica de Vilaweb

Votar no és imprescindible

En un paisatge on la democràcia se’ns presenta com la panacea de tots els règims polítics cal recordar que no votar pot ser una postura tant o més activa que anar a votar sense entusiasme i que caldria veure els resultats dels comicis de demà si tinguéssim a la porta dels col·legis una màquina que no deixés passar qui volgués dipositar el vot en contra de, perquè ho ha fet sempre o perquè després anirà a fer el vermut. Més en un sistema que premia els partits per sobre de les persones i que contenta la població amb uns comicis periòdics en forma de bucle que l’únic que aconsegueixen és convèncer-nos que anem fent-nos vells i que les coses no canvien.

Quina democràcia aquesta que no ens permet ser, ni definir-nos, ni decidir, ni consensuar. Quina democràcia aquesta que motiva la imatgeria, el màrqueting, els gestos i les paraules mesurades, els colors adequats, els dogmes, els suports i que menysprea els arguments, la raó, el debat, el programa, el pensament. Quina democràcia aquesta que fomenta les fòbies, els odis, els temors, les pors, els diables del passat i el monstruós futur. Quina democràcia aquesta que normalitza la demagògia, la mentida, la hipocresia, la promesa trencada, la utilització.

En la democràcia de partits votar no és imprescindible però no perquè tots els polítics siguin iguals (una de les grans mentides dels abstencionistes) sinó perquè l’autèntica democràcia no corre perill. És més, en una autèntica democràcia qui correria perill seria la majoria de partits polítics.

Malgrat tot signarem pel dret de decidir

Amb una resolució integrament escrita en espanyol arribant al ridícul de nombrar les plataformes convocants de la recollida de signatures pel dret de decidir amb el nom traduït [vegeu comunicat de resposta], la Junta Electoral Provincial de Barcelona [Central] ha respost la pregunta de diversos ajuntaments denegant l’autorització de situar meses per exercir aquest dret democràtic. Argumenten que tot i que les meses se situïn lluny dels col·legis electorals mobilitzen a una part de la població que es podria identificar amb el programa d’algun dels partits que es presenten aquest diumenge. I jo em pregunto si no és pas la participació la base d’una bona democràcia.

Malgrat tot arriben tard perquè ja hi ha més de 400 taules i 3.000 voluntaris confirmats a tot el territori nacional i no hi ha volta endarrere, però estic segur que les notícies del diumenge al migdia informaran de conflictes mal arreglats entre algun ajuntament gelós de les seves funcions i acomplexat pel dictamen i algun grup de voluntaris que voldran muntar la paradeta sí o sí. Atenció especial per a Igualada, Santa Coloma de Gramanet i Calders que han supeditat l’autorització a la resolució de la Junta Electoral Provincial de Barcelona.

Es demostra un cop més la mala idea i la prevaricació dels espanyolistes intolerants i antidemòcrates. No altera més el sentit del vot aprofitar les eleccions espanyoles per fer de passada les autonòmiques com fan algunes comunitats que no pas situar una recollida de signatures cent metres lluny de les urnes? Malgrat tot signarem pel dret a decidir encara que sigui anant a dintre d’un portal o esperant l’endemà.

[tafaneja-la]

Injustes, il·lògiques i covardes, de debò!

A aquestes alçades de bloc no descobriré la meva antipatia pel posat del militant tipus d’Iniciativa que no pas per la seva teòrica ideologia neomarxista de despatx. És l’actitud de repelente niño Vicente, de prepotència en el tracte pròxim, de mirada altiva, de defensa del dogma de partit, de poc esperit autocrític, d’autosuficiència injustificada de la majoria dels càrrecs i fins i tot de la militància d’Iniciativa la que em provoquen un sentiment de rebuig, ho he de reconèixer, gairebé incontrolable. Perquè les tesis sobre les que se sosté la seva doctrina són evidentment molt vàlides. Una teòrica política d’esquerres, social i ecològica coronada per un repartiment de la riquesa, unes polítiques igualitàries, la no discriminació i l’atenció als desfavorits la signaria qualsevol bona persona, però quan la seva acció recorda a les negociacions de qualsevol secció sindical de Comissions Obreres signant un acord de tancament d’empresa més que no pas als pilars pels que van lluitar i morir molts dels nostres avis és quan les orelles del llop es fan visibles.

De la mateixa manera que he escrit [2] [3] sobre els eslògans de CiU, PSC i ERC vull donar la volta al d’Iniciativa i per a fer-ho intentaré situar-me en el seu punt de vista. El menyspreu que mostren ja no sobre el ciutadà que no pensa com ells sinó sobretot per aquell que en la seva teòrica miopia vota una opció d’esquerres que no sigui la vàlida (o sigui la seva) demostra una actitud injusta que penalitza amb la supèrbia una mancança que si existís seria de caràcter, convicció o intel·ligència que és tant digne d’ajuda com qualsevol altre mancança. El tracte que li donen a la reivindicació nacional catalana davant qualsevol altre reivindicació nacional del món és totalment il·lògica, com il·lògic és que en un discurs laic s’evidenciïn tantes diferències de tracte entre l’església i la mesquita, com il·lògic és també que davant la defensa que fan de la llibertat d’expressió tallin el debat d’arrel quan es toquen paraules sagrades que fan saltar totes les alarmes. Si som lliures haurem de poder parlar de tot.

M’explicaven que en un sopar de finals d’any amb els mitjans de comunicació l’alcalde socialista de la segona ciutat catalana reconeixia tenir més confiança en els regidors d’Iniciativa que en els del seu propi partit. I ho deia socarronament: tenen molt més a perdre. La funció d’Iniciativa en el Govern de la Generalitat i en la majoria de municipis és la d’organitzar dies internacionals, comissions de seguiment i dotar el germà gran de discurs (que no ideologia) d’esquerres. Davant de qualsevol conflicte d’interessos amb els socialistes adopten la mateixa actitud covarda que els seus companys de Comissions Obreres quan negocien un conveni: diuen amén i sí senyor. Això sí, tot plegat molt de debò.

Les eleccions de la CUP

Estic segur que ja hi ha a la Candidatura qui analitzarà els resultats de les properes eleccions de diumenge amb la vista posada en els bous i les esquelles que deixi Esquerra pel camí. Cal una feina seriosa i acurada en aquest sentit. No ha de ser tasca principal del partit incidir en l’abstenció, no cal cremar energies, perquè fins i tot qui voti pel mal menor amb la ràbia al pit i les dents serrades serà futur votant de la Candidatura. Es fa necessari començar a preparar des de totes les perspectives les eleccions catalanes amb el puny alçat i amb el cap sobri, amb les mateixes eines que els partits representats i amb molta més imaginació. En números absoluts els votants que perdi Esquerra aquest 9 de març a Barcelona respecte del 2004 són votants de la CUP el 2010. Si aquesta xifra s’acosta als 75.000 votants es poden contar de dos a tres diputats. En les altres tres circumscripcions es fa més difícil de valorar.

A dos anys i escaig vista no és una opció descabellada atenent als resultats d’aquest diumenge però calen més coses. S’ha de començar amb un candidat de llarg recorregut que tingui temps de fer-se visible durant aquest temps i que trenqui l’amateurisme romàntic de la Candidatura. Una persona capaç de mantenir-se ferma sent diplomàtica i conciliadora, amb les idees clares, que usi la demagògia de forma intel·ligent i moderada, que presenti propostes possibles i que no renunciï a la utopia, que fomenti l’ecologisme, la igualtat social, la tolerància i l’equilibri però que se separi de la imatge boy scout d’Iniciativa, que no sigui sobrada, que no miri per sobre l’espatlla, que no es cregui propietària de la veritat absoluta. Un candidat alliberat que recorri país seguint els actes locals de partit. Que presenti trobades, xerrades i conferenciants il·lustres allà on vagi a costa de la secció local. Que arribi a 2010 essent una presència familiar.

Paral·lelament al candidat s’ha d’establir corrent de xarxa amb opinadors locals que incideixin en els medis on hi hagi representació municipal o una forta tradició de concurrència electoral. Cal negociar als mitjans tradicionals de caire nacional una presència que no sigui marginal, però cal també que les intervencions no siguin anecdòtiques o sectàries. S’han d’avançar els esdeveniments prenent presència en els mitjans digitals ja que l’any 2010 seran de gran vàlua. S’ha de donar joc als blocs fugint del clam fàcil i de les visceres. S’ha de vertebrar el facebook, el twitter, el youtube i tantes eines com siguin possibles al voltant del candidat. Tot i les recances inicials que hi pugui haver, tot plegat s’ha de fer des d’un punt de vista professional amb una planificació mesurada. A Internet és l’únic lloc on la CUP pot enfrontar-se en igualtat de condicions a qualsevol altre partit amb representació política.

Planificació, estratègia i imatge només poden ser tractades des de l’alliberament de militants professionals. La CUP no és pot permetre anar sempre amb el lliri a la mà i menys ara quan Iniciativa es mostra com a frau nacional i Esquerra encara el canvi generacional des de la poltrona.

[tafaneja-la] [vota-la a Politi.cat]

Vasco Press tendenciosa

Pot semblar una anècdota però no ho és. És molt comú en tota la informació que tracta conflictes entre extrema dreta i extrema esquerra. Unes vegades és amb tota la intenció del món i altres perquè el periodista es deixa portar per una inèrcia invisible. Capçalera d'una informació de Vasco Press: “La Ertzaintza ha detenido a dos personas por los incidentes registrados este mediodía en San Sebastián, donde radicales han cruzado contenedores y apedreado un autobús para tratar de reventar un acto electoral de la Falange Española.” Fixeu-vos qui són definits com a radicals i qui com un partit polític normal.

A un altre nivell em pregunto com pot ser que ANV i PCTB no puguin presentar-se a les eleccions espanyoles per vinculació amb ETA i la Falange Espanyola de las JONS pugui saludar com ho va fer Hitler, Mussolini i Franco sense que declarin el partit fora de la llei.

[tafaneja-la]

Un país de 1a però independent

A mida que passen els dies de precampanya i campanya m’agrada més el perfil de Joan Ridao com a candidat d’Esquerra a les eleccions espanyoles. Bé és cert que el partit empès per l’evidència que li van mostrar les bases fa uns mesos no li ha quedat més remei que vestir cartells i candidat amb les millors robes sobiranistes i reivindicatives, i tot i semblar mesurat i sobri, o potser per això, Ridao genera confiança a unes paraules que sovint utilitzem (primera persona del singular) com a punxons irracionals a ritme de cant d’estadi esportiu.

No crec que Esquerra vagi a Madrid a buscar la independència, ni ara ni al 2014. Millor que ells ningú sap que la independència s’aconseguirà des de Catalunya però ja és un primer pas important incorporar la paraula, el gest, espolsant manies centristes i moderades perquè al cap i a la fi la recerca de la independència no ha de ser necessariament reivindicativa. En tot cas ja hi som qui reivindiquem justícia amb la veu gruixuda i el coll encetat.

Però és que Esquerra s’ha de presentar amb el discurs clar, amb un pla d’empresa i amb les passes marcades. No clamar no vol dir callar. No fer un cop de puny a la taula no significa abaixar el cap. No alçar la falç no significa conformar-se amb el discurs dels socis de govern. Esquerra sap o hauria de saber que té els carrers de Catalunya reservats per poc que actuï amb intel·ligència i sense que es noti la cura. En una partida d’escacs no es celebra cada moviment, s’espera a fer escac mat al rei. Joan Ridao és d’aquells cavalls que debiliten la defensa contrària. Només espero que a mitja partida a ningú se li acudeixi tornar a repintar les figures.

Emprenyada no és pessimista

Entenc que els que no combreguem amb la dinàmica socialista, per eliminació, som titllats de pessimistes pels seus publicistes de campanya. Existeix una mar de fons en el cartell de Carme Chacón que o bé falla des del punt de vista d’observació, o bé ens vol fer caure en el parany d’aconsellar-nos com ens hem de sentir. Un poble pessimista no munta una manifestació amb centenars de milers de participants com la del passat u de desembre, ni manté una actualització diària d’una de les xarxes blocaires i poliblocaires amb més densitat d’Europa, ni es mobilitza per a fer una consulta popular el mateix dia dels comicis. Una Catalunya emprenyada no és necessàriament una Catalunya pessimista i és d’una miopia superior entendre que els catalans ens hem rendit o aspirem a votar una altra opció o a no votar per un sentiment de desencís. Els socialistes reclamen la Catalunya optimista quan a més d’optimista, hauria de ser il•lusa, encantada i irresponsable per continuar votant el mateix; hauria de tenir aquella mena d’optimisme feliç que llueix en els ulls del simple.

Respecte?

Llegeixo contínuament en els cartells i escolto en les intervencions públiques de Duran i Lleida la paraula respecte. Respecte que imagino va dirigit a mode de súplica o d’exigència al poble espanyol o a la classe política espanyola. Pobre de mi pensava que el respecte era un valor que s’aconseguia dels altres amb una manera de fer i que si l’actitud era la correcte i els altres no la reconeixien amb aquest respecte, més que exigir-lo el què tocava era enviar-los a pastar.

No m’estranya que hores d’ara la piràmide d’edat del votant de CiU estigui invertida doncs miro al meu voltant i als únics que se’ls permet la llicència de tenir una actitud tant carrinclona són la bona gent gran que després de tota una vida a l’ombra de l’estat es congratulen de poder sol·licitar respecte. CiU sorprèn canviant en poc temps proclames sobiranistes per mostres de dependència emocional cap a Espanya. Durant la setmana hem vist Mas demanant a Zapatero que intervingui en la formació del pròxim Govern de la Generalitat i Duran demanant respecte a Espanya.

Una falta de respecte diu més de qui l’efectua que de qui la rep. Més val que CiU es dediqui a mirar cap a Catalunya si és que vol governar per a aquest país doncs està seguint una política acomplexada que va passar de moda fa més de vint anys.

Espanya estimarà Kosovo

El dissabte passat el subconscient em va jugar una mala passada quan al final de l’entrada “Catalunya no és Kosovo” escrivia “Els espanyols corren a defensar aquest model d’autodeterminació...” potser influït pel suport que semblaven tenir dels socialistes de Manresa tots els moviments sobiranistes menys el català i el basc i pel ressò de les paraules de Putin quan en un primer moment el govern espanyol desfilava amb el pas canviat. És curiós de veure que entre els nombrosos comentaris que va rebre aquell escrit, tant crítics com favorables, cap va incidir en l’aparent equívoc d’aquesta afirmació. Estic convençut que en l’ambient general es respirava, es respira, una certa provisionalitat de la postura socialista en tot el procés d’autodeterminació kosovar.

A menys d’un mes vista de les eleccions espanyoles i davant d’un públic acostumat a passar amb la lectura dels titulars de premsa en el millor dels casos, quan no amb la tertúlia del bar, de l’esplai o de la feina, amb els nacionalismes catalans i bascos en portada i amb els populars pendents de qualsevol oportunitat d’exercir la demagògia, el govern socialista s’ha emporugit i amb el risc evident de no poder fer-se entendre ha triat la sortida més fàcil. I la sortida més fàcil ha estat posar-se de cul a la postura conseqüent amb el seu discurs i contradir el sentit comú. En el cas dels populars la incoherència tot i ser més pronunciada és menys greu perquè ja ens tenen acostumats a jugar amb l’alarmisme.

I tot això no és pas perquè els socialistes estiguin a favor de l’Europa dels pobles ni del dret a l’autodeterminació en condicions normals. Els socialistes estimen Kosovo perquè culmina un model de desnaturalització, d’homogeneïtzació d’un territori, basat en els moviments demogràfics, en la promoció de corrents migratoris i en la prostitució de la democràcia fins al punt de fer-la complir amb una població feta a mida. Ho escrivia fa temps qüestionant-me els requisits per portar a terme un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Tot i que pugui reobrir el debat de l’Europa dels pobles i això sempre és positiu, els precedents kosovars no són els mateixos que els catalans i a la llarga fins i tot podrien ser perversos per a les nostres aspiracions nacionals. No hi ha dubte que el govern socialista sap que el model kosovar legitima la imposició cultural, lingüística i identitària del poble nouvingut en el territori d’acollida per l’aplicació de la democràcia i sense el respecte als drets històrics de la comunitat receptora. No arribarà primer de maig sense que la cúpula socialista no hagi canviat la seva postura davant Kosovo.

Vot en blanc

De fa dies que hi penso i cada dia que passa estic més convençut de la necessitat de votar en blanc. Ahir anava a dormir llegint el comunicat on la CUP de Manresa anunciava la seva absència al ple perquè l’alcalde Camprubí no els deixava presentar una moció en favor d’ANB i PCTB arran de tots els trucs de màgia que s’han fet des de Madrid per evitar que es poguessin presentar a les eleccions. L’excusa, la burda excusa és que fa deu anys es va arribar a l’acord tàcit entre les formacions polítiques de llavors de no presentar mocions en el darrer ple abans de qualsevol contesa electoral. No m’estendré en el detall perquè ho explica perfectament Jordi Masdeu en el seu bloc. Només destacar que cap de les cinc formacions polítiques homologades va gosar contradir l’alcalde.

Ahir també llegia Marc Arza defensar en el seu bloc, no sense crítiques, l’indispensable vot en blanc i és curiós repassar els darrers esquetxos de Poliblocs per adonar-se’n que no és una opció descabellada fins i tot per a molts militants. El vot en blanc dipositat des de la responsabilitat i havent pensat bé les seves conseqüències és una eina que tenim per a significar el nostre disgust, la nostra voluntat de votar, el nostre encaix en un sistema democràtic que malgrat tenir moltes mancances i sofrir encara de nombroses irregularitats ens permet influir en el nostre futur. No he votat mai en blanc però aquesta vegada vull que el meu vot destaqui. No com un vot de ràbia ni com un vot de càstig, sinó com una manera de mostrar el meu desencant per com s’estan portant les coses. Sóc conscient que la majoria del vot en blanc (que no pas de l’abstenció) vindrà de mans de catalanistes d’esquerres i ja m’està bé.

Ja m’està bé que ERC vegi que té mercat més a l’esquerra, més cap al sobiranisme. D’una altra manera, oferint als republicans el vot de disgust acabaran per creure que ja ho fan bé i s’inclinaran encara més cap a les posicions còmodes on es troben ara. Mal favor fa al país aquell que ofereix un vot crític al seu partit de tota la vida creient que evita un mal major. Mal favor fa al país i mal favor fa al partit ja que mai visualitzarà el descontent per la seva gestió. Un país que ha aguantat tot i els vuit anys d’Aznar i els altres d’hipocresia socialista no li vindrà ara de fer d’àrbitre d’un encontre en terres foranes. Abans era una possibilitat, ara és un convenciment: jo voto en blanc.

Mas demana ajuda a Zapatero

Que poc seriós resulta veure Artur Mas disfressant d’exigència la mateixa cantarella que va utilitzar per acceptar l’Estatut retallat de Moncloa. És ben cert que primer Duran i Lleida i ara Mas no tenen la mateixa concepció de dignitat que tenim la majoria de catalans que podem entendre la negociació amb Madrid (encara que sigui amb moltes dificultats) però no encertem a veure el benefici d’un mercadeig particular. La proposta, si es vol, es fa arribar a Ferraz amb acusament de rebut de Nicaragua també, perquè no es pot pretendre visualitzar una dependència total de Madrid en qüestions pragmàtiques ni que sigui per mostrar la dependència dels socialistes catalans.

Perquè tot i que existeixen mitjans [més clar en l'edició de paper] que volen fer creure que es condiciona la política espanyola respecte de la catalana la realitat és que tornem encara que sigui amb l’inconscient a la fotografia de les escales de Moncloa quan Mas i Duran (cames ajudeu-me) estrenyien la mà de Zapatero després de regalar-li l’Estatut i un bon grapat d’anys de reclamació nacionalista. Amb aquest gest, amb aquesta reclamació repetida en veu alta es recorda l’única vegada que des del PSC es van desobeir les ordres directes de Madrid i, a sobre, es magnifica.

És com si Cronos després de mutilar el pare anés a reclamar al cos per la revel•lia de la seva mà dreta. Si per una banda es vol fer veure que socialistes catalans i socialistes espanyols són la mateixa cosa i per l’altra es corre a reclamar als socialistes espanyols que facin creure als catalans pel què fa al respecte de la llista més votada es corre més risc d’acabar empaitant papallones que governant el país. Entenc que la travessa és llarga, però d’aquí a anar a Madrid a que posin ordre en el Parlament de Catalunya i en el Govern de la Generalitat hi va un abisme. Si més no CiU hauria de fer el possible per dissimular la seva indignitat.

Rajoy i Duran fan política de sota-ventre

No és novetat que els partits reaccionaris com PP i Unió toquen els sentiments primaris de la ciutadania per treure flama d’unes brases que inconscientment tots duem a dins. A nivell patriòtic els populars ho fan amb un espanyolisme ranci i orgullós i els d’Unió amb un catalanisme racial i costumista. Però el que llegeixo aquests dies a Rajoy i a Duran i Lleida ratlla la pocavergonya i la mesquinesa. No s’entretenen ni a dissimular prejudicis ni a crear estereotips i apliquen la política del mínim esforç, la política irresponsable, aquella que penalitza la falta sense posar remei al problema.

Els que em llegiu sabeu que no sóc propens a fer pantomima amb la immigració, amb l’educació, amb la delinqüència o amb la marginalitat, ni m'agrada simplificar la meva postura respecte a la religió ni a Déu. Però una cosa és reflexionar sobre problemes complexes i una altra és deixar anar els diables. Defenso els mateixos valors que Duran quan en els cartells preelectorals reclama com a propis la responsabilitat, la tenacitat, l’esforç i la família. El que ens diferencia es que la responsabilitat, la tenacitat, l’esforç i la família que jo reclamo són valors molt més complets, molt més ètics que els que s'exigeixen des de la dreta. Ells necessiten de l’església com a crossa externa per a completar les seves mancances morals. Jo no necessito l'església per intentar fer el que crec correcte.

La darrera de Rajoy, que podria signar igualment Duran, és la de rebaixar l’edat penal per delictes greus o reincidència sense dir si paral·lelament s’aplicaran mesures correctives per evitar el creixement de les actituds il·legals entre la joventut. No vull escriure sobre la delinqüència adolescent, sobre el gamberrisme, sobre la utilització de les noves tecnologies o sobre l’actitud dels pares sense fer-me un plantejament general de les seves causes però limitar la resposta a un problema tant greu castigant només les conseqüències és com pretendre adreçar un arbre a cops de destral. De petit si un gat es cuida i remena molt agafa neulia, si es deixa créixer sense cap cura es torna salvatge. Als senyors Rajoy i Duran no crec que ningú els digués que fer política fos fàcil. Més val que facin el favor de deixar de matar gats i apliquin reformes perquè creixin sans i independents.

Faràndula contra episcopat

Gràcies a Déu no he de triar entre Almodovar i Rouco Varela. El teatre de la vida no em situa entre l’arlequí i l’alçacoll. Tinc un jardí d’allò més variat. Però em faig a la idea de com ho deuen passar els de Sòria entre proclames episcopals i cançons protesta de la SGAE. No sé què és més trist de sentir. La reafirmació beata o la reconversió de Sabina.

Escrivia sobre la immoralitat de la colla de l’SGAE i surten ara previ a campanya com la cara (dura) de la moneda on la Conferència Episcopal ocupa la creu. Més vergonyós és encara veure els funambulismes que alguns autors són capaços de fer per mantenir l’espoli al ciutadà que no pas les manifestacions dels bisbes. Aquests darrers cobren dels impostos directes i de la voluntarietat del declarant de l’IRPF, mentre que els de l’art subvencionat han aconseguit un cànon per la cara, per la cara pròpia i per l’estupidesa de les forces d’esquerra, més CiU i EAJ (PNB), que afecta d’igual manera al pobre que al ric, al CD verge, a la impressora o a la connexió d’internet.

Sembla mentida que hores d’ara la tàctica dels dos grans d’Espanya passi per treure a passejar els que aguantaven el pal·li o els que en la movida es fotien fins les tranques i ara pretenen recuperar els diners malgastats. Ha de ser dur ser de Sòria i arribar a pensar que aquestes dues són les úniques alternatives en unes eleccions, les dues úniques alternatives com a plantejament vital. O sotanes, o màscares.

Balances fiscals no vinculants

Solbes ha anunciat a Galícia la creació d’un grup de treball que ha d’elaborar l’estudi de les balances fiscals per a fer-les públiques. Per a fer-ho s’usaran dues metodologies de càlcul diferents que ha elaborat l’Institut d’Estudis Fiscals escollint unes variables o altres segons quines s’utilitzin. El resultat, sigui quin sigui, no serà vinculant. Aquest darrer punt no sé si és positiu o negatiu però segur que és il•lògic.

És com si l’abril fes el càlcul de la meva declaració de la renda amb la intenció de fer-ne públic el resultat però sense presentar-la ni pagar-la (o cobrar-la). Si ho faig amb la intenció de modificar els resultats per a fer-me passar per ric o pobre però el càlcul no reflecteix escrupolosament la realitat de la meva economia potser serà millor que no la presenti per evitar l’escarni públic i una més que previsible sanció administrativa. Dit d’una altra manera, si aquest estudi ha de servir al Ministerio de Hacienda per a rentar-se la cara desviant l’atenció cap a quina de les dues metodologies de càlcul és la correcta i encara i així sense la confiança plena de que els resultats no hagin estat maquillats més valdrà que no exigim la vinculació dels estudis no sigui que encara ens toqui pagar.

Per una altra part, si l’estudi es realitza amb cura i sense intromissions polítiques interessades, si podem refiar-nos de la independència del grup de treball i si dona els resultats que previsiblement demostrarien el desequilibri fiscal que pateix Catalunya des de sempre potser serà l’hora definitiva d’oblidar la negociació del botiguer, aquella que ens empeny a esgarrapar sempre fins que ens hem quedat sense ungles i condonar el deute històric, donar-lo per ben empleat i emancipar-nos perquè per rebaixar el deute de cinc a tres no ens calen tutories.

Es vergonyós que algú pretengui fer un estudi per no treure’n aplicació pràctica, però encara és més trist veure els nostres representants polítics anant a Madrid amb la soga al coll i amb cara de demanar almoina. De totes maneres que Pedro Solbes s’ho faci mirar. Jo també recontaré la meva hipoteca i no la faré vinculant a no ser que em doni zero.

Ja tenim Agència Tributària solidària, 3 de gener de 2008.

El 9 de març toca signar pel dret a decidir

El proper 9 de març serem molts els que no votarem o si ho fem serà desencantats de la situació política de Catalunya amb una crisi d’infraestructures galopant, una atonia general i, pitjor que tot, amb uns partits polítics que serven immòbils en un matís de grisos no massa variat. Davant d’aquesta situació el desig de llibertat va empènyer els ciutadans i ciutadanes del nostre país a emprendre mobilitzacions tant el 18 de febrer de 2006 com l’1 de desembre de l’any passat reclamant un gest de radicalitat democràtica al nostre govern convocant un referèndum per a la pròpia determinació identitària i estructural.

La Plataforma pel Dret a Decidir i la Plataforma Sobirania i Progrés aprofitaran les eleccions que es portaran a terme el proper 9 de març als estats francès i espanyol per a fer una acció de recollida de signatures prop dels col·legis electorals a fi d’instar les institucions dels Països Catalans a reclamar la competència per fer referèndums. L’acció s’emmarca dins la campanya “Decideixo decidir” i hem de ser conscients que té, si m’ho permeteu, fins i tot més dificultat d'organització i d’execució que les mobilitzacions anteriors ja que pretén estendre’s a tot el territori català, des de Fraga a Maó i des de Salses a Guardamar.

És per això que indestriable a l’acció d’anar a signar és necessària l'organització anterior de meses de recollida de signatures distribuïdes per tots els Països Catalans i la col·laboració de tothom, organitzat o no, per muntar la paradeta. A la Catalunya Central som prous col·lectius polítics que aquell dia no faran campanya, entitats socialment implicades i sectors dels sindicats amb les idees prou clares de país. Així mateix hi ha famílies que amb tres o quatre membres bé poden agafar la carmanyola o l’entrepà i passar el dia fent campanya i coneixent gent.

Evidentment quedarà signar però sobre això ja escriuré quan quedin pocs dies. Les grans revoltes s’han fet sempre des del poble i cap al poble. La situació actual bé es mereix una resposta activa i responsable. No podem permetre que la desgana general ens domini les ànsies de llibertat i de justícia. Per a sol·licitar informació i material de campanya cal anar a la web dels companys de Dd!.

Ni polític ni sobiranista, 24 de gener de 2008.
Motivant-me per anar a votar, 13 de gener de 2008.
Insatisfacció política no és desencant, per ara, 6 de gener de 2008.
Dicotomia sobre la participació en un referèndum, 5 de gener de 2008.

L'església ens indica el camí

No entenc l’esquinçament de vestidures d’algunes persones davant el comunicat d’orientació del vot de la Conferència Episcopal Espanyola. Al PSOE ja han tret el cava de la nevera i no deixaran d’allargar el conflicte tot el què puguin. Només faltaria! Que si no poden usar el terrorisme, que si ens mostrem sorpresos davant del Vaticà, que també hi ha cristians en les seves files i estan molt disgustats... Quin regal per a un partit que encara vol semblar d’esquerres tenir la icona del reaccionarisme més recalcitrant bramant en contra. Els amos de la COPE saltant-se locutors i ironies per atacar directament els punts guia del programa socialista quan aquests s’han passat tota la legislatura burxant en la moral cristiana per desgastar.

Que no pateixi ningú per la separació entre església i estat doncs aquesta no ha existit mai més enllà de les formes. La separació és impossible quan l’església representa ser la vetlladora de la moral i els partits polítics es funden en ideologies. I altra cosa no però els socialistes se n’han fet un fart aquests quatre anys de legislar contra els preceptes de la moral cristiana i, el què encara és més greu, contra els privilegis econòmics de l’església.

L’església per la seva part no fa més que comunicar la seva doctrina. No al divorci, no a l’avortament, no a l’eutanàsia i no als matrimonis i les adopcions entre homosexuals. Alguna novetat al respecte? Sí, no a la negociació amb terroristes. Tampoc calia que ho fessin explícit per a què tots tinguéssim d’antuvi les nostres sospites al respecte. De fet la pedra angular del cristianisme és la sobrevaloració de la vida. Que no l’haguessin sobrevalorat en èpoques de Hitler, Franco o Pinochet no treu que ara ho puguin fer. De tot plegat els que sortim més perjudicats som els cristians de peu, aquells que ens pensavem que Crist era pau, amor, comprensió i solidaritat.