Ara arriben les esmenes d'Esquerra Independentista

El passat 17 d’octubre escrivia que les esmenes que presentava Uriel Bertran a través de la plataforma Esquerra Independentista a la Conferència Nacional d’Esquerra que s’havia de celebrar aquell cap de setmana eren l’excusa que tenia l’aparell del partit (entenguis Puigcercós i Vendrell) per presentar-se davant Montilla exigint un replantejament a mitja legislatura del segon pacte tripartit. L’únic handicap que existia era que sense que es notés els assistents a la conferència entenguessin que era del tot necessari que aquelles propostes prosperessin amb o sense el consentiment del clan de l’avellana (entenguis Carod i Benach). Paral·lelament es garantia una taula de flotació per a Puigcercós en el cas que l’esmena a la totalitat de Reagrupament.cat tirés endavant o rebés un suport considerable.

Tot i l’important empenta rebuda, les esmenes d’Esquerra Independentista no van prosperar i no es va poder tornar a utilitzar l’argument de l’opinió dels militants de base que tan bé (i encertadament, si se’m permet) usen Puigcercós i Vendrell per canviar les postures oficials (recordem el canvi de vot en el referèndum de l’Estatut). Han passat dos mesos i sembla que el canvi d’any i la distància en el temps han aconsellat Puigcercós deixar de dissimular l’evidència i tornar a emprendre el camí de la renegociació del pacte tripartit sabent que ara són els socialistes els que tindrien dificultats per fer entendre un trencament basat en l’obediència als mandats d’Espanya a l’hora de complir l’amenaça del principi de legislatura: o sigui, pactar amb CiU.

Perquè al cap i a la fi aquesta era la por que tenia Esquerra en el moment de tancar el segon pacte de govern tripartit (por d’Esquerra i pànic d’Iniciativa): La constatació del pacte que Mas i Zapatero havien tancat per a Catalunya, al preu d’un Estatut, de fer una sociovergència amb la presidència pel partit més votat i que el va trencar Montilla (entenguis Iceta) per tal de ser president, però que van utilitzar per domesticar Esquerra i endossar-li els Mossos d’Esquadra a Saura. El que no entenc és la necessitat que tenia Esquerra de seguir governant a aquest preu. Gairebé hauria estat millor presentar el pacte entre convergents i socialistes com la constatació d’un acord del poder d’esquenes al poble i haver-se mostrat com la principal força política enfront del pacte d’interessos personals i amb les mans lliures. És clar que haurien estat quatre anys sense tocar poder; per a Esquerra hauria estat aconsellable, per alguns dels seus dirigents, un malson.