La primera sensació que noto quan entro a Google Earth és de vertigen; un vertigen que es transforma en fascinació i que em permet viatjar a molts llocs del món on em puc imaginar una vida molt més relaxada que la nostra. És un tòpic, però no per això menys cert que la distància i la diversitat de costums maximitza l’absurditat de donar tanta importància a les foteses que tenim per quotidianes només perquè el temps, aquesta variable que sempre està a la contra tant a la formulació física com a l’econòmica, el tenim sobrevalorat en una carrera sense meta cap a la superevolució.
El temps ens marca als estudis i al treball, ens marca amb les despeses fixes periòdiques, fins i tot ens marca a l’hora de presentar una reclamació o a l’hora d’exprimir-lo al màxim per fer cabre tot el treball possible en una jornada laboral. El pitjor de tot és que aquesta programació temporal ja no és per a nosaltres una condició cultural sinó de caràcter i estem tant avesats a funcionar amb presses i a contrarellotge que quan tenim el dia lliure, quan ens podríem relaxar, si ho aconseguim és només de manera superficial.
És clar que cap de nosaltres pot aturar aquest rellotge sense la complicitat activa de la resta del món, almenys del primer món, perquè el moviment és conjunt i el ritme marcat. Vivim vuitanta anys, però els vivim malament, amb nervis, presses i la sensació constant d’haver pogut fer més. I si t’entretens, si t’encantes, si et revoltes contra els elements, sempre hi ha un director del banc o una factura de la llum que et recorden que no t’ho pots permetre.
La societat del benestar no s’ho val per molt que es digui. Potser sí s’ho val per a tres o quatre que viuen a cos de rei, però no per a la resta que de no haver-ho conegut abans segur que podríem viure amb un decalatge de vint o trenta anys respecte ara. Que ningú ens empeny i la fi del món arribarà igual tant si estem informatitzats com si anem pel carrer en calçotets. Evolució? Sí, però cap a on i a quin preu. De fet, es veuen un llocs remots al Google Earth...
El temps ens marca als estudis i al treball, ens marca amb les despeses fixes periòdiques, fins i tot ens marca a l’hora de presentar una reclamació o a l’hora d’exprimir-lo al màxim per fer cabre tot el treball possible en una jornada laboral. El pitjor de tot és que aquesta programació temporal ja no és per a nosaltres una condició cultural sinó de caràcter i estem tant avesats a funcionar amb presses i a contrarellotge que quan tenim el dia lliure, quan ens podríem relaxar, si ho aconseguim és només de manera superficial.
És clar que cap de nosaltres pot aturar aquest rellotge sense la complicitat activa de la resta del món, almenys del primer món, perquè el moviment és conjunt i el ritme marcat. Vivim vuitanta anys, però els vivim malament, amb nervis, presses i la sensació constant d’haver pogut fer més. I si t’entretens, si t’encantes, si et revoltes contra els elements, sempre hi ha un director del banc o una factura de la llum que et recorden que no t’ho pots permetre.
La societat del benestar no s’ho val per molt que es digui. Potser sí s’ho val per a tres o quatre que viuen a cos de rei, però no per a la resta que de no haver-ho conegut abans segur que podríem viure amb un decalatge de vint o trenta anys respecte ara. Que ningú ens empeny i la fi del món arribarà igual tant si estem informatitzats com si anem pel carrer en calçotets. Evolució? Sí, però cap a on i a quin preu. De fet, es veuen un llocs remots al Google Earth...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada