Ara és l'hora, segadors d'Esquerra

Ho escrivia farà dos mesos [Es consolida el PSC espanyol] coincidint amb la baixa de Pasqual Maragall del PSC: el PSOE ha agafat les regnes del socialisme català que a dures penes manté tres figures de la vella guàrdia com són Tura, Castells i Nadal. No, no és el tòpic de sempre atribuint poc catalanisme al PSC, és la constatació de la deriva que el partit ha seguit aquest darrer any. He de confessar que estava equivocat quan vaig veure amb bons ulls l’accés de Montilla a la presidència de la Generalitat. Creia que demostrava un signe de maduresa de Catalunya i fins i tot confiava que el nou president entendria la importància de la institució que havia de presidir. Però no ho ha fet. Ha seguit actuant com a cabdill de l’aparell socialista espanyol dintre del PSC com ho feia anys enrere junt a altres alcaldes metropolitans. No s’ha cregut el càrrec que ostenta i dia sí, dia també, prioritza les directrius de partit (del PSOE) per sobre del sentiment i els interessos del poble que governa.

Com a sobiranista, però sobretot com a home d’esquerres, sempre he preferit el pacte d’Esquerra amb els socialistes catalans al pacte amb CiU. He cregut que era una aposta arriscada, però valenta. Estava convençut que portaria els socialistes cap a una mena de catalanisme moderat. Però estava equivocat. Des de la reedició del pacte s’ha aconseguit l’efecte contrari al desitjat i s’han mantingut els ànims intervencionistes connaturals a l’esquerra acomplexada i dubtosa.

A aquestes alçades de legislatura i a pocs mesos de les eleccions que per a ells són les importants ha arribat l’hora de dir prou. No pas des d'una societat civil que ja ha demostrat el seu desencís, sinó des de la tàctica i l’estratègia política. Toca moure fitxa a Esquerra i no cal ni és convenient tornar a convidar els catalans i les catalanes a l’enrenou de vestir-nos de diumenge per anar a votar. De mecanismes no en falten.

Existeix la possibilitat d’una moció de censura per investir Carod-Rovira nou President de la Generalitat pels dos anys i escaig de legislatura que queda. Estic segur del suport de CiU si se’ls garanteix un nombre de conselleries proporcional als seus diputats i que el president d’Esquerra no tornarà a repetir com a candidat a les següents eleccions. S’aconsegueix un cop d’efecte a pocs mesos de les eleccions espanyoles, es demostra als socialistes que no es pot governar d’esquena a les necessitats del poble. Carod-Rovira acompleix el seu somni. Puigcercós té via lliure cara el 2010. CiU toca poder després de molt temps i es garanteix la desaparició d’un candidat incòmode per a les seves aspiracions futures. Esquerra fa el salt qualitatiu definitiu.

Potser el PSC ha arribat a pensar que els seus votants no agafen el tren, ni paguen impostos, ni fan cues a l’autopista. Els socialistes han tractat els catalans com si tots fossin de CiU o d’Esquerra. En cap regió del món, fins i tot sense ànsies sobiranistes, es poden trobar uns representants que es posin de cul als seus ciutadans com ha fet el PSC amb Catalunya. Bon vent, els diria jo. I barca nova.