L’evolució electoral russa anirà cada cop més a un sistema bipartidista com el nord-americà. Però encara queden deu o quinze anys, quan Putin envelleixi i es retiri de la política activa i de la passiva i la democràcia es normalitzi. Quedarà el Partit Comunista com un botó en mig d’una sastreria. No pas com una ICV a Catalunya, sinó com una IU a Espanya.
Dic això perquè qui llegeixi la premsa d’aquests dies després de les eleccions a la Duma pot arribar a l’equívoc de pensar que la visió que se’ns mostra aquí de la política russa és la mateixa que es té allà. En el gruix de la societat russa el que no està a favor de la opció oficialista que representa Rússia Unida no ho està pas per trobar-se a l’esquerra d’aquesta opció, ni perquè tingui una visió social avançada, ni perquè pensi en un sistema de llibertats universal; a Rússia fins i tot els comunistes donen una gran importància als valors morals i enyoren la disciplina soviètica per sobre dels ideals que pogués significar el desenvolupament empíric del Manifest de Marx.
Aquesta anàlisi pot semblar reduccionista i com totes les generalitzacions ho és. Però no és menys reduccionista que la visió terrorífica de la política russa que ens arriba a occident. Escric que Rússia anirà a parar a un sistema amb dos grans partits majoritaris, un de dreta liberal moderada i un altre de dreta neoliberal, perquè en la mentalitat del rus mitjà hi flota la necessitat de tenir un govern i un cap de govern forts. No és una necessitat masoquista, ni una mena de destí fatal a la que els russos s’hi vegin abocats. És la constatació de l’experiència, des de la monarquia absolutista dels tsars al totalitarisme esquizofrènic d’Stalin. Qüestió de clima i d’extensió a controlar gegantina.
En el joc de tensions mundial és necessari tenir a Rússia com a sospitosa sempre. Ho és amb Putin que ha empresonat gran part de l’oligarquia mafiosa que es va crear en l’època de Ieltsin i ho serà en el futur amb el president que hi hagi. Rés més lluny de la meva voluntat que defensar Putin, però sospitar d’uns comicis en que la diferència entre la força guanyadora i la segona és de més de 50 punts percentuals ho trobo una mica arriscat. Com arriscada trobo també l’acusació d’assassinat d’estat que moltes vegades s’ha insinuat en el cas Litvinenko. Com també és sospitós que el Regne Unit no hagi extradit a Rússia tots els oligarques acusats d’evasió de capitals i d’enriquir-se de forma il·lícita.
Tot plegat perquè d’una manera barroera i interessada, més per omissió que per acció, ens vulguin fer passar per socialista Kasparov, quan s’acosta perillosament a la dreta més neoliberal.
Dic això perquè qui llegeixi la premsa d’aquests dies després de les eleccions a la Duma pot arribar a l’equívoc de pensar que la visió que se’ns mostra aquí de la política russa és la mateixa que es té allà. En el gruix de la societat russa el que no està a favor de la opció oficialista que representa Rússia Unida no ho està pas per trobar-se a l’esquerra d’aquesta opció, ni perquè tingui una visió social avançada, ni perquè pensi en un sistema de llibertats universal; a Rússia fins i tot els comunistes donen una gran importància als valors morals i enyoren la disciplina soviètica per sobre dels ideals que pogués significar el desenvolupament empíric del Manifest de Marx.
Aquesta anàlisi pot semblar reduccionista i com totes les generalitzacions ho és. Però no és menys reduccionista que la visió terrorífica de la política russa que ens arriba a occident. Escric que Rússia anirà a parar a un sistema amb dos grans partits majoritaris, un de dreta liberal moderada i un altre de dreta neoliberal, perquè en la mentalitat del rus mitjà hi flota la necessitat de tenir un govern i un cap de govern forts. No és una necessitat masoquista, ni una mena de destí fatal a la que els russos s’hi vegin abocats. És la constatació de l’experiència, des de la monarquia absolutista dels tsars al totalitarisme esquizofrènic d’Stalin. Qüestió de clima i d’extensió a controlar gegantina.
En el joc de tensions mundial és necessari tenir a Rússia com a sospitosa sempre. Ho és amb Putin que ha empresonat gran part de l’oligarquia mafiosa que es va crear en l’època de Ieltsin i ho serà en el futur amb el president que hi hagi. Rés més lluny de la meva voluntat que defensar Putin, però sospitar d’uns comicis en que la diferència entre la força guanyadora i la segona és de més de 50 punts percentuals ho trobo una mica arriscat. Com arriscada trobo també l’acusació d’assassinat d’estat que moltes vegades s’ha insinuat en el cas Litvinenko. Com també és sospitós que el Regne Unit no hagi extradit a Rússia tots els oligarques acusats d’evasió de capitals i d’enriquir-se de forma il·lícita.
Tot plegat perquè d’una manera barroera i interessada, més per omissió que per acció, ens vulguin fer passar per socialista Kasparov, quan s’acosta perillosament a la dreta més neoliberal.
![Connexions [From Tarragona]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEizqwfyKO0Vt9Mf33P0zOuRzNDf8lvUa9n5bNJkDrOaD4Ft_Os2PjnRg2JhI6obbMrreK6CDWNRNLqRa5kp9_85AwQwZG84ew_8_D0unaL7evngR5Vfk5-puXqgSc0foHEOYTiKoTi_XJ_f/s240/tondorotondo.png)
.jpg)
.gif)
5 comentaris:
"Qüestió de clima i d’extensió a controlar gegantina."
Com al Canadà, si fa no fa, oi?
Oriol Gil Sanchis
Disculpa'm Oriol. Pretenia ser una pregunta, però m'he descuidat l'interrogant.
El que és cert és que com major és la diversitat cultural d'un estat, major és la necessitat de la cultura dominant de tenir uns òrgans de govern forts que garanteixin el seu domini i ofeguin qualsevol gest identitari de les altres cultures. Tot i la caiguda del ràgim soviètic, encara Rússia te comunitats culturals molt diferenciades i les seves grans distàncies i la climatologia dura (tant al nord com al sud) fan que la necessitat d'aquesta fortalesa sigui vista des de la Rússia occidental com a imprescindible i mai prou suficient.
Sobre aquest tema existeix el llibre "Nacionalismes perillosos", ja vell però encara molt vigent (salvant els canvis geogràfics dels darrers quinze anys), de Serra i Huguet.
Interessant. Una altra visió dels comicis.
Tot i això, per damunt de tot està la democràcia i per tant, les eleccions lliures, secretes i directes.
I si els observadors de la OCDE no hi han anat (o no han vigilat del tot adequadament) és perquè les RRII són anti-ètiques i anti-morals; i per les quals els interessos del teu estat, passen per trepitjar un govern democràtic (2002, cas Chávez, o si anem més lluny, Salvador Allende) o per recolzar estats on no hi ha DDHH (com és el cas d'Àrabia Saudita, el pitjor estat al món, i el gran aliat dels EUA).
Diuen que hi van haver irregularitats, també ho deien amb les eleccions que ha anat guanyant Chávez successivament (a proposta seva o perquè li tocava) i mira ara com callen (després de l'acceptació del No del Govern chavista, o del que queda d'ell). Tots aquells que deien que no hi havia democràcia, ara callen com putes. I aquesta era la màxima raó per votar No! També és cert que és un context diferent, on la dreta va polaritzar la societat (pobres-rics, demòcrates "reconvertits" d'esquerres-colpistes de dretes) i el Chávez se n'aprofita i no pensa para perquè dels pobres treu el seu vot fidel.
Cal dir que Chávez té llums i ombres també, ja que aquest socialisme del segle XXI (no només econòmic, també polític), és democràtic però és anti-liberal (la separació de poders no li interessa gaire perquè sinó no pot "maniobrar"). Depèn massa del petroli, però és que abans no era del poble... encara pitjor. És un mal menor. Diu que el 2013 plega, es mereix un aplaudiment, Pujol, Gonzàlez i el Rei van durar/duren més (i ningú es va atrevir a dir res). Chávez l'haguessin elegit per eleccions democràtiques, quin mal feia? Que no el volen. Els EUA i els neo liberals el veuen com un perill. Però això de nacionalitzar, tot i ser "rojo", no és democràtic?
O confonem democràcia, amb democràcia liberal?
No sé, té llums i ombres, com el neo liberal neo conservador Sarkozy.
Els dos s'asemblen molt.
CONCENTRACIÓ DE PODER (Chávez a través de referèndum, Sarkozy tot i que no concentra tan poder, si concentra més portades a la premsa, i últimament amb el Txad fa funcions de Ministre d'Exteriors)
POPULISME (discursos populars, amb certa demagògia, sobretot Sarkozy)
INSULTS (Sarkozy a la classe obrera i als dels suburbis, Chávez a qui s'ho mereix XD: el Rei, Bush, etc.)
MILLORAR SENSE SOLUCIONAR LES COSES D'ARREL (pujar el preu del petroli, atacar el funcionariat)
Publica un comentari a l'entrada