Vénen eleccions, arriben il·legalitzacions

De sempre he cregut que per sobre de consideracions ètiques o morals el grau d’evolució científica i tecnològica de la humanitat és admirable. Des de la primera espurna d’electricitat fins a la conquesta espacial o la microelectrònica o la medicina o la farmàcia o, mal que ens pesi, els programes atòmics qualsevol cosa sembla possible de cara al futur encara que en moltes ocasions l’agenda ve marcada més per un calendari comercial sostenible (i per tant, beneficiós per les empreses) que no pas pel ritme real d’innovació.

Aquest alt nivell evolutiu que s’ha aconseguit a nivell tecnològic no ha tingut equivalent en les branques humanístiques. És una afirmació arriscada ja que en la història han existit importants sociòlegs, politòlegs, antropòlegs, filòsofs socials, però en les matèries que més s’ha avançat són aquelles en que major dependència científica existeix, o sigui, l’economia, la política econòmica, bàsicament el capitalisme que, malgrat tot, no té el grau d’evolució que pot tenir el càlcul de la ruta d’una sonda espacial que ha de passar per tots els planetes del nostre sistema solar prenent fotografies i mostres de les seves òrbites abans de perdre’s més enllà de Plutó.

Dintre del cos legislatiu espanyol existeix la Llei de Partits (té un altre nom que em fa vergonya d’escriure) que és un clar exemple de la falta d’evolució de la cultura humanista, si més no de la que afecta a la llei espanyola. Fora que com amb qualsevol llei un pot estar-hi a favor o en contra, el problema d’aquesta llei ja és de formulació i m’ha tornat a ser present quan Zapatero ha anunciat que l’aplicarà contra ANV i PCTV. Citava al principi l’admiració científica perquè la recordava de quan de petit considerava que la gent adulta no es deixava portar pels impulsos que moltes vegades jo sentia com a nen.

Però m’equivocava. En una democràcia que ens volen mostrar com a assentada ens fan passar una llei amb el beneplàcit de les dues majors forces polítiques espanyoles i amb el suport incondicional de la majoria del poble que depèn d’una decisió arbitrària d’un jutge o un govern a l’hora de valorar el silenci d’una formació política. I deia que no és qüestió d’estar-hi a favor o en contra, sinó de que no és justa. En qualsevol judici, tant si és civil com penal, el silenci és silenci, no és ni sí, ni no, és silenci. No entenc en base a quina llei divina algú pot extreure d’un silenci el suport a un grup terrorista. Perquè malgrat que hom pugui pensar que potser ANV i PCTV són formacions polítiques properes a ETA, la justícia no depèn de sospites o rumors sinó de fets. Si hi ha fets hi ha causa. Si no hi ha fets, i un silenci no és un fet, no hi ha causa. Al cap i a la fi la Llei de Partits només se sustenta en un possible silenci davant d’un atemptat, perquè si les connexions amb ETA són de mena econòmica o instrumental no és aquesta llei la que s’aplica. No vull ja entrar a valorar la seva efectivitat que com queda demostrat dia a dia és nul·la.

Arribats aquí, però, no existeix cap partit polític que gosi aixecar la veu davant d’aquesta injustícia no fos que aprofitant l’embolic quedessin com a amics dels terroristes davant l’opinió pública.