dissabte, 8 de desembre de 2007

El zoo d'en Sorribas

De la meva època escolar recordo sobretot tres títols que em van marcar d’una o altra manera: El zoo d’en Pitus de Sorribas que va ser el meu primer llibre sense tutoria adulta, Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo que em va erotitzar en una edat molt primerenca (més tard recordo Joc Brut, també de Pedrolo, molt més interessadament sensual) i, finalment, Cien Años de Soledad de García Márquez que va ser el primer totxo que llegí per devoció després de tres intents fallits.

El zoo d’en Pitus reflectia un paisatge urbà que s’adia a la visual que jo tenia a casa des de la finestra de la habitació de la mare, d’on des d’un tercer pis dominava tot l’ample del pati de la Pirelli. Recordo especialment l’estiu que el vaig llegir perquè tots els personatges i totes les situacions les feia passar a la vora de casa. Les parets que circumdaven el pati eren plenes de sargantanes; l’espai on s’havia d’instal·lar el zoo era molt similar al pati que ens donava vida a tota la mainada del barri. Sempre hi havia nens i nenes voltant per darrera l’economat o saltant pels gronxadors i per acabar-ho d’arrodonir encara existien botigues i adrogueries on el tracte era gairebé familiar.

Deixant a banda una qualitat literària molt adient a qui anava dirigit el llibre, El zoo d’en Pitus va aconseguir, i aconsegueix encara, despertar la imaginació, la solidaritat, el bé comú, la companyonia i sobretot la possibilitat de realitzar grans obres amb organització, llestesa i constància. És l’exemple clar de superació d’aquella por que tothom hem patit a l’emprendre un repte personal o comunitari. Sebastià Sorribas ha mort i jo no sóc gaire amant d’escriure de difunts recents sobre els que sembla obligat servir anècdotes i vivències encomiables.

De fet aquest escrit m’ha vingut a ment més pel record dels sentiments que em va despertar el llibre en el seu moment, que pel llibre per ell mateix. De totes formes, com el meu vell zoo d’en Pitus deu ser a la biblioteca de les Escodines, ja em vaig garantir en el seu moment de comprar-ne un altre exemplar per a les meves filles.

Publicat a Regió7 el 22 de desembre de 2007

1 comentari:

A.VV. Escodines ha dit...

Efectivament: és a la biblioteca de les Escodines. I suposo que és el mateix exemplar que el meu fill gran, d'onze anys, ha llegit no fa
gaire. I sàpigues que també a les Escodines, recentment, amb motiu de la Festa del Joc, es va representar una versió teatral de "El zoo d'en Pitus". I aquest és precisament el miracle dels "clàssics": que cada
generació, cada època, en fa la seva pròpia lectura, el seu propi tast, la seva pròpia interpretació... Enhorabona pel bloc.

Josep Alert (Manresa)