dilluns, 31 de desembre de 2007

Bloc; tancant l'any

L’onze de setembre encetava La muntanya russa sense tenir molt clar ni el nom, ni cap on volia anar, cada quan escriuria, sobre què escriuria i sense saber quan duraria tot plegat. Hores d’ara quan falten poques hores per acabar l’any entenc que aquests poc més de tres mesos d’escriptura m’han fet viure sensacions que voldria sintetitzar en les experiències que m’han agradat i les que no m’han agradat des que funciona La muntanya russa.

· M’ha agradat rebre missatges encoratjadors engrescant-me a seguir en la mateixa línia de compromís amb els meus pensaments.
· M’ha agradat tornar a parlar amb persones amb qui just ens saludàvem gràcies a que s’han acostat per comentar-me apunts del bloc.
· M’ha agradat veure comentaris a favor i en contra dels meus escrits.
· M’ha agradat veure que hores d’ara i des de l’onze de setembre he rebut cinc mil set-centes cinquanta visites (no pàgines vistes) i que d’un mes a l’altre les xifres creixen per sobre del setanta per cent.
· M’ha agradat conèixer blocaires i periodistes digitals i establir amb ells una certa complicitat gremial.
· M’ha agradat formar part de la creació incipient (per ara) de la Bagesfera. El 2008 serà el seu any.
· M’ha agradat escriure alguns apunts de pitonissa i haver encertat.
· M’ha agradat veure que alguns dels meus escrits han transcendit.
· M’agrada constatar a diari que el moviment catosfèric creix a un ritme molt alt.
· Finalment, m’ha sorprès i m’ha agradat molt que Marc Vidal m’hagi afegit a la llista dels 50 catosfèrics ja que és una “selecció pretesament personal dels blocs en català que millor representen la catosfera actual.

· No m’agrada veure blocs de polítics descuidats que quan passen els comicis de torn queden penjats. Això és embrutar la xarxa.
· No m’agrada que m’hagin amenaçat pels continguts d’algunes entrades.
· No m’ha agradat el menyspreu que m’han mostrat alguns polítics professionals de la comarca retirant-me la salutació i contestant-me en privat escrits que són públics al bloc. Treballin a Manresa o a Barcelona cobren també per aguantar els comentaris de qui governen i demostren molt poca cintura si no saben distingir entre una crítica professional i una relació personal.

Bon Any.

diumenge, 30 de desembre de 2007

Ara arriben les esmenes d'Esquerra Independentista

El passat 17 d’octubre escrivia que les esmenes que presentava Uriel Bertran a través de la plataforma Esquerra Independentista a la Conferència Nacional d’Esquerra que s’havia de celebrar aquell cap de setmana eren l’excusa que tenia l’aparell del partit (entenguis Puigcercós i Vendrell) per presentar-se davant Montilla exigint un replantejament a mitja legislatura del segon pacte tripartit. L’únic handicap que existia era que sense que es notés els assistents a la conferència entenguessin que era del tot necessari que aquelles propostes prosperessin amb o sense el consentiment del clan de l’avellana (entenguis Carod i Benach). Paral·lelament es garantia una taula de flotació per a Puigcercós en el cas que l’esmena a la totalitat de Reagrupament.cat tirés endavant o rebés un suport considerable.

Tot i l’important empenta rebuda, les esmenes d’Esquerra Independentista no van prosperar i no es va poder tornar a utilitzar l’argument de l’opinió dels militants de base que tan bé (i encertadament, si se’m permet) usen Puigcercós i Vendrell per canviar les postures oficials (recordem el canvi de vot en el referèndum de l’Estatut). Han passat dos mesos i sembla que el canvi d’any i la distància en el temps han aconsellat Puigcercós deixar de dissimular l’evidència i tornar a emprendre el camí de la renegociació del pacte tripartit sabent que ara són els socialistes els que tindrien dificultats per fer entendre un trencament basat en l’obediència als mandats d’Espanya a l’hora de complir l’amenaça del principi de legislatura: o sigui, pactar amb CiU.

Perquè al cap i a la fi aquesta era la por que tenia Esquerra en el moment de tancar el segon pacte de govern tripartit (por d’Esquerra i pànic d’Iniciativa): La constatació del pacte que Mas i Zapatero havien tancat per a Catalunya, al preu d’un Estatut, de fer una sociovergència amb la presidència pel partit més votat i que el va trencar Montilla (entenguis Iceta) per tal de ser president, però que van utilitzar per domesticar Esquerra i endossar-li els Mossos d’Esquadra a Saura. El que no entenc és la necessitat que tenia Esquerra de seguir governant a aquest preu. Gairebé hauria estat millor presentar el pacte entre convergents i socialistes com la constatació d’un acord del poder d’esquenes al poble i haver-se mostrat com la principal força política enfront del pacte d’interessos personals i amb les mans lliures. És clar que haurien estat quatre anys sense tocar poder; per a Esquerra hauria estat aconsellable, per alguns dels seus dirigents, un malson.

dissabte, 29 de desembre de 2007

Societat del benestar o del neguit

La primera sensació que noto quan entro a Google Earth és de vertigen; un vertigen que es transforma en fascinació i que em permet viatjar a molts llocs del món on em puc imaginar una vida molt més relaxada que la nostra. És un tòpic, però no per això menys cert que la distància i la diversitat de costums maximitza l’absurditat de donar tanta importància a les foteses que tenim per quotidianes només perquè el temps, aquesta variable que sempre està a la contra tant a la formulació física com a l’econòmica, el tenim sobrevalorat en una carrera sense meta cap a la superevolució.

El temps ens marca als estudis i al treball, ens marca amb les despeses fixes periòdiques, fins i tot ens marca a l’hora de presentar una reclamació o a l’hora d’exprimir-lo al màxim per fer cabre tot el treball possible en una jornada laboral. El pitjor de tot és que aquesta programació temporal ja no és per a nosaltres una condició cultural sinó de caràcter i estem tant avesats a funcionar amb presses i a contrarellotge que quan tenim el dia lliure, quan ens podríem relaxar, si ho aconseguim és només de manera superficial.

És clar que cap de nosaltres pot aturar aquest rellotge sense la complicitat activa de la resta del món, almenys del primer món, perquè el moviment és conjunt i el ritme marcat. Vivim vuitanta anys, però els vivim malament, amb nervis, presses i la sensació constant d’haver pogut fer més. I si t’entretens, si t’encantes, si et revoltes contra els elements, sempre hi ha un director del banc o una factura de la llum que et recorden que no t’ho pots permetre.

La societat del benestar no s’ho val per molt que es digui. Potser sí s’ho val per a tres o quatre que viuen a cos de rei, però no per a la resta que de no haver-ho conegut abans segur que podríem viure amb un decalatge de vint o trenta anys respecte ara. Que ningú ens empeny i la fi del món arribarà igual tant si estem informatitzats com si anem pel carrer en calçotets. Evolució? Sí, però cap a on i a quin preu. De fet, es veuen un llocs remots al Google Earth...

divendres, 28 de desembre de 2007

Blocaires del Bages

En el Blogger, amb l’extensió blogspot.com, existeixen 175 perfils blocaires de Manresa. No he fet la comprovació amb altres poblacions com Sant Joan de Vilatorrada, Cardona o Sallent, però és fàcil suposar que aquesta xifra es veuria considerablement ampliada si ho fes. És cert que alguns d’aquests blocs no estan actualitzats, però tampoc podem obviar que molts blocaires porten dos o tres blocs alhora i que d’altres (jo mateix) tenim la visualització del perfil inhabilitada i no sortim als llistats. Tot això només contant els blocs que es gestionen amb el Blogger. A part, és clar, hi ha un munt de blocs amb domini propi, blocs actualitzats des d’altres administradors i blocs que depenen d’organismes, partits polítics o mitjans de comunicació. Sense contar els fotoblocs i els vídeoblocs.

Aquest conjunt de blocaires tenim un potencial immens per a organitzar trobades, per a tenir experiències enriquidores, per a realitzar actes o, arribat el punt, per a tenir un portal blocaire propi. Amb aquesta idea s’ha iniciat la creació d’una llista de correus per a blocaires del Bages blocaires-del-bages@googlegroups.com que inicialment ens permetrà conèixer-nos i en el futur ens ha de conduir a organitzar-nos a la xarxa de la manera que creguem més convenient.

Blocaires del Bages neix amb la idea de tenir com a únics requisits per a formar-hi part gestionar un bloc regularment actualitzat i tenir alguna vinculació amb el Bages (no és estrictament necessari ser-ne; s’hi pot estudiar o treballar o ser de la Catalunya Central esperant formar una llista comarcal). Així mateix es pretén que l’organització cibernètica sigui anàrquica (en el bon sentit de la paraula) i que qualsevol dels seus membres pugui convidar o proposar o gestionar a la llista amb l’única limitació de les dues normes que s’han assenyalat amb anterioritat i amb un contingut blocaire respectuós amb els drets humans.

A dia d’avui som quatre blocaires els que encetem aquesta experiència, però esperem que aviat en siguem molts més. Poc a poc nosaltres anirem buscant i trobant correus de blocaires a qui convidar però molts no tenen l’adreça electrònica a la vista. A aquells bagencs que tinguin bloc i que els pugui interessar formar-ne part poden escriure’ns a blocaires-del-bages@googlegroups.com i que recordin que el grau d’implicació el decideixen ells.

Un darrer apunt. Malgrat que els que em llegiu sovint podeu conèixer el meu perfil d’opinió, Blocaires del Bages està obert a tots els blocs independentment del seu idioma i el seu pensament polític, religiós o d’opinió (sempre i quan sigui respectuós). No es pretén més que agrupar els blocaires bagencs.

dijous, 27 de desembre de 2007

Lobbies en el Playboy

Sant Esteve, any nou i Divendres Sant són els tres dies de l’any que no hi ha premsa. Premsa convencional vull dir. La de paper. Així, quan avui al matí he baixat a la Bodega Andaluza a fer el cafè m’he hagut de conformar amb llegir el Playboy. En el número d’aquest desembre hi ha un reportatge molt interessant sobre el funcionament dels lobbies a Europa.

En l’article es tracta el funcionament dels lobbies als organismes de la Unió Europea i de com a la dècada dels noranta es va regular aquesta figura atorgant passis a representants de companyies multinacionals per a poder accedir a totes les dependències, poder reunir-se amb els eurodiputats i fins i tot poder assistir a les reunions de comissions de treball. Com a testimonis la revista cita a un diputat que ha preferit guardar-se de pressions amb l’anonimat i de Raül Romeva d’Iniciativa que parla obertament del tema. El lobbista és una persona instruïda, educada, amb molt bona presència i domini d’idiomes que porta a terme tota la seva activitat en els passadissos de la institució. Com és lògic aprofita molt bé la seva xarxa de contactes i té habilitats negociadores per tractar amb diputats que en moltes ocasions no saben del tot la matèria que toquen. Aquest fet l’aprofiten per a oferir-se com a introductors ajudant aparentment sense cap interès.

Malgrat que tots podem tenir sospites de com funcionen les coses des de la institució més local fins la més universal, i no parlo pas només d’interessos econòmics, no deixa de sorprendre que aquesta activitat estigui tant normalitzada fins al punt de viure-la com una relació quotidiana entre el poder econòmic i el poder polític. Amb un clar desavantatge d’aquest segon poder, sigui dit de passada. A tall d’exemple: mentre la Unió Europea ha fet catorze estudis sobre la influència de l’electromagnetisme en la salut de les persones, el gruix d’empreses de telecomunicacions n’ha fet més de setanta.

El tractament legal que caldria per aquests grups de pressió hauria de ser similar al que es reclama per a les empreses que financen els partits polítics. Al cap i a la fi el propòsit d’uns i altres és influir sobre les persones o partits que han escollit els ciutadans per treure'n els màxims beneficis mercantils. Es pot optar per adoptar una postura il·lusa i prohibir-los o buscar una transparència impossible obligant-los a fer públiques les dotacions o interessos particulars. La primera opció és la ideal en un món ideal; la segona és la menys dolenta en un món on la nostra màxima aspiració sigui que ens prenguin el pel a la cara. En el fons és sempre millor saber com funcionen les coses directament abans que sospitar-les per rumors.
Per cert, he comprovat que en l'edició digital de la revista aquest article és de pagament. Queda pagar per l'edició digital, pagar per l'edició impresa (el paper és de molta qualitat) o anar a la Bodega Andaluza o allà on la tinguin i prendre un refrigeri.

dimarts, 25 de desembre de 2007

Propaganda en càpsules avorrides

En aquests més de tres anys de govern espanyol Zapatero només ha pres dues decisions de mèrit, dues apostes d’aquelles que sorprenen per ser massa honestes provenint d’un polític amb responsabilitats. La retirada de les tropes espanyoles d’Iraq i la regulació del matrimoni i les adopcions entre homosexuals. És clar que ambdues van ser a principi de legislatura i eren del tot necessàries veient com la guerra d’Iraq l’havia fet guanyar les eleccions i els homosexuals eren un dels lobbies més importants de l’estat. Malgrat tot eren unes mesures que als més ingenus ens van fer pensar que hi havia una manera de fer política espanyola tolerant de veritat, amb voluntat d’aposta innovadora i amb valentia sincera. Més quan prometia respectar l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i començava a establir converses amb l’entorn d’ETA per normalitzar el panorama polític d’Euskadi. Però com es diu sovint el temps acaba situant cadascú en el lloc que li pertoca i la tolerància de Zapatero va quedar en paraules, la voluntat en talant immòbil i la valentia es va esfumar en baròmetres d’opinió.

Amb les eleccions espanyoles a la vista el PSC i CiU corren a treure vídeos a quin més penós. “La Catalunya optimista” i “Silenci” són els títols. Els socialistes de Catalunya obvien els darrers mesos de problemes infraestructurals i d’identitat derivats de l’activitat governamental espanyola i mostren el govern de Zapatero seguint els mateixos patrons de sempre perquè al cap i a la fi quan parlem de dotacions econòmiques sempre es troba la manera de fer-les superiors al passat sigui amb percentatges, amb valors absoluts, mostrant la despesa però sense contar els ingressos. Sembla com si qualsevol govern espanyol ho tingués fàcil per acontentar els cofois catalans: en comptes de prendre mesures reals de canvi només cal fer uns pressupostos on les partides catalanes siguin un pel superiors a les anteriors i, així, qui dia passa any empeny.

La creativitat en la producció convergent no millora la línia audiovisual de la precampanya. Seguretat i immigració, així de bracet, és al que més arriben els caps pensants nacionalistes. També hi surt el tema de les balances fiscals. O sigui, el mateix que fa quatre anys i que fa vuit. Podem estar contents si no arriben a mostrar el lema que van fer servir la campanya municipal passada a Vic que era alguna cosa semblant a “Els immigrants no són mala gent, però cal que els ensenyem”. Juro haver-ho llegit a la portada del Més la Marxa.

En definitiva trobo a faltar alguna proposta multimèdia més imaginativa per part dels partits. Algun joc interactiu que es pugui baixar de les webs respectives i que tingui com a objectiu fer arribar Duran o Chacón a un ministeri espanyol. Que som a portes del 2008, companys!

dilluns, 24 de desembre de 2007

Xirinacs també a Sant Joan de Vilatorrada

Aquest dijous passat el Ple extraordinari de l’ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada va viure un capítol d’aquell surrealisme que només es dóna en els municipis on l’alcalde i el govern hi són de fa anys fent i desfent no només allò que afecta el poble sinó també reescrivint els procediments parlamentaris, les normes protocol·làries i els usos i costums municipals. El grup municipal de Convergència va presentar una moció de reconeixement a la memòria de Xirinacs tot proposant que quan fos possible es donés el seu nom a algun espai del poble. Segons m’expliquen (no hi havia cap mitjà de comunicació) a partir de llavors va començar tota una escenificació més digna d’una comèdia italiana dels setanta que del plenari d’un corporació municipal.

Tot i que la moció es va presentar correctament en temps i forma, els grups municipals socialista i ecosocialista van actuar com si tot plegat hagués estat una proposta sobrevinguda amb respostes i contrarespostes dubitatives, amb consultes a la secretaria, amb intents d’esmena d’última hora i amb excuses de mal pagador. Rivera dels socialistes va presentar els seus mèrits explicant que ell havia conegut personalment Xirinacs i fins hi havia parlat. Marañón dels ecosocialistes es va justificar adduint que hi havia molts lluitadors antifranquistes que també es mereixien el nom d’un carrer a Sant Joan i que seria injust fer passar Xirinacs davant d’ells. O sigui, seguint el mateix patró lògic, segons Iniciativa de Sant Joan de Vilatorrada no es pot donar de menjar a l’afamat perquè seria injust fer-lo passar per davant de tots els africans (i no africans) que moren de gana diàriament. Com si la unitat condicionés el conjunt.

Amb els representants de Convergència als seients del públic, la representant d’Esquerra multiplicant-se en la defensa i els despropòsits d’uns i altres encara faltava el gag final quan Iniciativa que se sabia sense raó per defensar l’oposició a la proposta va treure d’un calaix una moció preparada a corre-cuita sense el coneixement de ningú. Com es evident la secretaria va haver d’advertir que allò era una irregularitat. Finalment, com aquell que té una feina feixuga que endarrereix dia darrera dia, el Ple de l’ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada va decidir tornar a discutir el punt en la pròxima reunió plenària. Aquesta proposta i dues més que s’havien discutit amb anterioritat.

Per sobre de consideracions partidistes i obviant l’actitud dels socialistes, sembla evident que aquestes situacions conflictives superen els companys d’Iniciativa. Iniciativa, a Sant Joan de Vilatorrada i arreu, s’hauria d’espolsar aquest complex de càrrec regalat i de robagallines per establir-se d’una manera clara sense dependències institucionals i amb les idees clares. En una gran empresa podem prosperar demostrant criteri i opinió pròpia o llepant el cul al nostre superior. Iniciativa fa temps que utilitza aquesta segona via quan per la seva història caldria esperar una mica d’amor propi. Iniciativa és només la nota de color dels socialistes. Rés més. Haurem d’esperar al quart dijous de gener per viure el desenllaç.

diumenge, 23 de desembre de 2007

Crítica a l'ateisme fàcil

A voltes sembla que siguin alguns grups d’ateus actius els que esmercin més esforços en parlar de Déu que els devots que van sovint a missa. Hores d’ara criticar un Déu transcendent que té voluntat de fer el bé o castigar segons sigui el cas i que tracta els feligresos de forma individual i ràpida com el metge de capçalera no té sentit, no té mèrit. Qui més qui menys ja ho sap que aquest Déu no existeix. I encara que existís, emparar-nos en l’actitud d’alguns o de molts dels seus interlocutors a la terra per a rebutjar-lo tampoc és just perquè un Concepte que es dóna suport en un cos doctrinal acceptable no pot estar condicionat per l’actitud dels seus seguidors. És com criticar el marxisme per Stalin o el Barça perquè Ronaldinho està de baixa forma.

Tota aquesta introducció ve d’uns correus que m’he creuat amb Oriol sobre les festes nadalenques que han coincidit amb una trobada meva a la xarxa d’un grup de correu que entre les seves normes en destacava una que deia que no s’acceptarien missatges que qüestionessin l’ateisme. Inconscientment m’he traslladat quinze anys enrere quan coincidia habitualment amb integristes ateus i jo, en certa manera, els acompanyava en la seva religió. Amb Oriol ens devem de fa temps una conversa fent un cafè, però com que ens coneixem prou de fa anys segurament tots dos l’anem endarrerint sabent que el dia que ens trobem serà per força estona. Tot i que sospito que Oriol també ha passat per diverses fases de pensament, els correus que ens hem escrit avui coincidien en un to bàsic de tradició catòlica sense el sucre, la canyella i el massapà. Sense Déu, tampoc. Explorant-nos dins i redescobrint que el missatge de bondat, de caritat, d’amor, d’amistat, de suport i, fins i tot, d’aquell estoïcisme agraït de saber com costen les coses correctes quan s’exerceix sincerament no ha perdut el seu valor i és potser ara més que mai del tot necessari.

Reduir una doctrina cultural, de tradició i de valors al simple dilema de si Déu existeix o no existeix és una actitud mesquina o poc madura. Independentment de Déu ha de quedar sempre la bonhomia. I aquesta bonhomia de fa dos mil anys que ens arriba d’una única via sigui amb Déu o sense Déu.

dissabte, 22 de desembre de 2007

Fem un referèndum estatal sense por

El Congrés dels diputats espanyol ha fet què havia de fer. I les senyories populars s’han assegurat d’entendre bé la pregunta no fos que passes el mateix que quatre dies abans a la que hauria de ser cambra de representació territorial. La proposta de sol•licitar una categoria d’estat .ct a nivell d’Internet per a Catalunya ha estat tombada per una àmplia majoria. No crec que a aquestes alçades cap català s’hagi sorprès ni s’estripi les vestidures.

Podem afegir el .ct d’Internet a la llarga llista de propostes puntuals que els nostres representants van presentant a Madrid amb el convenciment que es resoldran contràriament als interessos catalans. És admirable la perseverança, la paciència i la laboriositat amb què es busquen propostes anecdòtiques i com es venen les derrotes com a actes d’injustícia, de la mateixa manera que un mal entrenador es queixa de l’àrbitre després de perdre un partit. Que s’han de fer? Segurament. Que els ciutadans tenim un límit en el creixement de les orelles a l’hora d’obeir a la indignació dirigida? No ho dubtin que també.

Ja no som en època de domini convergent quan el poble català creiem que Espanya ens devia alguna cosa i ens ofeníem quan encadenàvem negacions a les engrunes que reclamàvem. Ni som en aquella era gloriosa que quedàvem enamorats del teatre de les dures negociacions que el nostre govern establia amb el govern d’Espanya i que ens suposava una xocolata del lloro que mai arribava completa. Ara aquestes coses ja no passen. Ara el govern català ja no arriba ni al teatre de l’engany. Ara el govern català negocia només l’agenda electoral per molestar el mínim en les aspiracions del govern espanyol de sortir reelegit.

I ara el poble hem canviat també. No en tenim prou amb unes seleccions esportives catalanes ni amb un Cat a la matrícula que no ens haguem guanyat per un reconeixement previ. Els catalans ja no volem que ens regalin rés. No són pas ells els que ens han de péixer l’aire per viure. Tenim ànsies de llibertat. Però no només de llibertat econòmica. Cada dia que passa tenim més clares i veiem més amples les diferències que ens separen d’ells.

En aquest context només queda sol•licitar un referèndum. I si ells creuen que ha de votar també Espanya, doncs que voti Espanya. No podran pas canviar la localització dels col•legis electorals. Podrem segmentar els resultats de la manera que ens sembli i amb una campanya furiosa pel No, es podrà mobilitzar molt més vot pel Sí. Quan tinguem els resultats sota el braç, moltes coses que ara no coneixem no es podran amagar més i en el pitjor dels casos tindrem tots plegats la realitat d’on ens movem una mica més clara.

dimecres, 19 de desembre de 2007

El Trivial catalanista

L’empresa distribuïdora del Trivial Pursuit Catalunya ha hagut de deixar de vendre aquest joc perquè entre les preguntes s’han detectat irregularitats com les de fer catalans diferents municipis i personalitats de Balears i València. A falta de saber la redacció exacta de les preguntes i respostes de les targetes només puc opinar sobre supòsits. Encara que ho vull aprofitar per assenyalar certa febre centralitzadora que hauríem de polir per no caure en els mateixos vicis que tant critiquem d’Espanya i França.

El Círculo Balear i la Federación de Asociaciones Culturales del Aragon Oriental són les associacions anticatalanistes (no és una valoració subjectiva, podeu fer clic als enllaços) que han denunciat irregularitats i falsedats com situar Maó o Sóller dins Catalunya o fer català Ramon Llull. Deixant de banda les sensacions que ens puguin despertar aquestes dues organitzacions i el fet de considerar o no català tot allò que pertany a l’àmbit dels Països Catalans, el cert és que moltes vegades la defensa d’aquesta unitat la fem de forma barroera, estrangulant, d’esquena al sentit comú i a la pròpia història del Principat, dels Països Catalans i de la Corona d’Aragó.

El fet que els estats que ens serveixen de referent més pròxims siguin centralistes, uniformadors i intolerants sembla que en comptes de servir-nos com a antídot per no errar de la mateixa manera, els fem servir com a mal exemple que imitem exagerant els gestos degut a la nostra falta de llibertats. Els Països Catalans i fins i tot el Regne d’Aragó ha estat des de la seva unió amb els comptats catalans i la posterior reconquesta de València i Balears un ens plurinacional, un territori governat per tres parlaments amb dues llengües (Saragossa, València i Barcelona, aragonès i català) essent un exemple de modernitat i de reconeixement de la diversitat sense entrar ja quan posteriorment varem ser coneguts a tota la Mediterrània.

Fent una pregunta sobre Maó, Sóller o Ramon Llull en un Trivial integrament català ja deixem clara la seva identitat territorial, no cal reforçar-la amb un text massa explícit ni amb preguntes tendencioses. Ens hem d’acostumar a treballar aquests temes amb molta més naturalitat i potser amb un cert grau de concreció geogràfica. No es pot preguntar quin escriptor i filòsof mallorquí escrigué Llibre d’Amic e Amat? Si la pregunta es fa en el Trivial Pursuit Catalunya no fa falta aclarir rés més i els que ens vulguin mal l’hauran de treballar molt més o quedar en evidència. Reconèixer la nostra diversitat nacional des de Fraga a Maó i des de Salses a Guardamar ens enriqueix, ens democratitza, ens fa únics. Uniformar-ho tot ens fa ser iguals que aquells dels que ens sentim tant queixosos.

Publicat a Poliblocs el 20 de desembre de 2007

Ara és l'hora, segadors d'Esquerra

Ho escrivia farà dos mesos [Es consolida el PSC espanyol] coincidint amb la baixa de Pasqual Maragall del PSC: el PSOE ha agafat les regnes del socialisme català que a dures penes manté tres figures de la vella guàrdia com són Tura, Castells i Nadal. No, no és el tòpic de sempre atribuint poc catalanisme al PSC, és la constatació de la deriva que el partit ha seguit aquest darrer any. He de confessar que estava equivocat quan vaig veure amb bons ulls l’accés de Montilla a la presidència de la Generalitat. Creia que demostrava un signe de maduresa de Catalunya i fins i tot confiava que el nou president entendria la importància de la institució que havia de presidir. Però no ho ha fet. Ha seguit actuant com a cabdill de l’aparell socialista espanyol dintre del PSC com ho feia anys enrere junt a altres alcaldes metropolitans. No s’ha cregut el càrrec que ostenta i dia sí, dia també, prioritza les directrius de partit (del PSOE) per sobre del sentiment i els interessos del poble que governa.

Com a sobiranista, però sobretot com a home d’esquerres, sempre he preferit el pacte d’Esquerra amb els socialistes catalans al pacte amb CiU. He cregut que era una aposta arriscada, però valenta. Estava convençut que portaria els socialistes cap a una mena de catalanisme moderat. Però estava equivocat. Des de la reedició del pacte s’ha aconseguit l’efecte contrari al desitjat i s’han mantingut els ànims intervencionistes connaturals a l’esquerra acomplexada i dubtosa.

A aquestes alçades de legislatura i a pocs mesos de les eleccions que per a ells són les importants ha arribat l’hora de dir prou. No pas des d'una societat civil que ja ha demostrat el seu desencís, sinó des de la tàctica i l’estratègia política. Toca moure fitxa a Esquerra i no cal ni és convenient tornar a convidar els catalans i les catalanes a l’enrenou de vestir-nos de diumenge per anar a votar. De mecanismes no en falten.

Existeix la possibilitat d’una moció de censura per investir Carod-Rovira nou President de la Generalitat pels dos anys i escaig de legislatura que queda. Estic segur del suport de CiU si se’ls garanteix un nombre de conselleries proporcional als seus diputats i que el president d’Esquerra no tornarà a repetir com a candidat a les següents eleccions. S’aconsegueix un cop d’efecte a pocs mesos de les eleccions espanyoles, es demostra als socialistes que no es pot governar d’esquena a les necessitats del poble. Carod-Rovira acompleix el seu somni. Puigcercós té via lliure cara el 2010. CiU toca poder després de molt temps i es garanteix la desaparició d’un candidat incòmode per a les seves aspiracions futures. Esquerra fa el salt qualitatiu definitiu.

Potser el PSC ha arribat a pensar que els seus votants no agafen el tren, ni paguen impostos, ni fan cues a l’autopista. Els socialistes han tractat els catalans com si tots fossin de CiU o d’Esquerra. En cap regió del món, fins i tot sense ànsies sobiranistes, es poden trobar uns representants que es posin de cul als seus ciutadans com ha fet el PSC amb Catalunya. Bon vent, els diria jo. I barca nova.

dilluns, 17 de desembre de 2007

La creu, l'escut i el Barça

No pensava que la Creu de Sant Jordi pogués crear malestar enlloc del món. De fet la seva presència a l’escut del Barça obeeix més a la identificació del club amb la ciutat que no pas a qualsevol referència cristiana de l’entitat. Menys encara cristiana medieval. Tenint clar això, tampoc hem de caure en la temptació d’actuar de manera infantil en resposta a les exigències saudites. Per sobre de consideracions morals, religioses o d’identitat, la realitat és que les samarretes del Barça que arriben al bressol de l’islamisme es modifiquen o es substitueixen per falsificacions més o menys encertades i una postura d’enfrontament per un petit espai (no arriba a dos centímetres quadrats) només provocaria l’enfortiment d’aquest malestar irracional.

Aquesta postura intransigent no pot ser contestada de manera intransigent. El Barça ha de saber valorar si és més important mantenir la imatge íntegra de l’escut renunciant al cada cop més important mercat musulmà o emmotllar-se com en el seu dia va fer la Creu Roja a la realitat d’aquesta ampla zona geogràfica. Canviar la Creu de Sant Jordi per una barra o, posat el cas, per una mitja lluna vermella sota fons blanc no és cedir, no és sotmetre’s, és no donar la més mínima importància a una polèmica artificial i forçada per uns cabdills que aprofiten el fanatisme dels seus súbdits per encendre la febre del victimisme. Si considerem que molestar-se per la Creu de Sant Jordi és intransigent, també serà intransigent adoptar una postura immobilista amb l'escut culé.

Paral·lelament, el món islàmic s’ha de fer un autoanàlisi. És digne d’estudi aquest rampell inquisidor que mostren tant a dins com a fora de les seves fronteres, tant amb els seus símbols com amb els símbols aliens. El món islàmic ha de madurar. No pot funcionar durant més temps amb aquest complex d’inferioritat. Ha d’entendre que la fortalesa dels seus valors depèn d’un cos dogmàtic coherent i propi, no de la incidència externa d’altres valors. Perquè al cap i a la fi aquesta postura és conseqüència de la seva debilitat, de la seva inseguretat. A ningú se li acut de pensar que un dia l’Espanyol hagi de renunciar a la corona del seu escut quan visiti el camp del París Saint Germain o del Dinamo de Moscou perquè en aquests països es tingui un infaust record de la monarquia. Si ens emparem en la simbologia de la creu vermella caldrà que ens preguntem com ha de mostrar-se la bandera anglesa en qualsevol territori islàmic.

Tot plegat és una bestiesa. Per tant seria una bestiesa perdre més d’un segon de dialèctica. No volen creu? Els hi posem un pal o una mitja lluna. La sort, sense cap mena de dubte, és que aquí podem perdre el temps amb altres coses.

dissabte, 15 de desembre de 2007

Saül Gordillo

No m’agrada ser enganxifós, però fa dies que tenia pensat escriure sobre Saül Gordillo. De fet, com que era una entrada intemporal, volia esperar a un dia que estigués espès per escriure sobre un tema d’actualitat o que les notícies del dia no m’inspiressin prou.

He de reconèixer que abans d’entrar al món del bloc no coneixia Saül Gordillo. I de fet és la sorpresa més agradable que m’he trobat com a bitàcola catalana. A banda de la seva qualitat periodística indiscutible, el seu bloc personal és una mostra de bon gust, qualitat, utilitat, varietat i sobretot treball. Treball en una aposta clara i gairebé exclusiva pel territori cibernètic.

Amb un contingut amè i vinculat, els seus articles destil·len compromís i energia. Són fantàstics per a aprofundir en qualsevol tema que toca i màgics a l’hora d’abastir tot l’ample d’opinió blocaire. La dreta de la seva pàgina és una caixa d’eines increïble pels que comencem i una referència gairebé universal de tot el que cou la política i el periodisme del nostre país, des dels blocs més propers als seus pensaments fins als webs més distants.

Capítol apart es mereix Poliblocs fet al servei de gent de partit, de sindicat i de qui sense adscripció política vol parlar de política. Les entrades a mode de notícia, amb cites de l’escrit com a resum de tot el contingut innoven l’estil dels portals blocaires facilitant la feina al lector i mimant la feina de l’escriptor. Feina neta, polida, curosa, amb un amor cap al buit que el buit li correspon. Si a tot hi afegim que comparteixo molts punts de vista seus l’admiració és ja total.

Ho escric sense vergonya: és el referent del bloc català i font d’inspiració, fins i tot estètica, de molts altres que intentem aprendre d’ell. Sinó mireu la meva capçalera de bloc i després mireu la seva. Que consti que jo em vaig haver de conformar amb una foto del casament del meu germà. No crec que ningú dels que em llegiu sovint no conegueu aquestes dues meravelles, però són d'aquelles adreces que s'han d'afegir a favorits sense cap mena de dubte.

Ferran s'equivoca de mig a mig

Amb la voluntat d’intentar ser imparcial i superat el primer esglai que em suposaren les paraules de Ferran vaig fer un esforç d’empatia per a comprendre la postura del diputat i de tots aquells que van sortir en defensa seva els dies posteriors. És un entrenament que faig molt sovint com a exercici mental per a trencar prejudicis i dogmes que sovint tenim més lligats al caràcter que al pensament. La metodologia és senzilla; consisteix a considerar que jo potser estic equivocat i l’altra persona és la que té la raó i a partir d’aquí comprendre els elements que l’han fet fer les declaracions. Així arribo a la confirmació o a l’absurd.

Haurem de suposar, que és molt suposar, que el contingut informatiu de TV3 i Catalunya Ràdio és tendenciosament nacionalista, tot i que no hi ha manera de veure un telenotícies amb la capçalera ocupant-se d’una informació d’aquí. Haurem de definir el públic d’aquests mitjans dividint-los entre els tenen un sentiment de pertinença a Espanya i els que no (o els que no tant). Evidentment hem de contar que entremig hi valen tots els matisos.

Un primer sospir d’implicació amb el ponent de la frase podria fer-nos entendre que la meitat de la població de Catalunya no està implicada amb el to nacional que desprenen els mitjans. De la mateixa manera que la meitat de la població de Catalunya podria, al principi, no sentir-se còmode amb el català com a llengua vehicular de l’ensenyament a les nostres aules. Però passa que el català és la llengua pròpia de Catalunya i no és tendència política defensar els símbols d’identitat catalans. I passa que Catalunya és el sentiment propi de pertinença dels catalans i no és tendència política sentir Catalunya com a marc nacional propi.

El que sí és irregular a Catalunya és que existeixi una pluralitat política tan gran que permeti formacions que rebutgin i fins fomentin l’odi als valors, als símbols i a la cultura pròpia. El que sí és irregular és que hi hagi qui dubti davant el fet que les emissores de la Corporació es defineixin culturalment i nacional catalanes. Sr. Ferran, vostè erra. I estic convençut que erra inconscientment posant-se en la pell de tots els que viuen a Catalunya però tenen Espanya com a referent nacional. Però facis el càrrec: aquests ciutadans ja tenen RTVE que parla la seva llengua i té Espanya com a referent nacional. I en aquest cas ningú es queixa.

Ja se que aquests ciutadans també paguen la televisió i la ràdio pública catalana. Igual que jo pago la televisió i la ràdio pública espanyola. I la corona, i el desequilibri fiscal, i...

Publicat a Poliblocs el 15 de desembre de 2007

dimecres, 12 de desembre de 2007

UDC és la UPN catalana

Duran i Lleida proclama que el primer objectiu de Catalunya hauria de ser recuperar el respecte d’Espanya. Josep Antoni Duran i Lleida té 55 anys i poca dignitat. Una proposta presentada a la CCRTV de condemna a les paraules del diputat pel PSC Ferran en que deia que s’havia d’arrancar la crosta nacionalista de TVC i Catalunya Radio no ha pogut ser aprovada perquè amb un resultat d’empat el representant d’UDC que havia de decantar la balança s’ha abstingut adduint que no calia fer sang d’aquesta declaració.

A Unió sempre ha pogut més la butxaca que el país; bé, ha pogut més que qualsevol cosa i tot apunta a que com més vells es fan els capitans més obedients la mainada. No fa gaire mesos les seves joventuts onejaven amb entusiasme estelades durant el seu congrés mentre el secretari general del partit es disculpava a Madrid declarant que davant un referèndum votaria NO a la independència de Catalunya. No és només poca dignitat, és poca vergonya, és dependència, és Estocolm, és la patologia de l’amfitrió que mostra casa seva tot i les rialles burletes dels convidats.

Repeteixo: Duran i Lleida té 55 anys. Té 55 anys i és difícil de creure que una postura així sigui personal. Tot plegat té l’origen en la recerca de sortides alternatives al trencament amb Convergència. A les diferències ideològiques s’ha afegit l’enfrontament personal que sembla tenir amb tots i cadascun dels líders joves dels socis de coalició. UDC és un PP a la catalana. És un freguem-nos les mans amb un somriure fariseu capaç d’aguantar la més crua humiliació si d’això en pot sortir un càrrec o quatre quartos. Es un “no hombre, no, si nosotros también somos españoles”, mentre fan gestos talpers de complaença catalana. Unió és obediència, és incapacitat, és submissió. Senyor Duran i Lleida, facin-se vostès un favor i de passada el faran a tota Catalunya: Donin el pas i aprofitin la debilitat del PP al nostre país presentant-se com la seva marca catalana. Així mateix, com un Hacendado respecte de Mercadona.

Publicat a Poliblocs el 13 de novembre de 2007

Municipalitzem el sòl, construïm futur

És qüestió de concepte apreciar que l’objecte, el rèdit del treball, és de qui ho treballa o de qui paga a qui ho treballa, però el que és per la seva naturalesa o no és de ningú o hauria de ser de tots. La parcel·lació oficialitzada d’una banda respectant herències històriques i de l’altra per l’impuls dels municipis en la recerca de nous habitants i recursos extraordinaris portà a la situació de fer propi el que és comú fins a pervertir el sòl com a objecte de mercadeig.

En els darrers cinquanta anys el terreny, la vivenda, l’espai ha estat utilitzat per poderosos i no tant poderosos com a excusa d’estalvi, d’inversió i d’especulació. Els darrers vint anys aquesta dinàmica s’ha exagerat i encara més amb la justificació de l’important impuls que significa la construcció per l’economia local. Tot aquest artifici es sustenta en la premissa falsa que el sòl té propietari. Que algú pot tenir un espai desocupat perquè l’ha pagat. Com si algú se li acudís deixar podrir un camió de fruita en un municipi afamat. Aquests que han trobat en la vivenda la gallina dels ous d’or no són millors que els terratinents amb els seus vassalls, no són millors que aquells que tenen coartada la voluntat d’altri.

Perquè just darrera la necessitat de menjar hi ha la necessitat de tenir un espai segur, de gaudi, íntim, familiar o solitari, però propi. Un lloc on tornar després de sortir. Un lloc que sigui l’extensió del seu propi habitant. Cap especulació és justificable. Cap mercadeig privat és just.

La municipalitat, l’òrgan que agrupa la voluntat comuna bàsica, no pot ser neutra davant aquesta injustícia. No es pot emparar en el lliure mercat per mirar els núvols. Ha de ser valenta i afrontar polítiques intervencionistes sense por, sense complexos, sense robar tampoc, però establint una base negociadora des del convenciment que atorga la raó. Ja s’ha vist que les maniobres realitzades des del temor i la moderació no tenen empenta per a canviar rés. Aquest mateix dubte és utilitzat pel poderós per agitar les moltes eines que té al seu abast i aquietar la remor. Amb les necessitats bàsiques no es pot ser guai, s’ha de ser intransigent.

I és que no tornaran a passar cinquanta anys més que els nostres nets ens puguin retreure fuetejant pel carrer que haguem deixat que sigui el mercat el que reguli la situació perquè després d’aquesta aturada vindrà una altra pujada i ja hi tornarem a ser. Des dels municipis es va establir la república. Des dels municipis s’han d’imposar les bases del bé més comunista: la vivenda. Com? En principi, no fomentant l’especulació, no cedint els drets d’explotació d’allò que amb criteri i valentia es pot emprendre des de la pròpia administració. Després ja vindrà la resta.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Foto-multes a la plaça de Sant Ignasi?

Fa uns dies escrivia sobre l’incivisme d’alguns conductors que malgrat que la plaça de Sant Ignasi s’ha transformat en un ampli espai de vianants paren, estacionen o aparquen els seus vehicles envaint la plaça sense cura ni respecte cap als veïns que volem gaudir d’aquesta nova àrea de calma. Sap greu a més perquè les obres són noves i el barri antic i hem d’aprendre a respectar-lo per aconseguir el lent procés de canvi que se’ns ha promès i alguns ens hem cregut.

Des de la finalització de les obres els carrers de Santa Llúcia i Escodines restaran només oberts pels vehicles de veïns i de serveis. Qualsevol altre transit serà prohibit però sospito que essent dos carrers que comuniquen zones distants seran aprofitats per propis i estranys per escurçar distàncies fent el pillo o a plena llum del dia.

Seria el sistema de les Foto –multes que ja s’utilitza al carrer Sobrerroca un bon sistema de control de l’accés de vehicles als carrers de Santa Llúcia i les Escodines des de la plaça de Sant Ignasi? O amb una major presència policial ja n’hi hauria prou? O ja està bé de sancionar el conductor coartant la seva mobilitat?

He incorporat una enquesta per a qui vulgui votar. Jo he votat per la primera opció sempre que els ingressos repercuteixin en millores pel nucli antic. És un vot per ordinador, no es poden fer votacions massives. Espero la vostra aportació.

dissabte, 8 de desembre de 2007

El zoo d'en Sorribas

De la meva època escolar recordo sobretot tres títols que em van marcar d’una o altra manera: El zoo d’en Pitus de Sorribas que va ser el meu primer llibre sense tutoria adulta, Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo que em va erotitzar en una edat molt primerenca (més tard recordo Joc Brut, també de Pedrolo, molt més interessadament sensual) i, finalment, Cien Años de Soledad de García Márquez que va ser el primer totxo que llegí per devoció després de tres intents fallits.

El zoo d’en Pitus reflectia un paisatge urbà que s’adia a la visual que jo tenia a casa des de la finestra de la habitació de la mare, d’on des d’un tercer pis dominava tot l’ample del pati de la Pirelli. Recordo especialment l’estiu que el vaig llegir perquè tots els personatges i totes les situacions les feia passar a la vora de casa. Les parets que circumdaven el pati eren plenes de sargantanes; l’espai on s’havia d’instal·lar el zoo era molt similar al pati que ens donava vida a tota la mainada del barri. Sempre hi havia nens i nenes voltant per darrera l’economat o saltant pels gronxadors i per acabar-ho d’arrodonir encara existien botigues i adrogueries on el tracte era gairebé familiar.

Deixant a banda una qualitat literària molt adient a qui anava dirigit el llibre, El zoo d’en Pitus va aconseguir, i aconsegueix encara, despertar la imaginació, la solidaritat, el bé comú, la companyonia i sobretot la possibilitat de realitzar grans obres amb organització, llestesa i constància. És l’exemple clar de superació d’aquella por que tothom hem patit a l’emprendre un repte personal o comunitari. Sebastià Sorribas ha mort i jo no sóc gaire amant d’escriure de difunts recents sobre els que sembla obligat servir anècdotes i vivències encomiables.

De fet aquest escrit m’ha vingut a ment més pel record dels sentiments que em va despertar el llibre en el seu moment, que pel llibre per ell mateix. De totes formes, com el meu vell zoo d’en Pitus deu ser a la biblioteca de les Escodines, ja em vaig garantir en el seu moment de comprar-ne un altre exemplar per a les meves filles.

Publicat a Regió7 el 22 de desembre de 2007

divendres, 7 de desembre de 2007

Vénen eleccions, arriben il·legalitzacions

De sempre he cregut que per sobre de consideracions ètiques o morals el grau d’evolució científica i tecnològica de la humanitat és admirable. Des de la primera espurna d’electricitat fins a la conquesta espacial o la microelectrònica o la medicina o la farmàcia o, mal que ens pesi, els programes atòmics qualsevol cosa sembla possible de cara al futur encara que en moltes ocasions l’agenda ve marcada més per un calendari comercial sostenible (i per tant, beneficiós per les empreses) que no pas pel ritme real d’innovació.

Aquest alt nivell evolutiu que s’ha aconseguit a nivell tecnològic no ha tingut equivalent en les branques humanístiques. És una afirmació arriscada ja que en la història han existit importants sociòlegs, politòlegs, antropòlegs, filòsofs socials, però en les matèries que més s’ha avançat són aquelles en que major dependència científica existeix, o sigui, l’economia, la política econòmica, bàsicament el capitalisme que, malgrat tot, no té el grau d’evolució que pot tenir el càlcul de la ruta d’una sonda espacial que ha de passar per tots els planetes del nostre sistema solar prenent fotografies i mostres de les seves òrbites abans de perdre’s més enllà de Plutó.

Dintre del cos legislatiu espanyol existeix la Llei de Partits (té un altre nom que em fa vergonya d’escriure) que és un clar exemple de la falta d’evolució de la cultura humanista, si més no de la que afecta a la llei espanyola. Fora que com amb qualsevol llei un pot estar-hi a favor o en contra, el problema d’aquesta llei ja és de formulació i m’ha tornat a ser present quan Zapatero ha anunciat que l’aplicarà contra ANV i PCTV. Citava al principi l’admiració científica perquè la recordava de quan de petit considerava que la gent adulta no es deixava portar pels impulsos que moltes vegades jo sentia com a nen.

Però m’equivocava. En una democràcia que ens volen mostrar com a assentada ens fan passar una llei amb el beneplàcit de les dues majors forces polítiques espanyoles i amb el suport incondicional de la majoria del poble que depèn d’una decisió arbitrària d’un jutge o un govern a l’hora de valorar el silenci d’una formació política. I deia que no és qüestió d’estar-hi a favor o en contra, sinó de que no és justa. En qualsevol judici, tant si és civil com penal, el silenci és silenci, no és ni sí, ni no, és silenci. No entenc en base a quina llei divina algú pot extreure d’un silenci el suport a un grup terrorista. Perquè malgrat que hom pugui pensar que potser ANV i PCTV són formacions polítiques properes a ETA, la justícia no depèn de sospites o rumors sinó de fets. Si hi ha fets hi ha causa. Si no hi ha fets, i un silenci no és un fet, no hi ha causa. Al cap i a la fi la Llei de Partits només se sustenta en un possible silenci davant d’un atemptat, perquè si les connexions amb ETA són de mena econòmica o instrumental no és aquesta llei la que s’aplica. No vull ja entrar a valorar la seva efectivitat que com queda demostrat dia a dia és nul·la.

Arribats aquí, però, no existeix cap partit polític que gosi aixecar la veu davant d’aquesta injustícia no fos que aprofitant l’embolic quedessin com a amics dels terroristes davant l’opinió pública.

dimecres, 5 de desembre de 2007

Llums i ombres a les eleccions russes

L’evolució electoral russa anirà cada cop més a un sistema bipartidista com el nord-americà. Però encara queden deu o quinze anys, quan Putin envelleixi i es retiri de la política activa i de la passiva i la democràcia es normalitzi. Quedarà el Partit Comunista com un botó en mig d’una sastreria. No pas com una ICV a Catalunya, sinó com una IU a Espanya.

Dic això perquè qui llegeixi la premsa d’aquests dies després de les eleccions a la Duma pot arribar a l’equívoc de pensar que la visió que se’ns mostra aquí de la política russa és la mateixa que es té allà. En el gruix de la societat russa el que no està a favor de la opció oficialista que representa Rússia Unida no ho està pas per trobar-se a l’esquerra d’aquesta opció, ni perquè tingui una visió social avançada, ni perquè pensi en un sistema de llibertats universal; a Rússia fins i tot els comunistes donen una gran importància als valors morals i enyoren la disciplina soviètica per sobre dels ideals que pogués significar el desenvolupament empíric del Manifest de Marx.

Aquesta anàlisi pot semblar reduccionista i com totes les generalitzacions ho és. Però no és menys reduccionista que la visió terrorífica de la política russa que ens arriba a occident. Escric que Rússia anirà a parar a un sistema amb dos grans partits majoritaris, un de dreta liberal moderada i un altre de dreta neoliberal, perquè en la mentalitat del rus mitjà hi flota la necessitat de tenir un govern i un cap de govern forts. No és una necessitat masoquista, ni una mena de destí fatal a la que els russos s’hi vegin abocats. És la constatació de l’experiència, des de la monarquia absolutista dels tsars al totalitarisme esquizofrènic d’Stalin. Qüestió de clima i d’extensió a controlar gegantina.

En el joc de tensions mundial és necessari tenir a Rússia com a sospitosa sempre. Ho és amb Putin que ha empresonat gran part de l’oligarquia mafiosa que es va crear en l’època de Ieltsin i ho serà en el futur amb el president que hi hagi. Rés més lluny de la meva voluntat que defensar Putin, però sospitar d’uns comicis en que la diferència entre la força guanyadora i la segona és de més de 50 punts percentuals ho trobo una mica arriscat. Com arriscada trobo també l’acusació d’assassinat d’estat que moltes vegades s’ha insinuat en el cas Litvinenko. Com també és sospitós que el Regne Unit no hagi extradit a Rússia tots els oligarques acusats d’evasió de capitals i d’enriquir-se de forma il·lícita.

Tot plegat perquè d’una manera barroera i interessada, més per omissió que per acció, ens vulguin fer passar per socialista Kasparov, quan s’acosta perillosament a la dreta més neoliberal.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Benvinguts a l'aparcament de la plaça Sant Ignasi

Torna a tocar Manresa. Més concretament el barri on visc. Aquest divendres saltant-nos tots els terminis de finalització d’obres sembla que el gruix de la remodelació de la plaça de Sant Ignasi ha acabat. Bé, queden uns pocs serrells que ja no compto que es demorin molt. Faltarà després la jardineria que suposo que serà una acció conjunta entre la plaça, les Escodines i el carreró que passa per darrera del Museu.

Aquests dies m’he sulfurat veient que malgrat ser obra nova, el tros del carrer Viladordis de darrera del Museu i tot el carrer de les Escodines fins a arribar al punt cec de la plaça Sant Ignasi s’ha transformat en un aparcament públic i gratuït amb llicència municipal per a fer el que doni la gana. Ara s’han acabat les obres a la plaça Sant Ignasi i aprofitant l’enllaç amb el carrer Montserrat els cotxes han començat a aparcar davant la Caixa Manresa i ho faran al peu de la baixada dels Drets quan en tinguin oportunitat.

El pitjor de tot plegat no és que faltin pilones que facin frontera entre allà on poden i on no poden estacionar o parar cotxes, m’imagino que és una mesura que l’ajuntament ja té prevista. El pitjor de tot plegat és que hi hagi conductors que necessitin constantment la tutoria, l’atenció i la sanció de l’administració per a funcionar, que no puguin valorar ells mateixos el que és correcte i el que no, com que deixar el cotxe estacionat enmig d’una plaça perjudica els vianants, és molt poc ètic i fa lleig.

Esperem que això que passa ara sigui conseqüència de la proximitat de les obres i que en breu s’hi posi fil a l’agulla, perquè es curiós veure com la Policia Local no s’acosta a la zona ni per casualitat. Deu ser que és més fàcil i menys perillós posar multes en altres parts de Manresa.

dissabte, 1 de desembre de 2007

Detencions contra la intolerància

L’acció dels Mossos d’Esquadra contra el tràfic de drogues d’aquesta passada nit de dijous a divendres hauria de ser un bon antídot contra els arguments racistes que utilitza PxC per criminalitzar els magribins de la ciutat. Deixant per un moment de banda el debat sobre la legalització de les drogues i els motius reals que empenyen a la gent a traficar amb elles, aquesta intervenció ajuda molts immigrants a deslliurar-se de la creu de la sospita perpètua i a trencar generalitzacions com les que utilitza el partit feixista.

Malgrat tot, les primeres reaccions que he apreciat en veure l’origen de la majoria dels detinguts són contraries a les que caldria esperar de qualsevol persona intel•ligent. Tot i que l’acció hauria d’haver marcat el límit de qui utilitza les drogues i qui no per guanyar-se la vida amb independència d’altres consideracions accidentals, el cert és que el subconscient de molta gent utilitza la mostra com a norma general i situa tota la immigració sota sospita.

Els magribins són sospitosos de tràfic i petita delinqüència, els balcànics dels assalts als xalets amb o sense violència, els de l’Europa de l’est són mafiosos o sicaris, els xinesos explotadors dels seus propis compatriotes i els hispanoamericans pandilleros i borratxos. Aquestes relacions entre origen i definició s’han donat i es donaran sempre perquè ajuden a no pensar i a tenir classificat l’entorn, però aquestes són més perilloses i injustes que les típiques que s’atribuïen a catalans, aragonesos o andalusos, per posar tres exemples.

Però aquestes actuacions policials a la llarga han d’ajudar a diferenciar entre delinqüent i no delinqüent sense comptar amb el lloc de naixement i desmuntant prejudicis, validant la mala acció per ser mala acció i castigant qui la comet amb independència d’altres consideracions. Aquestes intervencions i d’altres de no discriminació positiva ni negativa tallaran les ales del feixisme populista a Manresa, perquè només ens veurem tots com iguals quan actuem entre tots com iguals. Per bé i per mal.

divendres, 30 de novembre de 2007

La mala educació del president dels Més Manresa, Terrassa, Sabadell, Sant Cugat, L’Hospitalet i Cornellà

Qui pugui pensar que estic content amb el que avui ha passat a Comunicació Efectiva Metropolitana que s’ho tregui del cap. Sento una enorme buidor pels companys que avui a la tarda han estat acomiadats del diari i pels companys que hauran d’anar a treballar aquests propers dies plegant una mà sobre l’altra i esperant. Sento també una forta indignació per com s’ha dut tot plegat. Pel fons, però sobretot per la forma. Qui sigui observador veurà que en pocs dies desapareixerà un enllaç del bloc (*) “Periodística”.

Avui a la tarda TLBGrup ha quedat en quadre. Tres periodistes, dos comercials i un dissenyador. La resta s’ha despatxat. I s’ha despatxat de mala manera. En el cas dels comercials no reconeixent els deutes en concepte de comissions i dietes (un servidor n’és un dels afectats). En tots els casos demostrant poca traça en el tracte cap a qui fa més de mig any que treballa fastiguejat per gerent i propietari, sense cobrar a l’hora i amb una manca de paraula esglaiant.

En un comentari de l’altre escrit del bloc que dedico a Més Manresa he apuntat que avui al matí Lluís Basiana m’ha amenaçat pel contingut dels meus escrits i ara entenc que avui no deu haver estat un dia senzill per ell. Me n’alegro. Una persona que és capaç de creure’s Déu per denigrar, humiliar i provocar de manera meticulosa els seus treballadors amb comentaris sexistes, masclistes i homòfobs es mereix que de tant en tant es trobi un Andreu Castelló que li passi la mà per la cara. Un noi de trenta anyets, jove i tendre, amb cara d’angelet que en un vist i no vist li ha fotut l’empresa enlaire i li ha rebaixat les ínfules socials fins a deixar-les a ras de terra.

Una gent com aquesta no es mereix uns professionals que fins el darrer moment han volgut creure en el projecte i l’han defensat enfrontant-se a l’evidència. Sap greu, sap molt greu pel projecte, però aquests dos individus no es valien aquests dies de maleir-me en públic i en privat, però sempre amb la veu baixa. No s’ho valia perquè jo en cap moment he pretès perjudicar els meus excompanys de feina. El que avui ha passat i el que passarà els propers dies dignifica el periodisme, el retorna a l’esfera professional d’on mai hauria hagut de baixar quan Basiana va arribar a intentar dictar titulars als periodistes per benefici particular (*).

Entretinguts com estem, hem de procurar no oblidar que si s’ha arribat a aquest punt és per l’habilitat gestora d’Andreu Castelló. Existeixen uns deutes als treballadors que s’han de cobrar. I existeixen mecanismes per arribar a cobrar o, si més no, per a que quedi constància de l’existència d’aquesta injustícia. Si es vol vendre el negoci que el valorin en la seva justa mesura: cada euro que en treguin serà un euro que haurem deixat de recuperar. En el meu cas és poc més de 300 euros, però entenc que m'he de posar a la cua.

(*) He editat el text a instàncies de qui sap escriure millor que jo i m’ha indicat dues frases que podien donar lloc a equívocs.

La primera afirmava “m’entesto a dir periodística” on aquest “m’entesto” l’introduïa per indicar que podria haver fet servir “periodisme” o “periòdics” (totes dues paraules més habituals) per referir-me al grup d’enllaços als mitjans de comunicació. Mai se m’acudiria utilitzar “m’entesto” posant en dubte la qualitat periodística dels treballadors dels mitjans amb els que enllaço.

Amb el segon asterisc he editat un text mal redactat i equivocat. Deia que Basiana dictava titulars i no és cert. Tampoc és correcte el tractament de norma que li donava a un fet, el d’intentar dictar un titular, que només va ocórrer una vegada i que, a més, no va aconseguir. Informant d’això només volia assenyalar la poca debilitat que sentia el president per la base professional de l’empresa que regentava.

dimecres, 28 de novembre de 2007

Què fas dissabte?

Barcelona serà la de les grans ocasions. Aquest dissabte lluirà per un dret que hauria de ser intrínsec al col·lectiu, irrenunciable pilar de la democràcia. El dret a decidir és el dret a determinar-se, el dret a la autodeterminació, que no és rés més que la possibilitat de definir-nos. De reconèixer què som i ens reconeguin com el què som. Una cosa tant senzilla hauria de ser fàcil d’entendre. El dret a decidir és indissoluble a existir i per tant no és atorgable; es té per la mera raó de ser. L’autodeterminació és indiscutible, innegociable.

Dissabte serà la crisi de les infraestructures la que ens mourà a manifestar-nos a Barcelona. Altres vegades ens hem mobilitzat per altres causes. I totes elles parteixen d’una base de llibertats coartades des de fora (i des de dins), incompreses a més pels mateixos segrestadors que s’estranyen de que ens queixem pel nostre captiveri quan sovint ens ofereixen pa amb xocolata, pagat amb els nostres diners, i fins i tot quan ens posem tossuts, un rajolí de mistela després de dir-nos egoistes.

El problema de tot plegat no és diu Álvarez, ni Rodríguez. Ni tan sols Espanya. Catalunya serà lliure quan tots plegats ens ho creiem. Llavors ni des de Madrid ni des d’enlloc ens podran aturar. Aquest dissabte de manera familiar però reivindicativa Catalunya ha de dir que ja n’hi ha prou. Que n’estem fins els nassos de ser cornuts i pagar el beure. L’autèntic dret a decidir el guanyarem nosaltres mateixos, dissabte a dissabte fins el moment que no calin més dissabtes.

Aquest primer de desembre tots ens hem de fer sentir. Tots hem de ser una sola veu. Demà passat ja debatrem entre nosaltres.

diumenge, 25 de novembre de 2007

Els desastres de Més Manresa

Quan s’apropen els dos anys i mig de la sortida en l’escena manresana del diari gratuït Més Manresa, sembla que tot apunta a un final traumàtic o a una venda a la baixa de les capçaleres que Comunicació Efectiva Metropolitana ha anat fent seves en aquest temps. Qui hagi seguit l’evolució d’aquest mitjà comprovarà com n’és de sorprenent aquesta caiguda, més quan en els darrers mesos el nombre de capçaleres que controlava s’havia ampliat de Manresa, Terrassa i Sant Cugat a Cornellà, L’Hospitalet i Sabadell. Però tot ha estat un bluf, una fugida endavant, no sé si dels propietaris de l’empresa o del seu gerent, acomiadat la setmana passada.

Pinten bastos i no pas perquè la idea d’un diari gratuït en ciutats mitjanes no tingui futur, que en té, sinó perquè la gestió ha estat nefasta i el control des de l’accionariat ha destacat per la seva absència. Sobta que un gerent jove i preparat a ESADE com Andreu Castelló s’hagi complicat la vida per vés a saber què, en una gestió pèssima com demostra el fet que només entre Manresa i Terrassa es facturessin mensualment al voltant de 80.000 euros i no hi hagués mes que no cobréssim més d’hora del dia quinze posterior. Sobta que un grup que ven publicitat molt per sobre de les seves possibilitats i capacitats es trobi dia rere dia rebent visites d’empreses a les que se’ls deu diners.

Sobta encara més que Lluís Basiana que és un home experimentat en el món de l’empresa hagi tardat tant de temps en detectar les irregularitats o negligències que ocorrien a TLB Grup, si no fos per la seva prepotència insultant que el feien creure invencible. I és ara quan encetem aquesta setmana que ens trobem a Més Sant Cugat, Més Sabadell, Més Cornellà i Més L’Hospitalet que només sortiran en edició digital i Més Manresa i Més Terrassa que trauran al carrer edicions de 4.000 exemplars.

Com sempre han pagat els treballadors, en la seva gran majoria autèntics professionals emmerdats en una xarxa d’interessos personals i comercials, amb acomiadaments sense previ avís (els darrers, tretze excompanys la setmana passada), amb baixes per desmotivació i amb autèntics calvaris pels qui mantenen el lloc de treball. En el darrer mig any a Més Manresa han passat tres directors de redacció, Canal Català de TV ha passat a ser Styl TV, de més de 100.000 exemplars diaris entre totes les edicions s’ha passat a llençar-ne menys de 10.000 i l’únic que funciona amb certa correcció perquè encara manté un cert grau d’entusiasme amateur és la ràdio.

Tot plegat, i més coses que encara em callo per decència, és una llàstima. És una llàstima per com s’ha enfonsat un projecte que tenia la potència per haver agafat un espai important a Manresa i a totes les ciutats mitjanes catalanes. Potser només amb una mica d’honestedat les coses hagueren estat diferents.

dissabte, 24 de novembre de 2007

La super-raó com a vèrtex superior de la política

Antropològicament es natural sentir un cert desassossec davant el diferent, ho sigui per cultura, costums, condició, tendències o llengua. Aquesta intranquil·litat no és pas condemnable sempre que per sobre d’ella prevalgui la raó; l’eina o característica humana per excel·lència que classifica i modera aquestes sensacions més naturals, més irreflexives. És la raó la que permet sobreviure uns i altres a pesar de nosaltres mateixos.

Però la raó no ho és tot. Mentre la natura ens tiba cap als sentiments més primaris, la raó ens empeny cap a un ideal artificiós i l’equilibri entre totes dues forces ens fa ser humans. I és aquí on l’esquerra generalment exagera l’artifici fins a convertir-nos en automatismes dogmàtics de la raó i es perd l’honradesa humana. M’explicaré. El fet que la raó ens equilibri el desassossec inicial que sentim davant el diferent i que la majoria haguem desenvolupat mecanismes inconscients d’adaptació a aquesta sensació natural, no treu que la diferència existeix i que la negació d’aquesta diferència no fa més que acréixer els mecanismes d’autodefensa antropològics dels que compten menys amb la seva raó.

D’aquesta manera, humanament, l’home és diferent a la dona, el negre és diferent al blanc, l’heterosexual és diferent a l’homosexual i una persona criada sota la fe musulmana és diferent a una que ha crescut en un ambient budista o cristià. Ni millors uns ni pitjors els altres, diferents per més que, evidentment, tots siguem iguals quant a drets i deures. Assenyalar aquesta diferència ja pot fins a arribar a significar un discurs perillós segons qui llegeixi. És la desnaturalització humana o bé la seva artificialitat provocada per un cop de volta de clau de més del desenvolupament racional: s’ha sobredimensionat la importància de la raó fins a perdre la noció del que és natural.

Històricament la dreta és primària, amb respostes més imbuïdes per les visceres, per la part més natural del caràcter. És per això que a diferència de l’esquerra que compta amb uns arguments morals desenvolupats per la raó pròpia, la dreta necessita de l’església com a element moral extern que li ofereixi equilibri. L’artificialitat racional de l’esquerra per contra, requereix d’una dèria quasi científica per l’ecologisme. Però no com a part intrínseca de la seva actitud política, sinó com la dreta amb l’església, utilitzant l’ecologisme com a element extern d’equilibri d’un discurs massa artificial. No en va, generalment, uns són tan rurals i els altres tant asfàltics.

Aquestes dues postures però, no es troben en un mateix nivell de desenvolupament intel·lectual i fins i tot es podria marcar una pauta. Un primer esgraó ens situaria en un plantejament natural de l’existència amb una actitud i unes respostes quasi animals: un capitalisme neoliberal on sobreviu el més fort, la norma de l’ull per ull, el feixisme davant el diferent, el control de l’acció,... El segon esglaó de desenvolupament polític intel·lectual provoca la necessitat de marcar distàncies amb el primer esglaó fugint de qualsevol reminiscència natural: proteccionisme econòmic i social, la dilapidació de la diversitat, el control del pensament,...

Per sobre de tots dos, més a prop del segon que del primer, hauríem de fer el gest honest de desenvolupar una super-raó que moderi els excessos artificials del discurs d’esquerres i que es posicioni com a vèrtex superior, en una nova gràfica bidimensional política. Que reconeixent la justícia natural, controli la necessitat humana d’allunyar-se’n artificiosament i situï el discurs polític en l’òrbita de la raó sense desmerèixer els impulsos que ens arriben pels sentits. Sinó, l’aparició de períodes totalitaris serà cíclic per sempre més com a resposta natural a la negació artificial de l’evidència.

dijous, 22 de novembre de 2007

Manresa, escolta

El proper divendres Esquerra Manresa organitza una conferència sobre el lent procés, o l’encallament, del retorn dels papers de Salamanca. Aquesta conferència ha de ser la primera d’una sèrie, o d’un programa continu, de xerrades mensuals o bimestrals dedicades a temes d’actualitat amb el rerefons nacional. Ho celebro i és important que paral·lelament a l’acció de govern el partit actuï per ell sol mobilitzant la ciutadania i oferint punts de vista diferents.

L’entorn convergent també es mou darrerament amb sopars, col·loquis i intervencions de llicenciats amb una tonalitat de vindicació catalana. Deu ser que encara que sigui amb la boca petita tothom vol treure pit abans de les eleccions espanyoles. Benvingut sigui en tots dos casos.

Ara toca que aquesta tasca organitzativa tingui continuïtat i no sigui un brindis al Sol i que la gent no ens mostrem mandrosos a l’hora de sortir al vespre per assistir a aquestes trobades. L’interès hi és ja que els programes de debat i de l’estil d’entrevista de proximitat sobre temes d’actualitat que fan per televisió són seguits per una quota d’espectadors molt respectable.

Cal, però, que aquests partits i altres formacions polítiques i socials no s’encantin amb els ponents de sempre, que busquin l’oportunitat de trobar gent nova que doni una nova visió o una altra perspectiva a temes que d’altra manera es podríem fàcilment dogmatitzar. És bo que els ponents fugin de l’òrbita política dels organitzadors i que tinguin capacitat de sorprendre amb les seves reflexions. Tots ho agrairem.

Publicat a Poliblocs el 23 de novembre de 2007

dimecres, 21 de novembre de 2007

Roura i Stern, la llengua i Madrid

A no ser que sigui per assenyalar les pròpies incoherències del seu sistema, no entenc la dèria que tenim els catalans de fer servir el nostre idioma en les intervencions públiques que fem a Madrid. Roura i Stern han seguit aquesta línia en la seva declaració durant el judici per la crema de fotos del seu rei (i la seva reina). Tot plegat ha servit per a que el judici es demorés una micona i sorgissin anècdotes periodístiques i excuses per a la indignació dels que menys han madurat aquest tema.

Declararia Roura a París en català si sabés francès o Stern a Nova York si sabés anglès. Declararien tots dos en català si el judici es portés a terme a Costa Rica. Partint de la base que cadascú ha de manifestar la seva catalanitat com bonament vulgui o pugui, és hora ja de bastir un discurs de sentit comú amb Espanya. No pas de submissió, sinó de equitat del concepte d’Espanya en correspondència amb la figura de qualsevol altra país que no sigui Catalunya.

Declarant en català a Madrid, i això serveix pel judici d’ahir però també per les intervencions dels diputats d’ERC (bàsicament) al congrés i al senat espanyol, els regalem l’opció de que puguin pensar que han d’entendre el català perquè és un idioma de l’estat.

Precisament el fet de declarar en castellà seria una manera de dir que la nostra llengua no és la seva llengua i que nosaltres, que som més espavilats, les parlem totes dues sense problemes. Perquè el judici és a Madrid. Madrid és Espanya. I a Espanya es parla l’espanyol. El dia que es faci un judici a Catalunya i ens obliguin a declarar en espanyol serà hora de fer-nos entendre més enllà del llenguatge (Recordo haver escrit alguna cosa sobre el cas Isanta).

És hora que algú amb criteri i sentit comú defineixi una línia que no confongui submissió amb coherència. Presentar-se a les eleccions espanyoles o exigir que ens respectin la toponímia catalana són altres mostres de dubte entre el que es vol ser i el que no es deixa de ser. No diem nosaltres Terol? Doncs deixem que ells diguin Lérida encara que ens soni lleig.

Rebaixa de fins a 2.730 euros per ser estudiants. Em sembla que jo necessitaria quatre o cinc carnets de biblioteca.

dilluns, 19 de novembre de 2007

Anglada al Ple de Manresa

Com si es volgués fer reviure “La mala hora” de Gabriel García Márquez, avui, al ple de l’ajuntament de Manresa s’ha debatut sobre pasquins. Uns pasquins que ha editat Plataforma per Catalunya recollint tots els rumors que circulen per bars i tasques de la ciutat sobre els beneficis que l’ajuntament atorga als estrangers, sobretot si són morenos. Al contrari que a la novel·la del magnífic escriptor colombià on la majoria de rumors dels pasquins eren certs, a Manresa tots els rumors recollits són falsos. Discutir o dubtar d’això demostra poca capacitat intel·lectual o una gran dosi de demagògia racista.

Trobo desconcertant que un ajuntament com el de Manresa perdi el temps en foteses com aquesta. Jo no he llegit el pasquí en qüestió però si certament menteix sobre polítiques municipals en matèria d’immigració, el que ha d’aprovar l’ajuntament no és una reprovació, sinó una denúncia per foment de l’odi xenòfob contra aquesta formació feixista.

En el ple era present Anglada i una colla de il·luminats prou coneguts a Manresa. En Pere (no recordo el cognom) que sempre parla malament dels magrebins menys quan cobra i va de compres a la Baixada dels Drets, en Pere és un vell conegut del nostre alcalde Camprubí ja que durant un temps va ser el seu cunyat; en Mas (d’aquest no recordo el nom) militant durant molts anys de la UGT de Pirelli, que fins i tot va arribar a ser membre del comitè i un tercer que no conec, però que amb la cara de boxejador de la Barceloneta que fa, tampoc tinc ganes de saber qui és. Junt a Anglada hi havia també el guardaespatlles que li quedava molt bé amb el conjunt Passeig de Gràcia que vestia i una companya que també venia des d’Osona (m’estalvio qualsevol valoració que pugui ser interpretada com a masclista).

Enmig d’un punt infinit sobre el traçat de l’eix transversal ferroviari pel sud de Manresa i cansats d’aguantar a banda i banda de la sala les grans dosis d’oportunisme personal que sempre possibiliten els debats que afecten els barris, una trentena de joves ha interromput la segona ronda d’intervencions per a fer notar el seu disgust amb la presència d’Anglada i tropa a la platea de l’ajuntament. Davant un primer simulacre de sorpresa per part dels assistents i després d’haver estat una estona increpant el líder dels racistes, els joves han abandonat el ple de forma pacífica i ordenada. Vives ha reprès la paraula que se li havia tallat sense aprofitar l’oportunitat de callar sobre l’assumpte.

Per sorpresa meva, els que han quedat a la sala, fins els més propers ideològicament, han opinat que aquesta interrupció no ha estat afortunada. Jo, honestament crec, que no ens podem permetre evidenciar que davant la presència provocadora de feixistes, Manresa calla. Ja callem massa generalment.

dissabte, 17 de novembre de 2007

Antifeixistes contra cabrons

Aquests dies de bellugadissa feixista molts mitjans de comunicació estan tractant el tema de manera equívoca, maliciosa i interessada equiparant aquests grups d’animals desembocats amb gent que combat intel·lectualment i per l’acció aquesta lacra assassina.

En la dicotomia feixista antifeixista no caben entremitjos, no val a dir que tots dos són iguals, no és cert que la batalla sigui entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra, no és lícit quedar-ne al marge, perquè tenir un dubte a l’hora de sentir fàstic pels feixistes és ser feixista. Ningú no es planteja estar o no a favor d’un violador o un torturador o un assassí. S’hi està en contra per definició. Qualsevol altre plantejament, fins el dubte, seria definidor, com l’anunci d’Antonio Banderas: “Condemnes el feixisme?... Els que encara no han contestat ja han definit la seva postura. Per tots els altres Visceroy.”

Per això l’especulació sobre xoc per iguals és perillosa perquè fa perdre la qüestió de fons. Uns es defineixen feixistes, esvàstica en mà, abanderant la intolerància, la xenofòbia, el masclisme i l’homofòbia. Justifiquen l’holocaust i la discriminació racial, la febre totalitària. Els altres ho combaten. I per molt que sembli que aquesta defensa de la llibertat es fa usant mesures dràstiques, bàrbares i incíviques, si no hi fossin ells els feixistes tindrien via lliure per actuar fent-se seu el carrer i la vida d’aquests que ara miren i opinen en la distància.

Com a últim punt vull fer una reflexió cara a l’administració: Com pot ser que Batasuna tingui l’existència, la reunió i la manifestació negades amb l’argument que defensen ETA i els feixistes rebin el vist-i-plau de l’administració per fer una manifestació quan el seu llibre de taula és el Mein Kamf.

divendres, 16 de novembre de 2007

Balanç del bloc

Fa dies que volia fer una mica de balanç de les estadístiques de La muntanya russa però he volgut esperar a tenir un mes d’anàlisi amb Google Analytics que el vaig habilitar el passat 17 d’octubre. Potser són dades que no us interessen; en aquest cas us demano disculpes. Però trobo interessant fer partícip qui vulgui dels objectius futurs i els anàlisis passats. És per això que mostraré les dades més rellevants i us explicaré les accions que tinc previstes pel futur.

En el darrer mes, La muntanya russa ha rebut 626 visites que suposen 1.054 pàgines vistes. El comptador que apareix baix de tot del bloc mostra les pàgines vistes des de l’11 de setembre que és quan el vaig iniciar. Així cada visita dóna com a resultat 1,68 pàgines vistes que és una dada prou interessant tenint en compte que des de la pàgina principal es pot visualitzar tot el bloc. És normal doncs que el percentatge de visites que no es mouen de la pàgina principal puja al 72,36% i que el promig de temps sigui de poc més de 3 minuts per visita. El número de visites per dia es situa en 20,19.

Pel que fa al perfil dels visitants és que aquestes 626 visites de l’últim mes han estat fetes per 305 usuaris diferents de 25 estats diferents, des d’Austràlia fins al Canadà. Els visitants que retornen al bloc signifiquen el 88,17% del temps total, el 72,84% dels visitants provenen d’enllaços d’altres web i el 19,81% de motors de busca com Google o Yahoo.

Manresa.blocsciutadans, manres.blogspot, catablocs.cat, manresacalidoscopi, catapings.cat, bitacoles.net i poliblocs.cat, per aquest ordre són les pàgines que han produït més visites.

En el futur vull obrir aquests comptadors a tot aquell que vulgui consultar-los, però necessito saber com bloquejar les opcions interactives que podrien modificar el bloc mateix. També vull arribar a les mil adreces de distribució (en aquests moments en són gairebé dues-centes) i modificar l’esquema general per fer-lo més còmode a la lectura sense que es perdin tants espai de pantalla.

Com a punt final establiré un domini propi però no vull que em signifiqui cap cost econòmic, de manera que buscaré introduir una publicitat adequada que pagui uns seixanta euros l’any directament al servidor del domini. El contracte o l’acord al que s’arribi quedarà penjat al mateix bloc al servei de qui el vulgui consultar. No vull que ningú pensi que vull obtenir més benefici econòmic que el propi que es derivi de la mateixa gestió del bloc.

dijous, 15 de novembre de 2007

Emprenedors: Catalunya és la marca

Sobta que en un temps que és comú veure botigues de productes ecològics, dietètics, de comerç just, i el creixement accelerat que estan experimentant els comerços gourmet, Catalunya com a marca quedi diluïda a accions puntuals, inconnexes en aparença. Buscant per internet és fàcil trobar intents més o menys amateurs d’agrupament de productes, principalment dels sectors d’alimentació i, potser, de drogueria sota la bandera catalana, però cal vertebrar una proposta des de dins de l’empresariat amb la cobertura logística que calgui de l’administració.

No és fer país, o no és necessariament fer país. Ha de ser una proposta, un projecte que engresqui l’emprenedor català per ser una possibilitat econòmicament viable, atractiva per al inversor. Tenim mostres de suport gairebé incondicional del públic per unes marques que han significat un salt en la independència del mercat català i la llengua catalana. Per no descuidar-me’n cap vull pensar en tres exemples diferents que els uneix un projecte de fer país a partir del producte. Recordo haver descobert amb certa sorpresa en el seu moment la catalanització de l’etiquetatge d’Hacendado, que és la marca blanca de Mercadona. Dic amb sorpresa perquè malgrat que Mercadona té el seu origen al País Valencià, dóna cobertura total a la part de drogueria a la marca Bosque Verde de la que és important accionista Ángel Acebes.

Després Llet Nostra va saber aprofitar l’empenta provocada per la crisi del preu granja de llet i el posterior conflicte Pascual per despuntar amb una estructura petita però amb les idees clares. Com a tercera vull nombrar una empresa bagenca com és Conserves Ferrer que envasant salses i conserves catalanes i fins de fora ha aconseguit ser present arreu.

És cert que és injust parlar d’aquestes tres marques quan segur que me’n descuido moltes altres, però les tinc personalment presents i són tres exemples significatius, no només pel catalanisme amb què s’ha dotat la imatge sinó per una qualitat del producte, unes condicions cooperativa –laborals o una tasca imaginativa específiques que les fan referents del què ha de ser una denominació d’origen Catalunya.

El públic hi és. Fa falta el compromís de l’administració i l’empresariat. Si existeixen uns requisits per determinar denominacions d’origen vinícoles, s’ha de crear un cartipàs per definir quines són les exigències per poder formar part de la marca Catalunya. Evidentment l’elaboració i l’origen de les matèries principals, però també un procés artesà o un procés més mecanitzat però amb alt valor afegit en l’elaboració, les condicions laborals dels treballadors, la innovació, la visualització i, és clar, la preservació de tota normativa superior, per posar uns exemples.

Aquest procés s’ha de dur sense complexes, sabent que la marca ven, que no és patriotisme infantil, que parlem de negoci, que tractem de calés. Hores d’ara no he vist enlloc un CATràpid amb botifarra i seques en comptes de burguer i patates fregides, amb brou en comptes de cola, amb vi i ratafia i postres de músic, com tampoc he vist un comerç gourmet de productes catalans. Amb la iniciativa empresarial que sempre ha existit a Catalunya, em sorprèn que una marca tant potent encara estigui per estrenar-se.

diumenge, 11 de novembre de 2007

Un rei mal educat

Que Hugo Chávez es carregós ho sap tothom. Que es una mica bananero, també. El que no sabíem tanta gent és que després de tants esforços esmerçats i tants diners gastats en una educació refinada d’acord a la seva categoria nobiliària, el rei d’Espanya fos un bocamoll a l’alçada de pensionista de sol i sombra a la vora de la barra. Fins la seva cara transmetia una vermellor sospitosa. A Xile, ja se sap, el vi és molt bò i a la Vall d'Elqui es destil·la un pisco excel·lent.

El “¿Por qué no te callas?” arriba després de mesos de disbauxa i disbarats a l’entorn monàrquic espanyol. La darrera visita al Marroc, a Ceuta i Melilla, a més de fer emprenyar el seu nebot alauita ha fet aflorar altres detalls que han passat més de resquitllada com el fet que els nens tinguessin festa a les escoles. Com quan Franco anava de visita i es volia garantir la presència de devots al carrer.

Per la ràdio episcopal l’inefable Federico Jiménez Losantos fa temps que belluga ombres sobre la imatge de Juan Carlos demanant de forma insistent la seva abdicació en favor del seu fill. Talment, tot plegat com un retorn al passat quan Juan Carlos príncep li va fer el llit al seu pare en la successió, parèntesi inclòs, d’Alfonso XIII.

A tot això hi hem d’afegir que Catalunya no vol rei. No vol rei i menys borbó. I a sobre el cremen. Són molts mesos de tensió, d’aguantar com la seva imatge intocable s’ha anat fent mundana, de veure que els seus pròxims parlen i comenten i venen anècdotes que no són tant campechanas. Són temps de dir estirabots, de donar plantades per resposta, d’aguantar les dolences en secret i de sentir crítiques des de dins i des de fora dels seus cercles.

El rei d’Espanya està malalt i a aquest pas li fallarà el cor. No pas de treballar, sinó de veure que la seva monarquia és tant fràgil després d’haver menjat tants gripaus i traït fins al seu pare i haver matat el seu germà en aquest tortuós camí fins al reialme.

Publicat a Més Manresa el 15 de novembre de 2007

dissabte, 10 de novembre de 2007

Il•lusió ferroviària

Hores d’ara els nostres polítics ens han fet creure que el tren de proximitat és un transport obsolet que s’ha de suportar en l’estructura governamental per mantenir les comunicacions entre les ciutats mitjanes del nostre país i la gran capital. Ens conformem amb uns serveis mínims, unes línies històriques i uns combois que, això sí, milloren inútilment ja que no poden ni acostar-se a una quarta part de la seva velocitat punta per uns traçats inadequats.

No escriuré sobre els problemes actuals del servei de rodalies però és paradoxal que siguin conseqüència directe de l’arribada del tren d’alta velocitat a Barcelona. Cal veure quants usuaris utilitzen a diari els trens de proximitat i quans utilitzaran l’alta velocitat per anar a la capital del regne.

En poc temps ens trobarem que la Generalitat gestionarà dues línies paral·leles amb diferent amplada de via que en moltes ocasions van al mateix destí. Si la gestió d’aquest servei es converteix en un malson per al nostre govern dependrà molt de si la persona que es posa al capdavant està per omplir l’expedient o té il·lusió en el projecte.

A Rússia on hi vaig anualment per motius familiars la majoria de gent no té carnet de conduir ni ganes ni necessitat d’aconseguir-lo. És una despesa innecessària per qui disposa d’un servei públic de transport que malgrat el capitalisme salvatge actual garanteix trens i autobusos a qualsevol racó del territori i a qualsevol hora del dia o de la nit. És cert que l’orografia russa occidental és menys accidentada que la catalana, el nombre d’usuaris més gran i la possibilitat d’adquirir un vehicle privat més baixa, però aquests serveis són així tant a la superpoblada capital com a mig Sibèria o als monts del sud. Causa admiració comprovar que pots arribar allà on et proposis sense fer servir mai cap cotxe. Admiració per no dir enveja.

Si després de molt temps podem aconseguir gestionar tots els serveis ferroviaris catalans caldrà que no ens quedem amb el simple manteniment de les línies actuals i planifiquem la Catalunya ferroviària del segle XXI. És per això que em proposo aconsellar un joc d’ordinador de gran èxit en el passat que ens ajudi a desfermar la passió pels trens i el transport comunitari. Per sobre de la pura simulació, el joc permet fer creure que definir noves línies no és només possible sinó també aconsellable. Transport Tycoon és abandonware i, per tant, gratuït. Posteriorment han aparegut diferents versions del Railroad Tycoon i del Sid Meier's Railroads. Deixo aquí l’enllaç per a qui li pugui interessar.

És el primer cop que a La muntanya russa he donat consells sobre a què jugar però crec, sincerament, que el desenvolupament ferroviari de Catalunya depèn en gran mesura del què hauria de ser la base de la bona política: la il·lusió.

dijous, 8 de novembre de 2007

El fals progressisme

Em faig gran i és potser per això que mantenint una doctrina política d’esquerres hi ha certs detalls, certes postures i certes actuacions que, sense treure’m el son, em molesten per incoherents, burocràtiques i simplistes. Ara mateix sembla que hi ha rebombori per l’aparició d’un nen amb un termòmetre a la boca anunciant un festival de cine gai i lèsbic. Deixant a part el nen que és l’objecte de la polèmica jo pregunto que passaria si demà s’organitzés un festival de teatre heterosexual, si es consensués que les llistes electorals han de ser alhora paritàries amb els rossos i els pèl-rojos i s’aprovés una ordenança municipal per a què els oriünds d’una ciutat no paguessin els impostos d’obertura d’un negoci.

Partint de la base que es pot formar una associació privada sota qualsevol criteri (només faltaria) em qüestiono sobre si és convenient que això passi en alguns casos. Dit d’una altra manera crec que la discriminació positiva pot arribar a ser igual de dolenta que la discriminació negativa o, si més no, més perversa ja que discrimina al ciutadà desfavorit que no pertany a cap dels perfils descrits, accentua estereotips i genera frustracions irracionals.

Una altra de les normes progressistes que llegeixo sovint i que em provoca angúnia és la de crear comissions. Aquesta és una tradició gairebé religiosa dels companys d’Iniciativa. S’enfonsa una casa, s’inunda un carrer, s’han fet unes declaracions fora de to, s’han descobert unes irregularitats; els amics d’Iniciativa obvien qualsevol mesura executiva i demanen que es formi una comissió per parlar de l’arquitectura actual, del canvi climàtic, de la continència verbal o de l’ètica política. Això d’actuar no deu ser cosa seva. Ells són els perdonavides, els comunistes de disseny, els okupes guais del haixix, els eterns teòrics, els policies de la conversa; són els que dicten les normes del que és políticament correcte de dir. Els seus màxims dirigents són una parella que cobra més de deu mil euros al mes, que són coneguts als restaurants més cars de Barcelona, que gosen parlar de sinistralitat laboral, de condicions infrahumanes dels treballadors i quan els seus companys sindicalistes arriben a un conveni col·lectiu signen acords sota mà a cara descoberta i amb copets a l’espatlla.

Disculpeu-me però cada dia llegeixo declaracions ideològiques que em fan concloure que si la dreta no guanya més eleccions és per demèrit seu, no pas perquè els progressistes ho facin bé. Suposo que és que em faig gran i amb la família ja formada estic menys per collonades, perquè em vull resistir a pensar que l’edat em fa ser més fatxa.

diumenge, 4 de novembre de 2007

Equatoriana o no

Avui segurament seré políticament incorrecte en tot l’escrit, però em pregunto si l’agressor del tren hagués actuat de la mateixa manera si en comptes de ser una noia equatoriana de poc més de metre cinquanta la que era a prop seu, hagués estat un home del Congo de metre vuitanta. No vull pas amb aquesta apreciació significar que no hi havia causa racial en l’agressió, però voldria assenyalar fins a quin punt aquesta no és sinó una excusa afegida per vehicular un excés d’agressivitat.

Sé que em fico en un terreny pantanós i que sempre és més convenient, tant per classificar la notícia com per agreujar la condemna, assenyalar motius racistes en una agressió d’aquest tipus, però ningú pot arribar a pensar que un individu com aquest es comportaria relaxadament dins d’un món format únicament per homes, que fossin blancs i heterosexuals. La condemna, l’agreujant de tot aquest tipus d’agressions ha de venir condicionada per la debilitat de la víctima que és en realitat el que desperta aquesta suposada valentia de l’agressor. I certament els motius racials determinen una part d’aquesta debilitat de la víctima, però no són els únics. No m’agradaria pensar que a l’agressor d’aquesta noia equatoriana li pugui caure una pena més forta en aquest cas que si hagués abusat d’un noi baixet i lleig de Torredembarra, per posar un exemple.

D’un temps ençà sembla que les noves tecnologies estan popularitzant el fet de gravar d’una manera o altra les pallisses a les escoles. Generalment, al més pur estil cap rapat, és un grup de joves que n’apallissen un altre aparentment més fluix que ells. Difícilment recordo en aquests casos una agressió per motius racials o sense ser per motius racials, una agressió a un estranger. Els joves que graven amb els seus mòbils aquestes conductes ho tenen clar i són encara més viscerals i poc reflexius: no necessiten una excusa per apallissar algú, més que la de la debilitat, per un motiu o altre, de la víctima.

En general, els joves i no tant joves que utilitzen la violència gratuïta actuen en manada com les hienes quan volen tombar una presa forta, perquè en solitari només s’encaren a aquell o aquella que veuen amb alguna debilitat, sigui equatoriana o de Torredembarra, per posar un exemple. L’agreujant ha de ser abusar d’algú més feble, sigui estranger o no.

Publicat a Regió7 el 15 de novembre de 2007

dimarts, 30 d’octubre de 2007

A la fi, els sous dels regidors

Estic en total desacord amb els que creuen que els actuals sous de l’alcalde i els regidors d’una ciutat com Manresa són excessius. Crec, fins i tot, que les excuses que ens van oferir en el seu moment eren del tot innecessàries. La comparativa amb el que cobren els representants polítics d’altres ciutats similars a la nostra, els consells de les dues associacions de municipis i el fet de subratllar el que cobren els alts funcionaris municipals són explicacions sobrants.

L’alcalde d’una ciutat com Manresa ha de cobrar un sou digne i consistent, els regidors de govern han de cobrar un sou d’acord amb la seva responsabilitat i els caps dels dos principals partits de l’oposició han de sentir-se integrants de l’engranatge polític salarial. També és cert que l’alcalde de Manresa ha de ser digne i consistent, els regidors de govern han d’assumir la responsabilitat i els caps dels dos principals partits de l’oposició han de mantenir una certa independència dels òrgans de govern per a poder fer oposició.

I a Manresa això no passa. A Manresa l’alcalde és un xitxarel•lo, indigne d’una ciutat com la nostra, impresentable i sobreprès en moltes ocasions que ni després de la festa més salvatge hauria pogut imaginar un salari com el que cobra ara. Els tinents d’alcalde fan de comparsa sorda de l’orquestra i entre els regidors de govern la tònica general és ombrívola, d’un gris suprem de cataractes. Cap d’ells ha cobrat, cobraria o cobrarà un sou similar a l’empresa privada, amb l’excepció d’un cas que pel temps que fa ja no és representatiu. Amb l’oposició ja ni hi entro. No tenim govern, ni alternativa.

Després de tot això cada grup fa entrar un càrrec de confiança amb un sou similar que en comptes de ser un autèntic professional que cobreixi la manca de criteri dels regidors és una persona de partit que s’ocupa de fer de funciregidor o de regifuncionari. Després de tot això ens diuen que abans eren quinze regidors al govern i ara en són tretze i han de redistribuir aquests dos salaris. No recordo jo mai que quan a la feina han fet fora algun company ens haguem repartit el sou entre els que quedàvem.

Però repeteixo, el problema no és el sou dels regidors, sinó els regidors mateixos. Molts d’ells estarien encara massa ben pagats ni que fossin mileuristes. Un regidor al govern de Manresa o de qualsevol ciutat mitjana ha de cobrar un 15 o un 20% més del que havia cotitzat en la seva activitat professional anterior per la dedicació absoluta, amb un mínim per a garantir-li estabilitat i un màxim que impossibiliti l’empoltroniment econòmic. Jo ho veig així de senzill, però segur que estic equivocat.

diumenge, 28 d’octubre de 2007

Govern manresà: Sou uns inútils!

De veritat que ja està bé! Tant difícil és aconseguir que els regidors i càrrecs de confiança de l’ajuntament de Manresa trobin fórmules de finançament o equilibri pressupostari que no siguin sempre inflar els impostos i les taxes fins a límits impossibles d’assumir!

Per l’any que ve ja hem de comptar amb increments de fins al 15% en la contribució i un nou impost sobre el clavegueram. Contribució, clavegueram, escombraries, obres, rètols, negocis, vehicles de tracció motriu, guals, aigües, a més de la brillantíssima col·laboració de la policia municipal i dels guardians de la zona blava i d’alguna cosa que em descuido segur. Després d’aquest reguitzell, si l’excel·lentissim s’encapritxa de fer unes obres urbanístiques d’esquenes a l’associació de veïns i sense cap consulta als afectats, paga també! Paga sense protestar! Paga sense fer escarafalls!

I jo em pregunto sense ser un economista si la superestructura municipal és necessària, si l’augment de membres de la policia local serveix per controlar més la petita delinqüència o per autoalimentar-ne la napoleònica xarxa burocràtica.

És necessari un ajuntament tant gruixut, amb tantes despeses innecessàries? No es pot fer un replantejament general en comptes d’anar prenent mesures sobre la marxa? Certament trobo molt encertada la mesura que han aprovat les associacions de veïns de no assistir a les trobades del PAM.

És escandalós que uns polítics tant ben pagats no puguin fer anar la imaginació més enllà de la creació d’impostos i la puja dels existents per cobrir els dèficits pressupostaris. Tot i que fins ara no havia entrat a valorar els sous de l’alcalde i els regidors del govern manresà, i que encara no valoraré, podeu entendre lo lleig que queda aquest augment desproporcionat d’impostos tres mesos després d’haver-vos augmentat un 20% els salaris?

Teniu vergonya? De veritat penseu que teniu vergonya? Heu parat mai atenció al significat de la paraula reciprocitat? Com pot ser que un ajuntament doni tan pocs serveis a un preu tan car? Ja està bé! Sou una colla d’inútils! Una colla d’inútils molt ben pagats!

Publicat a Regió7 l'1 de novembre de 2007

divendres, 26 d’octubre de 2007

Agafem el tren

És potser una sensació meva però sembla que en els darrers dos anys tots els problemes de Cercanías de RENFE ocorren a Catalunya. Ara toca des de la Generalitat assumir el control, les competències, i fer carburar la cosa. No hi hagut temps en el passat en que el servei era pèssim però sense ensurts diaris que hem hagut d’esperar anys i panys fins que des de Madrid no només no se’n surten sinó que, a més, se’ls desmunta l’ibertrén cada cop que esternuden.

Els primers esforços catalans aniran destinats a arreglar les línies, a reforçar els túnels i, el que és més important i alhora més difícil, a recuperar la confiança dels usuaris que aquests dies han d’estar emprenyats amb molta raó. Tot això, tot el temps i aquests diners aniran encaminats a recuperar aquell tren de Cercanías que en molts llocs oferia un servei amb temps per trajecte semblants a primers de segle (de segle XX, em refereixo).

Quan temps caldrà per a què puguem començar a somiar amb un tren fins a Berga o que el trajecte de Manresa a Barcelona es faci en 45 minuts. Quan temps caldrà per a què puguem anar a una funció nocturna de teatre a la capital catalana sense haver-nos de buscar la vida per tornar. Quan temps caldrà per a bastir una Catalunya en xarxa ferroviària.

S’ha d’agafar el tren sense enganyar ningú. Fent públic l’estat que es troben les línies i els números, és clar, però sense posar-los com excusa per endarrerir la transferència competencial. Fem l’auditoria externa, establim les condicions econòmiques amb Espanya i posem-nos a treballar abans no quedi rés per traspassar.