diumenge, 23 de desembre de 2007

Crítica a l'ateisme fàcil

A voltes sembla que siguin alguns grups d’ateus actius els que esmercin més esforços en parlar de Déu que els devots que van sovint a missa. Hores d’ara criticar un Déu transcendent que té voluntat de fer el bé o castigar segons sigui el cas i que tracta els feligresos de forma individual i ràpida com el metge de capçalera no té sentit, no té mèrit. Qui més qui menys ja ho sap que aquest Déu no existeix. I encara que existís, emparar-nos en l’actitud d’alguns o de molts dels seus interlocutors a la terra per a rebutjar-lo tampoc és just perquè un Concepte que es dóna suport en un cos doctrinal acceptable no pot estar condicionat per l’actitud dels seus seguidors. És com criticar el marxisme per Stalin o el Barça perquè Ronaldinho està de baixa forma.

Tota aquesta introducció ve d’uns correus que m’he creuat amb Oriol sobre les festes nadalenques que han coincidit amb una trobada meva a la xarxa d’un grup de correu que entre les seves normes en destacava una que deia que no s’acceptarien missatges que qüestionessin l’ateisme. Inconscientment m’he traslladat quinze anys enrere quan coincidia habitualment amb integristes ateus i jo, en certa manera, els acompanyava en la seva religió. Amb Oriol ens devem de fa temps una conversa fent un cafè, però com que ens coneixem prou de fa anys segurament tots dos l’anem endarrerint sabent que el dia que ens trobem serà per força estona. Tot i que sospito que Oriol també ha passat per diverses fases de pensament, els correus que ens hem escrit avui coincidien en un to bàsic de tradició catòlica sense el sucre, la canyella i el massapà. Sense Déu, tampoc. Explorant-nos dins i redescobrint que el missatge de bondat, de caritat, d’amor, d’amistat, de suport i, fins i tot, d’aquell estoïcisme agraït de saber com costen les coses correctes quan s’exerceix sincerament no ha perdut el seu valor i és potser ara més que mai del tot necessari.

Reduir una doctrina cultural, de tradició i de valors al simple dilema de si Déu existeix o no existeix és una actitud mesquina o poc madura. Independentment de Déu ha de quedar sempre la bonhomia. I aquesta bonhomia de fa dos mil anys que ens arriba d’una única via sigui amb Déu o sense Déu.

2 comentaris:

Jose Martín ha dit...

Com a ateu, qüestiono directament l'organització eclesiàstica, que rebutjo frontalment.

Ara bé, no puc negar el pòsit cultural i humanista de la tradició cristiana, que és el fonament de l'humanisme. Tot això no és incompatible amb negar l'existència de Déu.

Bones festes!

jacme ha dit...

S'es necessari per mantunes d'aver Diu al costat lor, soi pas contra, car seriá èstre contra una fe, un cas d'umanisme.

Coma democrata, ai una constatacion bèla que l'ecclesial a destrusit sempre l'assag dels pòbles de se defendre dels poders forans, colonialistas en general e ajudat per Roma en majoritat [e Roma estima sempre mai (+) los mai fòrts que los mai febles].

Coma democrata, lo religiós es una organizacion oposada a l'organizacion dels òmes e de als femnas d'una collectivitat (nacion per exemple), organizacion que prega d'aver una certana egalitat de tractatment juridica fòra de lors idèas sobre la fe e la cresença en Diu o en res. Es lo sistèma occidental que a bastit aqueste sistèma de pensar lo politic, al fial istoric de las intoleréncias religiosas europencas.

L'Istòria se podrà sempre oblidar ... mas lo retorn a la baston es sempre una consequéncia umanista terribla pels Òmes.

Bonas Fèstas e cap d'an 2008