dimarts, 11 de novembre de 2008

Intervencionisme moral

Va existir el moment en que em vaig sentir profundament estrany quan vaig gosar discutir la implantació a les escoles de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Ara, si més no, davant de l’atropellament que significa regular per llei la comunicació als fills adoptats d’aquesta condició mentre són encara infants, sembla que els opinadors d’ofici, gairebé tots, tant els de dretes, com els de centre – dreta, tant els que s’acosten a la cinquantena com els que passen la seixantena d’anys, han qüestionat la idea des de l’inici.

Finalment resultarà que a occident els partits d’esquerres han perdut la seva vocació intervencionista en matèria econòmica però els ha agafat fort amb la tutela moral. Doncs no, jo no diré a les meves filles que són adoptades perquè ja ho saben de sempre, perquè és just per a elles que ho sàpiguen o així ho hem considerat nosaltres, i si no fos que no tinc ganes de perdre el temps i trobar-me al costat de quatre estruços ignorants vetaria l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania a les meves filles encara que fos signant que estan malaltes cada setmana quan coincidís amb aquesta classe.

L’escola i la infància són molt més serioses que aquestes lleis. L’escola no es pot ni s’ha de fer càrrec de l’educació dels nostres fills; la seva missió ha de ser transmetre’ls coneixements, mètode d’estudi, interès per les matèries. L’educació en valors deixeu-nos-la a nosaltres i si malauradament hi ha nuclis familiars que desatenen la transmissió de les normes bàsiques de convivència que es preparin aules de 17:00 a 18:00 per aquells alumnes que ho necessitin. Però que no es faci ensenyant matèria moral sinó ensenyant a pensar per a que l’alumne es formi per ell mateix. Si el govern espanyol no està a favor de l’educació religiosa a les escoles no entenc perquè ha d’inventar-se una religió laica.

I al cap i a la fi, el més greu de tot és que jo estic d’acord amb comunicar als fills que són adoptats quan encara són petits i estic d’acord, també, amb la majoria de continguts de l’Educació per a la Ciutadania. Però així no es fan les coses: a casa meva no s’hi fiquin.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Nacionalisme interessat

Escrivia Tolstoi que totes les famílies afortunades s’assemblen, i que les desgraciades, ho són cadascuna a la seva manera. També a Catalunya hi ha qui sap que el discurs nacionalista és un camí òptim per a sensibilitzar les bases del país a l’hora de pressionar i treure rendiment d’una relació directe amb l’Estat sense cap més risc que el de caure lleugerament antipàtic a aquella població, mentre les famílies afortunades d’una i altra banda, que s’assemblen, riuen del rebombori que han generat. De fet el que pretenen les famílies afortunades catalanes no és gaire més del què tenien ara fa una centúria amb les polítiques proteccionistes i d’aranzels.

Imagino que en la meva opinió del 26 de setembre [en referància a: Contra el nacionalisme català] no em vaig fer entendre prou bé o que el punt de provocació que pretenia el meu escrit no el vaig saber vestir correctament vista la resposta posterior del Sr. Jaume Garcia i d’altres que sense aparèixer a Regió7 m’han arribat verbalment o per correu electrònic. Imagino, també, que la confusió té un origen semàntic i no pas de significat de fons. Perquè en cap cas qüestiono que Catalunya tingui unes balances fiscals negatives respecte d’Espanya, ni tampoc que des de gairebé tots els mitjans i partits d’obediència hispànica es mantingui una permanent ofensiva contra el nacionalisme i l’independentisme català. Oimés diré que tot i creure que les aportacions dels ciutadans a qualsevol Estat han d’estar regides per la renda i el repartiment calculat per la població, Catalunya tampoc troba l’equilibri fent els números de forma tant solidària o justa (depenent sigui més de dretes o d’esquerres qui observi).

Tot i aquestes dades, pretendre normalitzar el nacionalisme no independentista com una opció legítima en la defensa de les classes menys afortunades de Catalunya, o com diria Tolstoi, de les famílies més desgraciades, és enganyar el sentit comú abusant d’una demagògia interessada i que amaga un sentiment fortament reaccionari. El nacionalisme abraça les demandes de l’independentisme però eludeix la responsabilitat de ser, i ser sols, sense tuteles, sense places on vendre el producte. El discurs nacionalista català és el d’utilitzar l’independentisme com a amenaça quant a millores impositives es tracta, però sense arribar mai a enterbolir un mercat ample com l’espanyol. Es continua anant, amb les excepcions que es vulgui, a una política de finals del XIX on es pretén tenir un mercat propi ample, tant ample com tota Espanya i Llatinoamèrica, on la competència es consideri estrangera i a la vegada tenir un sistema impositiu propi, particular, que no es faci càrrec del territori que la sosté comercialment.

I és aquí on el sistema grinyola si és que pretenem aplicar una política progressista i de justícia social. Perquè els escenaris que se’ns presenten són només dos, cap més. O una Catalunya integrada a Espanya que aporti segons la renda dels catalans i rebi segons el número d’habitants que vivim a Catalunya, o una Catalunya independent que gestioni els seus propis recursos i els reparteixi segons les seves necessitats i que sigui solidària en la mesura que pugui ser-ho tant a través de la Unió Europea com dels acords que pugui arribar amb altres Estats.

Qualsevol altre camí intermedi és injust, busca el tracte de favor; és ultraconservador, en definitiva.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Sant Ignasi 2.0

Conscient de que cada vegada em costa més escriure amb regularitat a La muntanya russa, enceto el bloc Sant Ignasi 2.0 amb la intenció de que les imatges facin poc necessàries les paraules. La càmera del mòbil i la voluntat de retratar al voltant de Sant Ignasi de Loiola, de la Plaça Sant Ignasi, dels voltants de Sant Ignasi i de la gent de Sant Ignasi. Espero que us agradi.

divendres, 17 d’octubre de 2008

Superdotat jo?

Farà tres mesos que pertanyo a Mensa tot i que sé de la seva existència des de que tenia 16 anys. Mensa és una organització mundial que agrupa a gent amb un alt quocient intel•lectual, o amb un quocient intel•lectual superior al 98% de la població, per a ser més exactes. Es fan trobades periòdiques de tota mena i existeixen un gruix de llistes de correu temàtiques i geogràfiques on poder compartir inquietuds, preguntes o, senzillament, escriure sense una finalitat concreta. Per a ser membre de Mensa s’ha de completar un test de vint minuts que fa una aproximació, en l’escala Cattell, a uns resultats que et situen en aquest 2% de la població que té un “nivell molt superior d’intel•ligència”, o sigui que és superdotada, com es coneix més popularment.

A banda d’aquest test d’accés, que és molt orientatiu i només calibra la lògica pura, existeixen altres tests més complets entre els que destaca el WAIS-III (III, per tercera revisió del WAIS original), que té una durada que es pot aproximar a les dues hores i mitja o tres hores, que es divideix en una part manipulativa i en una altra verbal i que té en compte factors com la velocitat, la percepció, la capacitat matemàtica o lingüística, la memòria. El WAIS-III s’ha de fer amb la tutela d’un psicòleg i valora per separat cada una de les variables i ofereix, també, un índex conjunt. El conegut CI en castellà o IQ en anglès (QI hauria de ser en català). Aquesta prova que no és vinculant respecte de la pertinença a Mensa la vaig realitzar fa quinze dies a ISEP Clínic amb uns resultats que concretaven més el percentatge anterior i em situaven amb un quocient superior a més del 99% de la població. Psicològicament, doncs, no només sóc un superdotat, sinó que ho sóc a un nivell mitjà–alt. Fet, aquest, que em pot anar molt bé per l’ego i per escriure al bloc, però per poca cosa més.

Aquesta entrada la faig perquè el proper dia 22 TV3 emetrà el programa “Sense embuts” dedicat als superdotats on hi participaran a títol individual companys de l’organització i que ha reobert (obert per a mi ja que sóc nou) un debat a les llistes de Mensa Catalunya sobre el tractament que els mitjans de comunicació donen a les persones superdotades. La llarga introducció anterior, a banda del seu punt exhibicionista, l’he fet per mostrar que fins ara, que tinc 36 anys, m’havia conegut a mi mateix com una persona normal i convivia amb els meus pensaments constants, sabedor que tenia habilitat pels reptes lògics, que tenia curiositat pel coneixement, que em situava ràpid en les situacions noves, com tantes altres persones, però que al cap i a la fi ni era un ésser extraordinari, ni era capaç d’aprendre un idioma en un mes, ni sabia fer multiplicacions més veloç que una calculadora, ni tenia experiències anecdòtiques que explicar al respecte d’això mateix. De fet, ara continuo pensant igual sobre la meva pretesa normalitat intel•lectual.

Però si tiro la vista enrere i recordo tots els programes que he vist a la televisió sobre el fenomen de les persones superdotades em costaria trobar-ne algun que en parlés sense sensacionalisme. Quan no es presenten com a exemplars de circ, es presenten com a frikis, quan no com a exemplars amb uns costums raríssims o directament com a persones que la seva gran capacitat degenera cap a patologies mentals. I si el programa és de nens i nenes superdotats, encara pitjor. És per això que encara que la prova WAIS-III digui que sóc superdotat, em resisteixo a assumir-ho. I el fet és que estic convençut que entre les persones amb qui més m’avinc del meu entorn hi ha més d’un superdotat, o si més no, serien superdotats reconeguts si passessin les proves pertinents.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Facebook: el joc dels miralls

Fa relativament poc escrivia de la descoberta que havia fet del univers de les webs dinàmiques i participatives, que per moments conceptualment semblaven apèndixs del món blocaire. El Facebook era una eina amb un munt de funcions que entrava en el meu imaginari 2.0 gairebé de la mà de Twitter. En tots dos casos poc més vaig fer que navegar una estona, xafardejar, ullar, tocar i remenar, però l’entusiasme em va durar poc i després de deixar els meus perfils enllaçats a les actualitzacions de La muntanya russa només hi vaig tornar molt de tant en tant.

Hores d’ara no sé si en el seu moment no hi vaig parar l’atenció necessària o si s’hi han anat afegint aplicacions i utilitats noves però no existeix estona morta davant l’ordinador sense que entri al Facebook a fer una partideta de pòquer, a llegir que fa la gent, a pujar-hi quatre fotos, a buscar gent coneguda o a deu mil coses més. En poc temps el Facebook s’ha convertit en un estàndard. Això és una bona notícia però també té els seus riscos.

En el darrer sopar de Mensa a Casa Jaume ho comentava un comensal que segurament feia més temps que no pas jo que era assidu a l’eina: el Facebook fa públiques les amistats, els comentaris, les simpaties, els missatges, la vida privada, les relacions, les edats, els aniversaris,... i tots plegats ho hem assumit amb una naturalitat sorprenent o encara no ens hem adonat d’aquesta situació.

La perillositat rau en pensar que a Facebook ets invisible no només per amb qui interactues sinó amb la resta d’usuaris com si fos un xat qualsevol quan en realitat és més equiparable a les relacions convencionals amb l’agreujant de portar un cartell penjat al coll amb el currículum, amb l’històric, amb fotografies, edats i experiències. I com si l’invent no fos perillós per ell mateix, hi hem d’afegir molts usuaris que no són conscients del protocol d’actuació i actuen de manera irresponsable per desconeixença. Anant pel carrer et pots amagar un pet, al Facebook queda registrat, sonoritzat i amb una foto tèrmica per poc que et descuidis.

Una excel·lent eina si tots prenem consciència de ser en un joc de miralls.

diumenge, 14 de setembre de 2008

Contra el nacionalisme català

Passa amb el concepte nacionalisme que només pren una accepció positiva en aquells territoris on les reclamacions nacionals no són ateses pel tutor estatal o per la comunitat internacional. Així parlar a Catalunya de nacionalisme, o fer-ho al País Basc o a Escòcia o al Quebec referit als nacionalismes locals no té el mateix significat que fer-ho a Espanya, Regne Unit, Estats Units o a qualsevol de les estructures estatals fermament constituïdes. Bé és cert que si hem de buscar disculpa, els primers no són nacions de ple dret perquè els demés no els deixen i els segons, quan són nacionalistes, ho són per refermar la seva sobirania territorial, la seva influència internacional i el seu domini. Però tot i això, o potser per això, és necessari que tinguem cura de la definició que atribuïm a les nostres ànsies sobiranistes no assumint les definicions i actituds que beneficien qui no ens vol bé.

En el cas català, requerir de l’estat al que administrativament i, fins i tot, subconscient pertanyem un Estatut propi on la voluntat principal sigui la de recuperar en inversions i serveis la major part del impostos que paguem és injust per a la població espanyola (o per a la resta de la població espanyola, institucionalment parlant). No s’aguanta sota cap teoria política socialment justa, ni s’identifica amb un discurs progressista. No és el model basc l’exemple de solidaritat, d’esquerranisme, d’igualtat d’oportunitats on hem d’emmirallar-nos. Qualsevol territori sobirà ha de basar la recaptació en la riquesa i el repartiment en el número d’habitants. No és just, si pertanyem a Espanya (i encara hi pertanyem), que ens desentenguem de les seves zones menys afavorides. De la mateixa manera que si Catalunya fos independent no seria just deixar Lleida, l’interior de Tarragona i les terres de l’Ebre sense un repartiment de riquesa que les permetés avançar amb la resta del país.

D’altra banda la cançó nacionalista catalana que a l’inici abanderava Convergència, però que ara ja han assumit gairebé tots els partits catalans, incloent-hi sectors del PP i de la CUP, fa temps que sona a la tonada del pastilletes. La classe política catalana manté el perfil del suïcida que no vol morir. Del que es pren un pot de pastilles i corre a l’hospital per a que li facin un rentat d’estómac. Del que es dol de tenir mala vida i pretén que els altres li solucionin. Del que es queixa a Madrid amb la mateixa facilitat que hi va a buscar cops a l’espatlla i a negociar tractes de favor. Del que vol el mercat espanyol per a vendre, però no vol que Espanya l’escanyi. Del que prefereix ser el guapo de la colla, i que l’aplaudeixin, i que l’admirin, i que el lloïn, i que necessita de tota aquesta pantomima per a subsistir. Del que no pot ser, ni sap ser sol, autònom, independent. Del que vol ser espanyol per vendre i català per a no donar.

Jo no vull ser així. Jo no vull ser seguidor de la doctrina burgesa i benestant catalana que s’ha inventat un nacionalisme excloent disfressat d’una cadena de greuges que volen corregir sense prendre risc. Jo no vull adoptar el seu llenguatge. Jo no vull fer-me meu el seu discurs. Jo no vull potenciar la desigualtat a Espanya amb l’excusa de que territorialment som dels que més aportem. Jo no vull un Estatut ni retallat ni sencer que aprofundeixi en les desavinences, ni un concert econòmic que em faci ser espanyol d’esquenes a Espanya. Jo vull la independència i la voldria també si fóssim pobres i bruts i malalts. I no vull la independència per ser més ric ni perquè senti odi als espanyols. I no vull la independència per una qüestió territorial ni per gaudir d’una estructura estatal. La vull perquè no em sento espanyol i sí, en canvi, català. I ser català, sentir-se català, no és millor que ser o sentir-se espanyol.

Facebook: Grup Jo no sóc nacionalista català.

dimecres, 27 d’agost de 2008

Freda independència

Rússia reconeix la independència d’Abkhàsia i Ossètia del Sud per interès actiu i passiu (reforçar-se – debilitar) de la mateixa manera que molts estats occidentals varen legitimar un flux migratori extern reconeixent Kosovo i desatenent Sèrvia. En aquell moment ja vaig escriure a La muntanya russa la perillositat d’extrapolar el model social del petit territori servo – albanès a Catalunya. Rússia va bramar en aquell moment de la mateixa manera que bramen ara EUA i la Unió Europea.

En menys d’un any estem assistint als moviments tàctics que definiran la freda relació entre Rússia i occident i que consistiran en intents per a desmembrar els estats contraris com a forma de debilitament i de control geogràfic. L’estratègia no és nova, però en aquests moments es produeix en absència de conflicte armat o, si més no, amb conflictes molt localitzats i de molt curta durada provocats pels mateixos estats i mai per moviments bèl·lics reconeguts de resistència local (o el que els estats defineixen com a terrorisme).

És simptomàtic com fins i tot la cadena pública russa de televisió que transmetia la inauguració dels Jocs Olímpics de Pekín cada cop que citava la Barcelona olímpica (ho va fer vuit o deu vegades), s’hi referia com a la capital de Catalunya i ni una sola vegada la va relacionar amb Espanya (ni just quan va desfilar aquesta delegació). Aquest detall, trivial si es vol, té una certa importància per com fins ara la propaganda subliminal dels estats supranacionals (i Rússia ho és) tendien a repetir gestos de complicitat amb aquells altres estats que es trobaven en una situació similar. El reconeixement periodístic d’una nacionalitat (encara que sigui de forma accidental) el tenim a mà gràcies als mitjans de casa, però no és gens comú en els mitjans espanyols o francesos.

Cap dels dos bàndols, ni russos ni occidentals, fan aquests reconeixements d’independència per simple altruisme ni com a assumpció del dret humà col·lectiu a la lliure determinació, però tot i així, des de Catalunya no es gens superficial seguir a l’aguait de les novetats que es vagin produint i mantenir amb veu pròpia qualsevol contacte internacional per a poder tenir portes obertes que en el futur ens puguin servir, per molt llunyanes que ens puguin semblar ara.

diumenge, 10 d’agost de 2008

Simplement Ossètia

Ossètia

Ara farà quatre anys, tres dies després del trist desenllaç del segrest de l’escola de Beslan, dinava amb Larisa i Eldar, uns amics ossetins del nord que vivien a Sant Cugat del Vallès, i comentaven no entendre rés del què havia passat. D’una banda estaven commocionats per la magnitud de la tragèdia, ells són de la capital Vladikavkaz a 20 quilòmetres de distància i hi tenen amics, però de l’altra se’n feien creus de que els txetxens haguessin triat la república veïna per dur a terme l’acció quan els ossetins del nord reivindiquen també la secessió de Rússia i fins sentien certa simpatia, o millor dit, entenien els moviments armats com a resposta a la repressió de Moscou.

Ahir dissabte (dia 9) vaig tornar de Moscou després d’un viatge llampec de quatre dies que ha coincidit amb l’inici d’intent de genocidi per part de l’exèrcit georgià contra la població civil d’Ossètia del Sud i que ha desencadenat la resposta russa. Ossètia del Sud és una república independent de facto (curiosa coincidència amb l’últim escrit que vaig realitzar a Penedès digital abans de marxar). No fan servir la moneda georgiana, no rendeixen comptes davant Tbilisi, es van quedar amb els aparells militars georgians (que abans eren de la URSS) que hi havia en el seu territori en la proclamació d’independència, però la comunitat internacional no els ha volgut reconèixer la sobirania. De fet quan la població té les coses clares tant li fa això.

El conflicte estavella inicialment a conseqüència de la voluntat de Geòrgia d’entrar a l’OTAN que l’obliga a una certa estabilitat interna i a una gelosia màxima del seu exèrcit a l’hora de subjugar la població ossetina fins al punt de cometre assassinats que en poc temps hauríem de veure presentats al tribunal internacional. M’ha indignat veure quan he arribat el tractament de la informació que n’està fent TVE presentant l’atac rus poc més que com el desencadenant de l’inici de la guerra quan dimarts mateix (dia 5) veia a la televisió russa tancs georgians passant per sobre d’infants i vells o les forces d’aquest mateix estat inundant soterranis de les cases on s’havien refugiat famílies senceres esperant a que quedessin ofegats.

Cert és que l’exèrcit rus no és un prodigi de tacte ni que Rússia entra en el conflicte de manera gratuïta, bé podrien oferir la independència a Ossètia del Nord i no ho fan, però no és menys cert que l’entrada de l’exèrcit rus està més que justificada per la cruesa de la intervenció georgiana i perquè, oficialment, té un bon grapat de ciutadans russos vivint allà i que ha de protegir.

Evidentment a ningú escapa que Ossètia del Sud és territori de pas del gasoducte que comunica el mar Caspi amb el mar Negre i que tot el que sigui crear incertesa en un estat que vol situar bases americanes a una escopinada de la frontera russa els va bé, però malgrat aquest interès i traslladant la situació aquí ja voldria dels estats propers un mateix grau de compromís cap a Catalunya si la situació la tinguéssim a la vora. Tant difícil ha de ser que russos i georgians es posin d’acord a donar la independència a cadascuna de les parts d’Ossètia?

dijous, 24 de juliol de 2008

Els salaris municipals d'Iniciativa

Diners

Voldria, i ho dic seriosament, poder fer una entrada a La muntanya russa parlant bé dels companys ecosocialistes d’Iniciativa. Ho voldria fer però els seus polítics fan d’aquesta voluntat una quimera. Vull deixar clar també que totes les crítiques que faig cap a ells ho són no pas per la seva teoria política, amb la que segurament hi estaria molt d’acord, sinó per la seva pràctica política.

La darrera és aprofitar els indicadors econòmics per a baixar els seus sous municipals i els dels seus càrrecs de confiança sense apreciar que amb aquest gest reconeixen que el que cobraven anteriorment era més del que mereixien. Aquest gest és una mostra simbòlica, però a l’hora potent, de donar a entendre que quan les coses van bé econòmicament ells poden cobrar un sou molt més alt del que els tocaria.

Ja posats a fer el gest, i com que amb el gest demostren que es van equivocar al principi de legislatura apujant els seus sous, jo els demanaria que a més de rebaixar-se el sou, retornin al municipi el diferencial que han cobrat de més durant aquest darrer any i mig.

Els exercicis de demagògia millor fer-los ben sonats.

dimarts, 15 de juliol de 2008

Preguntes

interrogació

Abans del parèntesi escrivia evitant fer preguntes. Em semblava descuidat. Feia lleig qualsevol signe que no fos una lletra. Fins i tot els números intentava escriure’ls sense utilitzar xifres. La nova entrada ja evita discriminar grafismes per motius de no pertinença al grup sonor. Fins i tot n’abusa de la utilització.

Per a seguir la tònica trasllado tres preguntes retòriques que no pretenen ser discriminatòries:

- Perquè quan em desperto a les tres de la matinada alarmat pels crits que arriben del carrer, aquests mai són en català?

- Perquè quan en un semàfor passa un cotxe amb les finestres abaixades i el volum de la música al màxim mai porta una adhesiu del burro català o un CAT enganxat a la matrícula?

- Perquè quan circula una motocicleta amb el tub d’escapament rebentat emprenyant tot el barri les paraules que s’escolten no són en el meu idioma?

Atenció als filòsofs més observadors: No confonguem els subconjunts amb el conjunt, però ja és curiós que cap dels subconjunts faci intersecció amb cap element de fora del conjunt.

dissabte, 12 de juliol de 2008

Tot un son

Disculpeu-me la son. M’he quedat adormit com els millors blocaires polítics després d’unes eleccions. Però no buscaré justificacions. Ni explicaré que ha passat, ni crec que sigui d’interès especial. Senzillament ha estat com quan un s’ajeu al sofà després d’un bon àpat amb la intenció de trencar la son i es queda fregit fins el vespre. Entremig és clar que hi ha qui m’ha volgut despertar, ho he sentit de lluny. De molt lluny.

Finalment el tel de la vigília s’ha esquinçat veient que Adam s’ha llençat a l’arena blocaire. Ho ha fet, evidentment, des dels blocs de Vilaweb. Militància. També m’ha vingut al front, m’he llevat, amb la voluntat de no politiquejar, de no mercadejar ni utilitzar el meu país. Sóc català i no em calen conjures ni indignacions fal•laces. Que la balança fiscal? Que se la fotin al cul la balança fiscal. Que les seleccions catalanes? No em calen. Com tampoc em calen les espanyoles. Que se’ns aturen els trens, que ens tallen la llum, que ens colen la MAT com una via de pas cap al sud? Que si el dolar segueix baixant i el cru segueix pujant, que si baixen les vivendes i pugen les hipoteques? Que si Esquerra és un poema i la CUP no s’atreveix? Que si Convergència té la casa gran i jo m’he de conformar amb un pis en un barri sorollós on, a més, l’Ajuntament continua sense situar les pilones per evitar que els cotxes aparquin al mig de la plaça?

Que si als catalans i als manresans i als meus veïns tant els en fot? Doncs a mi també. I si els catalans no volem construir una Catalunya lliure, justa i social, jo sí que la vull fer. I la faré a la meva manera, com a mi m’agradi. Penso fer-me un país per a mi i els meus. Obviant indicacions, creuant prats quan toqui, anant per la vorera quan vagi bé. Perquè la sort no és ser català. La sort és poder ser el que un vol ser. I no em penso tornar a emprenyar. I no em penso tornar a ofendre. I no vull tornar a opinar del què diuen allà que som aquí, o hauríem de ser.

Disculpeu-me la son. Ja estic ben desvetllat.

dimarts, 3 de juny de 2008

Sobre la pervivència en el dolor (IV)

I malgrat tot servem la vida com un tot
per sobre del patiment i l’alegria,
en un gest de penitència sorda,
emparats en un sentiment tant vital com la companyonia,
la responsabilitat cap a qui t’estima,
sense apreciar que aquesta absurda empatia desapareix
també en la fugida.
És doncs la covardia la que ens manté vius
i és la covardia la que vetlla per la nostra integritat.
Tal és estoic com epicuri
la mateixa cosa quan convenim que l’agitació terrenal és física.
La llegenda que em sobreviurà
sol•licita que deixeu de plorar per vosaltres i somrigueu per mi.

dijous, 29 de maig de 2008

La Bagesfera vegeta, visca la Penedesfera

Ja tinc reservats els propers 13 i 14 de juny per assistir a unes jornades, les de la Penedesfera, que prometen qualitat, compromís i diversitat per com, si més no sobre el paper, mostrar-se com a referent de les jornades locals i regionals que es van organitzant arreu del país. I dic això amb una certa agror a l’estómac, agror sens dubte egoista, per com la Penedesfera ha sabut treballar per a oferir actes del perfil 2.0 (o haurem de començar a parlar del 3.0?) combinats amb d’altres de promoció de la terra i de caire gastronòmic.

Es nota que els blocaires de la zona s’hi ha abocat i que han treballat amb temps, col·laborant, amb implicació i entusiasme i tot i que la majoria de la informació m’ha arribat a través de Daniel Garcia Peris és evident que la Penedesfera i les seves jornades no es poden entendre sinó és en una acció conjunta de la comunitat.

I és això, aquest compromís i aquesta implicació la que em provoquen l’agror que escrivia abans, aquesta enveja sana de veure com més d’una vintena d’empreses, organitzacions i institucions donen suport a les jornades i comparar-ho amb l’acció que es va dur a terme al Bages, potser de forma precipitada, que va derivar en un portal patrocinat, una promoció excel·lent pel que fa al grau d’implicació dels mitjans convencionals locals, però unes jornades que no van mobilitzar ja no el públic general, sinó més greu, van fer que blocaires que havien assistit a tertúlies radiofòniques a lluir la regidoria ni apareguessin en escena com a espectadors cap dels tres dies, d’altres que ja ni es van molestar a seguir-ho, per no parlar del grau d’implicació en l’organització que va derivar en que tant Joan com jo acabéssim esllomats, decebuts i sense ganes de fer gairebé rés més.

Creia honestament que malgrat l’activitat blocaire té molt d’onanisme i de tancament les jornades serien una magnífica oportunitat per a conèixer-nos i intercanviar experiències i coneixements. Però em vaig equivocar. Quan fa gairebé dos mesos de la darrera de les jornades puc dir que la Bagesfera vegeta. Que el portal funciona perquè s’actualitza automàticament. I que si hi ha noves incorporacions no són tant per pertànyer a una col·lectivitat sinó per a promocionar el bloc. A ningú se li pot exigir compromís ni sacrifici i és per això que aquests dos valors tenen la importància que tenen en la nostra societat. Des d’aquí vull felicitat els companys de la Penedesfera per un cartell d’actes que fa trempar i per la implicació que s’hi respira. Ens veiem a Gelida a mitjans de juny.

dimecres, 28 de maig de 2008

Plats trencats

Si un dia entrés en un restaurant amb tres estrelles Michelin, o si només en tingués una, de que menys em preocuparia seria de quant nocius podrien ser els ingredients de la recepta que engoleixi. Creure per vici que allò natural és més bo per a l’organisme que els ingredients que contenen additius químics és alhora inexacte i sobretot perillós. Perillós per a la salut, perillós per a la salut pública.

Fins i tot molts aliments que es consumeixen frescs requereixen d’un estudi gairebé minuciós abans de cuinar-los o d’una bullida de seguretat o d’altres tractaments per a garantir la inexistència de paràsits o bacteris. Per això davant de qualsevol aliment que em trobi envasat, etiquetat i tancat al buit estic tranquil i si a més en la seva composició hi llegeixo algun que altre conservant, millor.

Santamaria ha advertit la costum dels altres cuiners tres estrelles d’afegir ingredients a les seves receptes que no són beneficiosos pel consumidor. I és cert que gastronòmicament parlant, o des del punt de vista de la nutrició, tot aquell element que no té com a objectiu la conservació del producte és innecessari, però en la cuina d’aquest nivell al sabor se li afegeix la textura, la composició i l’aroma. Anar a qualsevol d’aquests restaurants, inclòs el de Santamaria, esperant no emocionar-se és anar a perdre el temps i els diners.

Més por tindria d’haver-me de menjar una ració d’alguna de les tapes que es veuen en les vitrines d’algun bar que de sopar en un restaurant que té unes normes de salut pública rigoroses i uns controls sanitaris periòdics. Digueu-me confiat però prefereixo una mica de sabor de clor que un munt de larves de mosquit a l’estómac. Per cert, respecte a aquest tema llegeixo arreu articles sobre la cuina espanyola. I jo em pregunto, quina cuina espanyola?

diumenge, 25 de maig de 2008

Espanya guanyarà Eurovisió

ChiquilicuatreDesprés de temps de no fer-ho (potser la darrera vegada va ser amb Sergio Dalma) aquest any he seguit la part final de les intervencions musicals i la posterior votació del Festival d’Eurovisió. La paròdia de Chiquilicuatre afegit a que aquest any existien tres o quatre actuacions realment bones em van convèncer per a fer-ho. L’espectacularitat, no només musical, d'Ucraïna i, sobretot, d’Armènia, prometien una de les edicions més decents dels darrers anys.

I la intervenció del candidat espanyol, per a què no dir-ho, fent ironia d’un festival basat en l’encarcarament i la posta en escena hortera m’encuriosien a veure fins a quin punt podia arribar. Però al final queda clar que el sistema de votació popular a cada un dels estats participants que va substituir fa anys la votació del jurat "d’experts" fa que cada edició compti amb uns favorits que, a priori, ja tenen assegurat quedar entre els cinc primers.

A l’evidència que Rússia portava tres anys quedant entre els quatre primers, s’hi afegeixen el millor dels estats dels països dels Balcans, el millor dels Escandinaus i un quart estat amb interessos generals o situat geogràficament en un punt estratègic (Grècia aquest any, i Turquia o Israel anteriorment). És evident que els veïns compten i tots aquests participants (sobretot Rússia) es veuen afavorits per dependències econòmiques o per fluxos d’immigració. Quantitativament Espanya té pocs immigrants escampats per Europa com, per exemple, té Romania a Espanya (12 punts) o Lituània a Irlanda (12 punts també) i les fronteres de veïnatge són escasses (12 punts d’Andorra i 10 punts de Portugal).

Fins i tot amb el millor participant de les darreres edicions (ho crec seriosament) Espanya no ha pogut pujar més amunt del setzè lloc i es previsible que no millori en el futur si no hi ha variacions en el mapa polític europeu. I dic això perquè Sèrvia que és la guanyadora de l’edició anterior no s’havia menjat rés al festival com a Iugoslàvia quan no tenia els vots de Croàcia, Macedònia, Eslovènia, Bòsnia Hercegovina, Montenegro i, previsiblement en el futur, de Kosovo. Espanya pot prendre l’exemple Iugoslau, avançant-se a qualsevol conflicte bèl·lic i concedint la independència a Catalunya, al País Basc i a Galícia. D’aquesta manera en un futur no gaire llunyà podrien rememorar les nits de Massiel o Salomé amb els dotze punts que previsiblement els donarien els immigrants espanyols d’aquests tres nous estats d’Europa. Perquè pel que es veu sempre guanya la millor cançó del país (no de l'estat) que ha assumit, encara que hagi estat a la força, la diversitat en el veïnatge en comptes d'engolir-ho dins l'aparell estatal.

dissabte, 24 de maig de 2008

Moció de censura a Baltasar (o quan els ateus resen)

Francesc BaltasarJo no reso mai. Reflexiono, potser, intentant aïllar-me uns moments i pel cas és el mateix. Altres vegades intento fer una purga interior mantenint la ment en blanc. No reso, no perquè no cregui, sinó que no ho faig perquè no crec que serveixi de rés, més que com a teràpia de tranquil·litat interior que ja aconsegueixo reflexionant o mantenint la ment en blanc. Però respecto, i molt, qui resa convençut de fer bé i fer-se bé.

Aquest darrers dies de pluja i avui que fins i tot ha pedregat una mica a Manresa he estat pensant en les paraules que va dir l’ateu Francesc Baltasar, que sorprenentment encara segueix de Conseller, en plena sequera, sobre que ell també resava demanant pluja. Després hi afegia un somriure de complicitat amb la causa impiadosa. L’he recordat perquè també aquest dimecres passat el vaig veure en el programa de CQC que ara s’emet a la Sexta fugint d’unes preguntes incòmodes de la reportera sense respondre ni bé ni malament i mantenint una actitud arrogant i frívola talment com si en comptes de ser un servidor del poble fos una folklòrica a qui pregunten pel seu darrer amant.

Trist i compungit vaig quedar com a català quan vaig veure l’ateu Francesc Baltasar, Conseller de la Generalitat, el mateix que dóna permís per omplir piscines i regar camps de golf quan cauen quatre gotes, el mateix que amaga el transvasament del Segre abans d’uns comicis, el mateix que té una filla a Presidència a qui pugen (o enfilen) el sou sense tocar-li la categoria i el mateix que cada vegada que obra la boca, la vessa; deia que trist i compungit vaig quedar veient-lo fugir de la reportera de CQC quan aquesta en el moment de la sequera li preguntava per una fuita d’aigua potable que fa anys que vessa milers de litres diaris a la claveguera de Badalona i que ningú repara.

Tothom té dret a ser com vulgui. Francesc Baltasar pot ser ateu i alhora pocasolta per a riure’s de qui resa, pot ser arrogant i mal educat i alhora no encertar mai el temps de les seves declaracions, pot ser estratega polític per amagar informació a la població abans d’uns comicis i alhora no tenir gens de vista a l’autoritzar omplir piscines, pot ser ecosocialista, i a més ho pot ser de debò, i alhora permetre que a la seva filla li pugin el sou institucional quan ja era una de les periodistes més ben pagades del país. L’ateu Francesc Baltasar pot permetre’s aconsellar als dirigents del seu partit de les terres de l’Ebre que es donin de baixa si no estan contents, però l’ateu Francesc Baltasar no pot fer callar els catalans a qui governa. Molt lluny en la memòria hauria de recórrer per a trobar un Conseller que hagués reunit tants mèrits per a exigir la seva destitució.

Molt poca estima a la seva terra i molt poca dignitat ha de tenir qui aguanta així amb tot el que ha caigut. Si resant perquè plogués ha aconseguit aquestes formidables pluges, serà millor que no resi per mantenir la poltrona, no sigui que encara ens el trobem de President de la Generalitat. Però potser és el que ens mereixeriem en un país que està més pendent de la moció de censura al president d'un club de futbol que de la incompetència d'un servidor públic.

divendres, 23 de maig de 2008

Sobre la pervivència en el dolor (III)

Brèvola en ses mans de roure, no es coneix morta però

[cluca els ulls
i foragita els sentiments. Cau com canyes de sucre en moles
[d’espellofar.

L’endemà l’acompanyen tots els dies i les nits que ha viscut i
[un seguit de gent
desconeguda. Les cases es descrosten, la caixa apareix entre les mans i
s’enfila a les espatlles. Veuen la boca fosca com l’engoleix.

Els jardins es transformen en catifes inanimades. Les portes metàl•liques
es solden per sempre més. És la darrera vida abans de recomençar.

dimecres, 21 de maig de 2008

Sobre la pervivència en el dolor (II)

Sempre he estat molt escèptic a l’hora de valorar la intel·ligència emocional destriada de la intel·ligència convencional. Crec sincerament que l’expressió intel·ligència emocional està definida sobre un concepte d’intel·ligència equivocat o, en el pitjor dels casos si assumim la paraula, l’argument que defensa no pot ser tractat d’igual a igual respecte a la intel·ligència convencional sinó com un element o com una part. Segurament per això quan fa mesos un company de feina em parlava amb fascinació, i pràcticament a diari, de l’Ofici de Viure de Catalunya Ràdio l’escoltava amb educació però no parava massa atenció a un tema que sense conèixer, i per tant amb injustícia, considerava menor o, si més no, trivial ja que sense alliçonaments em veia capaç de ser bo, de ser positiu, de fer-me càrrec de les situacions alienes i de ser comprensiu amb qui considerava equivocat. Creia, i de fet ho continuo creient, que no hi ha més que la pròpia voluntat de ser i d’entendre i una bona dosi d’autoanàlisi.

Aquest enrenou de vides creuades ha provocat que de fa uns dies hagi conegut a través de correus electrònics i per La muntanya russa a Elisabet que és periodista i guionista de l’Ofici de Viure de Catalunya Ràdio. Elisabet vindrà a Manresa, al Petit Parcir, el proper 7 de juny a fer la presentació d’un llibre que una mare mai desitjaria escriure, si més no a priori. El llibre és “Criatures d’un altre planeta” (La Magrana /Dèria edicions) i tracta sobre la malaltia neurològica de la Síndrome de Rett que pateix la seva filla Gina que ara té cinc anys. Gina no parla, no camina, no entén. El llibre va ja per la quarta edició i és possible que en poc temps es tradueixi al castellà. Els drets d’autor van a parar a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona on hi ha una investigació encetada que avança molt lentament degut a la falta de finançament.

El meu company de feina sempre ha estat una meravellosa persona, fins i tot abans de descobrir el programa de ràdio i de devorar llibres sobre el tema, però ara a més s’ha creat la seva pròpia teogonia de butxaca i se’l veu sempre actiu i optimista. Potser sí que després de ser cristià i ateu (una cosa darrera l’altra) ara em toqui ser creient i creure de veritat que el patiment arranca la millor persona que hi ha en nosaltres.

dilluns, 19 de maig de 2008

Sobre la pervivència en el dolor (I)

Llegint Agustí no puc més que admetre i assumir el sentit primer de la seva exposició sobre la vida i per extensió la de tot el cristianisme, més no sé si serveix de purificació aquest patiment, no sé si condueix a rés més que a gaudir del propi martiri com a prova de força. Vaig mirar de fit a fit el doctor i li digué: “no us cregueu déus allunyant el meu traspàs, més aviat ocupeu-vos de la meva boca i dels dolors persistents si em voleu ajudar, però no tracteu la mort com el pitjor dels mals ni la vida com el bé suprem, doncs anireu errats. No és terrible morir sinó la manera de morir, no és meravellós viure sinó la forma de viure”. I malgrat tot l’organisme està preparat a maldar per sobreviure arrossegant-se per atrapar un bri de salut que estiri trenta segons l’existència o que serveixi de pont fins un altre bri més llunyà; fins en la inconsciència.

El mal anomenat ateu Schopenhauer ullava aquesta maleïda voluntat de la matèria per persistir viva, per retornar de la mort fins i tot en un darrer intent per manifestar-se. Perquè l’existència més plena és més incòmode que la mort; perquè l’emoció, l’amor, la felicitat són menys completes que la no existència que no depèn d’unes sensacions alteradores. Arribats aquí però assetja el terrible dubte de si és possible la no existència, no tant des del punt de vista espiritual, que sens dubte no ho és de possible, sinó des del de l’existència material. Seria fatal ser un i ser tots alhora. Haver de viure eternament totes i cadascuna de les existències sí seria un patiment. Seríem Déu, Déu d’un dolor innecessari.

dimecres, 14 de maig de 2008

El PP que jo vull

Tot i que pugui sorprendre qui em coneix, els Populars no són el partit que em genera més antipaties de tots els que estan representats en el nostre Parlament. Evidentment sí són, objectivament, els que tenen el discurs polític més llunyà al meu i seria difícil, per no dir impossible, que ens poséssim d’acord en temes rellevants, però no es pot negar que els conservadors (no pas lliberals) són els més coherents en el seu discurs sobretot quan conceptualitzen la seva Espanya i acostumen a ser molt sincers en l’externalització dels seus sentiments. Això per a un estudiant perenne de filosofia com jo (de 0, 1 o com a molt 2 assignatures per any) té la seva importància a l’hora de construir un diàleg basat en la construcció lògica perquè, errats sens dubte, estructuren el seu argumentari sense sorpreses, sense enganys, sense moderació, a partir d'un discurs ben organitzat.

A més per a un país com el nostre que necessita de motivació constant per a una mínima mobilització, que no pot construir una realitat en positiu sense ajut de contrari, que precisa de l’atropellament per a reaccionar mansament i que no s’entén sense la sensació de greuge, ni sense aquesta hipocondria perpetua; no tenir davant el simpatitzant, el militant i el dirigent Popular significaria la desaparició de les poques esperances emancipadores que a voltes demostrem. Si se’m permet el símil, seria com si el Barça competís a la Lliga espanyola de futbol sense tenir el Real Madrid com a rival. Imaginem sinó que Espanya fos un estat amable amb la diversitat, que a ningú molestés sentir altres llengües dins el seu territori, que fos just en el finançament i tolerant amb les diferències culturals. Que fomentés l’enteniment entre pobles i que fos realista amb la història. Si això passes seriem quatre els que quedaríem argumentant els beneficis de la sobirania i seriem quatre els que separaríem la simpatia al poble espanyol de la necessitat de ser independents.

Per això i davant els moviments que s’estan produint aquestes darreres setmanes tant a Barcelona com a Madrid a les entranyes del partit, jo prefereixo un PP sincer a un PP intel•ligent, prefereixo un PP visceral a un PP tàctic, prefereixo un PP cavernícola majoritari a Espanya (sinó, del resultat de les darreres eleccions espanyoles resteu els diputats de PSOE i PP a Catalunya i al País Basc) a un PP més modern i obert, prefereixo un PP conservador a un PP lliberal, bàsicament perquè tot i no votar-los podríem caure en l’acomodament després de creure una part d’aquest nou discurs inventat per Rajoy i amb tants pocs adeptes sincers entre la seva militància.

dissabte, 10 de maig de 2008

Paraules per aturar la psicosi

El manual del bon empresari, o del gran empresari, indica que en una situació de crisi econòmica tots els discursos han d’anar dirigits a negar la màxima i atorgar-li la categoria de circumstancialitat per evitar que el pànic del petit emprenedor, el petit inversor i el petit consumidor propiciïn una aturada de la circulació monetària que empitjori la situació. I no els falta raó a Solbes, a Lara i a tot aquell que té interessos que el tremendisme pot perjudicar quan convenen que la crisi, igual que les baixades a borsa, depenen en més mesura de la importància que se’ls vulgui donar a nivell especulatiu que dels desencadenants reals que l’han iniciada.

L’estat d’ànim de la població pot fer que una petita onada es converteixi en un tsunami i tot i que és convenient que des de l’administració i des de l’élite econòmica s’intenti convèncer la ciutadania de que la crisi no és tant important com pot semblar, també s’ha de transmetre amb arguments propers, sense mitges mentides i explicant obertament com funciona el moviment macroeconòmic. Perquè si s’entesten a repetir sense arguments que no n’hi ha per tant, que en un any la situació estarà superada, que la crisi del 93 sí que va ser forta i la gent veiem el gasoil i l’arròs pels núvols, les immobiliàries tancant una darrera l’altra, els pisos amb cartells d’en venda com si fos un Sant Jordi d’ofertes i les obres parades o acabades però sense ocupar, creurem que ens enganyen, que el pitjor està per arribar i les inversions s’aturaran encara més i els estalvis es quedaran al banc i allà on compràvem tres llaunes de sardines en comprarem dos o cinc per no gastar més del compte o per por que d’un dia a un altra el preu augmenti.

És com quan jugues a futbol i et marquen un gol, que si abaixes els braços i no creus en la remuntada te’n poden clavar cinc més, però que anant tots a l’atac sense ordre ni concert i a la desesperada, també. Tant difícil és transmetre que la situació és preocupant però no ens queda més remei que seguir treballant i actuant sense pànics artificials?

dijous, 8 de maig de 2008

Sant Ignasi, tard i malament

Feia dies que no escrivia de la Plaça Sant Ignasi perquè volia donar un temps raonable a l’administració per a acabar d’enllestir la finalització de les obres que es van emprendre l’any passat i que tot i que Josep Lluís de l’Associació de Veïns de les Escodines m’ha anat dient que està previst de fer-ho no puc estar d’emprenyar-me per uns detalls, xics, que per això mateix és incomprensible que a hores d’ara no estiguin enllestits. En parlava el dos de desembre de l’any passat: s’ha donat accés als cotxes a una plaça per a vianants sense situar barreres naturals o arquitectòniques que evitin el poc civisme d’alguns conductors.

L’accés fins a arribar al carrer de Santa Llúcia és un aparcament particular on a peu de la Baixada dels Drets hi para tothom i a la cantonada de Caixa Manresa també. En les meves andanades contra l’intervencionisme de les forces d’esquerra he criticat moltes vegades les ànsies reguladores i sancionadores que apliquen sobre causes poc significants però ara m’adono que en algunes ocasions la mala educació d'alguns ciutadans justifiquen aquestes mesures correctores.

No puc entendre per molt que m’hi esforci com es pot deixar un cotxe enmig d’una plaça dissenyada clarament per als vianants, no puc entendre tampoc el benefici de fer malbé les plantes de les jardineres, però tampoc puc entendre què pensa l’Ajuntament quan encara no fa un mes ja va haver de tornar a cimentar les llambordes que saltaven d’una obra nova i encara menys puc admetre, perquè delata la seva concepció del model de ciutat que es vol per al futur, que una plaça que està dividida per una via de trànsit rodat hagi de suportar tres minuts de semàfor en vermell per als vianants que després han de córrer perquè els canvia de seguida. Vaja, en realitat, el que no m’entra en el cap és què hi fan aquells semàfors on hi hauria d’haver un pas elevat per a la gent que va a peu o, com a molt, dos passos de zebra sense semàfor on sempre hagués d’aturar-se el conductor.

dimarts, 6 de maig de 2008

La xenofòbia dels tolerants

Ahir escrivia sobre si la immigració era un problema d’acord als resultats del baròmetre de el Periódico on s’assenyalava els simpatitzants de CiU i Esquerra com els més proclius a considerar-ho així. És evident que vaig escriure l’entrada sabent que provocaria reaccions contràries de qui llegeix qualsevol escrit com si fos un buscador automàtic dels serveis d’informació dels cossos de seguretat, d’aquells que quan en un mateix text hi conviuen les paraules immigració, problema i, per exemple, delinqüència, tot i que els arguments s’hagin treballat o s’hagin intentat mostrar sense complexos, de sobte els salta l’automàtic de la sospita de xenofòbia i l'ensenyen sense vergonya, presumint d’una educació de vocabulari que mai els faria situar aquestes tres paraules (o d’altres de similars) a menys de cinquanta mots de distància.

Ahir no va anar ben bé per aquí tot i que hi podria haver anat ja que el primer comentari va incidir en la parcialitat del meu criteri a l’hora de, segons ell, disculpar les preocupacions o problemes dels dos partits catalans quan en realitat no ho feia. És més, quan disseccionava el pollastre vaig admetre la possibilitat que aquest resultat fos realment producte de l’odi i de la irracionalitat i que si era així donava la raó als malvats que interessaven de relacionar nacionalisme (perifèric) amb xenofòbia. El comentari en qüestió em preguntava quin article hagués escrit si els més preocupats pel fet migratori haguessin estat els simpatitzant de Populars, Socialistes o ecoSocialistes i la resposta és tant fàcil com ràpida: donat aquest cas no hauria fet cap escrit parlant del tema, ni a favor ni en contra, perquè segurament no hi hagués prestat atenció.

Perquè a l’hora d’anar a fer un cafè al bar o a l’hora de compartir jornades de fàbrica amb votants i militants de Populars, Socialistes i alguna que altra rara avis d’IU la majoria de les reaccions sobre la immigració han estat negatives. Perquè a l’hora de fer una valoració objectiva sobre un fenomen com aquest la proximitat accentua les actituds maximalistes de qui diàriament ha d’anar adaptant els seus costums a la realitat quotidiana, però la distància, l’experiència de viure la immigració com un estudi teòric d’antropologia on el contacte esdevé experimental, on la supremacia de discriminar els judicis des de l’atalaia fa la relació llunyana amb l’immigrant, amb la única coincidència institucional, o pitjor encara, la proximitat forçada per qui pretén ser generós decidint el seu voluntariat per raó racial, esdevé un racisme igual que l’estàndard ja que en un cas jutja qui viu la relació diària i en l’altre cas el discrimina per no ser immigrant. Parlava d’Iniciativa? És estrany que ni en el bar ni en la fàbrica recordo haver-ne vist cap. Devien ser a l’ajuntament o a la gestoria sindical.

dilluns, 5 de maig de 2008

La immigració és un problema

Aquest matí he quedat bocabadat llegint les dades del baròmetre de primavera de el Periòdico quan he comprovat que els simpatitzants dels dos partits que consideren que la immigració és el principal problema de Catalunya ho són de CiU i ERC. A banda que aquestes dades llegides amb mala intenció refermen l’opinió dels malvats que veuen en el nacionalisme (el perifèric) el cultiu d’un pensament racista i exclusiu, poden ser simptomàtiques o d’un atac de sinceritat dels sentiments més irracionals dels enquestats (en aquest cas es confirmaria la diagnosi dels malvats) o d’una resposta raonada, orientada en el matís i no excloent d’un sentiment humanitari o tolerant. Perquè en el discurs sobre la immigració s’ha fet un abús de la condescendència i s’ha fiscalitzat la paraula fins el punt que elaborar un discurs raonablement objectiu sobre el tema resulta gairebé un suidici en alguns cercles.

Creure que la immigració no es un problema és pretendre amagar el cap sota l’ala. Que la immigració sigui un problema pels oriünds (o pels que ja hi érem abans) no és assumir que els immigrants siguin bons ni dolents, ni positius o negatius, ni amables o antipàtics; és entendre que entre uns ciutadans que teníem uns rols culturals ben definits, una capacitat econòmica per anar tirant i unes costums i una llengua concreta, ara ens trobem amb índexs que en alguns casos superen el 30% de nous ciutadans que tenen una cultura totalment diferent a la nostra, una capacitat econòmica que justeja (amb el que això representa) i uns costums i llengua que no s’assemblen gens a la nostra. Si a això hi afegim que la gran majoria dels que es desplacen ho fan empesos per la necessitat ens trobem amb persones que estan lluny de la seva terra d’origen amb unes necessitats urgents que provoquen en el millor dels casos pisos pastera, explotació laboral i necessitat de cobertures socials.

Per això en una societat on un dels màxims valors era l’estat del benestar, o sigui la tranquil·litat i l’estabilitat, la seguretat i la capacitat econòmica (o d’endeutament), la immigració suposa un canvi, un trasbals, una alteració; un tornar a educar-nos en la diferència, i no en la diferència mínima que pot haver entre els que ens hem educat en el mateix poble, sinó en diferències de religió, en diferències de valors, en diferències d’educació, en diferències a l’hora de prioritzar què és important i què no. I a tots ens pot agradar anar a dinar a un xinès a sis euros el menú, o que vingui un romanès a reparar-nos el bany, o intentar aprendre alguna paraula en bereber o fins beure vodka amb un rus, però sociològicament qualsevol moviment migratori genera problemes, evidents per qui ha de migrar i evidents també per a qui rep la immigració. Negar això és tant com ser intolerant amb qui rep aquesta onada. Potser és políticament incorrecte associar els conceptes immigració i problema, però encara hauria de ser més incorrecte obviar la realitat per una falsa tolerància.

dissabte, 3 de maig de 2008

Llista de medis pública

Com que alguna vegada ja m’han demanat permís per a aprofitar els botons que hi ha a La muntanya russa tant de medis (que he actualitzat fins a arribar-ne a setanta-un) com de Casals Catalans a l’exterior poso a la distància d’un correu electrònic l’arxiu amb l’HTML tant d’una com altra filera de botons de manera que a qui interessi afegir-ho al seu bloc o web només m’ha d’escriure un correu sol•licitant un arxiu o tots dos i ho enviaré tant aviat com pugui. D’aquesta manera estalviarem una feina que és tonteria de repetir si ja l’he realitzat jo i ajudarem a millorar l’accés als medis. L’enllaç a La muntanya russa ja serà cosa de cadascú (és broma).

La muntanya russa vers Mediaclic

Dimecres amb Marc vàrem trobar-nos amb Diego Arcos que és el President del Casal Argentí de Barcelona [i II] per a parlar de diversos temes relacionats amb la comunicació, la publicitat i Internet. Com a deferència vers nosaltres ens trobàrem a la Cerveseria de la Universitat ja que veníem d’una reunió propera i després havíem d’anar també per allà a prop a tancar una jornada que va semblar una gimcana per Barcelona. Diego és un argentí intel•ligent, educat (de fet, gairebé tots els argentins i argentines que conec ho són) i amb una loquacitat moderada pel temps que porta a Catalunya. A més d’ocupar-se de la feinada de representació i gestió del Casal té temps per fer virtual aquesta comunitat tant real al nostre país a través dels dos portals i també ho procura amb tots i cadascun dels grups estrangers que conviuen a Catalunya a través de l’Immi.cat.

De les visites que ens van ocupar el dia em va sorprendre comprovar que fins en tres ocasions va sortir La muntanya russa a la conversa amb un coneixement molt anterior a la preparació de la visita. Vull dir que no va ser la típica curiositat d’última hora de quan hom vol fer un informe de la persona amb qui t’has d’entrevistar a partir d’una busca ràpida al Google. L’Immi.cat a més de comptar amb les comunitats estrangeres de Catalunya també compta amb un apartat dels Casals Catalans a l’exterior (a més de les interiors però que no són governades per la Generalitat de Catalunya) i quina va ser la meva sorpresa quan vaig comprovar que per a fer aquesta secció es van fixar en el reguitzell de botons que tinc a la dreta del bloc a baix de tot per afegir-los al portal.

Més d’hora amb Marc havíem presentat Mediaclic a Jordi Iparraguirre i a Irene Cabrera, Director General i de Comunicació respectivament de la Fundació puntCat i ens havíem trobat que a l’hora de mostrar els catàlegs Jordi va confessar haver-ne vist la pre–impressió unes setmanes abans quan l’havia presentat il•lusionat a La muntanya russa. Tot i que a Joan, que és qui porta la imatge a Mediaclic, no li va semblar gaire bé que pengés el catàleg perquè diu que talla el factor sorpresa (cas de Jordi de la Fundació puntCat) crec que també està bé que els lectors del bloc que potser mai visitaré professionalment puguin compartir la nostra il•lusió pels petits avanços.

La tercera visita que per prudència no puc avançar encara es va produir en gran part (no tota) pel coneixement que tenien de mi a través de La muntanya russa. És innegable que La muntanya russa i Mediaclic s’aniran enllaçant en el futur i tot i que inevitablement hauré de ser més curós en algunes entrades que una vegada escrites em semblen un pèl vanitoses (aquesta mateix), no rebaixaré el to quan escrigui de política o de qualsevol altra cosa. Perquè al cap i a la fi que personalment pensi d’una manera no m’incapacita per a ocupar-me de la meva feina amb professionalitat, i ocupant-me de la meva feina amb professionalitat puc tenir una opinió personal de les coses.

Per cert, Marc és qui porta les consultories d'imatge i comunicació i qui s'ocupa d'assessorar en els temes contractuals.

dimecres, 30 d’abril de 2008

Es digui Carretero, es digui Carod

Avui he pogut estar una estona navegant i seguint el moviment blocaire afí als diferents candidats a la presidència d’Esquerra he apreciat que el meu escrit de primers d’abril sobre Carretero va tenir cert ressò entre quins defensen el discurs i el fer del metge ceretà. És comprensible que no estiguin d’acord amb mi i és desitjable que em responguin però seriosament i amb coherència doncs els arguments amb arguments es rebaten. Escric això perquè Josep Sort es va aplicar la vena abans de tallar-se i conscient de la fragilitat ideològica del discurs de Carretero va defensar amb exemples erronis la falsedat de l’afirmació que Carretero és de dretes. Fantassin ha replicat el meu escrit sobre Carretero a Facebook i al mateix bloc de Josep en forma de comentari i m’ha citat en el seu de bloc, si bé és cert que el seu discurs no ha estat tant en contra sinó de demostració de l’opinió que la gent té del polític pirinenc.

El debat o el problema no és si tinc o no tinc raó, és que s’arribi a posar en dubte la procedència del meu plantejament i s’insinuïn interessos dels sectors oficials o fins i tot dels socialistes. I que aquest discurs es generalitzi a qualsevol crítica en aquest sentit com en les millors esquizofrènies d’Stalin que ja sé que era d’esquerres però en aquest cas els extrems es toquen. Continuo pensant el mateix: el discurs i l’actitud de Carretero o, dit d’una altra manera, prioritzar l’eix nacional fent-lo passar davant (o oblidant-se directament) de l’eix social és fer política de dretes, i no només de dretes, sinó de dretes irresponsable. D’aquella política de dretes que no és que tingui una política social injusta i poca sensibilitat en la forma, sinó d'aquella que no té política social ni complexos de forma.

I això ho escric així perquè és així com ho sento. De la mateixa manera que sento que Carod hauria de retirar-se a una plaça honorífica i que Puigcercós ha aprofitat una estructura controlada de l’aparell i que ha desitjat el desastre de les passades eleccions espanyoles per a poder fer el salt. Però encara crec que aquestes dues darreres afirmacions no haurien de ser necessàries per validar la primera. Que a Catalunya hi ha molta gent que pensa com Carretero i no és necessari amagar-se’n, però les coses s’han de dir pel seu nom. No m’he oblidat de nomenar Renyer que és potser l’opció més asserenada de totes i que a un mes vista gairebé apostaria que acabarà fent tàndem amb Puigcercós per possibilitar a aquest la petita empenta que sembla que ara necessita per assegurar-se el triomf.

dimarts, 29 d’abril de 2008

Preocupacions estètiques

Fa unes setmanes que el vespre m’arriba de repent, de forma sobtada. Tot i que el dia és més llarg la distància de nit a nit la noto curta, com una anestèsia, com un descosit tornat a sargir. És la feina, sens dubte, però lluny de tranquil·litzar-me el fet de gaudir-la m’ennuega arribar al vespre sense gaire cosa més a explicar que els tràfecs del dia. No és que ja no llegeixi diaris ni volti una estona per la xarxa buscant articles interessants que ho faig i m’hi vaig obligar des del principi per no notar el fet de treballar la major part del temps a casa, sinó que durant el dia no paro atenció a madurar i pair tot allò que he llegit al matí. Ni ho puc fer, ni m’ho puc permetre, ni se m’acudeix de pensar-hi perquè quan a les nou en punt m’assec davant l’ordinador i el telèfon sempre hi ha alguna cosa més urgent que no pas buscar-li la volta a una notícia. O hi ha trucades a fer o pressupostos a preparar o visites a organitzar i si no són hores lectives, vull dir quan és el migdia, queda passar rebuts, enllestir factures o crear nous llistats de trucades a realitzar a la tarda o a l’endemà. Quan no, sempre hi ha coses que parlar amb Joan o Marc o qualsevol de les altres persones que ens donen un cop de mà amb la feina.

Hi gaudeixo però quan arriba el vespre i vull escriure a La muntanya russa em trobo amb moltes notícies però poca opinió. Evidentment no és qüestió d’escriure notícies ja que no sóc periodista ni crec que sigui la funció d’un bloc, ni del bloc d’un periodista però tampoc vull escriure opinió sense tenir-la ben desenvolupada. Més d’una vegada tot i pensar-hi m’he hagut de fer endarrere d’algun comentari equivocat, només faltaria que escrigués sense prestar-hi gaire atenció. Sempre he pensat que mantinc el bloc per l’ànim de ser llegit i per la teràpia que em significa escriure fins quan no en tinc ganes. És per això que aquests darrers dies he anat emprenyat més preocupat per l’estètica dels meus escrits que pel contingut de fons ja que sóc conscient que no hi he destinat el temps de maduració necessari. Espero que m’ho sapigueu disculpar.

dilluns, 28 d’abril de 2008

La passió turca de Camprubí

Aquesta setmana passada va ser notícia a Manresa la carta que l’ambaixador turc a Espanya va dirigir a l’alcalde Camprubí en resposta a l’aprovació en el ple de gener d’una moció en favor de l’autodeterminació del poble kurd. Va ser el mateix ple on els Socialistes van votar a favor d’aquesta autodeterminació i tres punts de l’ordre del dia més tard en contra de l’autodeterminació de Catalunya amb l’argument que a casa nostra no hi havia guerra.

Doncs més tard que mai l’ambaixador turc ha fet la feina de situar l’alcalde allà on li tocaria ser; o sigui, en un punt de l’espectre on la coherència fos el valor esperat d’unes persones que se suposa intel•ligents. Perquè fugint del discurs ideològic de fons i de si en la seva resposta l’ambaixador té o no té raó (el que sembla clar és que no té gaire feina) va bé que la oficialitat turca s’agermani en l’argument de l’oficialitat espanyola i, encara que sigui per omissió, recordi a l’alcalde Camprubí i al seu grup municipal, inclòs el Dr. Irujo, que des del mateix punt de vista si als espanyols els fa mal la possible independència de Catalunya i la menyspreen i la menystenen, no tenen autoritat moral per a opinar sobre la independència de cap altre territori del món perquè per molt que se’n vulguin fer a la idea mai viuran els processos com els mateixos protagonistes del conflicte.

Amb la rèplica l’ambaixador situa les motivacions turques al mateix nivell que les espanyoles i amb un atenuant que per a tots dos estats és important: el PKK dóna resposta bèl•lica, a Catalunya ningú respon amb les armes. Això els ha passat als Socialistes per voler quedar moderns i alliberats quan són antiquats i acomplexats. Això els ha passat als Socialistes perquè creien que ningú en faria cas d’una moció entre tantes d’altres i que els ajudaria a visualitzar que ells també estan a favor de la llibertat dels pobles quan aquests pobles tenen raó en les seves reclamacions. Turquia ha arribat i els ha recordat que són espanyols. Que es caça abans a un mentider que a un coix. Ara només faltaria que l’ambaixador anuncies la seva visita a la capital del Bages perquè des d’alcaldia s’anunciés el dia manresà de Turquia.

diumenge, 27 d’abril de 2008

Trivialitats dominicals

Feia quatre anys llargs que no agafava febre i aquests dos dies des del divendres fins ara mateix he anat arrossegant unes dècimes que m’han cansat més que incomodar-me. De fet la sensació de calor interna fins quan noto el blanc dels ulls vermell la sento com a signe de vivacitat i d’un cert erotisme, però tot i sortir a passejar i fer les activitats normals m’he trobat cansat inclús per a pensar. És una llàstima ja que aquest cap de setmana va replè d’excuses per a escriure a La muntanya russa, des de la suposada contrarietat d’Esquerra amb l’aigua (la mateixa que va fer servir Convergència durant vint anys quan li interessava i que encara utilitza ara quan li convé), fins els pirates somalis (encara no he escrit mai d’Àfrica i a aquestes alçades potser ja toca, però ja us avanço que no seré políticament correcte), passant per la gresca que tenen els Populars tant a Catalunya com a Espanya (Nebrera i Aguirre són les Clinton de la vora).

Rebaixant el nivell per a rematar la febre vull compartir com m’he aficionat al te ara que treballo a casa, com dimecres vaig anar al Camp Nou amb la dona (feia quatre anys, com la febre) a veure com el millor Barça de la temporada no marcava (no parlar més de futbol al bloc és una decisió volguda), com comparteixo la feina de despatx amb Mashka que és la gata que ens van portar de Pavlovski Posad aquest cap d’any i com actua més com a gos que com a felí, com tot i ser festa he treballat, com tot i treballar he gaudit. Perquè tot i que són les grans decisions les que ens marquen la vida, són les trivialitats diàries les que ens la fan suportable. Aquest apunt curt d’avui és forçosament personal, insubstancial, quotidià. És l’apunt que es reflexa del meu esgotament febril.

divendres, 25 d’abril de 2008

Autofàgia capitalista

Tinc un amic de pagès i amb calés que fa temps em va pronosticar que la fi del capitalisme arribaria per la seva pròpia incapacitat d’autocontrol, perquè és un sistema que no es pot regular i depèn massa de les sensacions de la població. O sigui que tant si la situació és de bonança com de crisi el que mana és la sensació del consumidor amb la compra abusiva d’arròs o amb inflacions inabastables per les pròpies autoritats. Aquest amic berguedà és foll però no tant com a ell li agradaria creure. Fa anys, després d’unes fortes crisis d’angoixa el psicòleg li va donar dos consells: ser egoista i dir el que li passes pel cap i tot i que les seves reaccions poden sorprendre a qui no el coneix el cert és que ell es veu feliç.

Així mateix em va dir fa temps que al meu bloc havia de parlar més d’economia, que tant era que no hi entengués gaire que la majoria no ho apreciaria. I tot i que realment em fa mandra pensar en macroeconomia crec sincerament que ha d’existir la manera científica de determinar quin és el camí que li falta al capitalisme i com i quan es produirà la seva saturació. Perquè si la base del capitalisme és valorar la moneda de canvi a partir de la llei de l’oferta i la demanda, o sigui de la creació fins i tot artificial de necessitats, o sigui de les sensacions de la població, per a mi des de la ignorància més volguda i des de la ganduleria de fer elucubracions lògiques les sensacions que rebo són aquestes que em diu l’amic de pagès i amb calés.

Perquè si apliquem a l’economia el refrany xinès de la influència que pot tenir el moviment de les ales d’una papallona que vola entendrem que aquest flux econòmic constant, imaginari i especulatiu es basa en un equilibri molt fràgil que mal que pesi els poderosos es pot trencar amb la histèria de la població. Vaja, com he dit abans no hi entenc gaire d’economia i potser sóc un il•lús de creure que els cervells econòmics mundials no ho tenen tot controlat.

Majoria d'edat

Fer-se major d’edat als divuit anys no té sentit en un món com el nostre on gran part de la població de setze anys sap tant o tant poc com els que van néixer dos anys abans. Ja no es tracta només d’anar a votar o examinar-se de conduir que també, es tracta de la falsedat amb que els adults fiscalitzem aquesta franja de tres o quatre anys que precedeixen a la majoria d’edat. És l’alegria que senten alguns pares novells davant la notícia que els menors no es podran tatuar o fer pírcings sense el seu permís. Pares que en alguns casos no van tenir inconvenients per a ser els primers en endossar-li l’arracada al fill amb forma de nom saxó llatinitzat a l’estil Miami o Los Ángeles sud.

I no és pas que jo estigui a favor de que un xicot o xicota semblin una cartografia de l’Edat Mitja o una provocació pels aeroports sinó que em sorprèn que l’estat primer amb el tabac, després amb l’alcohol, més tard amb els bons modals i la tolerància i ara amb els tatuatges i els pírcings vulgui gestionar una adolescència que cada vegada es troba més abastida d’això que els governs volen regular. Perquè no són els organismes els que han de tenir les atribucions d’educar els vailets, som els pares i mares que bé sigui per una mala interpretació de la llibertat atribuïble a que vàrem créixer en els darrers anys del franquisme i ens vàrem creure que la disciplina era una llosa antiga, bé sigui que en els temps que corren ens obliguem en el treball i ocupem a la descendència menys temps i menys control del que tenien sobre nosaltres o els nostres pares els progenitors, bé sigui que som o hem estat en temps de bonança econòmica o si més no en el temps dels préstecs i les Vises i no hem volgut que als nostres fills els falti de rés, la qüestió és que en molts casos no ho hem fet bé (escric en primera persona perquè em refereixo a la generació dels 35 als 50) i les prohibicions governamentals no fan més que accelerar l’interès dels preadults.

Sigui quina sigui la solució no sembla que rebaixar la majoria d’edat als setze anys pugui fer empitjorar l’horitzó. I continuo parlant com un vell però els de la nostra generació fumàvem i bevíem amb setze anys (i abans) i no ens tatuàvem perquè no s’havia estès la moda i semblava un costum marginal, però també obríem la porta a la gent gran, dèiem si us plau i moltes gràcies i ens enfilàvem als arbres i somiàvem de fotre mà a les noietes. Perquè no és tan important que no puguin accedir a l’alcohol o al tabac, als tatuatges o als pírcings; seria meravellós que quan hi poguessin accedir ho fessin de forma intel•ligent i mesurada sigui amb catorze anys, sigui amb divuit.

dimarts, 22 d’abril de 2008

Jo proposo Seat Perejil

Només des de la més absoluta ignorància algú pot creure que ofèn excloent Catalunya d’Espanya en una festassa europea d’aquelles de xampany i conyac. Des de la més absoluta ignorància o, vist el to, des del punt de vista de qui amb la boca calenta i l’agulla de platí margina Catalunya amb una gracieta d’aquelles que s’empren amb mal gust per marcar la superioritat sobre el moro, la dona o el gai. Perquè a l’hora de triar el nom de la nova berlina Seat no serveixen els topònims catalans que a banda de tenir una pronunciació difícil en alguns casos, es podrien trobar amb un boicot d’aquí a uns mesos quan es sol•liciti tornar a posar l’Estatut a referèndum un cop li hagin passat el raspall des del Constitucional. És més adequat, però, esperar el torn de paraules d’un àpat opulent per a insinuar que si Catalunya vol ser independent per a millorar el finançament també haurà de ser independent a l’hora de perdre’s les coses bones, o sigui al seu entendre, engrandir la llista de noms hispànics dels models de Seat.

Com sempre hi ha qui a Catalunya s’ha emprenyat i com sempre des d’Espanya, encara que sigui per omissió, ningú ha encertat a sortir en defensa de la seva comunitat autònoma. Seria ideal el missatge i les reaccions, o la falta de reaccions, si no fos que el comentari es va fer amb la intenció d’ofendre i això fa evident fins a quin punt tenen els espanyols la consciència de ser invasors a Catalunya, de ser tota una altra cosa no catalana, de ser subjugadors, de fer bulling al llest de la classe.

I tot i que el nom del model de cotxe que millor rendiment els ha donat era d’una població de la Catalunya insular no cal que facin més esforços de concessió. Ni tampoc cal que honorin una terra i un municipi que sistemàticament han hagut d’adaptar els impostos a les seves necessitats amenaçats amb el xantatge de la deslocalització. Vist a la distància poca cosa hauria de tenir a veure Martorell amb Còrdova, Toledo o Lleó i tot i que ens repugni el mode fatxenda que va utilitzar el President del Consell d’Administració de Seat per referir-se al nostre país hauríem de quedar-nos amb el missatge de fons, que és el nostre, i proposar que la nova berlina es digui Seat Perejil en honor a la darrera conquesta bèl•lica espanyola.

Catalunya amb les calces brutes

No és per tocar els nassos però creia que havíem quedat que la decisió sobre el transvasament, el mini – transvasament o la cessió d’aigües entre les conques del país per abastir de petroli transparent la zona metropolitana hauria de ser cosa nostra. Creia també que un dia seríem grans per a prendre decisions i assumir les conseqüències com creia que per a ser sobirans havíem de tallar les dependències de Madrid. És clar que segurament el desequilibri fiscal ens condiciona i no tenim la butxaca prou plena per a pagar-nos les infraestructures locals degut als diners que volen a Madrid i no tornen però potser un dia haurem de plantejar-nos créixer i convèncer-nos que qualsevol trencament és traumàtic al principi i que totes dues parts hi perdrem diners.

És per això que quan Castells i Mas i després Llansana clamen a Madrid per a que les obres que han de dur l’aigua de l’Ebre a Barcelona no es paguin amb diners previstos per a l’Estatut i les assumeixi l'estat com una obra extraordinària es veu que Catalunya encara no ha deixat de ser aquell adolescent que vol emancipar-se per sortir de festa però encara depèn dels pares per anar vestit i menjat. Pitjor encara, Catalunya és la senyora que es fa un fart de treballar, que té un marit que no li fa cas, que la fa anar mal vestida i que li administra els calés i que en comptes de fer el cop de porta i anar justa els primers dies abans de cobrar la següent mensualitat prefereix humiliar-se i demanar una mica més de diners per a canviar-se les calces.

Falta maduració en tots els aspectes. Falta créixer i creure que podem ser adults sense estar pendents de préstecs i cessions, almoines i regals. I aquesta mancança és general, és una mancança en l’actitud de tots i cadascun dels partits del Parlament i de tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país. Els que demanen a Madrid perquè actuen sota la síndrome de la dona subjugada i els que no demanen perquè creuen que ja anem bé amb les calces brutes.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Servei a les capçaleres

Tot i que aquests primers dies de treball a Mediaclic ens estem trobant amb moltes visites més de caire informatiu que no pas d’interès comercial comencem a notar simptomatologies que són pròpies d’alguns clients i que no afecten ben bé qui vol fer publicitat sinó qui acull la publicitat. Aquesta darrera setmana hem visitat sis mitjans informatius digitals que volen estructurar la seva activitat comercial. Evidentment no toca fer públic de quins mitjans es tracta no perquè sigui un descrèdit intentar vertebrar l’amortització de la inversió inicial i cobrir les despeses estructurals, oi més quan es pretén professionalitzar el servei per oferir una millor informació a l’usuari, sinó per discreció professional, però algun d’ells és prou conegut en el medi convencional.

En aquests casos Mediaclic ofereix als mitjans l’elaboració d’estudis de comunicació, imatge i marca digitals en forma de consultories de diagnosi i evolució, el treball i seguiment tècnic sobre mateix de l’edició digital fomentant les eines de control i seguiment dels baners per a oferir garanties i llistats als anunciants i finalment canals de promoció paral•lels i alternatius a l’anunciant tipus per a fomentar l’ús de la capçalera digital i augmentar-ne les visites.

Tot plegat s’ha de fer amb molta imaginació i creativitat però també cal una gran dosi de sistematologia tècnica, financera i comercial. Dues persones són les que s’ocupen de les consultories a Mediaclic. Una per les que afecten a la part comercial i de la comunicació i l’altra per les d’imatge i marca.

diumenge, 20 d’abril de 2008

Xirinacs filòsof

Divendres vaig anar a recordar i vaig descobrir un Xirinacs socràtic en la seva desaparició, en les seves vacances volgudament transcendents; messiànic fins i tot, recollint el testimoni del Plató més secretament pitagòric. S’ha ser valent per conduir l’escena fins el final, o racional, no tant per la mort que conscientment representa el descans de tant de tràfec i que esdevé més la plenitud que la més gran de les satisfaccions en vida sinó per oblidar-se de ser, per oblidar allò que durant setanta-cinc anys t’ha fet i ara deixes, de saber que no veuràs allunyar-se l’amistat sinó que es trenca no pas pels que quedem sinó per tu que fa anys vas descobrir que no ser no produeix estímuls.

I que egoista en la teva generositat, tant en la que vas tenir en vida com en la que vas oferir al final, com de tots vas intentar treure el millor per a sentir-te bé. Fent devots, fent seguidors de la teva paraula i obra, fent d’ambaixador d’un Gandhi vell, estoic, resistent i global amb l’ànima compartida. Per això no has mort, per això te'n vas anar convençut de perviure en nosaltres.

dijous, 17 d’abril de 2008

Zapatero fa bo Montilla

Aquest vespre ha estat testimoni de la subtilesa amb què el President Montilla ha respost Mònica Terribas aquelles preguntes on Zapatero era objecte d’opinió. Si més no en aparença el president català ha usat la territorialitat i, sense complexos, no ja les paraules país i nació sinó els seus conceptes per a diferenciar les competències d’un i altre i per a assenyalar que si bé és important ser president d’Espanya també ho és, i molt, ser-ho de Catalunya. No peco d’innocent. Ja sé que no hi ha ningú millor que Montilla per a situar-se en l’escenari adequat amb el discurs adequat. O sigui, aquesta mateixa desimboltura nacionalista no se l’hauria permès a Televisió Espanyola ni en les desconnexions territorials.

Tot i així cal destacar, cal saber llegir en la incomoditat amb què despatxa allò referent a la Moncloa, que malgrat potser mai es permetrà la llicència de criticar obertament Zapatero es nota que comença a estar cansat que se’l situï indefectiblement subjugat als seus designis, comença a ser conscient que la marca Catalunya li permet parlar amb el cap de l’executiu espanyol de tu a tu sense haver d’acatar l’obediència cega que li deu a dins del partit. Els més propers diuen que davant la dicotomia partit – país Montilla es decantaria per a la segona opció i jo n’estic convençut. No pas per un sentiment de nacionalisme naixent sinó pel dret a reivindicar-se autosuficient, deslligat de cap obediència, com si les caminades per palau l’haguessin convençut de ser part de la història independentment d'Espanya.

D’una història de Catalunya que mirat en perspectiva pot ser més important que ser-ho de la d’Espanya ja que, oi vés, a falta de victòries que celebrar idolatrem més els prohoms sobretot en la distància que no ho fan pas els espanyols. Aquí un republicà convençut vanagloria Guifré el Pilós amb la mateixa devoció que admira Ramallets o que presumirà d’aquí a uns anys (si no ho fa ara) de l’obra de Dalí. Aquí un nacionalista criticarà Montilla però no admetrà que des de fora gosin criticar el President. I això l’exministre ho comença a notar i sap que les mentides i traïcions de Zapatero ja no cap a Catalunya, sinó cap a la seva gestió de govern, poden tenir resposta, i més furiosa potser que la de qualsevol altre que pogués ser president, perquè en el seu cas la traïció és doble. Perquè són del mateix partit i perquè encara no li ha perdonat el pacte de Moncloa amb Mas.

És a la conclusió que es va arribar en el sopar de l’altre dia i tinc la certesa que encara que Catalunya no faci trempar Montilla segur que davant d’un conflicte d’interessos la utilitzaria per a marcar paquet. Hores d’ara ja sap que no és un President circumstancial, ara falta que tingui la valentia per a canalitzar tota aquesta indignació en el moment adequat, que coneixent-li el perfil no és una cosa tant senzilla.

dimecres, 16 d’abril de 2008

En l'edat invisible

Se n’ha parlat en més d’una ocasió i no per això deixa de ser veritat que la franja que va des dels trenta-cinc anys fins als cinquanta és per a l’home una època d’invisibilitat administrativa, un temps en que no es té dret a gairebé rés i en canvi un li suposa capacitat per a tot amb el ben entès que ha arribat a la maduresa social i professional i encara no està prou castigat per l’edat. Abans ha gaudit de les polítiques de suport a la joventut i després, si Déu vol, fruirà del suport administratiu a la gent gran. Entremig rés, el buit absolut, una suposada autosuficiència que el fa comandant de la nau sense precisar ajuda externa. I si a sobre l’individu és home ja pot oblidar-se definitivament de qualsevol política específica orientada al seu perfil.

Avui m’han confirmat que la previsió de l’Ajuntament de Manresa cara el futur de l’antiga fàbrica de l’Aranya és com bé m’indicaven els comentaris en un escrit anterior el d’acollir una espècie de viver d’empreses. Dic espècie perquè com no podria ser d’altra manera a aquest govern posseïdor dels pitjors complexos de l’esquerra quan pensa en el nucli antic de la ciutat els salta el relé dels serveis socials i lluny de limitar-se a oferir a l’emprenedor una eina per a potenciar la seva activitat pensen en una mena d’habitatges convertibles en despatxos amb una sèrie de serveis mancomunats, això sí, però que tant poden acollir qui necessiti un espai per a desenvolupar-se professionalment com aquell que mentre busca un pis de propietat precisa d’una vivenda temporal o, fins i tot, una barreja de tots dos perfils de manera que es tingui habitatge i despatx tot junt. Potser a la casa consistorial pensen que això de disposar a casa d’una habitació habilitada per a dur-hi l’activitat professional és un gran invent però imagino que si la idea de combinar viver d’empreses amb habitatges de lloguer no és més comuna al nostre país serà perquè es fa difícil d’imaginar que clients i proveïdors es puguin creuar a l’escala amb el veí en pijama que baixa la bossa d’escombraries. Només em pregunto si aquesta mena de 13 de Rue del Percebe s’hagués imaginat si l’edifici a adequar hagués estat a les Bases de Manresa o al Passeig.

Per acabar-ho de reblar, i per això el títol de l’apunt i el primer paràgraf, s’estudia que l’accés als serveis comuns i a la vivenda o al despatx sigui només per a joves de fins a trenta-cinc anys. Així s’aconsegueix dinamitzar la joventut, oferir una sortida a la absència de vivenda econòmica i de lloguer i fomentar l’auto ocupació davant la falta de treball i les condicions precàries. Doncs que voleu que us digui, si encara s’està estudiant els aconsellaria que s’establissin unes normes objectives i no excloents, que l’edat sigui mèrit, si volen, però que no sigui un criteri excloent, sinó ens trobarem que abans de donar treva als de mitjana edat (que malament sona en primera persona) per a donar suport a la joventut es poden trobar amb una xurreria al segon tercera.

dimarts, 15 d’abril de 2008

Projeccció i xerrada sobre Xirinacs a Manresa

El mateix dia que s’ha fet públic als mitjans de comunicació la censura que ha sofert l’escriptor Lluís Busquets per un article biogràfic sobre Lluís Maria Xirinacs encarregat pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya i que finalment no ha estat publicat a la seva revista, a Manresa els companys de la CUP enllestien els darrers detalls de l'acte de divendres que oferirà el passi del vídeo “De l’amnistia a la independència” i una posterior xerrada amb Núria Roig i Antoni Aceves de la Fundació Randa acompanyats del regidor Adam Majó.

No cal dir que tinc especial il·lusió per a saludar a Núria després de gairebé sis mesos de correspondència virtual i escoltar-los glosant la figura de l’amic i les múltiples anècdotes i experiències que segur que tenen sobre ell. A l’acte s’aprofitarà per informar la premsa sobre les darreres gestions polítiques que es volen dur a terme des de l’ajuntament i que implicaran directament la ciutadania fent-nos partícips de l’homenatge que la CUP proposarà per a Lluís Maria Xirinacs. La trobada es durà a terme a La Fadulla a dos quarts de nou del vespre i servirà de punt i seguit en la reivindicació pel seu reconeixement a la ciutat de Manresa. La pilota tornarà a quedar al sostre dels qui no van voler oferir-li el nom d’un carrer de la ciutat amb excuses de mal pagador.