dimecres, 21 de maig de 2008

Sobre la pervivència en el dolor (II)

Sempre he estat molt escèptic a l’hora de valorar la intel·ligència emocional destriada de la intel·ligència convencional. Crec sincerament que l’expressió intel·ligència emocional està definida sobre un concepte d’intel·ligència equivocat o, en el pitjor dels casos si assumim la paraula, l’argument que defensa no pot ser tractat d’igual a igual respecte a la intel·ligència convencional sinó com un element o com una part. Segurament per això quan fa mesos un company de feina em parlava amb fascinació, i pràcticament a diari, de l’Ofici de Viure de Catalunya Ràdio l’escoltava amb educació però no parava massa atenció a un tema que sense conèixer, i per tant amb injustícia, considerava menor o, si més no, trivial ja que sense alliçonaments em veia capaç de ser bo, de ser positiu, de fer-me càrrec de les situacions alienes i de ser comprensiu amb qui considerava equivocat. Creia, i de fet ho continuo creient, que no hi ha més que la pròpia voluntat de ser i d’entendre i una bona dosi d’autoanàlisi.

Aquest enrenou de vides creuades ha provocat que de fa uns dies hagi conegut a través de correus electrònics i per La muntanya russa a Elisabet que és periodista i guionista de l’Ofici de Viure de Catalunya Ràdio. Elisabet vindrà a Manresa, al Petit Parcir, el proper 7 de juny a fer la presentació d’un llibre que una mare mai desitjaria escriure, si més no a priori. El llibre és “Criatures d’un altre planeta” (La Magrana /Dèria edicions) i tracta sobre la malaltia neurològica de la Síndrome de Rett que pateix la seva filla Gina que ara té cinc anys. Gina no parla, no camina, no entén. El llibre va ja per la quarta edició i és possible que en poc temps es tradueixi al castellà. Els drets d’autor van a parar a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona on hi ha una investigació encetada que avança molt lentament degut a la falta de finançament.

El meu company de feina sempre ha estat una meravellosa persona, fins i tot abans de descobrir el programa de ràdio i de devorar llibres sobre el tema, però ara a més s’ha creat la seva pròpia teogonia de butxaca i se’l veu sempre actiu i optimista. Potser sí que després de ser cristià i ateu (una cosa darrera l’altra) ara em toqui ser creient i creure de veritat que el patiment arranca la millor persona que hi ha en nosaltres.

1 comentari:

Josep M. ha dit...

La veritat és que és un llibre xulísim! És una bona recomanació! Llàstima que la venda de llibres en català sigui tant insignificant (excepte mediàtics)....