dimecres, 14 de maig de 2008

El PP que jo vull

Tot i que pugui sorprendre qui em coneix, els Populars no són el partit que em genera més antipaties de tots els que estan representats en el nostre Parlament. Evidentment sí són, objectivament, els que tenen el discurs polític més llunyà al meu i seria difícil, per no dir impossible, que ens poséssim d’acord en temes rellevants, però no es pot negar que els conservadors (no pas lliberals) són els més coherents en el seu discurs sobretot quan conceptualitzen la seva Espanya i acostumen a ser molt sincers en l’externalització dels seus sentiments. Això per a un estudiant perenne de filosofia com jo (de 0, 1 o com a molt 2 assignatures per any) té la seva importància a l’hora de construir un diàleg basat en la construcció lògica perquè, errats sens dubte, estructuren el seu argumentari sense sorpreses, sense enganys, sense moderació, a partir d'un discurs ben organitzat.

A més per a un país com el nostre que necessita de motivació constant per a una mínima mobilització, que no pot construir una realitat en positiu sense ajut de contrari, que precisa de l’atropellament per a reaccionar mansament i que no s’entén sense la sensació de greuge, ni sense aquesta hipocondria perpetua; no tenir davant el simpatitzant, el militant i el dirigent Popular significaria la desaparició de les poques esperances emancipadores que a voltes demostrem. Si se’m permet el símil, seria com si el Barça competís a la Lliga espanyola de futbol sense tenir el Real Madrid com a rival. Imaginem sinó que Espanya fos un estat amable amb la diversitat, que a ningú molestés sentir altres llengües dins el seu territori, que fos just en el finançament i tolerant amb les diferències culturals. Que fomentés l’enteniment entre pobles i que fos realista amb la història. Si això passes seriem quatre els que quedaríem argumentant els beneficis de la sobirania i seriem quatre els que separaríem la simpatia al poble espanyol de la necessitat de ser independents.

Per això i davant els moviments que s’estan produint aquestes darreres setmanes tant a Barcelona com a Madrid a les entranyes del partit, jo prefereixo un PP sincer a un PP intel•ligent, prefereixo un PP visceral a un PP tàctic, prefereixo un PP cavernícola majoritari a Espanya (sinó, del resultat de les darreres eleccions espanyoles resteu els diputats de PSOE i PP a Catalunya i al País Basc) a un PP més modern i obert, prefereixo un PP conservador a un PP lliberal, bàsicament perquè tot i no votar-los podríem caure en l’acomodament després de creure una part d’aquest nou discurs inventat per Rajoy i amb tants pocs adeptes sincers entre la seva militància.

2 comentaris:

Josep M Comajuncosas ha dit...

Doncs jo aplaudeixo un PP intel·ligent, no perquè ens tracti millor, això és inviable perquè l'essència d'Espanya és, entre d'altres, ser l'antítesi a la catalanitat.
Però sí un PP prou intel·ligent com per posar el PSOE contra la paret. No ha de ser gaire difícil.

Actualment el pitjor per nosaltres és aquesta mena de mobilització acrítica antiPP (i no antiEspanya) que resulta que beneficia als espanyolistes del PSC.

El millor és que a Espanya aquests dos partits vagin frec a frec i es barallin. Mentre tinguem clar que el tracte cap a nosaltres sols varia en la quantitat de vaselina que decideixen emprar per endinyar-nos-la.

Jordi Rius Bonjorn ha dit...

jo no se el que es millor. El que sí se , es que en clau nacional PP i PSC-OE defensen el mateix. Depèn de quan un es més antipàtic que l'altre (indistintament) però el fons es el mateix. Per tant necessitem líders catalans honestos amb interès de país mes que de partit i això...ja no se pas si ho veure a la meva vida.... (a veure si algun dia em trec el pessimisme de sobre en aquests temes... :-)