Sobre la pervivència en el dolor (III)

Brèvola en ses mans de roure, no es coneix morta però

[cluca els ulls

i foragita els sentiments. Cau com canyes de sucre en moles

[d’espellofar.

L’endemà l’acompanyen tots els dies i les nits que ha viscut i

[un seguit de gent

desconeguda. Les cases es descrosten, la caixa apareix entre les mans i
s’enfila a les espatlles. Veuen la boca fosca com l’engoleix.

Els jardins es transformen en catifes inanimades. Les portes metàl•liques
es solden per sempre més. És la darrera vida abans de recomençar.