Poder o voler anar a les eleccions

Finalment, dues-centes mil persones no podran exercir el seu dret de sufragi a les properes eleccions autonòmiques basques. Qualsevol plataforma, partit o opció política basca que junt a la seva definició independentista, l’acompanyi l’etiqueta socialista i que qüestioni l’estructura administrativa espanyola té tots els números per a ser declarat il•legal. En aquest ja llarg període partitocràtic espanyol és la primera vegada que això passa en unes eleccions autonòmiques o, dit d’una altra manera, seminacionals. Ja n’he escrit altres vegades de la Llei de Partits coincidint amb comicis municipals i de la seva incompatibilitat amb el sentit comú, però han passat els anys i la seva aplicació agafa més força que mai i l’evidència de la seva il•legalitat no fa més que mostrar les mancances del sistema actual.

L’esquerra abertzale, doncs, volent presentar-se a les eleccions autonòmiques basques, no podrà. En la seva estratègia política no veuen inconvenient en que l’estructura institucional basca sigui rèmora d’imposicions espanyoles, ni creuen estar actuant deshonestament per voler aprofitar qualsevol plataforma social o política per a transmetre el seu missatge, ni tampoc els tira enrere veure que el seu territori està dividit en tres departaments entre Espanya i França. Ni pateixen per jerarquies, ni per no poder recollir l’esperit i la voluntat de la seva militància, ni per la por d’aburgesament dels seus diputats i dels càrrecs que siguin necessaris per a desenvolupar la seva tasca política. No tenen por tampoc de semblar llunyans a la gent ni de perdre el món de vista. L’esquerra abertzale té clar el seu objectiu i té clar el seu missatge, sap reconèixer les oportunitats d’on obtenir recursos, protagonisme i publicitat per la causa.

A casa nostra sempre ens hem mogut a partir de l’obediència política. La màxima dels nostres representants polítics ha estat el seny mal entès. Aquell seny que fa no qüestionar la base del sistema, que no només no es discuteix sinó que s’assumeix com a propi i s’aprofita com a menjadora dels interessos individuals i no pas de país (ni estructuralment ni política). A casa nostra, però, l’Esquerra Independentista encapçalada per la CUP, que abandera el trencament de totes aquestes males praxis no acaba de decidir-se a considerar la presentació d’una candidatura a les eleccions autonòmiques catalanes d’aquí a dos anys. Cert és que el debat intern i la darrera assemblea de les CUP no varen tancar cap porta a aquest efecte, però també es fa evident, fins per als més optimistes que no es pot iniciar aquesta aventura sense comptar amb un grau d’implicació unitari per part de la militància. És un projecte massa complex organitzativament i massa important ideològicament o tàcticament com per a decidir-lo per una majoria simple.

Cal però insistir en la necessitat d’una reflexió individual, madura i efectiva. S’ha de fugir de dogmes incendiaris i tenir clar que no serà funció de la CUP dirigir, presidir, pactar o trair ningú; que unes eleccions com aquestes són el que són, rés més. Que ni la CUP haurà de designar, endollar, pagar favors, ni necessàriament haurà de deslliurar-se de les decisions consensuades amb la militància ni s’haurà de jerarquitzar. Si la CUP no es presenta a les eleccions autonòmiques catalanes, als dos-cents mils bascos que no podran votar hi haurem de sumar unes quantes desenes de milers de catalans que tampoc podran fer-ho. Al País Basc perquè no els deixen, a Catalunya perquè no volen.

L'opció inconformista

Avui he estat a Mataró, a l’Assemblea Extraordinària de les CUP i he de confessar que n’he sortit satisfet. Tant pel resultat com per la dinàmica orgànica i el funcionament d’aquest important acte democràtic. Tot i que en algunes ocasions havia coincidit amb representants i militants de l’Esquerra Independentista en comissions locals, amb diversa sort, aquesta és la primera vegada que tinc la sort de compartir un acte intern, sense veu ni vot, però essent còmplice de moviments, remors, preguntes amb més o menys bona intenció. Dic que surto content pel resultat perquè ha sortit escollida la ponència que no tanca portes a rés, la que no obliga a fer les coses precipitadament, ni la que tanca les portes fins vés a saber quan.

Dic que surto content perquè, malgrat tot, m’ha agradat molt l’exposició i defensa de la ponència més prudent i m’ha agradat molt com s’ha portat a terme el debat i els torns de votació posterior. Els arguments han estat ben construïts i ben rebatuts. És difícil desentendre’s de cap de les tres ponències sense agafar-ne algun punt i, malgrat tot, i malgrat que en més d’una ocasió he opinat per burxar i per a fer reaccionar, vull assenyalar un detall que ni el text de cap de les ponències ni les intervencions orals han tingut en compte.

Cada cop més catalans ens sentim inconformistes amb el sistema, amb el capitalisme, amb la manera de fer país i amb la classe política i el seu funcionament. Cada cop menys catalans anem a votar. Cada cop més catalans ens definim independentistes. Tots aquests catalans es mereixen una opció revolucionària, insubmisa i inconformista, una opció d’obediència horitzontal i nacional, que es presenti sense intenció de pactar, que despulli les vergonyes de qui, instal•lat en el poder, ha perdut de vista la lluita. Aquest poble inconformista pot exigir munició per a matar el bitxo gros. L’opció de presentar-se a les eleccions autonòmiques és de la militància de les CUP, però les conseqüències les rebran tots els catalans i catalanes inconformistes.

Tot un son

Disculpeu-me la son. M’he quedat adormit com els millors blocaires polítics després d’unes eleccions. Però no buscaré justificacions. Ni explicaré que ha passat, ni crec que sigui d’interès especial. Senzillament ha estat com quan un s’ajeu al sofà després d’un bon àpat amb la intenció de trencar la son i es queda fregit fins el vespre. Entremig és clar que hi ha qui m’ha volgut despertar, ho he sentit de lluny. De molt lluny.

Finalment el tel de la vigília s’ha esquinçat veient que Adam s’ha llençat a l’arena blocaire. Ho ha fet, evidentment, des dels blocs de Vilaweb. Militància. També m’ha vingut al front, m’he llevat, amb la voluntat de no politiquejar, de no mercadejar ni utilitzar el meu país. Sóc català i no em calen conjures ni indignacions fal•laces. Que la balança fiscal? Que se la fotin al cul la balança fiscal. Que les seleccions catalanes? No em calen. Com tampoc em calen les espanyoles. Que se’ns aturen els trens, que ens tallen la llum, que ens colen la MAT com una via de pas cap al sud? Que si el dolar segueix baixant i el cru segueix pujant, que si baixen les vivendes i pugen les hipoteques? Que si Esquerra és un poema i la CUP no s’atreveix? Que si Convergència té la casa gran i jo m’he de conformar amb un pis en un barri sorollós on, a més, l’Ajuntament continua sense situar les pilones per evitar que els cotxes aparquin al mig de la plaça?

Que si als catalans i als manresans i als meus veïns tant els en fot? Doncs a mi també. I si els catalans no volem construir una Catalunya lliure, justa i social, jo sí que la vull fer. I la faré a la meva manera, com a mi m’agradi. Penso fer-me un país per a mi i els meus. Obviant indicacions, creuant prats quan toqui, anant per la vorera quan vagi bé. Perquè la sort no és ser català. La sort és poder ser el que un vol ser. I no em penso tornar a emprenyar. I no em penso tornar a ofendre. I no vull tornar a opinar del què diuen allà que som aquí, o hauríem de ser.

Disculpeu-me la son. Ja estic ben desvetllat.

Xirinacs filòsof

Divendres vaig anar a recordar i vaig descobrir un Xirinacs socràtic en la seva desaparició, en les seves vacances volgudament transcendents; messiànic fins i tot, recollint el testimoni del Plató més secretament pitagòric. S’ha ser valent per conduir l’escena fins el final, o racional, no tant per la mort que conscientment representa el descans de tant de tràfec i que esdevé més la plenitud que la més gran de les satisfaccions en vida sinó per oblidar-se de ser, per oblidar allò que durant setanta-cinc anys t’ha fet i ara deixes, de saber que no veuràs allunyar-se l’amistat sinó que es trenca no pas pels que quedem sinó per tu que fa anys vas descobrir que no ser no produeix estímuls.

I que egoista en la teva generositat, tant en la que vas tenir en vida com en la que vas oferir al final, com de tots vas intentar treure el millor per a sentir-te bé. Fent devots, fent seguidors de la teva paraula i obra, fent d’ambaixador d’un Gandhi vell, estoic, resistent i global amb l’ànima compartida. Per això no has mort, per això te'n vas anar convençut de perviure en nosaltres.

Projeccció i xerrada sobre Xirinacs a Manresa

El mateix dia que s’ha fet públic als mitjans de comunicació la censura que ha sofert l’escriptor Lluís Busquets per un article biogràfic sobre Lluís Maria Xirinacs encarregat pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya i que finalment no ha estat publicat a la seva revista, a Manresa els companys de la CUP enllestien els darrers detalls de l'acte de divendres que oferirà el passi del vídeo “De l’amnistia a la independència” i una posterior xerrada amb Núria Roig i Antoni Aceves de la Fundació Randa acompanyats del regidor Adam Majó.

No cal dir que tinc especial il·lusió per a saludar a Núria després de gairebé sis mesos de correspondència virtual i escoltar-los glosant la figura de l’amic i les múltiples anècdotes i experiències que segur que tenen sobre ell. A l’acte s’aprofitarà per informar la premsa sobre les darreres gestions polítiques que es volen dur a terme des de l’ajuntament i que implicaran directament la ciutadania fent-nos partícips de l’homenatge que la CUP proposarà per a Lluís Maria Xirinacs. La trobada es durà a terme a La Fadulla a dos quarts de nou del vespre i servirà de punt i seguit en la reivindicació pel seu reconeixement a la ciutat de Manresa. La pilota tornarà a quedar al sostre dels qui no van voler oferir-li el nom d’un carrer de la ciutat amb excuses de mal pagador.

Llei de partits a Manresa?

En el ple que es va celebrar ahir a l’Ajuntament de Manresa tots i cadascun dels partits representats no van donar suport a una moció de condemna de l’atemptat d’ETA de la setmana abans de les eleccions. El fet es va donar quan en el mateix ple es van presentar dues mocions al voltant del mateix assumpte. Una la va presentar Iniciativa amb el suport de Socialistes i Populars i l’abstenció de la resta de grups i l’altra la van presentar conjuntament Convergents i Esquerra i va provocar l’abstenció dels altres representants polítics del ple. D’un text a l’altra variava un punt, una coma i alguna frase però en essència la idea troncal era la condemna de l’assassinat de l’exregidor socialista de fa deu dies.

Aquest fet que entra en el terreny de l’anècdota política i que ningú interpretarà com a tebiesa per part de cap formació respecte del terrorisme sinó com a mera disputa política i de desacord en la part teòricament més insubstancial de la moció hauria pogut estar dramàtic si s’hagués donat en un municipi basc i segur que algú ho hauria utilitzat per a desacreditar els partits amb sensibilitat nacional. Perquè el fet fonamental d’aquest joc d’aparences sobre les condemnes als atemptats és que tots els partits busquen la pau i això ho hauria de tenir tothom clar. La dificultat arriba quan junt a aquesta condemna s’hi volen fer passar renúncies i claudicacions. A Manresa tots els partits s’han abstingut en una moció de condemna del terrorisme. Què fem? Els apliquem la llei de partits i els fotem a tots plegats a la garjola?

Carta oberta al Secretariat Nacional de la CUP

Les darreres eleccions espanyoles han evidenciat el cansament i descontentament del poble català amb unes formacions més entregades a la maniobra política per mantenir els càrrecs i l’estructura que a prestar-se al servei del poble. Esquerra i Iniciativa es presenten només una setmana després de les eleccions a severs conflictes interns i desorientació a l’hora de prendre mesures externes tant a nivell de visualització de canvis d’estratègia com d’elaboració de polítiques independents. Per molt que durant aquests primers dies s’ha tractat la bipolarització entre els dos principals partits de l’estat per a justificar uns resultats escandalosament decebedors bona part de l’electorat que s’ha abstingut o ha votat en blanc o nul són antics votants independentistes avorrits de pactes, actituds meselles i submissió.

Els anys de feina municipal de la vostra formació fomentant els pilars bàsics de la democràcia, del reconeixement nacional i de la política d’esquerres afegit al cansament general de l’electorat catalanista fa que l’estudi en assemblea de la possibilitat de participar a les properes eleccions catalanes sigui a més de necessari, un exercici de responsabilitat cap al poble català. Hores d’ara la vostra opció esdevé l’única esperança de canvi real en el nostre país i això implica un exercici d’altruisme de part vostra com mai us ha demanat Catalunya.

És evident que suposarà un repte intern i un creixement accelerat de les vostres bases que haurà de ser revisat amb cura però em resisteixo a pensar que davant unes mostres tant clares i objectives de possibilitats de creixement i d’obtenció de bons resultats electorals podreu permetre que un percentatge significatiu de la ciutadania es pugui quedar sense representació en el Parlament del seu país.

Sóc conscient que tot plegat no és una decisió senzilla ni que la seva posta en marxa sigui un camí de roses però ara mateix existeixen eines que faciliten la socialització de la informació, compteu amb nombrosos intel•lectuals que us donarien suport i teniu la xarxa local més desenvolupada que mai. No és necessari guanyar les eleccions, es tracta d’obtenir representació parlamentària.

Malgrat que cal ser curosos amb els propers canvis que esdevindran a Iniciativa i sobretot a Esquerra sembla evident que la seva dependència governativa farà que canviïn els noms però no els vicis i que l’espai que puguin recuperar de credibilitat serà escàs. Tot i que fins ara la CUP ha estat un moviment municipalista, és aquest municipalisme i el vostre tarannà participatiu el què us fa diferent a qualsevol altra alternativa que es pugui crear i garanteix una mínima experiència institucional en l’entrada a la màxima cambra de representació catalana.

El fet que les entrades del bloc on he reflexionat sobre aquesta possibilitat han estat de les més comentades demostra fins a quin punt és una opció que cal debatre.

[tafaneja-la]

Publicat a Regió7 el 18 de març de 2008

Guanya Catalunya

Que ningú tingui cap dubte a aquestes alçades que Catalunya ha guanyat les eleccions. És una victòria a mig termini, a dos anys i mig vista, rés és immediat aquí. Els resultats de CiU ens confirmen com l’extensió de la Ciutat dels Sants. Ara estem en un pas intermedi que ha de fer reflexionar qui toqui perquè una cosa és fer obeir una Conferència Nacional i una altra és aborrallonar tot un país. Només cal veure que entre blancs i nuls les xifres gairebé s’han duplicat i que en nombres absoluts Esquerra ha perdut 350.000 vots respecte de fa quatre anys. Madrid requereix molta motivació per a mobilitzar el votant independentista i les circumstàncies de fa quatre anys només ens poden servir per veure les possibilitats reals amb tot de cara.

No insistiré més: a Barcelona Esquerra ha perdut 250.000 vots independentistes. Algú n’ha de prendre nota. No es tracta ja de voluntat sinó de responsabilitat directe. S’ha d’encetar un camí de reflexió cara el 2010 que no té excusa ara per a l’aturador. No ens podem permetre tants vots independentistes a la paperera en les properes eleccions catalanes. Les tertúlies dels mitjans espanyols anaven plenes de “la gran derrota del nacionalismo radical”. Precisament per no ser radicals s’han endut la derrota.

He pogut signar pel dret de decidir just després que la Guàrdia Urbana de Manresa desmuntés la paradeta de la Plaça Sant Domènec. Així l’alcalde ha pogut venjar-se de la derrota del ple de fa dos mesos. Aquesta gelosia per fer complir el dictamen de la Junta Provincial de Barcelona només amaga rancúnia i por. Ha fet prevaldre una decisió externa a la voluntat del poble.

(*) Gràfica de Vilaweb

Les eleccions de la CUP

Estic segur que ja hi ha a la Candidatura qui analitzarà els resultats de les properes eleccions de diumenge amb la vista posada en els bous i les esquelles que deixi Esquerra pel camí. Cal una feina seriosa i acurada en aquest sentit. No ha de ser tasca principal del partit incidir en l’abstenció, no cal cremar energies, perquè fins i tot qui voti pel mal menor amb la ràbia al pit i les dents serrades serà futur votant de la Candidatura. Es fa necessari començar a preparar des de totes les perspectives les eleccions catalanes amb el puny alçat i amb el cap sobri, amb les mateixes eines que els partits representats i amb molta més imaginació. En números absoluts els votants que perdi Esquerra aquest 9 de març a Barcelona respecte del 2004 són votants de la CUP el 2010. Si aquesta xifra s’acosta als 75.000 votants es poden contar de dos a tres diputats. En les altres tres circumscripcions es fa més difícil de valorar.

A dos anys i escaig vista no és una opció descabellada atenent als resultats d’aquest diumenge però calen més coses. S’ha de començar amb un candidat de llarg recorregut que tingui temps de fer-se visible durant aquest temps i que trenqui l’amateurisme romàntic de la Candidatura. Una persona capaç de mantenir-se ferma sent diplomàtica i conciliadora, amb les idees clares, que usi la demagògia de forma intel·ligent i moderada, que presenti propostes possibles i que no renunciï a la utopia, que fomenti l’ecologisme, la igualtat social, la tolerància i l’equilibri però que se separi de la imatge boy scout d’Iniciativa, que no sigui sobrada, que no miri per sobre l’espatlla, que no es cregui propietària de la veritat absoluta. Un candidat alliberat que recorri país seguint els actes locals de partit. Que presenti trobades, xerrades i conferenciants il·lustres allà on vagi a costa de la secció local. Que arribi a 2010 essent una presència familiar.

Paral·lelament al candidat s’ha d’establir corrent de xarxa amb opinadors locals que incideixin en els medis on hi hagi representació municipal o una forta tradició de concurrència electoral. Cal negociar als mitjans tradicionals de caire nacional una presència que no sigui marginal, però cal també que les intervencions no siguin anecdòtiques o sectàries. S’han d’avançar els esdeveniments prenent presència en els mitjans digitals ja que l’any 2010 seran de gran vàlua. S’ha de donar joc als blocs fugint del clam fàcil i de les visceres. S’ha de vertebrar el facebook, el twitter, el youtube i tantes eines com siguin possibles al voltant del candidat. Tot i les recances inicials que hi pugui haver, tot plegat s’ha de fer des d’un punt de vista professional amb una planificació mesurada. A Internet és l’únic lloc on la CUP pot enfrontar-se en igualtat de condicions a qualsevol altre partit amb representació política.

Planificació, estratègia i imatge només poden ser tractades des de l’alliberament de militants professionals. La CUP no és pot permetre anar sempre amb el lliri a la mà i menys ara quan Iniciativa es mostra com a frau nacional i Esquerra encara el canvi generacional des de la poltrona.

[tafaneja-la] [vota-la a Politi.cat]

Vot en blanc

De fa dies que hi penso i cada dia que passa estic més convençut de la necessitat de votar en blanc. Ahir anava a dormir llegint el comunicat on la CUP de Manresa anunciava la seva absència al ple perquè l’alcalde Camprubí no els deixava presentar una moció en favor d’ANB i PCTB arran de tots els trucs de màgia que s’han fet des de Madrid per evitar que es poguessin presentar a les eleccions. L’excusa, la burda excusa és que fa deu anys es va arribar a l’acord tàcit entre les formacions polítiques de llavors de no presentar mocions en el darrer ple abans de qualsevol contesa electoral. No m’estendré en el detall perquè ho explica perfectament Jordi Masdeu en el seu bloc. Només destacar que cap de les cinc formacions polítiques homologades va gosar contradir l’alcalde.

Ahir també llegia Marc Arza defensar en el seu bloc, no sense crítiques, l’indispensable vot en blanc i és curiós repassar els darrers esquetxos de Poliblocs per adonar-se’n que no és una opció descabellada fins i tot per a molts militants. El vot en blanc dipositat des de la responsabilitat i havent pensat bé les seves conseqüències és una eina que tenim per a significar el nostre disgust, la nostra voluntat de votar, el nostre encaix en un sistema democràtic que malgrat tenir moltes mancances i sofrir encara de nombroses irregularitats ens permet influir en el nostre futur. No he votat mai en blanc però aquesta vegada vull que el meu vot destaqui. No com un vot de ràbia ni com un vot de càstig, sinó com una manera de mostrar el meu desencant per com s’estan portant les coses. Sóc conscient que la majoria del vot en blanc (que no pas de l’abstenció) vindrà de mans de catalanistes d’esquerres i ja m’està bé.

Ja m’està bé que ERC vegi que té mercat més a l’esquerra, més cap al sobiranisme. D’una altra manera, oferint als republicans el vot de disgust acabaran per creure que ja ho fan bé i s’inclinaran encara més cap a les posicions còmodes on es troben ara. Mal favor fa al país aquell que ofereix un vot crític al seu partit de tota la vida creient que evita un mal major. Mal favor fa al país i mal favor fa al partit ja que mai visualitzarà el descontent per la seva gestió. Un país que ha aguantat tot i els vuit anys d’Aznar i els altres d’hipocresia socialista no li vindrà ara de fer d’àrbitre d’un encontre en terres foranes. Abans era una possibilitat, ara és un convenciment: jo voto en blanc.

Rugby del Bages

He de reconèixer que tot i saber les seves regles encara no he aconseguit que el rugby m’enamori com per a estar tot un partit pendent del televisor. Potser si un dia em desplaço a presenciar un encontre en directe amb l’ambient oportú em canviarà la perspectiva de l’espectacle. Al contrari del què li pugui semblar al profà el rugby és un esport noble on la companyonia entre els esportistes és un tret general, on s’acostuma a finalitzar el partit compartint canyes entre ambdós equips i on, en el cas català especialment, s’hi barreja una sensació nacional i de resistència equiparable a l’esforç que ha de fer aquest esport per sobreviure en un entorn totalment mediatitzat i de forta competència. El fet de no ser un esport olímpic i de tenir tanta incidència en les illes britàniques li han acabat de donar una aura de Braveheard molt atraient per a certs sectors de la lluita independentista. La USAP, evidentment, l’ha fet palpable entremig de tant aire romàntic.

Al Bages aquesta resistència és diària ja que sense haver-hi equip es programa un entrenament setmanal entre gent que juga una vegada a l’any al camp de futbol del Congost i molts d’ells es federen a través del CA Vic. De fet, el rugby organitzat al Bages apareix per primera vegada el 1995 quan un exjugador del Sant Boi que fa de professor d’educació física a Sant Vicenç de Castellet munta un equip amb nois del poble i altres joves que arriben principalment de Manresa. Per la mancança d’instal·lacions pròpies els entrenaments es combinen entre un pavelló i una plaça pública i els encontres es celebren sempre en camp contrari. Tot i així l’equip es manté quatre anys en competicions federades fins que les mancances tècniques, econòmiques i humanes obliguen a tancar la paradeta.

L’afició al Bages per aquest esport, tot i així, fa que un o dos cops l’any s’organitzin autobusos per anar a seguir les evolucions de la USAP i fins i tot en quòrum més petit s’hagin fet expedicions a les illes britàniques. Hores d’ara sembla que s’ha aconseguit que aquest proper estiu el rugby estigui inclòs en les colònies esportives de Manresa i que en un futur proper es posin els pals paral·lels en el camp de futbol de gespa artificial.

Els que segueixen el rugby es troben a la Taverna dels Predicadors a veure els encontres del 6 nacions i del mundial. Jordi Masdeu que ha estrenat bloc aquest darrer mes i és militant de la CUP, és un bon aficionat a aquest esport que segur n’anirà escrivint en el futur. Per ara us aconsella com seguir els partits en directe des de l’ordinador.

Adam Majó entra a l'ajuntament de Manresa

Fa dies que m’havien informat de la renúncia a la regidoria de l’ajuntament de Manresa per motius personals de Roger Torras i la seva més que previsible substitució per Adam Majó. Tot estava pendent de l’aprovació de l’assemblea de la CUP que es va celebrar aquest passat dissabte i que va transcórrer amb normalitat. Així, avui a la tarda es farà la roda de premsa que anunciarà aquest canvi i els detalls de tot plegat.

Adam Majó s’acosta a la quarantena d’anys i té una forta vinculació a la CUP des de sempre. És una persona compromesa amb el país, l’antimilitarisme, el transport públic, l’esport i el sentit comú. És molt bon escriptor com ens demostra en els seus articles periòdics a Regió7 i a l’haver guanyat el premi al millor relat eròtic en la passada edició del Saló del Sexe en Català. Com que és amant del diàleg però convençut dels seus ideals tenim assegurada la defensa de l’argumentari de la CUP des de posicionaments raonats i fugint del dogmatisme.

Amb Adam ens coneixem de fa anys i estic convençut que farà molt bé la seva feina. Va ser impulsor de Manresa Camina i està molt vinculat a tot el que es mou al Bages al voltant del rugby. Vàrem estar junts a Via Lliure del Bages i ens hem trobat a reunions, comissions, festes i xerrades de tota mena. Des de La muntanya russa l’encoratjo a que segueixi fent les coses com les ha fet sempre. No cal que canviï rés. De totes maneres que sàpiga (em sembla que no cal que li digui) que li esperen dies de molta feina.

És coherència, Dr. Irujo, és coherència

No acostumo a prendre part en les discussions entre formacions polítiques però aquesta vegada llegint les declaracions de Josep Lluís Irujo (PSC) a l’edició de paper del Regió7 d’avui en resposta al comunicat de la CUP sobre l’últim ple de l’ajuntament de Manresa no puc estar-me de pensar que o bé el regidor socialista ha pres la determinació de tirar pel dret i defensar la seva manca d’arguments amb atacs o bé és que definitivament se li ha rovellat l’escafandre de submarinista.

En resum, el comunicat de la CUP recorda que en el ple va assenyalar la incoherència “que representava que els membres del PSC votessin a favor del dret a l’autodeterminació del poble txetxè en un ple del 2007 i a favor del mateix dret del poble kurd en aquest ple del 21 de gener i, en canvi, es posicionessin en contra del dret a decidir del poble català” i assenyala que el més sorprenent va ser la resposta de Josep Lluís Irujo argumentant que el poble txetxè estava en guerra i que per tant era del tot necessari aquest dret d’autodeterminació i en canvi a Catalunya no.

Hauríem entès que s’hagués excusat reconeixent que mentre amb els cassos txetxè i kurd aplicava la teoria política democràtica, amb el tema català li pujava una amargor a la boca que li impedia ser racional. Ho hauríem entès de veritat ja que als seus companys d’Iniciativa els passa sovint el mateix. Però no. Usant aquesta trista, pobra i simptomàtica fugida d’estudi del regidor socialista el comunicat de la CUP respon amb una metàfora un pèl hiperbòlica, si es vol ser primmirat, però molt escaient preguntant públicament al doctor Irujo si el que insinua és que Catalunya necessita d’una guerra per a fer valer el seu dret d’autodeterminació.

El regidor socialista que aquest cop ha tingut tot el temps del món per situar-se, en comptes de guardar el silenci de l’ignorant ha escollit usar la paraula del neci per contestar la CUP acusant-la de sectària, antidemòcrata i d’irrespectuosa amb les opinions discrepants. I s’ha quedat tant ample. Ha fet servir aquella tàctica tant vella d’acusar del què t’acusen.

Doctor Irujo, vostè té tot el dret del món de sentir-se tant espanyol com vulgui, té tot el dret del món a oposar-se a un dret legítim, humà i democràtic com el dret a decidir, fins i tot es pot sentir solidari amb els llunyans txetxens i kurds i mostrar la més profunda indiferència pels catalans que l’envolten. El que no pot ser vostè és incoherent. I no ho pot ser perquè és polític. I no ho pot ser perquè representa que cobra per això. I no ho pot ser perquè se li suposa un mínim de sentit comú per a poder mantenir un debat. Es pot discutir com resoldre un problema matemàtic, però no es pot resoldre un problema matemàtic sense saber sumar.

I és això el que la CUP li ha volgut fer veure a vostè amb la hipèrbola del seu comunicat i que sembla que l’escafandre no li ha deixat entendre. És coherència el què se li demana i el què se li espera. I una mica de llestesa tampoc estaria de més.

L'ocasió de la CUP

Les xifres són fredes i resten humanitat a la persona. Manresa també. Venim de temps i encara falta temps. Sense passions, anem per feina. Esquerra va ser votada per 8.761 manresans a les eleccions espanyoles de 2004. Tres anys després, a les municipals la van votar 3.153. En percentatges, el 21’51% contra el 11’89%. Extrapolant percentatges, i malgrat la baixa participació, a les darreres eleccions municipals Esquerra comptaria amb un suport de quelcom més de 5.700 votants. Aplicant la llei d’Hondt i sense restar vots als altres partits, estaria fregant els 6 regidors. Amb els 8.761 vots absoluts hauria estat majoria.

Faig trampa; en sóc conscient. Els populars a Madrid donen molt joc. El linxament de Carod-Rovira va encendre molts ànims. El seguiment dels medis d’unes generals és sempre més intens que d’unes municipals. Els atemptats de l’11-M eren calents. I malgrat tot, malgrat que l'opció en aparença més raonable per expulsar els populars del govern estatal era votar socialista, malgrat que molta gent va actuar així empesa pel bipartidisme, malgrat tot això, Esquerra va doblar les seves xifres habituals.

La dada important de tot això és que a Manresa hi ha més de 8.700 persones disposades a votar Esquerra. Només cal un motiu prou important. Quan arriben les municipals, un nombre no gens menyspreable d’aquests electors es decanten per la Candidatura d’Unitat Popular. És aquí on apareix l’oportunitat de fer un projecte engrescador. És aquí on hi ha el motiu prou important. És així com lluny d’espantar la gent es recupera l’abstencionista i s’engresca el novell.

Esquerra a Manresa necessita al seu costat cares noves, cares joves, renovació, necessita compartir espai amb qui pugui mantenir la corda tensada del independentisme, del simbolisme racional de l’essència. Necessita polítics nous, sense vicis adquirits, lliures de compromisos aliens.

Però per arribar a aquest punt falta que la gent de la Candidatura deixi de veure Esquerra com una amenaça i la vegi com una oportunitat. Que el temor d’una abraça d’ós es converteixi en el retorn d’un camí de formigues. Un camí organitzat, on el debat no és menys important que l’acció, però on el debat ha de ser sensat i l’acció ha de ser sobtada i sense escletxes. No escric pas d’organitzar-se a nivell nacional per perdre bous i esquelles, sinó d’actuar localment allà on no restin defenses. Manresa és la plaça: Esquerra no respira i els votants hi són.