L'ocasió de la CUP

Les xifres són fredes i resten humanitat a la persona. Manresa també. Venim de temps i encara falta temps. Sense passions, anem per feina. Esquerra va ser votada per 8.761 manresans a les eleccions espanyoles de 2004. Tres anys després, a les municipals la van votar 3.153. En percentatges, el 21’51% contra el 11’89%. Extrapolant percentatges, i malgrat la baixa participació, a les darreres eleccions municipals Esquerra comptaria amb un suport de quelcom més de 5.700 votants. Aplicant la llei d’Hondt i sense restar vots als altres partits, estaria fregant els 6 regidors. Amb els 8.761 vots absoluts hauria estat majoria.

Faig trampa; en sóc conscient. Els populars a Madrid donen molt joc. El linxament de Carod-Rovira va encendre molts ànims. El seguiment dels medis d’unes generals és sempre més intens que d’unes municipals. Els atemptats de l’11-M eren calents. I malgrat tot, malgrat que l'opció en aparença més raonable per expulsar els populars del govern estatal era votar socialista, malgrat que molta gent va actuar així empesa pel bipartidisme, malgrat tot això, Esquerra va doblar les seves xifres habituals.

La dada important de tot això és que a Manresa hi ha més de 8.700 persones disposades a votar Esquerra. Només cal un motiu prou important. Quan arriben les municipals, un nombre no gens menyspreable d’aquests electors es decanten per la Candidatura d’Unitat Popular. És aquí on apareix l’oportunitat de fer un projecte engrescador. És aquí on hi ha el motiu prou important. És així com lluny d’espantar la gent es recupera l’abstencionista i s’engresca el novell.

Esquerra a Manresa necessita al seu costat cares noves, cares joves, renovació, necessita compartir espai amb qui pugui mantenir la corda tensada del independentisme, del simbolisme racional de l’essència. Necessita polítics nous, sense vicis adquirits, lliures de compromisos aliens.

Però per arribar a aquest punt falta que la gent de la Candidatura deixi de veure Esquerra com una amenaça i la vegi com una oportunitat. Que el temor d’una abraça d’ós es converteixi en el retorn d’un camí de formigues. Un camí organitzat, on el debat no és menys important que l’acció, però on el debat ha de ser sensat i l’acció ha de ser sobtada i sense escletxes. No escric pas d’organitzar-se a nivell nacional per perdre bous i esquelles, sinó d’actuar localment allà on no restin defenses. Manresa és la plaça: Esquerra no respira i els votants hi són.