Cremar el rei

En la situació actual, cremar una foto dels reis és divertit. Tan divertit com contradir qualsevol llei estúpida aplicada des de la més absoluta rigidesa. Tan divertit com evidenciar les contradiccions del sistema. Cremar el rei és cremar la monarquia, el fanatisme simbòlic, el dogma fet carn. I comprovada la reacció fiscal, cremar el rei és pintar de verd pistatxo la ignorància, la ceguesa, l’absurditat.

Oi més si considerem que qualsevol dels que aquests dies cremen reis públicament signarien ara mateix un exili monàrquic amb totes les de la llei sense sang ni flames. Perquè cremar un rei és cremar un símbol. És simbolitzar la destrucció d’un símbol. No té més importància que cremar uns sostenidors. En un cas es pretén reivindicar l’alliberament femení, en l’altra l’alliberament general.

De fet, la notícia no és la imatge del jove gironí cremant un cartell cap per avall del matrimoni Borbó, sinó la ràpida i incomprensible resposta fiscal. La reacció que encara alimenta més l’esperança d'anar pel bon camí, ja que ens demostra quant dèbil és el sistema, quant atemorits estan de vés a saber què, que ni nosaltres mateixos arribem a apreciar.

Ara el fiscal amenaça d’actuar contra els catalans que s’han manifestat aquests dies cremant més fotos reals. És el joc dels disbarats. Un joc dels disbarats que sens dubte és positiu per com assenyala un dels punts febles del seu sistema. Després d’aquests vindran uns altres i després uns altres. Només ells tenen la possibilitat d’aturar-ho, però la manca de criteri i d’intel·ligència que mostren donaran corda per un temps.

Si no fos que la realitat a Madrid és gairebé sempre simple i visceral, hom podria arribar a pensar que des del govern espanyol es pretén posar de manifest l’anacronisme de la monarquia i la manca de sentit de la legislació que l’empara. Vist el cas de ‘el Jueves’ i l’actual de Girona a la casa reial poden fer servir aquella expressió tan seva de: ‘con amigos como estos no hacen falta enemigos’. Pau i que duri.