Independència de facto, avui

A Catalunya estem acostumats a dependre emocionalment de Madrid. Ho fan els unionistes i ho fem els separatistes. Uns com a referent natural de la seva òrbita nacional, els altres com a pretexta de tots els desastres que ens passen. Madrid existeix, de la mateixa manera que existeixen París, Londres o Roma. Però no cal o no caldria donar-hi més importància.

De fet, des de Catalunya tenim moltes eines que ens permetrien afluixar aquesta fixació i que no fem servir. Sempre ha estat més còmode buscar el culpable fora de les nostres terres que a l’interior. Els polítics per espolsar-se qualsevol responsabilitat i els ciutadans perquè és desagraït assumir les pròpies mancances. La independència s’aconseguirà just quan deixem de mirar avall. Quan actuem amb una política de fets consumats sense ser necessàriament agressius.

Si no ens deixen recaptar tots els impostos, oferim la burocràcia que ja tenim a les nostres institucions per a assumir nosaltres primers els ingressos. Si més no, encara que a última hora s’hagin de pagar, les dades ens serviran per saber la columna de l’haver de les tant reclamades balances fiscals. Però a més, cal preguntar-nos què faria o podria fer l’estat davant d’una situació de bloqueig econòmic per part de Catalunya. Aturar les inversions programades. Bé, això és indestriable de la mateixa independència. Alguna intervenció militar davant l’ONU i la Unió Europea. No ho crec pas. Deixar de pagar les pensions i els subsidis. Tothom, fins al més espanyol de Catalunya, sap que aquests pagaments depenen de l’estat i encara donarien munició a les nostres accions. Evidentment no pretenc presentar aquest bloqueig com una mesura presa sense reflexió prèvia.

Arribats a aquest punt ja podem permetre les escoles que vulguin utilitzar el castellà com a llengua vehicular i retirar la majoria de subvencions pel foment de la llengua. Aquestes mesures coactives i de recompensa gratuïta no tenen sentit amb unes institucions i una legislació que assumeixen el català com a llengua pròpia i, evidentment, oficial sense competència amb cap altra llengua. La comunicació institucional ja no és necessari que sigui bilingüe. La subvenció ja és pot determinar en funció de la qualitat i no en funció de quina llengua s’empri, ja que qualsevol sol·licitud que arribi d’un ens que no utilitzi el català serà desestimada. Evidentment, d’aquest darrer grup deixo a part aquelles entitats en que el foment i la implantació de la llengua i la cultura catalanes és el seu objectiu estatutari, el seu motiu d’existència.

De la mateixa manera que a Sant Cugat existeix l’escola japonesa, qualsevol grup empresarial pot decidir establir una escola castellana a Catalunya. L’únic que s’ha de preservar és el seguiment del programa comú. Fora del programa i el calendari, la llengua que s’utilitzi com a vehicular ha de ser problema del què prioritzin com a important els pares pel futur social i professional del seu fill. Ja està bé d’escoltar-nos a dir que els catalans vivim coartant la llibertat de l’individu. Si volen aprendre en castellà que es paguin una escola privada, doncs les públiques depenen d’institucions catalanes i que no es queixin d’adults de no entendre una comunicació oficial o un catàleg de productes d’una empresa que obeeixi la llei. Que no es queixin tampoc de no aconseguir una feina qualificada.

En definitiva la independència, o una gran part d’ella, és assumible de facto. Amb la simple voluntat d’aconseguir-la. I si econòmicament, cultural i lingüística és possible, els símbols i l’administració són detalls menors.