Estratègia i Reagrupament.cat

No m’apassiona Carretero. Ni s’acosta a la brillantor oral de Carod de fa tres anys, ni tampoc compta amb la complicitat que desperta Puigcercós en la distància curta. Fins i tot el seu discurs polític em sembla molt susceptible de crítica quan se centra sobretot en el aspecte nacional i obvia amb massa freqüència la qüestió social. Esquerra no és això. O no pot ser només això. Però potser el que ara toca és un discurs maximalista que centri l’atenció en allò de que es va coix.

El problema bàsic d’Esquerra ha estat i és principalment un problema d’estratègia. Estic segur que des dels càrrecs més representatius del partit fins al darrer dels militants de base es té la mateixa concepció nacional ara, que fa cinc anys. El que passa és que ara s’administren les passions i es controla el gest fins a punts altament contraproduents. Només un apunt: els millors resultats d’Esquerra des dels 70 han estat en dues eleccions en que el to del discurs era ferm i la paraula alta. El votant d’Esquerra no és poruc, és exigent amb els seus ideals.

En un escrit anterior d’aquesta bitàcola ja advertia que el nombre absolut d’independentistes és ara més alt que mai. També és més desapassionat que mai. I potser aquest nou independentisme que apareix votarà Esquerra, però amb la mateixa falta d’entusiasme potser caurà en el pou de l’abstenció o, pitjor, acabarà donant la penúltima oportunitat a la dreta nacional. Mentrestant els esforços d’autocontrol d’Esquerra per mantenir aquest vot hauran provocat que els independentistes conscients abracem altres opcions més autèntiques quan ens sigui possible.

La irrupció de Carretero en escena buscarà uns objectius tan legítims com els de qualsevol altre militant d’Esquerra que utilitza els medis estatutaris per expressar-se i proposar, per matissar o esmenar qualsevol proposta que vingui de la direcció nacional o d’altra banda. És això del que tracta la democràcia. Quan ja fa trenta anys que es pot gaudir, altra vegada, del que hauria de ser la llibertat d’opinió dins d’Esquerra, resulta insultant que la resposta a un argumentari paral•lel i legítim sigui despertar sospites sobre l’impulsor d’aquestes propostes i sembrar por a la desolació que pot quedar al partit si prosperen. Si més no, es podia esperar que els quadres intermedis, els encarregats, tinguessin en més alta consideració la intel•ligència dels seus militants.

Al final serà la poca visió de la direcció nacional d’Esquerra la que farà que s’evidenciï portes enfora un trencament que hauria estat del tot evitable amb una mica menys d’orgull i una mica més de cintura del nucli dur de l’aparell. Perquè si, com es diu ara, una part del missatge de Carretero és assumible per la direcció, no hauria costat gens adaptar-la en el moment en que es veia que Reagrupament anava de debò i s’hagués aconseguit buidar tota alternativa de poder, sense risc de perdre els càrrecs durant uns mesos més.