dissabte, 15 de setembre de 2007

Les possibilitats de l'anarcosindicalisme al segle XXI

Hores d’ara, el procés d’implantació del capitalisme que va tenir el seu punt àlgid entre els 60 i els 80 està totalment finalitzat i el neocapitalisme encetat de la mà dels neoliberals és assumit per les classes treballadores fins en els detalls més innocents. El panorama que dibuixa el sindicalisme actual és depriment, no fent gaire més que oferir una sèrie de serveis i garanties que, d’una altra part, les trobaríem igualment aconductant un bufet d’assessors i advocats. En mig de tot això, cal preguntar-nos si queda espai per a un moviment com l’anarcosindicalisme i quines són les seves possibilitats de supervivència i funcionalitat per sobre de romanticismes que són atractius al pensament, però poc actuals en el debat entre assalariat i patró.

Els sindicats majoritaris han normalitzat un discurs negociador de baixa intensitat que centra la seva activitat en la gestió burocràtica i laboral, en el debat acomplexat que busca el mal menor i, quan no queda cap més remei, en la jurídica més convencional. La acció sindical no existeix i l’arbitrarietat i el favor són pràctiques habituals. Aquí, tot i que moltes seccions sindicals ho han intentat, l’anarcosindicalisme no hi te lloc. Ni per ideologia ni per pragmatisme. És evident que les superestructures dels sindicats majoritaris són inabastables per a un moviment èticament definit i amb un aparell molt concret i poc jerarquitzat. Però, encara que s’intentés, els favors del sistema i l’adscripció dels treballadors més moderats ja estan clarament assenyalats.

L’acció sindical és adequada per a la resolució de conflictes de baix nivell, però en la majoria de les ocasions té poca incidència degut a la falta de seguiment dels treballadors, més preocupats pel present que del futur. Aquella efervescència de l’acció social dels anys que envolten la mort del dictador no pot tenir seguiment avui al segle XXI. La mobilitat empresarial, l’engrandiment de la Unió Europea i les facilitats per traslladar els centres productius a països amb condicions laborals properes a l’esclavisme condicionen la utilitat de l’acció sindical i la força que pugui tenir la classe obrera. No és pot fer acció social mesurant la intensitat per por de passar la volta.

Vist això, queda clar que ni la negociació ni l’acció sindical poden ser els camins que monopolitzin el futur de l’anarcosindicalisme al segle XXI. Però els conflictes laborals són i seran presents en el dia a dia dels treballadors. L’empresariat té i seguirà tenint la força d’una legislació feta a la seva mida, la facilitat d’un mercat mòbil i la comoditat d’una massa obrera coaccionada pel capital. Queda només la lluita obrera com a resposta combativa, convertint el conflicte laboral en conflicte patronal, movent l’objectiu de la resposta des del procés productiu a la decisió directiva, arribant, si cal, a la resposta personal. El cost de la vivenda, la precarietat laboral i les condicions salarials d’aquest segle XXI tindran contestació més d’hora que tard en una societat que no pot dissimular gaire temps més aquest desequilibri. Altres conflictes de menys transcendència pràctica, són molt més sagnants. L’anarcosindicalisme ha de estar atent a aquesta mar de fons.

Publicat a Més Manresa el 16 d'octubre de 2007