L'independentisme creix

Malgrat tot i no principalment per les estocades que rebem de les mancances de les nostres infraestructures, l’independentisme creix. I creix, encara que no ho pugui semblar, gràcies a aquesta actitud tova d’Esquerra dels últims anys. El que cal plantejar-nos és si aquest fet val la imatge que ens està quedant del partit a tots aquells que professem l’independentisme des de temps més grisos. Si aquest creixement és prou significatiu i de qualitat com per perdre el prestigi i la història d’Esquerra forçant un pacte inexplicable entre dues forces en significatiu retrocés. El país sí ho val. El partit, Esquerra, ho hauria de valdre tant com el país. Tot i així, no conto que Esquerra faci aquest sacrifici pel país o, si més no, no únicament pel país.

Deia que l’independentisme creix. Creix amb un independentisme passiu. Amb un independentisme tranquil, mesurat i, per tant, més racional. Amb això no vull dir que fa deu anys no existissin assagistes ni polítics prou racionals en el món del catalanisme sobirà. Oi tant que existien. Però l’aspecte dels que reivindicàvem aquest dret des del carrer era el d’una gent cridanera, reivindicativa i, a voltes, esverada, en que regnava molt més la rauxa que el seny, molt més el sentiment que la raó. A risc que molts coneguts pensin en l'acció com a única representació de lluita, crec que aquesta nova onada d’independentistes monòtons es extraordinàriament bona. És molt més difícil ser serenament independentista que ser-ho davant la injustícia evident.

A qualsevol país normal hi ha gent de dretes i gent d’esquerres, gent calmada i gent explosiva, gent que pensa i gent que actua. No podem creure que vertebrarem una nació amb set milions de maulets. No ens podem indignar, doncs, amb aquell que no gaudeix d’una manifestació, que no sent emoció per una sardana, que no coneix la història del seu país, però que és capaç de defensar amb tenacitat i rigor davant qui sigui el nostre dret i, fins i tot, el nostre interès de ser independents.

És de justícia significar la influència d’Esquerra en tot aquest procés. Des de la cresta electoral que va significar la reacció al linxament de Perpinyà i els abusos de la oratòria neofranquista, Esquerra a anat perdent vots. Però ha perdut vots per l’esquerra. Vots dels independentistes tradicionals que no sabem valorar amb mesura la importància de tots aquests nous militants. Al cap i a la fi, tot i ser significativa la xifra en dades absolutes, el percentatge de vots a anat baixant de forma molt gradual. Fins i tot afegint electors per la dreta.

Paral·lelament, tot buscant el seu espai, els conservadors catalans han hagut de radicalitzar el seu discurs. I el seu electorat, que és de creença fàcil, s’ha anat abraçant amb més fe que traça a un discurs que un cop haguem tornat a la normalitat política serà més de l’esquerra que de la dreta catalana. Estèticament Esquerra ha pecat per subestimar el seu electoral habitual. Estratègicament el primer govern català va ser un èxit aconseguint catalanitzar una part important del socialisme espanyol resident a Barcelona. Èxit que ja es van encarregar de corregir acceleradament des de Madrid amb aquesta segona volta. El pecat d’Esquerra és, sobretot, a partir de llavors. La penitència la pagaran si segueixen per aquest camí.