Freda independència

Rússia reconeix la independència d’Abkhàsia i Ossètia del Sud per interès actiu i passiu (reforçar-se – debilitar) de la mateixa manera que molts estats occidentals varen legitimar un flux migratori extern reconeixent Kosovo i desatenent Sèrvia. En aquell moment ja vaig escriure a La muntanya russa la perillositat d’extrapolar el model social del petit territori servo – albanès a Catalunya. Rússia va bramar en aquell moment de la mateixa manera que bramen ara EUA i la Unió Europea.

En menys d’un any estem assistint als moviments tàctics que definiran la freda relació entre Rússia i occident i que consistiran en intents per a desmembrar els estats contraris com a forma de debilitament i de control geogràfic. L’estratègia no és nova, però en aquests moments es produeix en absència de conflicte armat o, si més no, amb conflictes molt localitzats i de molt curta durada provocats pels mateixos estats i mai per moviments bèl·lics reconeguts de resistència local (o el que els estats defineixen com a terrorisme).

És simptomàtic com fins i tot la cadena pública russa de televisió que transmetia la inauguració dels Jocs Olímpics de Pekín cada cop que citava la Barcelona olímpica (ho va fer vuit o deu vegades), s’hi referia com a la capital de Catalunya i ni una sola vegada la va relacionar amb Espanya (ni just quan va desfilar aquesta delegació). Aquest detall, trivial si es vol, té una certa importància per com fins ara la propaganda subliminal dels estats supranacionals (i Rússia ho és) tendien a repetir gestos de complicitat amb aquells altres estats que es trobaven en una situació similar. El reconeixement periodístic d’una nacionalitat (encara que sigui de forma accidental) el tenim a mà gràcies als mitjans de casa, però no és gens comú en els mitjans espanyols o francesos.

Cap dels dos bàndols, ni russos ni occidentals, fan aquests reconeixements d’independència per simple altruisme ni com a assumpció del dret humà col·lectiu a la lliure determinació, però tot i així, des de Catalunya no es gens superficial seguir a l’aguait de les novetats que es vagin produint i mantenir amb veu pròpia qualsevol contacte internacional per a poder tenir portes obertes que en el futur ens puguin servir, per molt llunyanes que ens puguin semblar ara.

Simplement Ossètia

Ara farà quatre anys, tres dies després del trist desenllaç del segrest de l’escola de Beslan, dinava amb Larisa i Eldar, uns amics ossetins del nord que vivien a Sant Cugat del Vallès, i comentaven no entendre rés del què havia passat. D’una banda estaven commocionats per la magnitud de la tragèdia, ells són de la capital Vladikavkaz a 20 quilòmetres de distància i hi tenen amics, però de l’altra se’n feien creus de que els txetxens haguessin triat la república veïna per dur a terme l’acció quan els ossetins del nord reivindiquen també la secessió de Rússia i fins sentien certa simpatia, o millor dit, entenien els moviments armats com a resposta a la repressió de Moscou.

Ahir dissabte (dia 9) vaig tornar de Moscou després d’un viatge llampec de quatre dies que ha coincidit amb l’inici d’intent de genocidi per part de l’exèrcit georgià contra la població civil d’Ossètia del Sud i que ha desencadenat la resposta russa. Ossètia del Sud és una república independent de facto (curiosa coincidència amb l’últim escrit que vaig realitzar a Penedès digital abans de marxar). No fan servir la moneda georgiana, no rendeixen comptes davant Tbilisi, es van quedar amb els aparells militars georgians (que abans eren de la URSS) que hi havia en el seu territori en la proclamació d’independència, però la comunitat internacional no els ha volgut reconèixer la sobirania. De fet quan la població té les coses clares tant li fa això.

El conflicte estavella inicialment a conseqüència de la voluntat de Geòrgia d’entrar a l’OTAN que l’obliga a una certa estabilitat interna i a una gelosia màxima del seu exèrcit a l’hora de subjugar la població ossetina fins al punt de cometre assassinats que en poc temps hauríem de veure presentats al tribunal internacional. M’ha indignat veure quan he arribat el tractament de la informació que n’està fent TVE presentant l’atac rus poc més que com el desencadenant de l’inici de la guerra quan dimarts mateix (dia 5) veia a la televisió russa tancs georgians passant per sobre d’infants i vells o les forces d’aquest mateix estat inundant soterranis de les cases on s’havien refugiat famílies senceres esperant a que quedessin ofegats.

Cert és que l’exèrcit rus no és un prodigi de tacte ni que Rússia entra en el conflicte de manera gratuïta, bé podrien oferir la independència a Ossètia del Nord i no ho fan, però no és menys cert que l’entrada de l’exèrcit rus està més que justificada per la cruesa de la intervenció georgiana i perquè, oficialment, té un bon grapat de ciutadans russos vivint allà i que ha de protegir.

Evidentment a ningú escapa que Ossètia del Sud és territori de pas del gasoducte que comunica el mar Caspi amb el mar Negre i que tot el que sigui crear incertesa en un estat que vol situar bases americanes a una escopinada de la frontera russa els va bé, però malgrat aquest interès i traslladant la situació aquí ja voldria dels estats propers un mateix grau de compromís cap a Catalunya si la situació la tinguéssim a la vora. Tant difícil ha de ser que russos i georgians es posin d’acord a donar la independència a cadascuna de les parts d’Ossètia?

Espanya guanyarà Eurovisió

Després de temps de no fer-ho (potser la darrera vegada va ser amb Sergio Dalma) aquest any he seguit la part final de les intervencions musicals i la posterior votació del Festival d’Eurovisió. La paròdia de Chiquilicuatre afegit a que aquest any existien tres o quatre actuacions realment bones em van convèncer per a fer-ho. L’espectacularitat, no només musical, d'Ucraïna i, sobretot, d’Armènia, prometien una de les edicions més decents dels darrers anys.

I la intervenció del candidat espanyol, per a què no dir-ho, fent ironia d’un festival basat en l’encarcarament i la posta en escena hortera m’encuriosien a veure fins a quin punt podia arribar. Però al final queda clar que el sistema de votació popular a cada un dels estats participants que va substituir fa anys la votació del jurat "d’experts" fa que cada edició compti amb uns favorits que, a priori, ja tenen assegurat quedar entre els cinc primers.

A l’evidència que Rússia portava tres anys quedant entre els quatre primers, s’hi afegeixen el millor dels estats dels països dels Balcans, el millor dels Escandinaus i un quart estat amb interessos generals o situat geogràficament en un punt estratègic (Grècia aquest any, i Turquia o Israel anteriorment). És evident que els veïns compten i tots aquests participants (sobretot Rússia) es veuen afavorits per dependències econòmiques o per fluxos d’immigració. Quantitativament Espanya té pocs immigrants escampats per Europa com, per exemple, té Romania a Espanya (12 punts) o Lituània a Irlanda (12 punts també) i les fronteres de veïnatge són escasses (12 punts d’Andorra i 10 punts de Portugal).

Fins i tot amb el millor participant de les darreres edicions (ho crec seriosament) Espanya no ha pogut pujar més amunt del setzè lloc i es previsible que no millori en el futur si no hi ha variacions en el mapa polític europeu. I dic això perquè Sèrvia que és la guanyadora de l’edició anterior no s’havia menjat rés al festival com a Iugoslàvia quan no tenia els vots de Croàcia, Macedònia, Eslovènia, Bòsnia Hercegovina, Montenegro i, previsiblement en el futur, de Kosovo. Espanya pot prendre l’exemple Iugoslau, avançant-se a qualsevol conflicte bèl·lic i concedint la independència a Catalunya, al País Basc i a Galícia. D’aquesta manera en un futur no gaire llunyà podrien rememorar les nits de Massiel o Salomé amb els dotze punts que previsiblement els donarien els immigrants espanyols d’aquests tres nous estats d’Europa. Perquè pel que es veu sempre guanya la millor cançó del país (no de l'estat) que ha assumit, encara que hagi estat a la força, la diversitat en el veïnatge en comptes d'engolir-ho dins l'aparell estatal.

La passió turca de Camprubí

Aquesta setmana passada va ser notícia a Manresa la carta que l’ambaixador turc a Espanya va dirigir a l’alcalde Camprubí en resposta a l’aprovació en el ple de gener d’una moció en favor de l’autodeterminació del poble kurd. Va ser el mateix ple on els Socialistes van votar a favor d’aquesta autodeterminació i tres punts de l’ordre del dia més tard en contra de l’autodeterminació de Catalunya amb l’argument que a casa nostra no hi havia guerra.

Doncs més tard que mai l’ambaixador turc ha fet la feina de situar l’alcalde allà on li tocaria ser; o sigui, en un punt de l’espectre on la coherència fos el valor esperat d’unes persones que se suposa intel•ligents. Perquè fugint del discurs ideològic de fons i de si en la seva resposta l’ambaixador té o no té raó (el que sembla clar és que no té gaire feina) va bé que la oficialitat turca s’agermani en l’argument de l’oficialitat espanyola i, encara que sigui per omissió, recordi a l’alcalde Camprubí i al seu grup municipal, inclòs el Dr. Irujo, que des del mateix punt de vista si als espanyols els fa mal la possible independència de Catalunya i la menyspreen i la menystenen, no tenen autoritat moral per a opinar sobre la independència de cap altre territori del món perquè per molt que se’n vulguin fer a la idea mai viuran els processos com els mateixos protagonistes del conflicte.

Amb la rèplica l’ambaixador situa les motivacions turques al mateix nivell que les espanyoles i amb un atenuant que per a tots dos estats és important: el PKK dóna resposta bèl•lica, a Catalunya ningú respon amb les armes. Això els ha passat als Socialistes per voler quedar moderns i alliberats quan són antiquats i acomplexats. Això els ha passat als Socialistes perquè creien que ningú en faria cas d’una moció entre tantes d’altres i que els ajudaria a visualitzar que ells també estan a favor de la llibertat dels pobles quan aquests pobles tenen raó en les seves reclamacions. Turquia ha arribat i els ha recordat que són espanyols. Que es caça abans a un mentider que a un coix. Ara només faltaria que l’ambaixador anuncies la seva visita a la capital del Bages perquè des d’alcaldia s’anunciés el dia manresà de Turquia.

Passo olímpicament

Si no fos per la seva política conservadora Sarkozy és un tipus bandarra d’aquells que cauen bé quan es troben en programes de l’estil de Gran Hermano. Al menys a mi em passa amb personatges que es mouen de manera poca-solta però lliure tot i un entorn poc adequat. Només una persona insolentment irresponsable es pot permetre aparèixer davant els mitjans borratxo després d’entrevistar-se amb Putin, separar-se de la dona i casar-se amb una model al poc temps de ser elegit, anar a buscar a l’Àfrica predemocràtica un grup de francesos roba-canalla, menysprear un ciutadà que li nega la salutació, envoltar-se sense complexos de magnats i mafiosos i, alhora, reconèixer la sobirania de Kosovo i plantar-se davant Xina amb una amenaça de boicot als Jocs Olímpics si no atura la seva acció al Tibet.

Tristos hereus de Coubertin són aquests que violenten una encesa de torxa amb agressions i censures, que maltracten la lliure expressió del desacord, que participen sota la bandera de la pau i l’harmonia en uns Jocs Olímpics tacats de sang i repressió, que miren cap a l’Atlàntic quan els amfitrions apliquen la pena de mort indiscriminadament, quan aixafen una cultura sense vergonya, quan tenen la població subjugada. Tristos hereus de Coubertin són qui assisteixin com si rés a uns Jocs Olímpics prostituïts i oferts com a penyora al neocapitalisme global. Perquè tot i el bé que puguin suposar a l’obertura del gegant asiàtic el gest d’hipocresia que han de suportar és etern, pesant i negre.

Tot plegat em referma en el convenciment que malgrat els esports individuals la representació en uns Jocs Olímpics sota banderes estatals polititza de base un esdeveniment que pretén ser apolític i universal sense aconseguir-ho. Ja poc m’hi sentia identificat amb l’organització, menys encara en els esports d’equip, però des d’ara encara he perdut el poc esperit olímpic que em quedava. Veient que els estats que hi prendran part passen olímpicament dels problemes del Tibet, jo passaré olímpicament de Beijing 2008.

Tot i que Sarkozy ho haurà fet pel seu caràcter d’irrefrenable supèrbia i no pas per un sentiment propi de sensibilitat nacional i que previsiblement es quedarà sol en l’intent, la seva amenaça de boicot bé val un gest de complicitat i una mitja rialla d’aquelles que delaten un encert entre tanta bestiesa.

Catalunya no és Kosovo

Llegeixo preocupat un equívoc recorrent [2] [...] a molts blocs de tendència sobirana sobre la imminent independència de Kosovo. La intenció d’aprofitar legítimament qualsevol independència nova a Europa per a reclamar la autodeterminació de Catalunya ens pot fer entrar en dinàmiques diabòliques. No vull pas aquí destacar les diferències evidents entre Kosovo i Catalunya. Diferències aquestes que no serien un problema per a establir comparacions entre totes dues nacions i manifestar obertament que si Kosovo té dret a ser reconeguda per la comunitat internacional també l’hauria de tenir Catalunya.

Però la separació més important a la que em vull referir en aquest escrit no és pas de caràcter ètnic, ni religiós, ni d’història recent, ni tant sols per la pobresa o el conflicte bèl·lic soterrat que agita els exyugoslaus. Cap d’aquestes diferències evidents entre Catalunya i Kosovo és prou argument per a rebutjar els preceptes en què es justifica el seu dret a ser sense tutela sèrbia. La comunitat albanesa i musulmana que domina demogràficament Kosovo ho fa sobre la base d’una invasió (*) produïda per la migració i no pas per ser la població històrica del territori. O sigui, quan s’afirma que Kosovo ha de ser independent, que no dic pas que no ho hagi de ser, s’equivoquen els principis de reivindicació quan es compara la seva situació a la catalana o la basca. La realitat de Kosovo per la seva història recent és més comparable a la situació del darrer segle del País Valencià que a qualsevol altre territori europeu que reclami la plena sobirania.

Tot i que simplifico, el detall de la història de Kosovo és la d’un territori Serbi que gradualment va anar absorbint l’arribada d’immigració musulmana provinent de la veïna Albània fins que els oriünds van quedar en franca minoria. Això no ha passat mai a Catalunya, o si ha passat ha estat per aconseguir l’efecte contrari que ara es busca als Balcans reafirmant i imposant una identitat espanyola amb la immigració arribada de tot l’estat. És per això que la comparativa amb Catalunya és errònia. Si certament volem buscar un referent a prop nostre no n’hi ha cap d’altre com el del País Valencià pel què fa a la història moderna, que partint d’una base de reconquesta i repoblació amb gent de Catalunya, aquesta s’ha anat perdent amb les migracions espanyoles dels darrers cent cinquanta anys fins aconseguir que els pancatalanistes siguin una representació molt minoritària de tota la seva població actual i fent que la democràcia, en aquest cas igual que en el kosovar, sigui la perversió de la norma. Els espanyols corren a defensar aquest model d’autodeterminació perquè al cap i a la fi legitima l’opció demagògica – democràtica d’imposar majories a través d’invasions demogràfiques. Per això, anem en compte amb les comparacions enverinades.

(*) Tot i que no modifica el sentit lògic de la entrada, havia escrit que la invasió albanesa havia estat pacífica quan no va ser així com bé m'indiquen en el primer comentari.

Maragall sondeja Catalunya

Aquesta setmana hi ha hagut rebombori periodístic amb la possible presentació de Maragall a les eleccions espanyoles amb un nou partit de perfil catalano-europeista. De fet, malgrat totes les seves maragallades o potser per elles, l’expresident ha fet moltes afirmacions d’oracle que l’han ajudat a adquirir aquesta estampa de Quixot català i que en ocasions han estat d’una fidelitat futura sorprenent, d’una capacitat d’anàlisi fora de tot dubte.

L’europeisme ha estat una constant en declaracions i apostes personals que potser ningú altre ha gosat formular per por que el titllessin d’il·luminat. Em fa l’efecte que Maragall és anarco-independentista. Anarco perquè no es retrata nacionalment en cap àmbit geogràfic que no sigui Europa donant la impressió de no sentir-se còmode en cap estructura administrativa tancada, en cap pàtria que l’obligui a ser de forma excloent. I independentista perquè Maragall aborda sense problemes l’unionisme europeu més radical avançant de manera decidida cap a la forma del què serien uns Estats Units d’Europa com a àmbit patri. I aquesta seria una mena d’independència a la contra. Potser per la porta del darrere i encara amb un camí més llarg que el del independentisme convencional. Es canviaria el domini espanyol i francès per una participació representada directament a Europa.

Trobo però que l’anunci és més un sondeig de com es rebria aquesta proposta entre els catalans que una voluntat de fer-ho en aquests moments. Encara que venint de Maragall qualsevol cosa és possible crec que l’àmbit de presentació d’un nou partit que presenta el catalanisme i l’europeisme polítics com a fórmules indestriables hauria de ser Catalunya o Europa. Fer-ho en unes eleccions espanyoles seria precipitat tot i que potser l’edat i la malaltia que pateix accelerin les decisions. En qualsevol cas estic segur que la fórmula li funcionarà i es presenti quan es presenti té la representació institucional assegurada.

És coherència, Dr. Irujo, és coherència

No acostumo a prendre part en les discussions entre formacions polítiques però aquesta vegada llegint les declaracions de Josep Lluís Irujo (PSC) a l’edició de paper del Regió7 d’avui en resposta al comunicat de la CUP sobre l’últim ple de l’ajuntament de Manresa no puc estar-me de pensar que o bé el regidor socialista ha pres la determinació de tirar pel dret i defensar la seva manca d’arguments amb atacs o bé és que definitivament se li ha rovellat l’escafandre de submarinista.

En resum, el comunicat de la CUP recorda que en el ple va assenyalar la incoherència “que representava que els membres del PSC votessin a favor del dret a l’autodeterminació del poble txetxè en un ple del 2007 i a favor del mateix dret del poble kurd en aquest ple del 21 de gener i, en canvi, es posicionessin en contra del dret a decidir del poble català” i assenyala que el més sorprenent va ser la resposta de Josep Lluís Irujo argumentant que el poble txetxè estava en guerra i que per tant era del tot necessari aquest dret d’autodeterminació i en canvi a Catalunya no.

Hauríem entès que s’hagués excusat reconeixent que mentre amb els cassos txetxè i kurd aplicava la teoria política democràtica, amb el tema català li pujava una amargor a la boca que li impedia ser racional. Ho hauríem entès de veritat ja que als seus companys d’Iniciativa els passa sovint el mateix. Però no. Usant aquesta trista, pobra i simptomàtica fugida d’estudi del regidor socialista el comunicat de la CUP respon amb una metàfora un pèl hiperbòlica, si es vol ser primmirat, però molt escaient preguntant públicament al doctor Irujo si el que insinua és que Catalunya necessita d’una guerra per a fer valer el seu dret d’autodeterminació.

El regidor socialista que aquest cop ha tingut tot el temps del món per situar-se, en comptes de guardar el silenci de l’ignorant ha escollit usar la paraula del neci per contestar la CUP acusant-la de sectària, antidemòcrata i d’irrespectuosa amb les opinions discrepants. I s’ha quedat tant ample. Ha fet servir aquella tàctica tant vella d’acusar del què t’acusen.

Doctor Irujo, vostè té tot el dret del món de sentir-se tant espanyol com vulgui, té tot el dret del món a oposar-se a un dret legítim, humà i democràtic com el dret a decidir, fins i tot es pot sentir solidari amb els llunyans txetxens i kurds i mostrar la més profunda indiferència pels catalans que l’envolten. El que no pot ser vostè és incoherent. I no ho pot ser perquè és polític. I no ho pot ser perquè representa que cobra per això. I no ho pot ser perquè se li suposa un mínim de sentit comú per a poder mantenir un debat. Es pot discutir com resoldre un problema matemàtic, però no es pot resoldre un problema matemàtic sense saber sumar.

I és això el que la CUP li ha volgut fer veure a vostè amb la hipèrbola del seu comunicat i que sembla que l’escafandre no li ha deixat entendre. És coherència el què se li demana i el què se li espera. I una mica de llestesa tampoc estaria de més.

Lobbies en el Playboy

Sant Esteve, any nou i Divendres Sant són els tres dies de l’any que no hi ha premsa. Premsa convencional vull dir. La de paper. Així, quan avui al matí he baixat a la Bodega Andaluza a fer el cafè m’he hagut de conformar amb llegir el Playboy. En el número d’aquest desembre hi ha un reportatge molt interessant sobre el funcionament dels lobbies a Europa.

En l’article es tracta el funcionament dels lobbies als organismes de la Unió Europea i de com a la dècada dels noranta es va regular aquesta figura atorgant passis a representants de companyies multinacionals per a poder accedir a totes les dependències, poder reunir-se amb els eurodiputats i fins i tot poder assistir a les reunions de comissions de treball. Com a testimonis la revista cita a un diputat que ha preferit guardar-se de pressions amb l’anonimat i de Raül Romeva d’Iniciativa que parla obertament del tema. El lobbista és una persona instruïda, educada, amb molt bona presència i domini d’idiomes que porta a terme tota la seva activitat en els passadissos de la institució. Com és lògic aprofita molt bé la seva xarxa de contactes i té habilitats negociadores per tractar amb diputats que en moltes ocasions no saben del tot la matèria que toquen. Aquest fet l’aprofiten per a oferir-se com a introductors ajudant aparentment sense cap interès.

Malgrat que tots podem tenir sospites de com funcionen les coses des de la institució més local fins la més universal, i no parlo pas només d’interessos econòmics, no deixa de sorprendre que aquesta activitat estigui tant normalitzada fins al punt de viure-la com una relació quotidiana entre el poder econòmic i el poder polític. Amb un clar desavantatge d’aquest segon poder, sigui dit de passada. A tall d’exemple: mentre la Unió Europea ha fet catorze estudis sobre la influència de l’electromagnetisme en la salut de les persones, el gruix d’empreses de telecomunicacions n’ha fet més de setanta.

El tractament legal que caldria per aquests grups de pressió hauria de ser similar al que es reclama per a les empreses que financen els partits polítics. Al cap i a la fi el propòsit d’uns i altres és influir sobre les persones o partits que han escollit els ciutadans per treure'n els màxims beneficis mercantils. Es pot optar per adoptar una postura il·lusa i prohibir-los o buscar una transparència impossible obligant-los a fer públiques les dotacions o interessos particulars. La primera opció és la ideal en un món ideal; la segona és la menys dolenta en un món on la nostra màxima aspiració sigui que ens prenguin el pel a la cara. En el fons és sempre millor saber com funcionen les coses directament abans que sospitar-les per rumors.

Per cert, he comprovat que en l'edició digital de la revista aquest article és de pagament. Queda pagar per l'edició digital, pagar per l'edició impresa (el paper és de molta qualitat) o anar a la Bodega Andaluza o allà on la tinguin i prendre un refrigeri.

Llums i ombres a les eleccions russes

L’evolució electoral russa anirà cada cop més a un sistema bipartidista com el nord-americà. Però encara queden deu o quinze anys, quan Putin envelleixi i es retiri de la política activa i de la passiva i la democràcia es normalitzi. Quedarà el Partit Comunista com un botó en mig d’una sastreria. No pas com una ICV a Catalunya, sinó com una IU a Espanya.

Dic això perquè qui llegeixi la premsa d’aquests dies després de les eleccions a la Duma pot arribar a l’equívoc de pensar que la visió que se’ns mostra aquí de la política russa és la mateixa que es té allà. En el gruix de la societat russa el que no està a favor de la opció oficialista que representa Rússia Unida no ho està pas per trobar-se a l’esquerra d’aquesta opció, ni perquè tingui una visió social avançada, ni perquè pensi en un sistema de llibertats universal; a Rússia fins i tot els comunistes donen una gran importància als valors morals i enyoren la disciplina soviètica per sobre dels ideals que pogués significar el desenvolupament empíric del Manifest de Marx.

Aquesta anàlisi pot semblar reduccionista i com totes les generalitzacions ho és. Però no és menys reduccionista que la visió terrorífica de la política russa que ens arriba a occident. Escric que Rússia anirà a parar a un sistema amb dos grans partits majoritaris, un de dreta liberal moderada i un altre de dreta neoliberal, perquè en la mentalitat del rus mitjà hi flota la necessitat de tenir un govern i un cap de govern forts. No és una necessitat masoquista, ni una mena de destí fatal a la que els russos s’hi vegin abocats. És la constatació de l’experiència, des de la monarquia absolutista dels tsars al totalitarisme esquizofrènic d’Stalin. Qüestió de clima i d’extensió a controlar gegantina.

En el joc de tensions mundial és necessari tenir a Rússia com a sospitosa sempre. Ho és amb Putin que ha empresonat gran part de l’oligarquia mafiosa que es va crear en l’època de Ieltsin i ho serà en el futur amb el president que hi hagi. Rés més lluny de la meva voluntat que defensar Putin, però sospitar d’uns comicis en que la diferència entre la força guanyadora i la segona és de més de 50 punts percentuals ho trobo una mica arriscat. Com arriscada trobo també l’acusació d’assassinat d’estat que moltes vegades s’ha insinuat en el cas Litvinenko. Com també és sospitós que el Regne Unit no hagi extradit a Rússia tots els oligarques acusats d’evasió de capitals i d’enriquir-se de forma il·lícita.

Tot plegat perquè d’una manera barroera i interessada, més per omissió que per acció, ens vulguin fer passar per socialista Kasparov, quan s’acosta perillosament a la dreta més neoliberal.