Passo olímpicament

Si no fos per la seva política conservadora Sarkozy és un tipus bandarra d’aquells que cauen bé quan es troben en programes de l’estil de Gran Hermano. Al menys a mi em passa amb personatges que es mouen de manera poca-solta però lliure tot i un entorn poc adequat. Només una persona insolentment irresponsable es pot permetre aparèixer davant els mitjans borratxo després d’entrevistar-se amb Putin, separar-se de la dona i casar-se amb una model al poc temps de ser elegit, anar a buscar a l’Àfrica predemocràtica un grup de francesos roba-canalla, menysprear un ciutadà que li nega la salutació, envoltar-se sense complexos de magnats i mafiosos i, alhora, reconèixer la sobirania de Kosovo i plantar-se davant Xina amb una amenaça de boicot als Jocs Olímpics si no atura la seva acció al Tibet.

Tristos hereus de Coubertin són aquests que violenten una encesa de torxa amb agressions i censures, que maltracten la lliure expressió del desacord, que participen sota la bandera de la pau i l’harmonia en uns Jocs Olímpics tacats de sang i repressió, que miren cap a l’Atlàntic quan els amfitrions apliquen la pena de mort indiscriminadament, quan aixafen una cultura sense vergonya, quan tenen la població subjugada. Tristos hereus de Coubertin són qui assisteixin com si rés a uns Jocs Olímpics prostituïts i oferts com a penyora al neocapitalisme global. Perquè tot i el bé que puguin suposar a l’obertura del gegant asiàtic el gest d’hipocresia que han de suportar és etern, pesant i negre.

Tot plegat em referma en el convenciment que malgrat els esports individuals la representació en uns Jocs Olímpics sota banderes estatals polititza de base un esdeveniment que pretén ser apolític i universal sense aconseguir-ho. Ja poc m’hi sentia identificat amb l’organització, menys encara en els esports d’equip, però des d’ara encara he perdut el poc esperit olímpic que em quedava. Veient que els estats que hi prendran part passen olímpicament dels problemes del Tibet, jo passaré olímpicament de Beijing 2008.

Tot i que Sarkozy ho haurà fet pel seu caràcter d’irrefrenable supèrbia i no pas per un sentiment propi de sensibilitat nacional i que previsiblement es quedarà sol en l’intent, la seva amenaça de boicot bé val un gest de complicitat i una mitja rialla d’aquelles que delaten un encert entre tanta bestiesa.