
Totes aquestes actituds poden merèixer el descrèdit o el linxament social, la marginació, el boicot, la manifestació o, fins i tot, el combat, però mai la instrumentalització de les eines judicials per part de l’estat. No es pot perseguir la mentida per molt perversa que sigui. No es pot normativitzar l’opinió, la falsedat, ni l’engany intel·lectual, menys encara quan el receptor del missatge té totes les eines al seu abast per contrastar la informació que li arriba. Més greu és encara que a Utah, per posar un exemple, els estudiants madurin sense conèixer la teoria de Darwin o que en molts països no existeixi més història que l’oficial o que a Espanya continuïn negant la implicació del seu rei en el cop d’estat del 23-F i que només coneguem la veritat per insinuacions poc concretes o per llibres signats amb pseudònim femení. Però que una afirmació o una publicació que atempti contra la veritat o que la justifiqui hagi de ser condemnada judicialment per un organisme oficial és més propi de la policia política i la censura que d’un estat de dret.
Una altra cosa seria que un supervivent de l’holocaust o un familiar seu fes d’acusació particular o que no tinguéssim tots plegats prou informació per a desacreditar l’individu però cap d’aquests dos casos es dona. Què fa trist tot plegat és que la llei que condemna Pedro Varela es basa en l’axioma de que la població som estúpids i podem quedar atrapats en els arguments d’aquest individu. Partint d’aquesta premissa es fa fàcil imaginar quin concepte tenen de tots nosaltres els polítics a tenor del contingut dels seus discursos de campanya electoral. La resposta als continguts de la Llibreria Europa ha de venir de la societat, si cal amb violència, però no pas de l’administració que ha de deixar de ser la garant de la veritat moral i absoluta quant a condemnes.
[tafaneja-la]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada