El déjà vu induït d'Esquerra

Tinc un amic a la feina que té la capacitat d’induir-se déjà vus. Ho va descobrir fa un temps quan anant a treballar tenia enormes dificultats per trobar aparcament i va apreciar que invocant una plaça d’aparcament concreta en un punt de la ciutat i pensant-hi durant el trajecte arribava a lloc i podia deixar el cotxe sense dificultat allà on ell havia pensat i sense pagar la costosa zona blava. Parlant-ne no podíem determinar si aquella era una visió prèvia del què es trobaria més tard o si la situació s’esdevenia a la inversa, o sigui, si el seu desig era tant fort que provocava que la plaça estigués lliure. Tot plegat vàrem negociar que allò semblava més un déja vu forçat que no tenia una direcció en la causa efecte sinó que es determinava en el moment que ell hi prestava atenció. No cal dir que aquesta virtut l’ha fet el millor comercial de la colla ja que abans de visitar el client ja ha induït el que més li convé que passi, tot i que a vegades és emprenyador quan ens trobem al matí i em respon les preguntes que jo volia pronunciar.

Amb més fatalitat Esquerra també viu el seu propi déjà vu induït en cicles molt més llargs però també molt més costosos. El procés violent que està vivint aquests dies no ens deixa de recordar les hores finals de Colom i Rahola. Ho relatava avui Pilar en la seva opinió de La Vanguardia tot i que criminalitzava exageradament Puigcercós com si descobrís ahir que la política és també un joc de maniobres, càlculs i interessos. Com si hagués llegit el Príncep de Maquiavel pensant que era el Petit Príncep de Saint-Exupéry. Com si no fos evident que l’estratègia del partit dins el partit (en paraules de Rahola) tingués dates, terminis i estratègies gairebé des de la dissolució de Terra Lliure i l’entrada massiva dins d’Esquerra. De totes maneres hores d’ara provoca tristor veure que d’aquells independentistes de pedra picada i de socialisme convençut que varen entrar en el seu moment i agafaran les regnes d’Esquerra aquest proper juny només els resta una característica típica de la seva època daurada: l’stalinisme premeditat i implacable amb què controlen el partit.

Però l’orgull, l’obcecació i les ganes de ser President de Carod-Rovira també tenen una part de culpa del què està passant. Després de la rebolcada de diumenge no es pot permetre triar la línia d’encotillada oficialitat de les seves darreres declaracions oi més quan l’electorat natural d’Esquerra l’ha castigat per tebiesa, ni després de gairebé deu anys pot pretendre continuar amb bona part de l’executiva veient-les venir i les territorials i les joventuts d’esquena. Des de fora es troba a faltar una mica més d’intel·ligència i flexibilitat de tots plegats. Alguna cosa semblant a quan Arzalluz va deixar pas a Ibarretxe i es va mantenir en segona línia com a contrapunt d’opinió als òrgans de govern. Posats a triar podien haver coordinat un déjà vu més agradable.