dijous, 20 de març de 2008

Setmana Santa de canvi

Tot i que repassant la meva història curricular puc veure que el mes de setembre ha estat el més prolífic quant a canvis de feina, inici de projectes o fets destacables pretenc aquest any canviar la dinàmica i utilitzar aquests propers quatre dies per descansar amb la família i endreçar els darrers detalls d’un nou projecte engrescador que comença dimarts. Han calgut dos mesos per madurar la idea, trobar tota la seva potencialitat i les seves aplicacions i finalment desenvolupar un pla d’empresa i un càlcul de BAIT acumulat per a què sense perdre temps pugui donar d’alta l’activitat i començar a treballar. Tot i que a simple vista pot semblar arriscat deixar una feina assalariada per una aventura empresarial tinc un factor imprescindible que juga al meu favor: l’objectiu final de la nova activitat és ser plenament feliç.

Aquesta és la idea que em va assaltar a Girona el gener passat i és la que hores d’ara m’ha ajudat a fer el pas. Treballant amb elements de felicitat no puc més que acostar-me a la felicitat. Tot està bastit per a què divendres vinent hagi completat la constitució i pugui fer la presentació del projecte. Fins aleshores resta la feina feixuga de les administracions, les petites inversions i l’organització de la posta en marxa.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Pere,
Afortunadament, la vida sempre ens presenta més d´un moment per a intentar viure plens, contents, feliços...; de vegades, per ser massa jove (potser) hem deixat passar oportunitats,moments , persones, perquè no vam ser prou valents pera arriscar-nos...; personalment, estic en un moment que coincideixo amb tu...fa ja un parell d´anys que no podia desenvoluparme en la meva professió d´investigadora (ciències); avui tinc una oportunitat immillorable i encara que econòmicament no sigui tot el voldria, puc dir que poder fer el que m´agrada s´acosta una mica a la felicitat...
Segur que el teu dimarts será el començament per a acostar-te més a la teva felicitat.
Salutacions,
Alguna vegada, un Colibrí

Pere Fontanals i Bosch ha dit...

Hores d'ara no és pas per mi que pateixo. Jo sol seria encara més valent. Tot i així sé que tinc el meu treball que jugarà al meu favor, la meva ilusió, però també una planificació i saber aprofitar qualsevol oportunitat.

Fa uns anys vaig abraçar un colibrí i al veure que se sentia més còmode sól vaig preferir deixar-lo volar. Vist amb la perspectiva del temps segur que va ser el millor per a tots dos, però en aquell moment em va costar molt de deixar-lo anar. Però no crec que tot plegat tingués a veure amb la meva valentia, sinó amb la del colibri que estava molt espantat.

Ruth ha dit...

Una altra vegada coincidim...no obstant això , els matisos són sempre importants.
Fa un temps, quan era un colibrí vaig abraçar i em van abraçar tan fort que quan van decidir deixar-me , ja se m´havia oblidat de volar, ja no sabia fer-ho...
Amb la perspectiva del temps segur que va ser ho millor per a tots dos... de tota manera ja se sap, el temps té la virtut de difuminar i tornar a acolorir...; però en aquell moment em va costar molt enfrontar tot... i sí, d’allò si que estava molt, però que molt espantada...
Algú va dir que "tenim moltes vides breus" i és meravellós comprovar que si, que un destí es compon de molts que s’entrecreuen. Fa poc, m’he trobat amb el teu bloc i llegint-te m’alegra comprovar que segueixes sent una persona consistent i resistent( tot s´ha de dir) en els teus ideals, en els teus somnis i encara que no em correspongui dir-lo, em permeto la llicència de dir-te que tot això em fa sentir orgullosa de tu.
Sense dubte, estàs envoltat de la quantitat de motivació suficient per a fer front a tot el que et proposis, i tan que si !
endavant!
records

Tondo Rotondo ha dit...

Molta sort! Diu un proverbi oriental: Llençat al buit, que apareixerà una xarxa.