Votar no és imprescindible

En un paisatge on la democràcia se’ns presenta com la panacea de tots els règims polítics cal recordar que no votar pot ser una postura tant o més activa que anar a votar sense entusiasme i que caldria veure els resultats dels comicis de demà si tinguéssim a la porta dels col·legis una màquina que no deixés passar qui volgués dipositar el vot en contra de, perquè ho ha fet sempre o perquè després anirà a fer el vermut. Més en un sistema que premia els partits per sobre de les persones i que contenta la població amb uns comicis periòdics en forma de bucle que l’únic que aconsegueixen és convèncer-nos que anem fent-nos vells i que les coses no canvien.

Quina democràcia aquesta que no ens permet ser, ni definir-nos, ni decidir, ni consensuar. Quina democràcia aquesta que motiva la imatgeria, el màrqueting, els gestos i les paraules mesurades, els colors adequats, els dogmes, els suports i que menysprea els arguments, la raó, el debat, el programa, el pensament. Quina democràcia aquesta que fomenta les fòbies, els odis, els temors, les pors, els diables del passat i el monstruós futur. Quina democràcia aquesta que normalitza la demagògia, la mentida, la hipocresia, la promesa trencada, la utilització.

En la democràcia de partits votar no és imprescindible però no perquè tots els polítics siguin iguals (una de les grans mentides dels abstencionistes) sinó perquè l’autèntica democràcia no corre perill. És més, en una autèntica democràcia qui correria perill seria la majoria de partits polítics.