Nacionalisme interessat

Escrivia Tolstoi que totes les famílies afortunades s’assemblen, i que les desgraciades, ho són cadascuna a la seva manera. També a Catalunya hi ha qui sap que el discurs nacionalista és un camí òptim per a sensibilitzar les bases del país a l’hora de pressionar i treure rendiment d’una relació directe amb l’Estat sense cap més risc que el de caure lleugerament antipàtic a aquella població, mentre les famílies afortunades d’una i altra banda, que s’assemblen, riuen del rebombori que han generat. De fet el que pretenen les famílies afortunades catalanes no és gaire més del què tenien ara fa una centúria amb les polítiques proteccionistes i d’aranzels.

Imagino que en la meva opinió del 26 de setembre [en referància a: Contra el nacionalisme català] no em vaig fer entendre prou bé o que el punt de provocació que pretenia el meu escrit no el vaig saber vestir correctament vista la resposta posterior del Sr. Jaume Garcia i d’altres que sense aparèixer a Regió7 m’han arribat verbalment o per correu electrònic. Imagino, també, que la confusió té un origen semàntic i no pas de significat de fons. Perquè en cap cas qüestiono que Catalunya tingui unes balances fiscals negatives respecte d’Espanya, ni tampoc que des de gairebé tots els mitjans i partits d’obediència hispànica es mantingui una permanent ofensiva contra el nacionalisme i l’independentisme català. Oimés diré que tot i creure que les aportacions dels ciutadans a qualsevol Estat han d’estar regides per la renda i el repartiment calculat per la població, Catalunya tampoc troba l’equilibri fent els números de forma tant solidària o justa (depenent sigui més de dretes o d’esquerres qui observi).

Tot i aquestes dades, pretendre normalitzar el nacionalisme no independentista com una opció legítima en la defensa de les classes menys afortunades de Catalunya, o com diria Tolstoi, de les famílies més desgraciades, és enganyar el sentit comú abusant d’una demagògia interessada i que amaga un sentiment fortament reaccionari. El nacionalisme abraça les demandes de l’independentisme però eludeix la responsabilitat de ser, i ser sols, sense tuteles, sense places on vendre el producte. El discurs nacionalista català és el d’utilitzar l’independentisme com a amenaça quant a millores impositives es tracta, però sense arribar mai a enterbolir un mercat ample com l’espanyol. Es continua anant, amb les excepcions que es vulgui, a una política de finals del XIX on es pretén tenir un mercat propi ample, tant ample com tota Espanya i Llatinoamèrica, on la competència es consideri estrangera i a la vegada tenir un sistema impositiu propi, particular, que no es faci càrrec del territori que la sosté comercialment.

I és aquí on el sistema grinyola si és que pretenem aplicar una política progressista i de justícia social. Perquè els escenaris que se’ns presenten són només dos, cap més. O una Catalunya integrada a Espanya que aporti segons la renda dels catalans i rebi segons el número d’habitants que vivim a Catalunya, o una Catalunya independent que gestioni els seus propis recursos i els reparteixi segons les seves necessitats i que sigui solidària en la mesura que pugui ser-ho tant a través de la Unió Europea com dels acords que pugui arribar amb altres Estats.

Qualsevol altre camí intermedi és injust, busca el tracte de favor; és ultraconservador, en definitiva.

Contra el nacionalisme català

Passa amb el concepte nacionalisme que només pren una accepció positiva en aquells territoris on les reclamacions nacionals no són ateses pel tutor estatal o per la comunitat internacional. Així parlar a Catalunya de nacionalisme, o fer-ho al País Basc o a Escòcia o al Quebec referit als nacionalismes locals no té el mateix significat que fer-ho a Espanya, Regne Unit, Estats Units o a qualsevol de les estructures estatals fermament constituïdes. Bé és cert que si hem de buscar disculpa, els primers no són nacions de ple dret perquè els demés no els deixen i els segons, quan són nacionalistes, ho són per refermar la seva sobirania territorial, la seva influència internacional i el seu domini. Però tot i això, o potser per això, és necessari que tinguem cura de la definició que atribuïm a les nostres ànsies sobiranistes no assumint les definicions i actituds que beneficien qui no ens vol bé.

En el cas català, requerir de l’estat al que administrativament i, fins i tot, subconscient pertanyem un Estatut propi on la voluntat principal sigui la de recuperar en inversions i serveis la major part del impostos que paguem és injust per a la població espanyola (o per a la resta de la població espanyola, institucionalment parlant). No s’aguanta sota cap teoria política socialment justa, ni s’identifica amb un discurs progressista. No és el model basc l’exemple de solidaritat, d’esquerranisme, d’igualtat d’oportunitats on hem d’emmirallar-nos. Qualsevol territori sobirà ha de basar la recaptació en la riquesa i el repartiment en el número d’habitants. No és just, si pertanyem a Espanya (i encara hi pertanyem), que ens desentenguem de les seves zones menys afavorides. De la mateixa manera que si Catalunya fos independent no seria just deixar Lleida, l’interior de Tarragona i les terres de l’Ebre sense un repartiment de riquesa que les permetés avançar amb la resta del país.

D’altra banda la cançó nacionalista catalana que a l’inici abanderava Convergència, però que ara ja han assumit gairebé tots els partits catalans, incloent-hi sectors del PP i de la CUP, fa temps que sona a la tonada del pastilletes. La classe política catalana manté el perfil del suïcida que no vol morir. Del que es pren un pot de pastilles i corre a l’hospital per a que li facin un rentat d’estómac. Del que es dol de tenir mala vida i pretén que els altres li solucionin. Del que es queixa a Madrid amb la mateixa facilitat que hi va a buscar cops a l’espatlla i a negociar tractes de favor. Del que vol el mercat espanyol per a vendre, però no vol que Espanya l’escanyi. Del que prefereix ser el guapo de la colla, i que l’aplaudeixin, i que l’admirin, i que el lloïn, i que necessita de tota aquesta pantomima per a subsistir. Del que no pot ser, ni sap ser sol, autònom, independent. Del que vol ser espanyol per vendre i català per a no donar.

Jo no vull ser així. Jo no vull ser seguidor de la doctrina burgesa i benestant catalana que s’ha inventat un nacionalisme excloent disfressat d’una cadena de greuges que volen corregir sense prendre risc. Jo no vull adoptar el seu llenguatge. Jo no vull fer-me meu el seu discurs. Jo no vull potenciar la desigualtat a Espanya amb l’excusa de que territorialment som dels que més aportem. Jo no vull un Estatut ni retallat ni sencer que aprofundeixi en les desavinences, ni un concert econòmic que em faci ser espanyol d’esquenes a Espanya. Jo vull la independència i la voldria també si fóssim pobres i bruts i malalts. I no vull la independència per ser més ric ni perquè senti odi als espanyols. I no vull la independència per una qüestió territorial ni per gaudir d’una estructura estatal. La vull perquè no em sento espanyol i sí, en canvi, català. I ser català, sentir-se català, no és millor que ser o sentir-se espanyol.

Facebook: Grup Jo no sóc nacionalista català.

Tot un son

Disculpeu-me la son. M’he quedat adormit com els millors blocaires polítics després d’unes eleccions. Però no buscaré justificacions. Ni explicaré que ha passat, ni crec que sigui d’interès especial. Senzillament ha estat com quan un s’ajeu al sofà després d’un bon àpat amb la intenció de trencar la son i es queda fregit fins el vespre. Entremig és clar que hi ha qui m’ha volgut despertar, ho he sentit de lluny. De molt lluny.

Finalment el tel de la vigília s’ha esquinçat veient que Adam s’ha llençat a l’arena blocaire. Ho ha fet, evidentment, des dels blocs de Vilaweb. Militància. També m’ha vingut al front, m’he llevat, amb la voluntat de no politiquejar, de no mercadejar ni utilitzar el meu país. Sóc català i no em calen conjures ni indignacions fal•laces. Que la balança fiscal? Que se la fotin al cul la balança fiscal. Que les seleccions catalanes? No em calen. Com tampoc em calen les espanyoles. Que se’ns aturen els trens, que ens tallen la llum, que ens colen la MAT com una via de pas cap al sud? Que si el dolar segueix baixant i el cru segueix pujant, que si baixen les vivendes i pugen les hipoteques? Que si Esquerra és un poema i la CUP no s’atreveix? Que si Convergència té la casa gran i jo m’he de conformar amb un pis en un barri sorollós on, a més, l’Ajuntament continua sense situar les pilones per evitar que els cotxes aparquin al mig de la plaça?

Que si als catalans i als manresans i als meus veïns tant els en fot? Doncs a mi també. I si els catalans no volem construir una Catalunya lliure, justa i social, jo sí que la vull fer. I la faré a la meva manera, com a mi m’agradi. Penso fer-me un país per a mi i els meus. Obviant indicacions, creuant prats quan toqui, anant per la vorera quan vagi bé. Perquè la sort no és ser català. La sort és poder ser el que un vol ser. I no em penso tornar a emprenyar. I no em penso tornar a ofendre. I no vull tornar a opinar del què diuen allà que som aquí, o hauríem de ser.

Disculpeu-me la son. Ja estic ben desvetllat.

Catalunya amb les calces brutes

No és per tocar els nassos però creia que havíem quedat que la decisió sobre el transvasament, el mini – transvasament o la cessió d’aigües entre les conques del país per abastir de petroli transparent la zona metropolitana hauria de ser cosa nostra. Creia també que un dia seríem grans per a prendre decisions i assumir les conseqüències com creia que per a ser sobirans havíem de tallar les dependències de Madrid. És clar que segurament el desequilibri fiscal ens condiciona i no tenim la butxaca prou plena per a pagar-nos les infraestructures locals degut als diners que volen a Madrid i no tornen però potser un dia haurem de plantejar-nos créixer i convèncer-nos que qualsevol trencament és traumàtic al principi i que totes dues parts hi perdrem diners.

És per això que quan Castells i Mas i després Llansana clamen a Madrid per a que les obres que han de dur l’aigua de l’Ebre a Barcelona no es paguin amb diners previstos per a l’Estatut i les assumeixi l'estat com una obra extraordinària es veu que Catalunya encara no ha deixat de ser aquell adolescent que vol emancipar-se per sortir de festa però encara depèn dels pares per anar vestit i menjat. Pitjor encara, Catalunya és la senyora que es fa un fart de treballar, que té un marit que no li fa cas, que la fa anar mal vestida i que li administra els calés i que en comptes de fer el cop de porta i anar justa els primers dies abans de cobrar la següent mensualitat prefereix humiliar-se i demanar una mica més de diners per a canviar-se les calces.

Falta maduració en tots els aspectes. Falta créixer i creure que podem ser adults sense estar pendents de préstecs i cessions, almoines i regals. I aquesta mancança és general, és una mancança en l’actitud de tots i cadascun dels partits del Parlament i de tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país. Els que demanen a Madrid perquè actuen sota la síndrome de la dona subjugada i els que no demanen perquè creuen que ja anem bé amb les calces brutes.

Zapatero fa bo Montilla

Aquest vespre ha estat testimoni de la subtilesa amb què el President Montilla ha respost Mònica Terribas aquelles preguntes on Zapatero era objecte d’opinió. Si més no en aparença el president català ha usat la territorialitat i, sense complexos, no ja les paraules país i nació sinó els seus conceptes per a diferenciar les competències d’un i altre i per a assenyalar que si bé és important ser president d’Espanya també ho és, i molt, ser-ho de Catalunya. No peco d’innocent. Ja sé que no hi ha ningú millor que Montilla per a situar-se en l’escenari adequat amb el discurs adequat. O sigui, aquesta mateixa desimboltura nacionalista no se l’hauria permès a Televisió Espanyola ni en les desconnexions territorials.

Tot i així cal destacar, cal saber llegir en la incomoditat amb què despatxa allò referent a la Moncloa, que malgrat potser mai es permetrà la llicència de criticar obertament Zapatero es nota que comença a estar cansat que se’l situï indefectiblement subjugat als seus designis, comença a ser conscient que la marca Catalunya li permet parlar amb el cap de l’executiu espanyol de tu a tu sense haver d’acatar l’obediència cega que li deu a dins del partit. Els més propers diuen que davant la dicotomia partit – país Montilla es decantaria per a la segona opció i jo n’estic convençut. No pas per un sentiment de nacionalisme naixent sinó pel dret a reivindicar-se autosuficient, deslligat de cap obediència, com si les caminades per palau l’haguessin convençut de ser part de la història independentment d'Espanya.

D’una història de Catalunya que mirat en perspectiva pot ser més important que ser-ho de la d’Espanya ja que, oi vés, a falta de victòries que celebrar idolatrem més els prohoms sobretot en la distància que no ho fan pas els espanyols. Aquí un republicà convençut vanagloria Guifré el Pilós amb la mateixa devoció que admira Ramallets o que presumirà d’aquí a uns anys (si no ho fa ara) de l’obra de Dalí. Aquí un nacionalista criticarà Montilla però no admetrà que des de fora gosin criticar el President. I això l’exministre ho comença a notar i sap que les mentides i traïcions de Zapatero ja no cap a Catalunya, sinó cap a la seva gestió de govern, poden tenir resposta, i més furiosa potser que la de qualsevol altre que pogués ser president, perquè en el seu cas la traïció és doble. Perquè són del mateix partit i perquè encara no li ha perdonat el pacte de Moncloa amb Mas.

És a la conclusió que es va arribar en el sopar de l’altre dia i tinc la certesa que encara que Catalunya no faci trempar Montilla segur que davant d’un conflicte d’interessos la utilitzaria per a marcar paquet. Hores d’ara ja sap que no és un President circumstancial, ara falta que tingui la valentia per a canalitzar tota aquesta indignació en el moment adequat, que coneixent-li el perfil no és una cosa tant senzilla.

Zapatero, una de freda i tres de microones

Aquest matí Zapatero ha posat en alerta els partits catalans durant el discurs d’investidura en pronunciar la intenció de tirar endavant propostes intervencionistes de l’estat en competències de la Generalitat. Els marrameus han estat generalitzats a les files de CiU, Esquerra i Iniciativa acusant-lo de voler revertir el finançament en favor de l’estat, de voler recentralitzar la despesa social anant contra l’Estatut i els interessos catalans i de voler retallar competències catalanes a base de reformes de lleis estatals.

A la tarda però, responent els grups catalans ha fet de geni de la llàntia dient a tot sí, des de la publicació de les balances fiscals, als trens de rodalies passant pel subministrament hídric. Tres sís que creu gratuïts si opina que la Catalunya real és la que es va trobar regalada el passat nou de març després de passar-se els darrers dos anys i mig amb problemes infraestructurals de magnitud suprema. Tres sís que recorden el Zapatero feliç, aquell que canviava talant per somriures i que es pensa que podrà solucionar amb quatre números mal arrenglerats d’aquí a dos mesos, amb quatre ferros per apuntalar la maltractada línia ferroviària catalana i amb quatre vaixells portant aigua del desert d’Almeria.

Zapatero pensa que les eleccions catalanes li sortiran gratuïtes i que repetirà èxit involuntari equiparant els Populars a l’home del sac i espantant vells i joves amb la tàctica del bipartidisme que li ha funcionat a Catalunya aquestes darreres eleccions perquè els sobiranistes ens vàrem quedar a casa, però que en uns comicis de país no ens podem permetre. D’ara a les eleccions catalanes hem de tenir memòria precisa i no deixar-ne passar ni una. D’altra manera sí que poden començar a pensar que aquí és terra de babaus.

Sobirania voluntària

Escoltava com un comensal en un sopar de no fa massa temps intentava mostrar que la independència de Catalunya era una qüestió de voluntat dels catalans, ja no de tots aquells que viuen a Catalunya, sinó de tots els que ens sentim catalans. Raonava que si la classe política forçava la radicalització dels seus discursos i tensava el panorama polític català ineludiblement tots els valors culturals de les dues bandes enfrontades anirien decaient pel seu cantó natural fins arribar a la llengua. Però s’havia de fer sense fissures, sense negociacions partidistes, amb sinceritat i honestedat i amb fortalesa enfront de l’adversari. Si la meitat de la població, o menys fins i tot, volgués la independència ningú ni rés l’aturaria. Perquè existeixen una colla d’elements que fan impossible la resposta. Un estat immers en la Unió Europea i en la OTAN no es pot permetre un conflicte intern i aquest és el punt de vista que no s’ha de perdre a l’hora de tensar les relacions fins a l’infinit. La idea és eliminar qualsevol matís intermedi forçant tothom a prendre part per una Catalunya castellana o una Catalunya catalana.

El comensal és una persona prou coneguda en el panorama digital i informatiu. Com que el sopar era de caire privat permeteu-me que em reservi el seu nom.

Viatge astral de Puigcercós a Manresa

Avui me les prometia dolces amb la visita de Puigcercós a Manresa esperant autocrítica personal, de partit i de país en un dia que començava amb monotemàtic al Periòdic i àmplia informació a tots els mitjans. Esquerra torna a ser notícia destacada (vull dir destacada de veritat, com en l’època del primer tripartit) gairebé des del diumenge de les eleccions i sembla que té visos de continuïtat, si més no intermitent, fins més enllà de juny. Curiosament el que d’inici semblava un perjudici cara la imatge del partit dia a dia canvia de aspecte positivant-ne el seu joc democràtic, que també tàctic i sovint demagògic, i la profunditat de militància que va apareixent.

Tot i així Puigcercós lluny d’abordar la situació del partit s’ha entretingut en un discurs de fa tres mesos valorant encara el procés de l’Estatut, la injustícia de les balances fiscals i la nova situació de Catalunya amb l’onada migratòria extracomunitària. He volgut esperar al final per comprovar si tota la conferència desembocava en el que realment interessava als assistents. Però no, la xerrada ha acabat de la mateixa manera que hagués acabat el 2006 o el 2004 amb un desenvolupament tronat, salvat a dures penes amb quatre anècdotes, i unes conclusions suades que no han aportat rés de nou al públic.

El mestre de la maniobra política (no ho critico, només ho constato) ha expressat la necessitat que els partits abandonin el tacticisme en clara menció a Convergència pel pacte de la Moncloa, ha alabat la societat civil catalana fins que ha reconegut el seu gran abast però el seu poc gruix, ha criticat el paper dels agents econòmics durant la negociació estatutària i ha incidit en la necessitat de fer-nos la immigració nostra. Del debat intern que viu Esquerra ni mitja paraula.

Després d’una hora de conferència ha semblat que estiguéssim veient i escoltant un holograma de Puigcercós. Talment com si l’original s’hagués quedat a Villarroel confabulant i a Manresa ens hagués arribat una imatge astral antiquada. Tot i que l’acte era obert al públic en general el debat intern d’Esquerra és obert gràcies en gran mesura als moviments tàctics del seu sector. Era com a mínim d’esperar alguna al·lusió al procés que està vivint el partit encara que fos per deferència als nombrosos periodistes locals presents.

Balances fiscals no vinculants

Solbes ha anunciat a Galícia la creació d’un grup de treball que ha d’elaborar l’estudi de les balances fiscals per a fer-les públiques. Per a fer-ho s’usaran dues metodologies de càlcul diferents que ha elaborat l’Institut d’Estudis Fiscals escollint unes variables o altres segons quines s’utilitzin. El resultat, sigui quin sigui, no serà vinculant. Aquest darrer punt no sé si és positiu o negatiu però segur que és il•lògic.

És com si l’abril fes el càlcul de la meva declaració de la renda amb la intenció de fer-ne públic el resultat però sense presentar-la ni pagar-la (o cobrar-la). Si ho faig amb la intenció de modificar els resultats per a fer-me passar per ric o pobre però el càlcul no reflecteix escrupolosament la realitat de la meva economia potser serà millor que no la presenti per evitar l’escarni públic i una més que previsible sanció administrativa. Dit d’una altra manera, si aquest estudi ha de servir al Ministerio de Hacienda per a rentar-se la cara desviant l’atenció cap a quina de les dues metodologies de càlcul és la correcta i encara i així sense la confiança plena de que els resultats no hagin estat maquillats més valdrà que no exigim la vinculació dels estudis no sigui que encara ens toqui pagar.

Per una altra part, si l’estudi es realitza amb cura i sense intromissions polítiques interessades, si podem refiar-nos de la independència del grup de treball i si dona els resultats que previsiblement demostrarien el desequilibri fiscal que pateix Catalunya des de sempre potser serà l’hora definitiva d’oblidar la negociació del botiguer, aquella que ens empeny a esgarrapar sempre fins que ens hem quedat sense ungles i condonar el deute històric, donar-lo per ben empleat i emancipar-nos perquè per rebaixar el deute de cinc a tres no ens calen tutories.

Es vergonyós que algú pretengui fer un estudi per no treure’n aplicació pràctica, però encara és més trist veure els nostres representants polítics anant a Madrid amb la soga al coll i amb cara de demanar almoina. De totes maneres que Pedro Solbes s’ho faci mirar. Jo també recontaré la meva hipoteca i no la faré vinculant a no ser que em doni zero.

Ja tenim Agència Tributària solidària, 3 de gener de 2008.

Ja tenim Agència Tributària solidària

El Molt Honorable President José Montilla ha inaugurat l’Agència Tributària amb un discurs dirigit gairebé en la seva totalitat al públic espanyol que segueix la notícia amb un cert neguit, més encara quan es parla de recaptacions de més de 5.000 milions d’euros sense tenir en compte que és la mateixa quantia que gestionava l’antiga Direcció General de Tributs. Com que és millor curar-se en salut, davant la previsible bateria desplegada per les tropes mediàtiques de Madrid, Montilla no s’ha cansat de repetir la solidaritat del nou model econòmic que es preveu amb el desplegament de l’Estatut i la modernitat d’una nova Espanya basada en l’autogestió dels propis territoris en front de la vella Espanya rància, immòbil i centralitzada. Una altra cosa no, però a modernitat i a tendències als catalans no ens guanya ningú.

Vint dies després que Iceta presentés al bloc el seu llibre “Catalanisme federalista” reprenent així l'aposta inicial del projecte socialista, Montilla ens pinta convençut una Espanya unida en la solidaritat d’unes Comunitats Autònomes amb capacitat d’autogestió. Falta només que ens expliquin tots dos quin tipus de federalisme defensen, si simètric o asimètric, i que hi guanyem els catalans amb la recaptació d’impostos si hem de continuar sent igual de solidaris amb l’estat espanyol.

Montilla i Iceta juguen el rol que els toca amb unes eleccions a la vista que són les que ells realment valoren. Han de fer entendre als votants espanyols que la recaptació es fa per comoditat però que els quartos continuaran anant a parar a la bossa comuna (a la bossa comuna espanyola). La solidaritat no és això, la solidaritat no consisteix en fer arribar dos trens d’alta velocitat a llocs on queden tallats pel mar prioritzant-los a la connexió europea, no consisteix en esgotar una part de l’estat per permetre el benestar de l’altra. Solidaritat no és repartir pa, es fabricar forns on coure’l i llaurar camps de blat.

Entremig de tot Convergència no millora i es nega a assistir a la inauguració argüint que només és un canvi de nom de la que era Direcció General de Tributs de la Generalitat. Si l’Estatut preveu tota una sèrie de passos que s’han de acomplir fins arribar a l’anhelada finestreta única no es pot considerar aquesta conversió com un acte d’hipocresia. Com a mínim haurien pogut esperar a la intervenció del President i haurien tingut motius de sobres per atribuir-li una doble cara. A veure si ara Convergència voldrà fer notar la seva pell fina quan en el vergonyós tràmit de negociació de l’Estatut va demostrar tenir-la molt adobada.

Finalment, el PP ha llançat clams d’indignació des de València, des de Madrid, des d’Andalusia i des de Catalunya. Us ho asseguro, no vull perdre ni un minut en valorar les desafeccions populars.

Publicat a Poliblocs el 4 de gener de 2008

Què fas dissabte?

Barcelona serà la de les grans ocasions. Aquest dissabte lluirà per un dret que hauria de ser intrínsec al col·lectiu, irrenunciable pilar de la democràcia. El dret a decidir és el dret a determinar-se, el dret a la autodeterminació, que no és rés més que la possibilitat de definir-nos. De reconèixer què som i ens reconeguin com el què som. Una cosa tant senzilla hauria de ser fàcil d’entendre. El dret a decidir és indissoluble a existir i per tant no és atorgable; es té per la mera raó de ser. L’autodeterminació és indiscutible, innegociable.

Dissabte serà la crisi de les infraestructures la que ens mourà a manifestar-nos a Barcelona. Altres vegades ens hem mobilitzat per altres causes. I totes elles parteixen d’una base de llibertats coartades des de fora (i des de dins), incompreses a més pels mateixos segrestadors que s’estranyen de que ens queixem pel nostre captiveri quan sovint ens ofereixen pa amb xocolata, pagat amb els nostres diners, i fins i tot quan ens posem tossuts, un rajolí de mistela després de dir-nos egoistes.

El problema de tot plegat no és diu Álvarez, ni Rodríguez. Ni tan sols Espanya. Catalunya serà lliure quan tots plegats ens ho creiem. Llavors ni des de Madrid ni des d’enlloc ens podran aturar. Aquest dissabte de manera familiar però reivindicativa Catalunya ha de dir que ja n’hi ha prou. Que n’estem fins els nassos de ser cornuts i pagar el beure. L’autèntic dret a decidir el guanyarem nosaltres mateixos, dissabte a dissabte fins el moment que no calin més dissabtes.

Aquest primer de desembre tots ens hem de fer sentir. Tots hem de ser una sola veu. Demà passat ja debatrem entre nosaltres.

Agafem el tren

És potser una sensació meva però sembla que en els darrers dos anys tots els problemes de Cercanías de RENFE ocorren a Catalunya. Ara toca des de la Generalitat assumir el control, les competències, i fer carburar la cosa. No hi hagut temps en el passat en que el servei era pèssim però sense ensurts diaris que hem hagut d’esperar anys i panys fins que des de Madrid no només no se’n surten sinó que, a més, se’ls desmunta l’ibertrén cada cop que esternuden.

Els primers esforços catalans aniran destinats a arreglar les línies, a reforçar els túnels i, el que és més important i alhora més difícil, a recuperar la confiança dels usuaris que aquests dies han d’estar emprenyats amb molta raó. Tot això, tot el temps i aquests diners aniran encaminats a recuperar aquell tren de Cercanías que en molts llocs oferia un servei amb temps per trajecte semblants a primers de segle (de segle XX, em refereixo).

Quan temps caldrà per a què puguem començar a somiar amb un tren fins a Berga o que el trajecte de Manresa a Barcelona es faci en 45 minuts. Quan temps caldrà per a què puguem anar a una funció nocturna de teatre a la capital catalana sense haver-nos de buscar la vida per tornar. Quan temps caldrà per a bastir una Catalunya en xarxa ferroviària.

S’ha d’agafar el tren sense enganyar ningú. Fent públic l’estat que es troben les línies i els números, és clar, però sense posar-los com excusa per endarrerir la transferència competencial. Fem l’auditoria externa, establim les condicions econòmiques amb Espanya i posem-nos a treballar abans no quedi rés per traspassar.

Uriel, l'excusa necessària d'Esquerra

Aquest dissabte moltes de les esmenes que presenti Uriel a la Conferència Nacional d’Esquerra haurien de ser aprovades sense problemes. Si hi ha problemes, si molta gent hi vota en contra serà perquè l’aparell d’Esquerra, gelós de les formes, no ha sabut picar l’ullet a la militància, o la militància, entre estirabot i estirabot, s’ha distret mirant cap a una altra banda.

Després d’haver-me retrobat avui passats tants anys amb Uriel Bertran he comprovat que la plataforma Esquerra Independentista és l’excusa necessària d’Esquerra per a tornar a negociar l’actual pacte tripartit amb els socialistes. La maniobra es presenta de forma hàbil i oportuna. Només queda preguntar què va passar durant els dies en que es va tancar el segon pacte tripartit de manera tant precipitada. Qui va fallar. Sospito que després de la Conferència Nacional o a molt estirar després del proper Congrés es coneixerà.

Però tornant a la presentació que Uriel Bertran ha fet avui a Manresa de la plataforma Esquerra Independentista, només em queda dir que he quedat gratament sorprès de l’habilitat amb que Uriel ha mogut els arguments, de la seva facilitat expressiva i d’un fons d’armari ben documentat. Hi ha hagut moments que la seva proximitat còmplice m’ha recordat Puigcercós. És més, la tàctica de presentar una alternativa a la direcció d’Esquerra com a excusa per justificar una futura negociació de l’actual pacte tripartit em sembla tan brillant, com difícil de creure que s’hagi generat per combustió pròpia.

Avui, per bé, s’han confirmat les sospites que tenia des que Uriel va haver d’abandonar la cúpula del partit. Creieu-me quan escric que veient la millora significativa de l’expressivitat d’Uriel i coneixent algunes teranyines (perdó xarxes) internes del partit, el 2014 Uriel ja serà el número dos d’Esquerra. I no ho dic amb pena ja que per aquella època serà quan Esquerra obtingui uns resultats per optar a la presidència de la Generalitat.

Independència de facto, avui

A Catalunya estem acostumats a dependre emocionalment de Madrid. Ho fan els unionistes i ho fem els separatistes. Uns com a referent natural de la seva òrbita nacional, els altres com a pretexta de tots els desastres que ens passen. Madrid existeix, de la mateixa manera que existeixen París, Londres o Roma. Però no cal o no caldria donar-hi més importància.

De fet, des de Catalunya tenim moltes eines que ens permetrien afluixar aquesta fixació i que no fem servir. Sempre ha estat més còmode buscar el culpable fora de les nostres terres que a l’interior. Els polítics per espolsar-se qualsevol responsabilitat i els ciutadans perquè és desagraït assumir les pròpies mancances. La independència s’aconseguirà just quan deixem de mirar avall. Quan actuem amb una política de fets consumats sense ser necessàriament agressius.

Si no ens deixen recaptar tots els impostos, oferim la burocràcia que ja tenim a les nostres institucions per a assumir nosaltres primers els ingressos. Si més no, encara que a última hora s’hagin de pagar, les dades ens serviran per saber la columna de l’haver de les tant reclamades balances fiscals. Però a més, cal preguntar-nos què faria o podria fer l’estat davant d’una situació de bloqueig econòmic per part de Catalunya. Aturar les inversions programades. Bé, això és indestriable de la mateixa independència. Alguna intervenció militar davant l’ONU i la Unió Europea. No ho crec pas. Deixar de pagar les pensions i els subsidis. Tothom, fins al més espanyol de Catalunya, sap que aquests pagaments depenen de l’estat i encara donarien munició a les nostres accions. Evidentment no pretenc presentar aquest bloqueig com una mesura presa sense reflexió prèvia.

Arribats a aquest punt ja podem permetre les escoles que vulguin utilitzar el castellà com a llengua vehicular i retirar la majoria de subvencions pel foment de la llengua. Aquestes mesures coactives i de recompensa gratuïta no tenen sentit amb unes institucions i una legislació que assumeixen el català com a llengua pròpia i, evidentment, oficial sense competència amb cap altra llengua. La comunicació institucional ja no és necessari que sigui bilingüe. La subvenció ja és pot determinar en funció de la qualitat i no en funció de quina llengua s’empri, ja que qualsevol sol·licitud que arribi d’un ens que no utilitzi el català serà desestimada. Evidentment, d’aquest darrer grup deixo a part aquelles entitats en que el foment i la implantació de la llengua i la cultura catalanes és el seu objectiu estatutari, el seu motiu d’existència.

De la mateixa manera que a Sant Cugat existeix l’escola japonesa, qualsevol grup empresarial pot decidir establir una escola castellana a Catalunya. L’únic que s’ha de preservar és el seguiment del programa comú. Fora del programa i el calendari, la llengua que s’utilitzi com a vehicular ha de ser problema del què prioritzin com a important els pares pel futur social i professional del seu fill. Ja està bé d’escoltar-nos a dir que els catalans vivim coartant la llibertat de l’individu. Si volen aprendre en castellà que es paguin una escola privada, doncs les públiques depenen d’institucions catalanes i que no es queixin d’adults de no entendre una comunicació oficial o un catàleg de productes d’una empresa que obeeixi la llei. Que no es queixin tampoc de no aconseguir una feina qualificada.

En definitiva la independència, o una gran part d’ella, és assumible de facto. Amb la simple voluntat d’aconseguir-la. I si econòmicament, cultural i lingüística és possible, els símbols i l’administració són detalls menors.