dilluns, 7 d’abril de 2008

Sobirania voluntària

Escoltava com un comensal en un sopar de no fa massa temps intentava mostrar que la independència de Catalunya era una qüestió de voluntat dels catalans, ja no de tots aquells que viuen a Catalunya, sinó de tots els que ens sentim catalans. Raonava que si la classe política forçava la radicalització dels seus discursos i tensava el panorama polític català ineludiblement tots els valors culturals de les dues bandes enfrontades anirien decaient pel seu cantó natural fins arribar a la llengua. Però s’havia de fer sense fissures, sense negociacions partidistes, amb sinceritat i honestedat i amb fortalesa enfront de l’adversari. Si la meitat de la població, o menys fins i tot, volgués la independència ningú ni rés l’aturaria. Perquè existeixen una colla d’elements que fan impossible la resposta. Un estat immers en la Unió Europea i en la OTAN no es pot permetre un conflicte intern i aquest és el punt de vista que no s’ha de perdre a l’hora de tensar les relacions fins a l’infinit. La idea és eliminar qualsevol matís intermedi forçant tothom a prendre part per una Catalunya castellana o una Catalunya catalana.

El comensal és una persona prou coneguda en el panorama digital i informatiu. Com que el sopar era de caire privat permeteu-me que em reservi el seu nom.