dimecres, 16 d’abril de 2008

En l'edat invisible

Se n’ha parlat en més d’una ocasió i no per això deixa de ser veritat que la franja que va des dels trenta-cinc anys fins als cinquanta és per a l’home una època d’invisibilitat administrativa, un temps en que no es té dret a gairebé rés i en canvi un li suposa capacitat per a tot amb el ben entès que ha arribat a la maduresa social i professional i encara no està prou castigat per l’edat. Abans ha gaudit de les polítiques de suport a la joventut i després, si Déu vol, fruirà del suport administratiu a la gent gran. Entremig rés, el buit absolut, una suposada autosuficiència que el fa comandant de la nau sense precisar ajuda externa. I si a sobre l’individu és home ja pot oblidar-se definitivament de qualsevol política específica orientada al seu perfil.

Avui m’han confirmat que la previsió de l’Ajuntament de Manresa cara el futur de l’antiga fàbrica de l’Aranya és com bé m’indicaven els comentaris en un escrit anterior el d’acollir una espècie de viver d’empreses. Dic espècie perquè com no podria ser d’altra manera a aquest govern posseïdor dels pitjors complexos de l’esquerra quan pensa en el nucli antic de la ciutat els salta el relé dels serveis socials i lluny de limitar-se a oferir a l’emprenedor una eina per a potenciar la seva activitat pensen en una mena d’habitatges convertibles en despatxos amb una sèrie de serveis mancomunats, això sí, però que tant poden acollir qui necessiti un espai per a desenvolupar-se professionalment com aquell que mentre busca un pis de propietat precisa d’una vivenda temporal o, fins i tot, una barreja de tots dos perfils de manera que es tingui habitatge i despatx tot junt. Potser a la casa consistorial pensen que això de disposar a casa d’una habitació habilitada per a dur-hi l’activitat professional és un gran invent però imagino que si la idea de combinar viver d’empreses amb habitatges de lloguer no és més comuna al nostre país serà perquè es fa difícil d’imaginar que clients i proveïdors es puguin creuar a l’escala amb el veí en pijama que baixa la bossa d’escombraries. Només em pregunto si aquesta mena de 13 de Rue del Percebe s’hagués imaginat si l’edifici a adequar hagués estat a les Bases de Manresa o al Passeig.

Per acabar-ho de reblar, i per això el títol de l’apunt i el primer paràgraf, s’estudia que l’accés als serveis comuns i a la vivenda o al despatx sigui només per a joves de fins a trenta-cinc anys. Així s’aconsegueix dinamitzar la joventut, oferir una sortida a la absència de vivenda econòmica i de lloguer i fomentar l’auto ocupació davant la falta de treball i les condicions precàries. Doncs que voleu que us digui, si encara s’està estudiant els aconsellaria que s’establissin unes normes objectives i no excloents, que l’edat sigui mèrit, si volen, però que no sigui un criteri excloent, sinó ens trobarem que abans de donar treva als de mitjana edat (que malament sona en primera persona) per a donar suport a la joventut es poden trobar amb una xurreria al segon tercera.

1 comentari:

rosalia ha dit...

Entenc la teva queixa. Crec més en la iniciativa pròpia que amb el proteccionisme administratiu, útil si es que algú aconsegueix gaudir-ne, però quan vull algo, ho vull ja! PASSO de que em donin llet, vull la vaca!