dimarts, 22 d’abril de 2008

Catalunya amb les calces brutes

No és per tocar els nassos però creia que havíem quedat que la decisió sobre el transvasament, el mini – transvasament o la cessió d’aigües entre les conques del país per abastir de petroli transparent la zona metropolitana hauria de ser cosa nostra. Creia també que un dia seríem grans per a prendre decisions i assumir les conseqüències com creia que per a ser sobirans havíem de tallar les dependències de Madrid. És clar que segurament el desequilibri fiscal ens condiciona i no tenim la butxaca prou plena per a pagar-nos les infraestructures locals degut als diners que volen a Madrid i no tornen però potser un dia haurem de plantejar-nos créixer i convèncer-nos que qualsevol trencament és traumàtic al principi i que totes dues parts hi perdrem diners.

És per això que quan Castells i Mas i després Llansana clamen a Madrid per a que les obres que han de dur l’aigua de l’Ebre a Barcelona no es paguin amb diners previstos per a l’Estatut i les assumeixi l'estat com una obra extraordinària es veu que Catalunya encara no ha deixat de ser aquell adolescent que vol emancipar-se per sortir de festa però encara depèn dels pares per anar vestit i menjat. Pitjor encara, Catalunya és la senyora que es fa un fart de treballar, que té un marit que no li fa cas, que la fa anar mal vestida i que li administra els calés i que en comptes de fer el cop de porta i anar justa els primers dies abans de cobrar la següent mensualitat prefereix humiliar-se i demanar una mica més de diners per a canviar-se les calces.

Falta maduració en tots els aspectes. Falta créixer i creure que podem ser adults sense estar pendents de préstecs i cessions, almoines i regals. I aquesta mancança és general, és una mancança en l’actitud de tots i cadascun dels partits del Parlament i de tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país. Els que demanen a Madrid perquè actuen sota la síndrome de la dona subjugada i els que no demanen perquè creuen que ja anem bé amb les calces brutes.