dissabte, 16 de febrer de 2008

Catalunya no és Kosovo

Llegeixo preocupat un equívoc recorrent [2] [...] a molts blocs de tendència sobirana sobre la imminent independència de Kosovo. La intenció d’aprofitar legítimament qualsevol independència nova a Europa per a reclamar la autodeterminació de Catalunya ens pot fer entrar en dinàmiques diabòliques. No vull pas aquí destacar les diferències evidents entre Kosovo i Catalunya. Diferències aquestes que no serien un problema per a establir comparacions entre totes dues nacions i manifestar obertament que si Kosovo té dret a ser reconeguda per la comunitat internacional també l’hauria de tenir Catalunya.

Però la separació més important a la que em vull referir en aquest escrit no és pas de caràcter ètnic, ni religiós, ni d’història recent, ni tant sols per la pobresa o el conflicte bèl·lic soterrat que agita els exyugoslaus. Cap d’aquestes diferències evidents entre Catalunya i Kosovo és prou argument per a rebutjar els preceptes en què es justifica el seu dret a ser sense tutela sèrbia. La comunitat albanesa i musulmana que domina demogràficament Kosovo ho fa sobre la base d’una invasió (*) produïda per la migració i no pas per ser la població històrica del territori. O sigui, quan s’afirma que Kosovo ha de ser independent, que no dic pas que no ho hagi de ser, s’equivoquen els principis de reivindicació quan es compara la seva situació a la catalana o la basca. La realitat de Kosovo per la seva història recent és més comparable a la situació del darrer segle del País Valencià que a qualsevol altre territori europeu que reclami la plena sobirania.

Tot i que simplifico, el detall de la història de Kosovo és la d’un territori Serbi que gradualment va anar absorbint l’arribada d’immigració musulmana provinent de la veïna Albània fins que els oriünds van quedar en franca minoria. Això no ha passat mai a Catalunya, o si ha passat ha estat per aconseguir l’efecte contrari que ara es busca als Balcans reafirmant i imposant una identitat espanyola amb la immigració arribada de tot l’estat. És per això que la comparativa amb Catalunya és errònia. Si certament volem buscar un referent a prop nostre no n’hi ha cap d’altre com el del País Valencià pel què fa a la història moderna, que partint d’una base de reconquesta i repoblació amb gent de Catalunya, aquesta s’ha anat perdent amb les migracions espanyoles dels darrers cent cinquanta anys fins aconseguir que els pancatalanistes siguin una representació molt minoritària de tota la seva població actual i fent que la democràcia, en aquest cas igual que en el kosovar, sigui la perversió de la norma. Els espanyols corren a defensar aquest model d’autodeterminació perquè al cap i a la fi legitima l’opció demagògica – democràtica d’imposar majories a través d’invasions demogràfiques. Per això, anem en compte amb les comparacions enverinades.

(*) Tot i que no modifica el sentit lògic de la entrada, havia escrit que la invasió albanesa havia estat pacífica quan no va ser així com bé m'indiquen en el primer comentari.

18 comentaris:

Diari del Votant Anònim ha dit...

Sento portar-te la contrària, però no és cert: la política de substitució de la població sèrbia per l'albanesa s'ha basat sovint en la violència, amb assassinats i deportacions. Sense anar més lluny, durant la II Guerra Mundial, el primer ministre albanès va reclamar l'extermini dels serbis i es van realitzar més de 10.000 assassinats i 100.000 deportacions, junt a la instal·lació de colons.

Soca ha dit...

Interessant reflexió. No sé si l'acceptaran molts valencians, però la trobe molt oportuna. No tot és tan senzill.

Salutacions, per primera vegada, des de València ciutat. Passaré més vegades pel teu blog, segur.

Pere Fontanals i Bosch ha dit...

Benvolgut votant anònim,
Disculpa’m la imprecisió històrica. En tot cas el teu apunt no fa més que reafirmar encara més els arguments del meu escrit: el cas kosovar no és comparable al català ni de lluny.

Anna ha dit...

Benvolgut Pere

Crec que la comparació amb els valencians és de totes desafortunada. Parles de la situació dels ultims 100 anys al País Valencià com a simptoma de colonització.

Crec que buscar la procedència d'algú com a motiu o no per legitimar un procés d'independència és erroni. Les meues arrels estaven i estan a Espanya. I només des dels anys 50 estan a les comarques valencianes. El fill dels immigrants i la néta treballen per la independència colze a colze amb aquells que venen "dels repobladors", sense distincions.

Anònim ha dit...

El País Valencià no té cap mena de paral·lel amb Kosovo!!! D'immigració espanyola n'hi ha hagut tanta o més a Catalunya que al País Valencià. El regne de València va ser "reconquerit" per catalans en la majoria de les comarques i per aragonesos en la resta del territori (Sogorb, etc), mentre que algunes comarques (Requena, Villena, etc)no han format mai part del regne de València sinó del de Castella. D'aquí l'actual dualitat lingüística territorial.
El País Valencià no és "a prop nostre", sinó dins nostre. Si "els pancatalanistes són una representació molt minoritària de tota la seva població actual" no és perquè hi hagi hagut més o menys immigració espanyola, sinó per la furibunda manipulació mental que ha sofert el País Valencià. De fet, els "pancatalanistes" són més minoritaris a Catalunya que no pas al País Valencià. O si no, com és que s'ha mobilitzat moltíssima més gent al País Valencià que no pas a Catalunya contra el tancament de TV3?

Oriol Gil Sanchis

Pere Fontanals i Bosch ha dit...

Benvolguda Anna, benvolgut Oriol,
Anna: Evidentment que la procedència familiar no pressuposa més o menys grau d’implicació amb el país, però és clar que quan la migració és considerable aquesta tendeix a desnaturalitzar el plantejament general per moltes excepcions que existeixin.
Anna i Oriol: Està clar que en moltes ocasions és el receptor de la migració el “culpable” de la penetració de la cultura i la identitat externa al adoptar-la en el context receptor. Però sense la migració prèvia no es donaria el cas.
Oriol: Conec molt bé les diferències entre les comarques de costa i les d’interior. “A prop nostre” és sinònim de “dins nostre” en el context que utilitzo. Hauria usat la mateixa expressió si hagués parlat de Manresa. Tant de bo tinguessis raó en el fet de que hi ha més “pancatalanistes” al País Valencià que al Principat, però sospito que l’exemple que m’ofereixes no és indicatiu per tractar-se, en la seva incidència, d’un problema local. Crec que una millor manera de valorar-ho seria mirant quanta gent es va mobilitzar pel “Dret a decidir” en tots dos territoris. En tot cas no és intenció meva entrar en competicions absurdes. Kosovo i el País Valencià s’assemblen com un ou a una castanya, però comparteixen el fet d’haver sofert una migració massiva (o influent) que ha fet canviar el seu paisatge en el darrer segle. Però si et molesta que utilitzi el País Valencià, la comparació serveix igual per a Navarra respecte del País Basc. Això no vol dir que en tots dos territoris (també a Kosovo) continuï existint qui defensa l’origen històric del territori.

txè ha dit...

No estic d’acord amb res del que esteu dient. La importància d’aquesta independència i de la reconquesta de Kosobo és capdal. Doncs els Iliris o tracis o albanesos o kosobars són els autèntics habitants d’aquells territoris, els Serbis només en són els invasors eslaus. Fent la comparativa trobo normal que de la Vega i en Rajoy és posin com s’han posat. L’estat espanyol o la formació d’aquesta entelèquia és basa en el mateix tipus d’invasions portades a terme pels mateixos invasors, els acabats en IC, pel mateix desix d’imposar una nacionalitat a la força als forans, per les mateixes tergiversacions històriques i per les mateixes ganes de doblegar-los i treure’ls hi territoris per a ells d’importància capdal. No és posen pas així perquè sigui una declaració d’independència unilateral sinó perquè s’està reconeguen internacionalment el dret dels autòctons sobre aquets territoris. És la primera batalla que perden els gots. Avui és un gran dia.

moz ha dit...

Humilment, crec que Kosovo, en tant que mostra de la voluntat popular, és un cas on Catalunya es pot emmirallar. La justificació històrica de la seva independència pot ser confusa, però sense apropar-me a la demagògia, si el poble la demana, que menys que donar-li?
Per altra banda, cal reconèixer que el cas de Catalunya i Kosovo no és el mateix, tot i que cal que apreciem un punt clau: a Kosovo les coses s'han fet des de la voluntat dels albanokosovars i des dels òrgans internacionals, sense tenir en compte a Sèrbia.
Si Catalunya o els Països Catalans arriben a ser independents, la cosa passa per nosaltres mateixos.
Salut!

Pere Fontanals i Bosch ha dit...

Benvolguda Txè,
La majoria de reclamacions nacionals es remonten a la prèvia de la formació d'estats moderns. I mal que ens pesi, tot i que potser comparativament a altres civilitzacions no van ser tant brillants, els pobles bàrbars van ser el clar antecedent a la formació estatal europea. Remuntar-se al poble anterior que habitava Kosovo abans que hi arribessin els eslaus és tant com carregar-se tota la teoria nacionalista catalana, a no ser, és clar, que vulguis entendre que els habitants de la Tarraconensis ja reclamaven la independència durant l'imperi romà. El concepte de nació moderna apareix a l'Alta Edat Mitja; si anem tirant endarrere acabarem parlant de la prehistòria.

txè ha dit...

Tens raó Pere els gots en són els responsables de l’esclavitud de les nacions sota el pes d’un estat que només ells i l’església han dissenyat. Amb fronteres artificials i fictícies. Amb guerres que no ens interessen. Amb religions que no ens són pròpies. Estats artificials que només ells i l’església a través de moltes guerres i moltes estratègies han acabat per formar i que es sustenten en l’enriquiment d’uns (els gots) a costa d’uns altres. Però l’esclavitud no és eterna i els imperis tampoc. Avui que ja no som religiosos defícilment els barbars poden trobar ajut a Roma per sustentar uns estats que esclavitzin les nacions que els conformen. Per tant només queda la seva dissolució en petits estats nació. Per altre banda la seva dissolució és l’única manera en què l’Europa dels pobles pot trobar una sortida. Remuntar-se al poble anterior que habitava Kosovo abans que arribessin els gots és el començament del fi..... Remuntar-se als il.liris és sentir el batec dels ibers a les meves venes... i t’asseguro que això no té preu. L’afí del imperi got! Tornarem a vèncer.

Jordi ha dit...

Tot plegat és molt complex. El que si que m'ha quedat clar en el cas de Kosovo és que res no importa, ni la història ni l'adversari, si tens al costat als americans. Si els catalans (els de dalt i els de baix) volem la independència, ja cal que ens fem amics dels ianquis, i problema resolt. D'altra banda, a mi el que més m'agrada de tot el tema és veure la cara que se'ls queda als espanyols que sostenen que a Europa cada cop hi ha menys fronteres i que la independència dels pobles és innecessària i utòpica.

Anònim ha dit...

Aquesta sí que és bona! Considerar que el tancament de TV3 és un "problema local" dels valencians, quan es tracta de l'atac més fort contra la nostra llengua des de la mort d'en Franco!!!
D'acord que el pancatalanisme és minoritari al País Valencià; però tens una idea de quants catalunyesos que s'autoanomenen nacionalistes o sobiranistes o independentistes no passen olímpicament del País Valencià?
En canvi, la defensa de TV3 sí que porta implícita la defensa del pancatalanisme. Per què voldrien veure TV3 sinó perquè s'expressa en llur pròpia llengua? I què és això sinó el més autèntic i natural pancatalanisme?
Si el País Valencià i Kosovo "comparteixen el fet d’haver sofert una migració massiva (o influent) que ha fet canviar el seu paisatge en el darrer segle", això també ho comparteixen amb la resta dels Països Catalans: vols més migració massiva que la que ha sofert la regió metropolitana de Barcelona? I Mallorca?

Oriol Gil Sanchis

Pere Fontanals i Bosch ha dit...

Oriol,
Disculpa'm però em sembla que estem molt sensibles. Ni la comparativa del País Valencià amb Kosovo ni el fet de dir-te que les desconnexions de TV3 són un problema "d'incidència" local ho he comentat amb cap intenció de menyspreu. Però és clar que és més difícil movilitzar gent de les comarques gironines amb temes d'àmbit local com aquesta o el trasvassament de l'Ebre o gent del País Valencià amb temes com la MAT. En això em referèixo quan parlo de incidència local. València és local, el Bages és local i Girona és local: és una definició, no un menyspreu.

Anònim ha dit...

Jo no sé quina connotació dónes a l'adjectiu "local". Local vol dir d'àmbit reduït, com el Bages o com Girona. Tot és relatiu en aquest món, per descomptat, però el que em deixa perplex és que algú consideri els problemes valencians com a "locals", quan el País Valencià (no parlo de València sinó de tot el País Valencià) és ni més ni menys que UN TERÇ de la nostra nació. Això em deixa perplex, però és una mera qüestió de proporcions. Ara bé, el que em deixa ACOLLONIT és que no vegis que el tancament de TV3 al País Valencià és un atac al 100 % de la nació catalana, i no solament al 30 % que representen els valencians!!!

Oriol Gil Sanchis

Pere Fontanals i Bosch ha dit...

Oriol,
Jo no he dit això. Està clar que un atac al País Valencià és un atac a tota Catalunya. No estàvem parlant de la importància sinó de la incidència. De la mateixa manera que a les movilitzacions per la línia de Molt Alta Tensió tot i afectar-nos a tots és normal que es movilitzin més la gent de Girona que no pas la d'Ibisa o que pel tema de purins es mobilitzi la gent del Bages i Osona estigui més conscienciada que la del pirineu.
Només és això el què vull dir, Oriol, no vull dir ni que els valencians tinguin menys empenta (ans al contrari) ni que a València es té menys consciència catalana perquè hi ha molta gent que sí la té.
Només voldria apuntar-te que a pesar de la forta immigració de la zona metropolitana, els seus representants polítics venen el seu catalanisme (amb major o menor grau) com un valor positiu. Malauradament, repeteixo malauradament, i a pessar de l'esforç que feu molta gent conscienciada, això no passa a València. Però no voldria ofendre't ni a tu ni als valencians. Em limito a significar uns fets.

Lluís ha dit...

El fet que pot marcar un precedent és que no es tingui en consideració la història sinó el percentatge majoritari de la població que digui que vol o no la sobirania. Llegiu l'article de l'Avui de diumenge "Una terra cobejada" on al final es parla d'això. No importa que hi hagi hagut invasió violenta o no, el que importa és el que hi ha ara. ¿D'aquesta manera quan els musulmans hagin invadit tota Europa, no importarà la història -de fet ja no importarà res- importarà que ells seran la majoria i en faran un Califat. Què us sembla?

Vent d Cabylia ha dit...

Al meu parer, erres en dir que el cas de l'espanyolisme majoritari present al País Valencià és per causa de la immigració. També als llocs on hi ha una majoria que en podríem dir "indígena" i aclaparadorament valencianoparlant els partits i la consciència espanyolista és majoritària.

Pense que les causes cal buscar-les en l'evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana, sempre molt lligada (tot i que amb constants canvis segons l'època històrica) al marc espanyol. En canvi, a la Catalunya de finals del segle XIX determinats sectors ideologiopolítics (mitjançant el catalanisme) elevaren la identitat regional catalana inserida dins de la nació espanyola a la categoria d'identitat nacional catalana, una situació que mai no ha reeixit al País Valencià.

Per qui l'interesse aprofundir en la qüestió demà enllaçaré una comunicació que vaig fer al meu blog, Vent d Cabylia.

Víctor Vilca ha dit...

És clar que la majoria decideix, però com s'ha arribat a aquesta majoria?
M'agradaria saber com alguns nacionalistes els agradaria veure com barris d'immigrants dels 60 a Catalunya s'uneixen i declaren l'independència de Catalunya perquè són majoria. Absurd no? Igual que Kosovo.