Sobirania: territori o població

En qüestions de sobirania nacional tenim definida la democràcia com aquella garantia d’obeir l’opció de la majoria amb el respecte a les opinions minoritàries. Gairebé cap moviment polític estructurat no defensa l’opció dels drets històrics o tradicionals per sobre d’aquests democràtics. I potser ha de ser així per més que els defensors dels Països Catalans veiem fugir la possibilitat d’una construcció nacional si només s’ha de basar en els preceptes democràtics. Hores d’ara assumir la independència del País Valencià, de les Illes, de la Franja i de la Catalunya Nord és del tot impossible si hem de preguntar als seus habitants i molt difícil si hem de fer el mateix al Principat (entès com el territori governat per la Generalitat de Catalunya).

Molts son els defensors d’aquesta necessitat de puresa democràtica en temes nacionals que s’han posat les mans al cap quan aquí mateix he insinuat que el dret a ser de Kosovo és democràtic però potser no tant legítim si ens ho mirem des d’un punt de vista històric. Aquest fanatisme democràtic es deu a l’obsessió de confondre l’opinió participativa amb la veritat absoluta. Només es pot aplicar la democràcia en allò que és susceptible de ser tractat democràticament.

Intentaré explicar-me. Els que defensen el dret dels habitants d’una zona a determinar democràticament el futur d’aquella zona ja erren d’entrada al considerar la territorialitat com un objecte democràtic. Arran de Kosovo i amb la disjuntiva de legitimar el dret de la majoria a decidir o respectar els drets històrics de la minoria molts han estat els blocaires i opinadors que han lloat tot el procés emparant-se en el dret democràtic de la majoria i s’han esglaiat davant la dissidència al clam que la majoria ha parlat. I la majoria pot parlar i pot opinar i pot decidir però no sobre un territori sinó sobre una comunitat, que és molt diferent.

Un territori és erm d’opinions, decisions i nacionalitats i si bé és cert que les nacionalitats les conformem els individus, també és cert que el territori no és de ningú i en el cas que fos d’algú, hauria de ser dels que hi tenen drets històrics. I no admeto que aquesta exposició d’avui sigui titllada de nacionalista perquè no hi ha rés més lluny dels meus propòsits polítics que el de perpetuar el model estatal actual però hem de ser conseqüents. Si la principal defensa dels que rebutgen els drets històrics com a base per a la definició d’un territori és que el dret a decidir el tenen les seves persones i no pas el territori, no es poden definir les fronteres d’aquell mateix territori com a límits per a determinar qui pot i qui no pot determinar el futur d’un tros de mapa que amb els mateixos arguments democràtics hem eliminat com a subjecte.

En definitiva i seguint la mateixa carència lògica ens hauríem de quedar amb les ciutats com a element geogràfic determinable o definir el futur en estats nòmades basats en la pertinença cultural i no pas en la geogràfica. No dibuixar uns Països Catalans sinó indicar qui pertant al país dels catalans. Tampoc sona tant extrany: els grecs ja utilitzaven totes dues fórmules.

Dicotomia sobre la participació en un referèndum, 5 de gener de 2008.
[tafaneja-la]