Catalunya de vaga

En pocs dies, entre avui i el dijous es succeiran a Catalunya vagues de sanitat, de busos i de professors, continuarà la vaga de fam d’alguns companys de la SEAT i aquí, a la comarca, Pirelli seguirà jugant amb la victòria de sempre de les eleccions sindicals i la victòria definitiva de la darrera negociació de conveni amb contenció de salaris i mutisme del proletari mentre veuen desmuntar màquines rumb a Turquia o la Xina. Tot i que les vagues són de sectors diferents i per motius diferents i no convé mesclar aturades en els serveis bàsics amb mobilitzacions de la indústria, no deixa de ser simptomàtic que es produeixin prop d’unes eleccions que arriben marcades per l’estancament econòmic o per la estanflació com indiquen alguns que en saben més que jo.

Davant d’aquesta situació convindria assumir des del govern que no es pot fer rés per a retenir al país les indústries com les coneixíem als anys seixanta, que l’especialització i la investigació no ocupen a tants treballadors, ni a tants no qualificats, que ja fa anys que la situació dels treballadors no especialitzats s’aguanta per la bonança de la construcció i que a la indústria, per molt que es vulgui allargar artificialment la situació, els processos semi automàtics els pot realitzar un xinés, un turc o un romanès per molt menys cost salarial.

Com més triguem a assumir que el sector primari de la producció s’ha de localitzar bàsicament en el què anomenem tercer món, que el sector manufacturer s’ha de desenvolupar en els països en vies de desenvolupament i que a nosaltres ens queden els serveis, l’administració i tot aquell ventall ample de jocs especulatius, com més triguem a assumir-ho, més fort serà el daltabaix que rebrem quan la tossuda realitat faci que el manteniment institucional d’agricultors i ramaders, per no parlar de la mineria, sigui impossible front els preus que arriben dels països pobres i provoqui que la indústria fugi a territoris on el cost salarial és més baix i les exigències laborals, de seguretat i de manteniment del medi ambient són gairebé inexistents.

Vist això costa d’entendre com des de l’administració i els poders públics s’insisteix en tirar pel dret sense consensuar el cos de les mesures organitzatives amb els professionals i des dels professionals hi ha l’obstinació de culpar de tot els polítics i tenir poca capacitat d’autocrítica. En ensenyament mateix en lloc d’utilitzar Sant Valentí com a argument de vaga, bé podrien haver convocat exàmens pel proper dissabte. Si més no els pares i mares, la majoria treballadors en pitjors condicions que el professorat, no hauríem hagut de fer mans i mànigues per trobar qui s’ocupi dels nostres fills en un dia laborable. I els polítics haurien patit més davant la possibilitat d’una baixada mitjana de notes.