Un país de 1a però independent

A mida que passen els dies de precampanya i campanya m’agrada més el perfil de Joan Ridao com a candidat d’Esquerra a les eleccions espanyoles. Bé és cert que el partit empès per l’evidència que li van mostrar les bases fa uns mesos no li ha quedat més remei que vestir cartells i candidat amb les millors robes sobiranistes i reivindicatives, i tot i semblar mesurat i sobri, o potser per això, Ridao genera confiança a unes paraules que sovint utilitzem (primera persona del singular) com a punxons irracionals a ritme de cant d’estadi esportiu.

No crec que Esquerra vagi a Madrid a buscar la independència, ni ara ni al 2014. Millor que ells ningú sap que la independència s’aconseguirà des de Catalunya però ja és un primer pas important incorporar la paraula, el gest, espolsant manies centristes i moderades perquè al cap i a la fi la recerca de la independència no ha de ser necessariament reivindicativa. En tot cas ja hi som qui reivindiquem justícia amb la veu gruixuda i el coll encetat.

Però és que Esquerra s’ha de presentar amb el discurs clar, amb un pla d’empresa i amb les passes marcades. No clamar no vol dir callar. No fer un cop de puny a la taula no significa abaixar el cap. No alçar la falç no significa conformar-se amb el discurs dels socis de govern. Esquerra sap o hauria de saber que té els carrers de Catalunya reservats per poc que actuï amb intel·ligència i sense que es noti la cura. En una partida d’escacs no es celebra cada moviment, s’espera a fer escac mat al rei. Joan Ridao és d’aquells cavalls que debiliten la defensa contrària. Només espero que a mitja partida a ningú se li acudeixi tornar a repintar les figures.