Faràndula contra episcopat

Gràcies a Déu no he de triar entre Almodovar i Rouco Varela. El teatre de la vida no em situa entre l’arlequí i l’alçacoll. Tinc un jardí d’allò més variat. Però em faig a la idea de com ho deuen passar els de Sòria entre proclames episcopals i cançons protesta de la SGAE. No sé què és més trist de sentir. La reafirmació beata o la reconversió de Sabina.

Escrivia sobre la immoralitat de la colla de l’SGAE i surten ara previ a campanya com la cara (dura) de la moneda on la Conferència Episcopal ocupa la creu. Més vergonyós és encara veure els funambulismes que alguns autors són capaços de fer per mantenir l’espoli al ciutadà que no pas les manifestacions dels bisbes. Aquests darrers cobren dels impostos directes i de la voluntarietat del declarant de l’IRPF, mentre que els de l’art subvencionat han aconseguit un cànon per la cara, per la cara pròpia i per l’estupidesa de les forces d’esquerra, més CiU i EAJ (PNB), que afecta d’igual manera al pobre que al ric, al CD verge, a la impressora o a la connexió d’internet.

Sembla mentida que hores d’ara la tàctica dels dos grans d’Espanya passi per treure a passejar els que aguantaven el pal·li o els que en la movida es fotien fins les tranques i ara pretenen recuperar els diners malgastats. Ha de ser dur ser de Sòria i arribar a pensar que aquestes dues són les úniques alternatives en unes eleccions, les dues úniques alternatives com a plantejament vital. O sotanes, o màscares.