SGAE, més cara que cànon

Avui m’ha arribat un correu rebotat que m’insta a adherir-me al manifest que promou la plataforma todoscontraelcanon contra el nou impost de la SGAE que gravarà els dispositius i suports de còpia. Evidentment el signo. Tot i poder entendre l’objectiu últim que busca la Societat General d’Autors i Editors de penalitzar o recuperar part dels beneficis que deixa d’ingressar el món creatiu per culpa de la pirateria, fa anys que les pràctiques que utilitza aquesta societat són més properes a les d’un inspector d’hisenda amb dolor de morenes que a les de l’organisme que representa l’univers artístic. Però encara pitjor que l’estil és la il•lògica dels seus arguments impositius.

Fa un temps recordo que pagava prop de 150 euros anuals a la SGAE per un televisor i una plataforma digital que tenia en un bar que gestionava. El representant de la societat em deia que els programes que transmetia aquell televisor tenien una sèrie de professionals que posaven tot el seu esforç per a satisfer la demanda de les llars i que a l’emetre’ls al públic en general havia de fer-me càrrec dels drets d’autor. Aquest plantejament fal•laç el rebatia fent-li veure que els anuncis que s’emetien en els descansos també eren consumits pels clients del bar i l’EGM a l’hora de establir la quota d’audiència d’aquella cadena de televisió també tenia en compte un percentatge de locals públics que emetien en obert. De manera que era la cadena de televisió la que havia de fer-se càrrec d’aquell cànon ja que era ella la que obtenia beneficis econòmics de l’audiència que li oferíem tots els locals amb televisió als seus anunciants. És evident que no ens vàrem entendre.

Aquest 29 de juliol entrarà en vigor la Nova Llei de Propietat Intel•lectual que gravarà tots aquells dispositius que serveixin per a copiar i aquells subministres dipositaris de la còpia. Deixant de banda la justícia de la mesura (el debat seria llarg) ens trobem amb incongruències de l’estil de que si comprem un ordinador paguem cànon, si comprem un gravador de DVD paguem cànon i si comprem DVD verges paguem cànon; per una mateixa sospita de còpia pagarem tres vegades cànon. Es pagarà cànon a la factura de l’ADSL, es pagarà cànon si comprem una impressora, una càmera de fotografia o un equip de música. Com si tots féssim servir la impressora per a reproduir caràtules de CD, la càmera per a digitalitzar llibres o l’equip de música per vés a saber què.

La pràctica impositiva per part d’una organització privada demostra falta d’idees, poca adaptació a la modernitat i visió immobilista del mercat i és simptomàtic de l’establishment que han aconseguit molts autors i de la falta de rigor polític dels partits d’esquerres (a més de CiU i EAJ-PNB) representats en el congrés dels diputats espanyol. Els aconsellaria a tots ells que donessin un volt per la xarxa a comprovar com fàcil és trobar enciclopèdies realitzades amb l’aportació altruista dels internautes, cursos complets de qualsevol matèria, fòrums on una pregunta és contestada massivament per voluntaris o xats on de seguida t’ajuden a configurar l’IRP per fer-te la conversa més fluida. Per sort crec que el món cada cop ha d’anar més cap a aquest voluntariat d’oferiment. Mentrestant o signem el manifest o ens tocarà pagar cànon.